Enterrat viu al cementiri de Poble Nou (1881)

A l'any 1881, Barcelona tenia únicament un cementiri de nova planta i situat fora de les murades: el de Poble Nou (1) (conegut oficialment com Cementiri General). No obstant, al voltants de la ciutat també hi havia petits cementiris parroquials, com el de Sant Andreu, Horta, Sant Gervasi, el de Sants.

Cementiri de Poble Nou al segle XIX. Font: AMB

Des de mitjans de segle, el cementiri de Poble Nou estava altament densificat: nous panteons, capelles, nínxols (2). La degradació de la necròpolis també s'anava accentuant degut a la manca de millores. Aquests fets junt amb l'important augment de la població a Barcelona, plantejava la necessitat de fer un nou cementiri (3).

En aquest context va tenir lloc un fet realment esgarrifós. El 29 de gener de 1881, un noi de 5 anys va morir de malaltia a la barriada del Poble-sec. El pare era treballador a una bòbila i tenia 60 anys. La mare en tenia 40. Era una família pobre, amb greus problemes afegits (una filla de 23 anys havia mort feia pocs dies i l'altre fill estava la presó).

Una vegada fets els tràmits pertinents, el nen fou portat al cementiri de Poble Nou. Un cop allà, van decidir no enterrar-lo el mateix dissabte; uns diaris expliquen que no ho van fer degut al mal temps, altres diuen que no ha van fer perquè ja era massa tard. Per tant i a l'espera de ser enterrat al dia següent, depositaren el fèretre del nen a una fosa comuna durant la nit. 

Gent a la porta del Cementiri de Poble Nou.  ca 1880-1909
Font: Arxiu Fotogràfic del CEC

El matí del diumenge 30 de gener, quan els enterradors anaren a enterrar-lo, varen sentir un plors que sortien de la fosa comuna. Horroritzats descobririen que el nen que havien deixat allà la nit anterior, encara estava viu. Ràpidament al traslladaren a dependències del cementeri i fou atès per un metge, però a les 4 de la tarda morí. Segons els diaris, havia mort d'una pulmonia. L'autòpsia posterior va revelar que realment havia mort de meningitis.  

Com havia estat possible allò? De qui era responsabilitat?

Els diaris (La Vanguardia i el Diari Catalá) qualificaven el fet com inacceptable, reclamaven l'aclariment del succés i de les responsabilitats de les persones implicades.

En primer lloc, no s'expliquen com un metge havia certificat la mort del nen. Fins i tot indiquen que en el certificat havia escrit "que el cadáver presentaba señales de descomposición".

En segon lloc, la Junta del Cementiri fins feia poc temps, permetia que qualsevol cos, abans de ser enterrat, passàs la nit al depòsit del cementiri, amb la vigilància i precaucions corresponents. Actualment, la Junta cobrava (10 reals) per mantenir els cadàvers al dipòsit durant la nit. D'aquesta forma, les famílies pobres i que no podien pagar aquesta quantitat, estaven obligades a dipositar el cos del familiar mort a la fossa comuna, a l'espera de ser enterrat.

Nínxols al cementiri de Poble Nou. Frederic Bordas. ca 1880-1909
Font: Arxiu fotogràfic del CEC

En tercer lloc, els vigilants del cementiri també són qualificats com a responsables del fets, ja que en cap moment observaren que una persona viva estava a la fossa comuna.

En els dies posteriors, no es va publicar cap notícia més sobre el cas i els possibles responsables.

Hemeroteca 

- Diari Catalá: politich y literari, 31 gener de 1881
- Diari Catalá: politich y literari, 1 de febrer de 1881
- Diari Catalá: politich y literari, 6 de febrer de 1881
- La Vanguardia, 1 febrer 1881, pág. 3
- La Vanguardia, 3 febrer 1881, pág. 3
- La Vanguardia, 5 febrer 1881, pág. 4

 Notes 

1 - Daniel Venteo. El cementiri de Poblenou: memòria de la Barcelona contemporània.

2 - Havia estat projectat per una ciutat de 100.000 habitants, que l’any 1870 ja arribava als 250.000. L’Ajuntament va considerar imprescindible projectar un segon cementiri general, que seria inaugurat l’any 1883: el cementiri de Montjuïc. Barcelona. Cementiri i Art Funerari XIX XX

 3 - A l'any 1883 es va inaugurar el cementiri de Montjuïc, en aquell moment conegut com a Cementiri Nou o del Sud-est, en contraposició del de Poble Nou que a partir d'aquell moment es coneixia com Cementiri Vell o de l'Est.

El crim del guàrdia jurat de Montjuic (1897)

El diumenge 27 de juny de 1897, un grup d'amics havien anat al merendero de Torre Forta (1). Des d'aquest lloc varen baixar a la Font Trobada, on per ser diumenge hi havia ball i molta animació.

Allà trobaren un noia que es dia Leonor, que acompanyava un grup que estava celebrant un bateig. Leonor havia estat novia d'un del grups d'amics que havien baixat de Torre Forta. En un moment donat, ella va riure i el seu exnòvio, pensant que era una provocació, va acostar-se a ella i li donà una galtada.

Font Trobada. 1913-17. Brangulí. Font: AMB

Davant això, els dos grups començaren a discutir, insultar-se i al final varen treure ganivets. Davant el caire que anava agafant la baralla, l'encarregat del merendero els va treure a fora. La baralla va seguir a l'exterior, i precisament en aquest moment s'acostà Víctor López, guàrdia jurat (2) de Montjuïc, i els demanà que aturassin de discutir i deixassin els ganivets, apuntant-los amb una escopeta.

Segons els testimonis, Ramon Freixa, Xarrapa, de 27 anys, casat i picapedrer es va abalançar sobre Víctor López i començaren a barallar-se. López va rebre diverses ganivetades, va caure inconscient i ple de sang. Freixa, va sortir corrent del lloc, però al poc temps va caure, víctima d'un atac d'epilèpsia? i el van detenir. Segons altres versions, els amics del guàrdia jurat varen anar a cercar ajuda a la Font Trobada i quan tornaren el veieren estirat al terra i a Freixes amb un ganivet ple de sang. El desarmaren i el detengueren. 


El resultat final era que Víctor López havia mort. Segons l'autòpsia, tenia quatre ferides de ganivet, una d'elles al pit, que li havia provocat la mort.

La notícia de la mort va impressionar i afectar molt a tot el barri del Poble-sec. No sols per la mort en sí, sinó pel fet que Víctor López era una persona molt coneguda i estimada. Estava casat i tenia cinc fills, el major dels qual sols tenia 11 anys. Davant aquest situació, l'Asociación de Propietarios del Ensanche de Santa Madrona va iniciar el 7 de juliol una col·lecta de diners destinada a la vídua i fills del guàrdia jurat.

Uniforme dels guàrdies jurats

Els principals propietaris del barri (Pablo Vallhonrat, 5 pts) i alguns integrants de la noblesa (conde de Gironella 10 pts, condesa de Figueros 20 pts), foren els primers en contribuir a la col·lecta. Fins i tot s'establiren una sèrie de punts de recollida destinats a contribucions particulars dels veïns del barri. Els diaris anaren publicant periòdicament les contribucions fetes. Per exemple, el diari El Diluvio del 21 de juliol de 1897 explica que s'han entregat a la família de Víctor, 72 pessetes recollides a diversos llocs del barri.

El judici va tenir lloc el 25 i 26 de maig de 1898 a l'Audiència Provincial. El fiscal Diez de Lastra demanava una condemna per homicidi i atac a l'autoritat, sense eximent ni atenuant de cap tipus. Per la seva banda, l'advocat defensor, Jose Maria Grassa, afirmava que Freixas era irresponsable dels fets i no se'l podia culpar de res ja que era víctima d'atacs de epilèpsia. Dos metges forenses examinaren a Freixes i van determinar que sofria "ataques epilépticos no definidos"

L'acusat, durant el judici, va declarar que des de que el seu amic pegàs una galtada a la seva exnòvia, ell no recordava res. Fins i tot, el segon dia del judici va sofrir un atac d'epilèpsia, però segons els metges forenses que el varen atendre no s'observava cap anomalia especial.

Finalment, fou condemnat a 18 anys de presó i a pagar una indemnització de 2000 pessetes a la família de la víctima. 

Hemeroteca

- La Vanguardia, 29 juny de 1897, 8 de juliol de 1897, 26 de maig de 1898, 27 de maig de 1898

- El Diluvio, 28 juny de 1897 (ed. matí), 21 juliol de 1897 (ed. matí), 26 de maig de  1898 (ed. matí), 27 de maig de 1898 (ed. matí)

- La Publicidad, 28 de juny de 1897 (ed. matí i nit), 8 de juliol de 1897, 3 d'agost de 1897, 25 maig de 1898 (ed. nit), 26 de maig de 1898 (ed. nit)

Notes

1- Font merendero situada al voltants de l'actual plaça Dante.

2 - El guàrdia jurat era un agent de seguretat privada que es dedicava a la vigilància de zones rurals bàsicament. El propietari de les terres a custodiar tenia que proposar el seu nomenant a l'Alcalde. Un cop donat el vist i plau de la Guàrdia Civil, jurava el càrrec i rebia el seu nomenament.

La figura del guàrdia jurat s'estableix el 10 de novembre de 1849 amb el "Reglamento para los guardas municipales y particulares del campo de todos los pueblos del reino".

El pistolerisme al Poble-sec: la mort del confident Pedro Torrents (1920)

A les 5 i pico de la tarda del 12 de maig de 1920, en front del número 38 del carrer Olivo (Olivera actualment), un individu fou agredit per varis persones que li dispararen a boca de canó per l'esquena.

Lloc dels fets (punt vermell). Barcelona, 1933

La persona ferida era Pedro Torrents (Torrens) Capdevila, de 38 anys i forner de professió, resident al carrer del Este. En sentir els tirs, policies, guardes de seguretat i membres de Sometent hi acudiren ràpidament, auxiliant la víctima i perseguint els agressors.

La víctima fou traslladada al dispensari del carrer Rosal, on ja va ingressar cadàver. Feia menys d'un mes, el 28 d'abril de 1920, (La Vanguardia, 29 de maig de 1920)  ja havia estat víctima d'un atemptat on va resultar ferit a la plaça del Pes de la Palla, on pistolers de la CNT van disparar contra membres de la banda del baró de König, a la qual pertanyia. Era confident de la policia, informant de les activitats de la CNT.

Un dels agressors fou capturat al carrer del Sitio de 1714 (actual Concòrdia). La gent que el perseguia i va acudir a la detenció va intentar linxar-lo, però la policia ho va impedir. Era Alfonso Miguel Martorell, de 18 anys i fuster de professió. Al detenir-lo li trobaren una pistola Star. Anteriorment, ja havia estat processat per intervenir en un tiroteig  i l'havien condemnat a 4 mesos de presó (1). Treballava temporalment a una fusteria del carrer Olivo.

Titular. La Publicidad, 13 de maig de 1920

Fitxa policial d'Alfonso Miguel Martorell al 1923.
Font: Anarcoefemerides

L'altre agressor es va refugiar en l'escala de la casa número 8 del carrer Salvà . Malgrat la resistència va ser capturat. Era Enrique Santiago Agar de 21 anys. Vivia com a rellogat al carrer Olivo 12. També portava una pistola Star (2).

Portada satírica de l’Esquella de la Torratxa (27 d’agost de 1920)

Interrogats els presumptes agressors, afirmaren que cap d'ells tenia res a veure amb l'assassinat.

Per la seva banda, Alfonso Miguel va dir que passava pel carrer Olivo i va veure com uns individus es van posar a disparar. Pensant que li disparaven a ell, també va disparar amb un pistola Star que duia per defensa personal. Al seu domicili troben diaris i propaganda anarquista.

Respecte a Enrique Santiago, afirmà que sortia de la Sociedad La Espiga (una societat d'obrers forners) amb Pedro Torrents, i passant pel carrer Olivo dues o tres persones començaren a disparar.

El 15 de maig es dictà auto de presó contra Santiago y Miguel.

A mitjans de setembre de 1921 estava previst celebrar el judici de l'assassinat de Torrents. El fiscal demanava la pena de mort pels dos acusats, mentre que la defensa sol·licitava la lliure absolució.

El 14 de setembre es va rebre una ordre ministerial, on s'indicava que quedaven suspesos fins a nova ordre els judicis per actes terroristes, entre els quals figurava el judici per l'assassinat de Pedro Torrents. 

Finalment, el 3 d'abril de 1922 va tenir lloc el judici a la Audiència de Barcelona (3). Els acusats vam mantenir aproximadament la versió donada just
després de la detenció. Els diversos testimonis del fiscal eren policies, sometents que havien acudit al lloc del fets al sentir els tirs i/o que havien detingut els acusats. El fiscal era Diego Medina (4). Els defensors eren José Serrano Batanero i Narciso Fernández Boixader.

El jurat els va declarar innocents i la sentència fou de lliure absolució.

Notes

1 -  El 16 d'agost de 1918, amb 16 anys i amb companyia de dues persones més va disparar contra tres individus (Julian Bort Sampau, Vicente Esperi Oliver, Vicente Puerta) al carrer Muntaner. Cap va resultar ferit. A ell per ser menor de 18 anys sols el varen condemnar a 4 mesos de presó. El judici va tenir lloc el 6 de juliol de 1921 (veure La Publicidad 6 Julio 1921, Edición Noche).

2 - Les pistoles Star eren les utilitzades pels pistolers anarquistes, mentre les Browning les utilitzaven el pistolers del Sindicat Lliure i de la Patronal.

3 - El Diluvio del 4 abril 1922, pag. 11. es queixa que no el van deixar fer la seva feina al judici: la taula preparada per la premsa no tenia cadires.

4 - Diego Medina Garcia (Montoro, 1866 - Madrid, 1942). Va ser un advocat i jutge espanyol, president del Tribunal Suprem de la Segona República Espanyola des de 1931 fins al 1936. Fou fiscal a Barcelona en diverses èpoques, entre elles entre el 21 i 23, assistint a molts de judicis contra pistolers i assassinats socials. Com a curiositat la novel·la d' Eduardo Mendoza, La verdad sobre el caso Savolta, està dedicada a ell.

Hemeroteca

- El Diluvio, 13 maig 1920, pag. 32
- El Diluvio, 14 maig 1920, pag. 9
- El Diluvio, 15 maig 1920, pag. 32 
- El Diluvio, 9 setembre 1921, pag. 7
- La Publicidad, 13 maig 1920, ed. matí, pag. 11 
- La Publicidad, 13 maig 1920, ed. tarda, pag. 3 
- La Publicidad, 14 maig 1920, ed. matí, pag. 5 
- La Publicidad, 15 maig 1920, ed. tarda, pag, 4 
- La Publicidad, 9 setembre 1921, ed. matí 
- La Publicidad, 15 setembre 1921, ed. matí, pag. 3 
- La Publicidad 7 març 1922, ed. tarda
- La publidad, 3 abril 1922, ed. tarda, pag 2.
- La publidad, 4 abril 1922, ed. matí, pag 3,
- La publidad, 4 abril 1922, ed, tarda, pag
- La Vanguardia, 13 maig 1920, pàg. 9
- La Vanguardia, 14 maig 1920, pàg. 4
- La Vanguardia, 15 maig 1920, pàg. 7 
- La Vanguardia, 16 maig 1920, pàg. 6
- La Vanguardia  25 mayo 1920, pàg. 4
- La Vanguardia, 04 abril 1922, pàg. 5

Falsificant vermut al carrer Salvà (1892)

En el segle XIX es van produir importants avenços científics, entre ells en el camp de la química. Els químics descobriren que podien crear noves substàncies i començaren a cercar noves aplicacions per elles.

La química podem dir que es va convertir amb la ciència de moda del segle XIX. Proporcionava gran varietat de substàncies que milloraven la producció d'aliments, de teixits, colorants, sabons, medicaments; millores que facilitaven la vida de les persones.

Però també va tenir el seu cantó fosc: les falsificacions alimentàries. Amb l'ajuda de nous productes químics ara ja era més fàcil falsificar els productes d'alimentació: vins, olis, farines, xocolates, tes, etc

Anunci de vermut, avisant de les falsificacions
Font: La Imprenta (14/05/1874)

Les falsificacions d'aliments, no sols suposaven un engany als consumidors, pagant per un producte que no era autèntic, sinó que també el seu consum podia generar greus problemes de salut.

A finals del segle XIX ja es nota una important preocupació sobre aquestes falsificacions i l'efecte que podien tenir sobre la salut. A la premsa de Barcelona es van començar a publicar articles sobre aquest preocupant tema: "Falsificación de substancias alimenticias" (L'Arch de Sant Martí, 13 i 17 març  de 1887), "Falsificación de alimentos" (El Diluvio, 23 maig de 1892), "Veneno lento" (El Diluvio, 23 de decembre de 1895 ).

Sobre aquest tema, es interessant el següent fragment d'un article publicat a El Diluvio el 19 març de 1895:

"Los progresos de las ciencias naturales, de
la química especialmente, aplicados á los artículos
de comer y de beber por mercachifles sin
pizca de aprensión, han sembrado lo duda en
nuestra alma y la dispepsia en nuestro estómago,
y nos tienen sumidos en un mar de confusiones "

En aquesta dinàmica de falsificacions crida l'atenció una notícia apareguda a La Vanguardia (3 de gener de 1892, pag. 3) sobre falsificació de vermut al Poble-sec.

Resulta que a rel d'una denúncia del representant a Barcelona del vermut Torino, es va descobrir a un magatzem del carrer Salvà una fàbrica de falsificació d'aquest vermut. Foren detinguts dos italians, i es requisaren 42 caixes de vermut fals i tot els estris necessaris per a la seva fabricació.

Etiquetes del Vermut Torino

Per lluitar contra aquesta adulteració i falsificació d'aliments, l'Ajuntament de Barcelona ja havia instal·lat un laboratori químic per al reconeixement de substàncies alimentàries el 1867 (1). A l'any 1882, va passar a ser públic. A part dels anàlisi encarregats per les autoritats municipals, els particulars hi podien acudir per demanar analitzar qualsevol producte alimentari amb sospites d'estar adulterat.

Mostres d'aliments analitzades pel Laboratori Químic Municipal a l'any 1903.
Font: Anuario Estadístico de la ciudad de Barcelona, 1903

Notes

1 - Història del Laboratori Municipal de Barcelona. Antoni Roca i Rosell. Ajuntament de Barcelona, 1988 

L'enigmàtic assassinat del cambrer de la Fonda Ranzini (1907)

A darrera hora de la tarda del dissabte 27 d'octubre de 1907, des del castell de Montjuïc es va avisar al quarter de la Policia Municipal de Drassanes (Carrer Sadurní, 13)  que s'havia trobat el cadàver d'una persona vora les murades, tocant al cementiri.

Cementiri de Montjuïc, 1907. Frederic Balell. Font: AMB

Ja de nit, diversos policies es van desplaçar al castell amb la  finalitat de localitzar el cos. No va ser possible degut a l'obscuritat i que el terreny era molt abrupte. El dia següent, el 28, al matí van tornar a lloc on finalment trobaren el cos. Era un home d'uns 30 anys completament ple de sang. Anava ben vestit: portava pantaló de pana, americana, armilla. Curiosament li faltaven les sabates i tampoc portava cap gorra ni barret. La primera impressió, donada la zona tan escarpada on l'havien trobat, era que havia estat un accident o suïcidi. Però una vegada inspeccionat el cos veieren que tenia diverses punyalades (cap dels diaris consultats es posa d'acord:  11, 12, 27, 37), fet que indicava que la mort havia sigut violenta.

Posteriorment a localitzar el cos, la policia va registrar les coves i barraques de Montjuïc on sabien que hi vivia gent. En una barraca situada vora la pedrera del Gat (?) van trobar a Antonio Amat Torres, de 35 anys, solter, natural de Sants i sense domicili ni feina fixa. No queda molt clar com va ser, però va admetre que era l'autor del crim. 

Barraques i coves de Montjuïc. 1926-39, Josep Maria Sagarra.
Font: ANC

El tema de la autoinculpació no sabem com es va produir, si va ser espontània o "forçada". En la majoria de diaris se explica que una vegada van trobar a Amat a la seva barraca, i després d'un interrogatori es va declarar culpable. Però El Diluvio del dia 29 d'octubre (ed. matí) ens dona més informació sobre aquesta autoinculpació i com fou:

"Los guardias condujeron á dicho individuo ante el cadáver del desconocido comprendiendo por la turbación de que dió muestra que era el autor del asesinato. Afectivamente, á fuerza de preguntas se confesó autor, declarando ser de su propiedad un gran puñal ensangrentado que se halló junto al cadáver"

Sigui com sigui, Amat va explicar que la tarda del dissabte 26 d'octubre estava a Montjuïc amb companyia de dues persones més: Juan i Pedro, escombriaires d'una finca d'Hospitalet anomenada Can Mitja Galta. Veieren un home passejant sol al voltants del castell, decidiren seguir-lo i en un moment determinat es varen tirar sobre ell, i el varen apunyalar amb un ganivet que van trobar al lloc dels fets i que va dir que era seu. Li robaren 20 pessetes, els botins.

Un fet important és que no hi havia cap indici de quina era la identitat del cadàver. Amb la finalitat d'identificar-lo varen sortir diverses notícies en els diaris locals de Barcelona on s'informava que el cos estava a l'Hospital Clínic a l'espera que algú el pogués identificar.

Finalment el 31 d'octubre fou identificat. El cos era de Jaume Parés Huguet, un cambrer de 33 anys. Fins feia pocs mesos havia treballat com a cambrer a la Fonda Ranzini (1). Actualment vivia rellogat en un pis del carrer Nou de la Rambla 71. Segons explicaren, acostumava a passejar per llocs molts solitaris de Montjuïc.

Però als pocs dies, el cas va fer un gir inesperat: Antonio Amat no tenia res a veure amb l'assassinat. Tal com explica La Veu de Catalunya del 2 de novembre de 1907(ed. matí), Amat feia d'escombriaire a Barcelona i segons conten els seus companys, el dissabte i diumenge matí i tarda va estar treballant, per tant era impossible que estàs implicat en la mort de Jaume Parés. A part d'això, les ferides estaven produïdes per una eina semblant a una agulla d'espardenyer, no amb ganivet com Amat havia declarat.

Agulles d'espardenyer. Font: L'Espardenyer

A principis de desembre de 1908, més d'un any després, un confident de la policia va informar que un francès li havia explicat que era l'autor d'un assassinat a Montjuïc feia 6 mesos. El nou sospitós es deia Luis Jaquelin  i va ser detingut el 2 de desembre a la Fonda de las Flores al carrer del Migdia. Van descobrir que també era desertor de la marina francesa. No obstant, i segons sembla, Antonio Amat continuava a la presó malgrat s'havia comprovat que no era culpable.

El principal problema era que 6 mesos abans no s'havia produït cap assassinat a Montjuïc. Els dos únics crims registrats eren el de Jaume Parés feia 13 mesos i el d'un captaire desconegut feia 12 mesos. Per tant, la mort atribuïda al francès no quadrava amb cap assassinat registrat.

No obstant i encara que les dates no quadraven, diaris com la Publicidad publiquen noticies on atribuïxen falsament al crim al francès i a més afirmen que la víctima i l'assassí eren homosexuals, acabant l'article d'aquesta manera:

La Publicidad, 2/12/1908

Jaquelin, vist que no tenia res a veure fou alliberat al cap d'uns dies. Ell s'havia declarat innocent en tot moment.

A partir de desembre de 1908, cap altra notícia sobre aquest crim es va publicar a la premsa, per tant podem concloure que el crim va quedar impune.

Notes

1- Segons dades de la Tesí Doctoral "Ornamentació vegetal i arquitectures de l’oci a la Barcelona del 1900" la Fonda Rancini va funcionar entre 1904 i 1909. Estava situada al carrer Dormitori de Sant Francesc, 6 i Passeig Colom, 8. L'Anuari Riera diu que Gaudencio Rancini era el propietari


Hemeroteca

- La publicidad: 28 d'octubre 1907 (ed.nit), 29 d'octubre 1907 (ed. matí), 3 desembre 1908 (ed. matí), 4 desembre 1908 (ed. matí)

- La Veu de Catalunya: 28 octubre 1907 (ed. nit), 29 octubre 1907 (ed. matí), 31 octubre 1907 (ed. matí), 2 novembre 1907 (ed. matí), 3 desembre 1908 (ed. nit), 5 desembre 1908 (ed. matí)

- El Diluvio: 29 octubre 1907 (ed. matí), 30 octubre 1907 (ed. matí), 1 novembre 1907(ed. matí), 8 desembre 1908 (ed. matí)

- La Vanguardia: 29 octubre 1907, página 2, 30 octubre 1907, página 2, 31 octubre 1907, página 3

   

El volcà de Montjuïc (1897)

Dins les festes de la Mercè de l'any 1879, va tenir lloc un dels actes més extravagants de la història festiva de Barcelona: el volcà de Montjuïc.

Aquesta excèntrica idea va aparèixer esmentada per primera vegada un mes abans de les festes. El 27 d'agost de 1879, el diari La Publicidad, comentà breument que una de les activitats que es farien durant les festes de la Mercè era la creació d'un volcà artificial amb erupció inclosa. Es plantejà ubicar-lo al Tibidabo o a Sant Pere Màrtir.

Segons posteriors notícies (La Publicidad, 31 d'agost de 1879), l'Ajuntament havia encarregat l'organització de les festes de la Mercè a Albert Llanas, periodista, autor i empresari teatral. El seu bon humor i l'extravagància el feren un personatge molt popular en la Barcelona del XIX. Com a anècdota i que ens permet veure el seu tarannà, diuen que quan estava a punt de morir, es va acomiadar d'ell mateix dient "Passiu-ho bé, senyor Llanas"(Mirador, 22 de desembre de 1934). 

Albert Llanas.
Font: La ilustración artística 20/12/1915

El pirotècnic encarregat del volcà fou Erasmo Pascual, famós i de gran reputació per haver intervingut amb els focs artificials en nombroses festes públiques i particulars. 

El Coliseo, 22/12/1883

Entre les activitats que s'estaven organitzant n'hi havia molt comuns com concerts, balls, focs artificials, cucanyes, toros. També estaven presents activitats més noves com experiments amb l'electricitat o la presentació del fonògraf. Però sense dubte, l'activitat estrella era el volcà artificial i la seva erupció.

En un principi sembla que havia de ser al Tibidabo o Sant Pere Màrtir, però per raons desconegudes l'acte va tenir lloc a les faldes de Montjuïc. 

Durant els dies anterior al 27 de setembre, el dia previst per encendre el volcà, es feren diverses proves, que pel que sembla no tenien la corresponent autorització militar. Segons explica el Diario de Barcelona del 20 de setembre de 1879, un sentinella de Montjuïc feu diversos trets quan va veure moviments estranys a la muntanya: 

"Averiguada la causa se supo que los disparos habian sido dirigidos contra un pirotécnico que, sin haber dado prévio aviso á la autoridad militar, intentaba hacer un ensayo del volcan que forma parte del programa de ferias y fiestas".

Malgrat la novetat de l'espectacle pirotècnic, sembla que no tothom estava il·lusionat per veure el volcà. Alguna gent pensava que era un acte massa complicat i ambiciós per poder sortir satisfactòriament. L'Esquella de la Torratxa (20/09/1879), fent ús de la seva ironia i de la crítica cap als assumptes municipals, publicà sonets i acudits sobre el volcà i també va treure el programa en versió còmica.

Fragment del programa de festes
Esquella de la Torratxa 20/9/1879

El Diluvio del 26 de setembre tampoc confiava massa en el seu èxit:

"Definitivamente está señalada para mañana la tan cacareada erupción del volcan artificial. No somos dados á las profecías, más por esta vez nos atrevemos á vaticinar un fiasco solemne."

El tema del volcà no sols era objecte de mofa, també s'arriben a publicar articles seriosos (Esquella de la Torratxa, 13/9/1879) criticant les festes de la Mercè, explicant que a Barcelona ja es fan suficients activitats i esdeveniments per atreure forasters i deia que no hi havia "necessitat de fer papers ridículs" referint-se al volcà.

El volcà també va ser font d'acusacions greus. El Diari Català de 21 de setembre publicà un dur article "Firas y Festes" on denuncia el mal funcionament de la Comissió organitzadora de les festes i la seva poca transparència (absència d'actes de les sessions, convocatòries no anunciades, assistència de persones externes a la Comissió, etc). Atribueix a Albert Llanas, que no pertany a la Comissió segons el diari, el fet de dirigir la mateixa, i que entre altres coses, l'article diu que Llanas ha inflat el preu del volcà i ha cobrat la barbaritat de 2000 duros, junt amb el pirotècnic Erasme Pascual.

En contestació a aquest article, el diari publicà (23 set. 1879) una carta molt dura d'Albert Llanas on explica que ell no ha estafat res, no té res a veure amb la Comissió i que el volcà sols costa 1200 duros, tal com indica el contracte amb el pirotècnic.

Arribat el dia 27, el Diario de Barcelona de 27 setembre de 1879, indica a quina zona de Montjuïc es va ubicar el volcà:   

"El punto designado es una meseta de la montaña de Monjuich, encima de 

la Font Trovada, de suerte que la visual desde la Rambla será la antigua casa de March de Reus. Para las autoridades y personas invitadas se destina la esplanada  comprendida entre S. Pablo del Campo y la calle de las Tapias."

No s'ha trobat cap gravat sobre l'espectacle, però la premsa (Diario de Barcelona de 27 setembre de 1879) explica breument com fou l'espectacle.

Molt interessant és l'auca sobre les festes de la Mercè que va publicar l'Esquella de la Torratxa el dia 27 setembre de 1879. En una de les vinyetes ens mostra la visió satírica del volcà. 

Les opinions dels diaris no coincideixen massa sobre la valoració final de l'espectacle.

El Diari Català (28/9/1897), que tan crític havia estat amb l'organització de les festes, descriu l'acte i acaba dient "en general lo públich se retira satisfet" i "Ab tot, repetim que l'efecte fou bastant satisfori".

El  Diluvio (28/9/1897) la conclusió final era que: "El público quedó muy poco contento del espectáculo y aun oímos que algún grupo se decía que si el volcan artificial no había sido mejor era al parecer por sobra de artificio".

La Publicidad (28/7/1879) conclou "A nuestro entender el volcan nesitaba mas preparacion y mas dinero".

Diario de Barcelona (30/9/1879) diu: "El poco lisonjero éxito del volcan artificial, que mas bien parecía un disparo de fuegos de arüiicio, y aun reducido á cohetes y petardos, que un verdadero volcan" 

Per la seva part, La Campana de Gràcia (28/09/1879) fa un breu resum del volcà, que podem llegir a continuació:

Campana de Gràcia (28/09/1879)

Però sense dubte la millor descripció de l'erupció del fals volcà la va fer l'Esquella de la Torratxa (04/10/1897), on en forma de diàleg entre els assistents, es va explicant com va ser l'erupció del volcà. La conclusió final és bastant clara: "Aixis va acabar la gran paparrutxa del volcan : fum, fum y fum com tot lo demés de las festas".

Caricatures sobre el volcà.
Esquella de la Torratxa (04/10/1897)

Finalment, el Diari Català (17/10/1879) va publicar els comptes de les festes, i com ja s'havia dit, el volcà havia costat 6000 pessetes, 1200 duros, a part de la cera utilitzada pel fum del volcà (45 pessetes) i el lloguer cadires per l'espectacle. En conclusió, el volcà va ser la despesa més alta de totes les festes.

Actualitzat: 17/12/23

Jose Homedes, el corredor del bar Chicago (1894)

Al mes de novembre de 1894, va tenir lloc al nou barri del Poble-sec una curiosa aposta: José Homedes, un ferrador de 47 anys, es proposava anar i tornar des del Bar-Botilleria Chicago del Paral·lel al castell de Montjuïc en menys de 20 minuts.

Bar Chicago. Font: Barcelofilia

La botilleria Chicago estava situada a la cantonada del Paral·lel amb la Ronda Sant Pau i l'havien inaugurat el mateix 1894. Imagino que aquesta original aposta era un forma d'atreure clientela. S'admetien tant apostes a favor com en contra. Durant el dies anteriors a la carrera, s'havia anunciant a la premsa.

El Diluvio, 8 nov. 1894 (Ed. mañana)

La carrera es va celebrar l'11 de novembre. Homedes, a les 12 i mitja del matí, va sortir del Bar Chicago, i comença a córrer cap el castell de Montjuïc. Va agafar el carrer Rosal (Roser en l'actualitat) i es dirigí cap el merendero Torre Forta (1), i des d'allà al fossat del castell de Montjuïc. En aquest primer tram va utilitzar 11 minuts. Va descansar 1 minut i per la baixada i tornada al punt de sortida utilitza sols 6 minuts. Per tant, el trajecte l'havia fet en 18 minuts, 2 menys dels que s'havia apostat. El diari El Diluvio en la seva edició de matí del dia 15 de novembre explicava en detall la cursa.

Possible trajecte

Vist l'èxit de la carrera i el públic que va atreure, Homedes va fer una nova aposta: fer el mateix trajecte ara en menys de 18 minuts. Aquesta nova cursa s'havia de celebrar el 25 de novembre. Avisaven que en determinats casos no es faria la carrera (mal temps, prohibició, no cobrir el total de l'aposta, lesió) i es tornaria l'import de les apostes.

El Diluvio, 24 nov. 1894.

Posteriorment al dia que s'havia de fer la cursa, no he trobat més notícies que facin referència a aquest tema. Per tant, desconec si aquesta nova carrera es va celebrar o no.

Notes

1- El merendero de Torre Forta estava situat al voltants de la plaça Dante.

Hemeroteca

- El Diluvio

El duel del Morrot (1893)

El diumenge 14 de maig de 1893 Francisco Almirall de 21 anys, acompanyat d'una dona de "vida licenciosa" segons alguns diaris, van anar a un saló de ball situat a l'Eixample (Centro Reacreativo de la Derecha del Ensanche). Allà, Antonio Amargós, un jove de 26 anys i empleat de Catalana de Gas, es va discutir i barallar amb Francisco per causa d'aquesta dona.

Com a resultes d'aquesta enemistat els dos es varen citar a l'estació del tren de Barcelona-Vilanova, situada al moll de San Bertran, amb la finalitat de resoldre la seva enemistat. Era una mena de duel o "lance de honor" com deien els diaris, però sense l'èpica dels clàssics duels, amb pistoles o espades, padrins, i ni tota la parafernàlia associada.

Estació del moll de Sant Bertran de la línia Barcelona-Vilanova-Valls.
ca 1880. Font: Rails i ferradures

La trobada fou el 16 de maig a la tarda. Almirall va anar acompanyat d'un amic, José Sagrera de 23 anys. Quan Amargós els va veure els dos, va començar a discutir amb ells, es posà molt violent i recriminà el fet que Almirall anàs acompanyat i no vengués sol. Avançaren cap a Can Tunis i a l'alçada del Morrot va tenir lloc una baralla entre ells dos. El resultat fou que José Amargós va resultar mort d'un tir al cap i vàries ferides d'arma blanca. Francesc Almirall fou ferit d'un tret a la cama i el seu company José Sagrera va resultar il·lès.

Van detenir a Almirall i Sagrera, el qual portava una pistola i una navalla. Al lloc es trobar una altra arma de foc i un ganivet de grans dimensions.

El 7 de maig de 1894 va tenir lloc el judici per la mort de Antonio Amargós. El tribunal estava format per un jutge i per un jurat popular integrat per 12 persones. El judici era públic i va tenir una nombrosa assistència. El fiscal era Valentín Diez de la Lastra i l'acusació particular la duia Josep Roig i Bergadà. Els acusaven d'assassinat amb premeditació i traïdoria. 

L'advocat defensor d'Almirall era Manuel Gonzalez Vilart, i afirmava que el seu client sols era culpable d'homicidi, ja que la baralla havia estat un duel. Jaime Amer Peña era el defensor de Sagrera i afirmava que el seu client no havia intervingut en la baralla.

L'advocat i polític Josep Roig Bergadà

Durant el judici es donaren dues versions dels fets: la del fiscal i la dels advocats defensors.

El fiscal i acusació particular argumentaren que realment la intenció d'Almirall i Sagrera era matar a Antonio Amargós. Els dos havien preparat una trampa, de forma que quan Almirall i Amargós discutissin sols, Sagrera que estaria amagat, i amb una senyal acordada prèviament, aniria caps ells, ajudant a Almirall a matar a Amargós. Els amics i companys de treball afirmaven que Amargós era un bon treballador i fill. Per altra banda, en els moments dels fets passava un òmnibus per la carretera del Morrot en direcció a Can Tunis i varis passatgers veren com dues persones donaven ganivetades a un tercer. Segons l'autòpsia, Josep Amargós tenia una ferida de pistola al cap, i fins a 14 ganivetades en el cos.

Per la seva banda, l'advocat defensor d'Almirall va explicar que realment havia estat desafiat per Amargós a tenir un duel. Estava segur que se podria arreglar amistosament, però per precaució i pensant que podria ser objecte d'alguna trampa, va demanar al seu amic Josep Sagrera que l'acompanyàs i que l'ajudàs en cas de necessitat. Amargós de seguida es va posar molt violent i ell va ser qui va atacar amb una pistola a Almirall, i aquest es va veure obligat a defensar-se. Per altra banda, i segons es va confirmar en la reconstrucció dels fets, els testimonis de l'òmnibus no podien veure ell lloc on va tenir lloc la baralla, per tant les seves afirmacions no tenien cap valor probatori. L'advocat de Josep Sagrera argumentà que el seu client no va intervenir per res, i sols va acudir on estaven ells dos quan escoltà un tret.

Modelo de òmnibus sistema Ripert, Barcelona 1907.
Font: AMB

 
La sentència fou cadena perpetua per Francisco Almirall i José Sagrera pel delicte d'assassinat d'Antonio Amargós. També els varen condemnar a indemnitzar a 2000 pestes a la mare d'Amargós.

Hemeroteca

- El Diluvio, 17 de maig de 1893
- La Vanguardia 17 de maig de 1893, 9 de maig de 1894, 10 de maig de 1894, 11 de maig de 1894, 12 de maig de 1894
- La Publicidad, 9 de maig, 10 de maig, 11 de maig, 12 de maig de 1894

L'assassinat d'un Guàrdia Civil a Montjuic (1933)

A la crònica negra de Montjuïc, hi ha molts casos sense resoldre. No xerram de petits robatoris, baralles, etc. Estam parlant de delictes greus com en aquest cas. Lògicament els medis tècnics i humans que tenia la policia a finals del XIX i principis del XX no eren els mateixos d'ara i molts delictes quedaven sense resoldre.

Un d'aquests assassinats sense resoldre va ser el d'un Guàrdia Civil mort a Montjuïc al 1933. El cas va ocupar moltes pàgines de diaris i va tenir un important reso a Barcelona; es van detenir nombroses persones, però al final no es va trobar cap culpable de l'assassinat.

Tot va començar un dissabte, 25 de març de 1933, a la tarda, una parella de nòvios havia sortit d'uns dels "merenderos" de Montjuïc. Ell era Antonio Campos Ramírez, de 22 anys, Guàrdia Civil de professió i destinat a la caserna del carrer Ausiàs March de Barcelona. Ella, Josefina Fernández Moreno, de 19 anys, servia en una casa del mateix carrer on estava la caserna del seu nòvio.

Castell de Montjuïc, indicant el baluard Llengua de Serp, 1933.
Font: ICGC

Mentre anaven passejant per la muntanya, s'acostaren al castell, concretament a un dels baluards, el denominat Llengua de Serp, i els sortiren al pas, dos homes (molt joves i amb la cara descoberta) armats amb una pistola. Eren les 7:30 de la tarda. Els amenaçaren, Antonio i Josefina aixecaren les mans, de forma que els atracadors els pogueren registrar. Robaren el rellotge, la cartera i els diners d'ell.

Segons el testimoni de Josefina, quan un dels atracadors es va disposar a registrar una de les butxaques d'Antonio, ell digué:

— Aqui no encontraréis dinero; tengo sólo el
carnet de la guardia civil.

— ¡Ah! ¿Conque eres guardia civil?, li conestà un dels atracadors

Acte seguit li va disparà tres trets: dos en el pit i un en l'abdomen. Josefina es desmaià i els atracadors fugiren.

Una parella que estava pels voltants, escoltà els tirs, i acudint al lloc dels fets, els auxiliaren. Ell estava mort i a ella la traslladaren al castell. Un cop allà, avisaren del que havia passat. Quan uns soldats del castell es preparaven per iniciar una batuda pels voltants, el tinent Federico González va veure els atracadors escapant, i disparà contra ells, li respongueren disparant també. S'escaparen pel cementiri.

El Guàrdia Civil Antonio Campos.
Font: La Vanguardia

Avisat el jutjat, va començar a instruir les diligencies i ordenà el trasllat del mort al dipòsit de l'Hospital Militar. Durant el dies següents es feren diverses batudes per Montjuïc, i també pel districte de Drassanes, on es pensava que estaven amagats els assassins. Es feren diverses detencions de possibles sospitosos, però cap d'ells, va ser reconegut per Josefina com autors del robatori i assassinat.

El dia 27 per la tarda va tenir lloc l'enterrament. El seguici funerari va anar des de l'Hospital Militar del carrer Tallers fins el cementiri de Montjuïc i estava presidit per familiars, autoritats civils, militars i policial. El públic era molt nombrós.  

Enterrament del Guàrdia Civil Antonio Campos
27 de Març de 1933. Pérez de Rozas. Font: AFB

El dia 28 hi havia dues persones detingudes com a principals sospitosos:

- Manuel Vila de 30 anys, nascut a Cartagena, resident al carrer del Migdia, 10. Quan registraren la casa on vivia, li van trobar una pistola, de la qual no tenia permís. No va ser reconegut per Josefina. Com es movia molt per Montjuïc, el van mantenir detingut ja que podia proporcionar informació sobre els autors. Un taverner va explicar que el dia posterior als fets, Manuel Vila l'havia amenaçat amb matar-lo igual que havia fet amb el Guàrdia Civil. Com va demostrar on estava la tarda dels fets, el van posar en llibertat.

- Luis Vera Leal de 22 anys, nascut a Múrcia i resident al carrer del Este, 1. Va ser detingut perquè Josefina l'havia reconegut a les fitxes policials, però quan el va veure en persona, afirmà que no era ell. Fou reconegut per un soldat i un tinent com a la persona que van veure pels voltants del castell el dia de l'assassinat. No va ser reconegut per la propietària d'un merendero on els assassins havia estat la tarda del 25. Era el principal sospitós.

Al mes d'abril, els tribunals civils i els tribunals militars reclamen mútuament la competència del cas. Al juliol, el Tribunal Suprem decideix que el cas és competència de la jurisdicció ordinària i no militar.

A l'octubre se declara finalitzat el sumari amb un únic acusat. No obstant, l'acusat, Luis Vera, va ser posat en llibertat a principis de desembre, per tant es pot deduir que el judici no es va arribar a celebrar. Aquest fet ho corrobora la total absència de notícies sobre el judici.


Hemeroteca:

- El Diluvio, 26 març 1933, 28 març 1933, 29 març 1933, 30 març 1933, 31 març 1933, 2 abril 1933, 6 abril 1933, 12 abril 1933, 13 juliol 1933, 12 octubre 1933

- La Vanguardia, 28 març 1933, 29 març 1933, 31 de març 1933, 1 abril 1933, 2 abril 1933, 6 abril 1933, 12 abril 1933, 12 juliol 1933, 14 octubre 1933, 29 octubre 1933, 5 desembre 1933.

Amor libre en la calle de Salvá (1887)

Aquesta notícia publicada al 1887, realment no s'ajusta gens als tipus de crònica negra que recull el bloc. Però no he pogut evitar recollir-la: la temàtica és tan surrealista, la redacció tan recargolada i ens ajuda a conèixer alguns aspectes interessants del barri del Poble-sec en els seus inicis.

La notícia portava un títol ben suggerent: "El amor libre en la calle de Salvá". Es va publicar a l'edició de tarda del dia 22 de juliol de 1887 al diari El Diluvio. Aquest diari (1879 - 1839), durant moltes èpoques publicava dues edicions diàries: una de matí i una de tarda. La del matí tenia entre 20-30 pàgines, mentre que la de tarda era molt més reduïda i no arribava a les 10 pàgines.

El fet descrit transcorre en el carrer de Salvà, un del més antics del Poble-sec, justament en el nº 58 d'aquest carrer està construïda la casa més antiga del barri. Per tant és normal que en els diaris de l'època, el carrer de Salvà fos un dels més mencionats del barri: notícies sobre la seva urbanització, anuncis de comerços, venta de solars i cases, petits robatoris, accidents, baralles.

Oficialment el carrer està dedicat a Francesc Salvà i Campillo (1751-1828), metge, físic i meteoròleg català.

Francesc Salvà. Enciclopedia.cat

La misteriosa mort del nen del Morrot (1896)

El dimarts dia 18 d'agost de 1896, a La Vanguardia va aparèixer una breu notícia que deia:

"Desde anteayer por la mañana falta de su casa, calle de San Beltran, 11, 2º1ª, el niño Eduardo Costa, de 3 años, que viste con delantal azul a rayas negras. Sus padres están desconsolados y agradecerán se les dé razón del paradero de dicho niño"

Carrer de Sant Bertran
Font: No te quejarás por la flores que te he traído

En un principi semblava una de les moltes notícies sobre la desaparició de nens que publicaven els diaris. La pèrdua i abandonament de nens suposava un problema de tal importància a Barcelona que fins i tot les Ordenances Municipals contemplaven aquest assumpte, indicant com s'havia de procedir en aquests casos (1).

Ordenances Municipals de Barcelona, 1891

Però el fet que estàs implicat un nen de pocs anys i el tràgic final va fer d'aquesta desaparició, un cas molt seguit entre el ciutadans barcelonins. 

La desaparició es va produir al Paral·lel (abans Avinguda Marques del Duero) el dia 16 d'agost. Eduardo estava jugant en una font del carrer Sant Bertran i en un moment donat, el seu germà es va adonar que havia desaparegut. La família vivia en el carrer Sant Bertran, un petit carrer proper al Paral·lel.

Situació del carrer Sant Bertran (punt vermell).
Barcelona 1891. Font: ICGC

Anaven passant els dies sense notícies del nen desaparegut, quan a la nit del 21 d'agost un home mentre passejava per Montjuïc va descobrir un cadàver a l'interior d'una cova a la zona del Morrot, darrera una fàbrica de filferro.

El dia següent, el 22 d'agost, la policia va acudir a l'esmentada cova on trobà el cadàver, que tant per les característiques físiques com per la vestimenta es va comprovar que corresponia a nen desaparegut Eduardo Costa. El cadàver fou traslladat al cementiri de Montjuïc.

Lloc aproximat del Morrot on
es va trobar el cadàver. Font: ICGC

Un fet que va cridar molt l'atenció és que el cadàver del nen estava pràcticament descompost i portava una corda lligada al coll. Donat l'estat del cos no es va poder observar a primera vista cap cop ni ferida que li provocàs la mort. L'autòpsia no va donar resultats útils sobre la causa de la mort. Del cos únicament restava l'esquelet i en les extremitats inferiors quedaven fragments de teixits musculars.

Els pocs dies que havien transcorregut entre la desaparició (16 d'agost) i el seu descobriment a Montjuïc (21 d'agost), sobtava molt l'alt grau de descomposició del cadàver i que fos tan desigual. Aquests fets van fer pensar que s'havia utilitzat algun agent químic que acceleràs el procés de descomposició. Se va procedir a analitzar la roba per corroborar aquest fet.

La inspecció de la cova on va ser trobat donaren varis resultats: es trobaren restes de sang a l'exterior i també dents i ossos del nen. Aquests dades indicaven que el nen no morí a la cova, sinó que el seu cadàver (ja en descomposició) va ser traslladat i amagat a la cova.

Zona del Morrot. Fàbrica de Riviere e Hijos. 1916. Font: ANC

Per ajudar a aclarir el cas s'interrogaren a diverses persones que vivien a les coves properes i al carrer de Sant Bertran. Entre elles, van interrogar i detenir una persona (un "idiota o pseudoidiota" segons El Diluvio) que vivia a una cova de la zona. Les seves declaracions havien estat contradictòries i havia evitat explicar on estava el dia que va desaparèixer el nen. A més l'havien vist el mateix dia de la desaparició en el carrer San Bertran demanat almoina.

La manca d'informació concreta sobre la causa de la mort i de testimonis que fossin d'utilitat per aclarir el cas, va generar tot un seguit de teories diverses: mort per estrangulament, mort per una venjança, etc.

La hipòtesi més plausible i segons explica la premsa és que el nen va entrar dins alguna de les fàbriques dels voltants, i va caure dins una caldera on morí abrasat. Això també explicaria l'alt grau des descomposició del cadàver. Per eludir responsabilitats, algú de la fàbrica va treure el cos i el va amagar dins una cova a Montjuïc.

Es va prendre declaració als encarregats de fàbriques de la zona, però no es va obtenir cap resultat.

A principis de setembre es fa una nova inspecció visual de la cova: es troben dents, ossos i pel. El fet de trobar pèl descartava en un principi l'ús de productes químics i per tant es corroborava l'accident de la caiguda del nen dins una caldera.

Caricatura referint-se la misteriosa desaparició
La Tomasa : actualitats: Núm. 418 (3 set. 1896)

Al cap d'uns anys, apareixen de nou més notícies sobre aquest assassinat. Resulta que un tal Josep Aleu Salas  havia estat detingut per furt l'agost de 1901, i segons els diaris era un dels tres autors de l'assassinat del nen al Morrot l'any 1896. 


Notes

1 - La problemàtica de de les criatures perdudes era greu a Barcelona. Els nens i nenes perduts o abandonats havien de ser conduïts a dependències municipals, però principalment el seu destí era l'Asilo Municipal del Parque fundat al 1886 per l'Ajuntament. Aquest centre municipal ubicat al Dipòsit de les Aigües del Parc de la Ciutadella estava destinat a albergar temporalment persones pobres i velles sense recursos. També acollia infants abandonats, pobres o perduts.

Per fer-se una idea de la quantitat de nens perduts, incloc una relació de les actuacions de la Guàrdia Municipal, durant una setmana a l'any 1914, i com es veu, les actuacions relacionades amb criatures perdudes era important.

Font: Gaseta Municipal de Barcelona, 11/11/1914

Hemeroteca

- La Vanguardia: 18 d'agost de 1896, 23 d'agost de 1896, 24 d'agost de 1896, 25 d'agost de 1896, 29 d'agost de 1896, 5 de setembre de 1896.

- El Diluvio: 23 d'agost de 1896, 24 d'agost de 1896, 25 d'agost de 1896, 27 d'agost, 29 d'agost de 1896, 1 de setembre de 1896, 3 de setembre de 1896, 5 de setembre de 1896.

- La Veu de Catalunya: 5 ag. 1901.