Pàgines

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris XIX. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris XIX. Mostrar tots els missatges

dilluns, 15 de gener del 2024

Esbatusant-se a la Cadena (XIX-XX)

Entre el segle XV i principis del XX, els duels es van convertir en una pràctica habitual a bona part de les societats occidentals. Es desenvolupava per voluntat d'una de les parts -el desafiador- per a rentar un insult al seu honor. En ells intervenien persones de l'alta societat, polítics, periodistes, militars. Era un combat on s'utilitzen armes mortals (pistola, espasa), amb una reglamentació prèvia i que es feia amb la companyia dels anomenats padrins.

En els diaris era comú l'aparició de notícies informant sobre duels, "lances de honor", que s'havien d'efectuar o que ja s'havien fet. 

Diario de Barcelona (30/4/1847)

Una altra modalitat de duels, eren els que tenien llocs entre delinqüents o persones de la classe baixa de la societat. Eren baralles concertades, sense (massa) regles, on s'enfrontaven amb armes blanques tipus ganivets o navalles i amb l'objectiu de matar o ferir greument al contrincant. Eren combats molt freqüents i fins i tot es va publicar un manual per aquestes baralles, el "Manual del baratero" de 1849 on s'expliquen tècniques, postures, atacs. 

Normalment, dos homes que havien discutit, per un deute, per una dona o qualsevol altre motiu, se citaven en un lloc solitari de Barcelona, on ningú els pogués molestar. Allà podien dirimir i resoldre el conflicte, a ganivetades o simplement a cops de puny.

Un dels llocs predilectes i habituals per aquestes baralles era un indret anomenat "La Cadena" a MontjuïcLa Cadena era un espai situat a un encreuament de camins i carrers: carretera a Montjuïc, carrer Blesa, carrer Mata, carrer Cabanes, camí de la Fontrobada i el passatge de la Vinyeta. Era un espai proper a Barcelona, però a la vegada fora de la ciutat, i per tant era el lloc ideal per barallar-se, especialment a la tarda/nit on poca gent circulava per aquella zona. 

Situació de la Cadena
Barcelona 1931. ICGC

Segons la meva opinió, aquest topònim de La Cadena era degut a l'existència en aquest lloc d'una cadena o algun tipus d'element semblant que impedia o servia per controlar el pas per la carretera que pujava al castell de Montjuïc. 


La Cadena. Brangulí, 1913-17.
Font: AMB

A continuació explico algunes de les nombroses baralles que es produïren a la Cadena: 

El Diluvio (26/1/1880) 

La Publicidad (28/8/1893)

La Vanguardia (19/6/1893)

El Diluvio (2/2/1895)

La Publicidad (1/11/1895) 

La Publicidad (3/8/1899)


La Vanguardia (6/6/1905)

La Vanguardia (4/6/1918)

Malgrat que La Cadena era un dels llocs més habituals per a les baralles, n'hi havia altres a Montjuïc com la zona del Morrot i Can Tunis. 

dimecres, 6 de maig del 2020

Explosió a la fàbrica de petards del carrer Margarit (1882)

A les 10 del matí del 2 de setembre de 1882, en una casa del carrer Margarit va produir-se una gran explosió que es va sentir a tot el barri. No era una simple explosió o un incendi dels que ja havia patit la nova barriada del Poble-sec. Va ser una explosió realment greu, ja que va produir l'esfondrament d'una casa i diversos morts.

Part alta del carrer Margarit, 1935. Pau Febrés Yll. AMB

Tot va començar a una casa del carrer Margarit on es fabricaven petards o mistos (1).

En aquells anys, la zona del carrer Margarit que estava urbanitzada era la que es situava a la vora de Montjuïc.

Situació del carrer Margarit
Fragment d'un plànol de Barcelona de 1885. ICGC

El nombre i nom de les víctimes mortals i ferits varia segons el diari consultat.

Segons El Diluvio (2 de setembre de 1882): Hi va haver tres morts: Els propietaris: Joaquin Dot y Tarragó i la seva dona Leocadia Minsut. Foren conduïts a la Casa del Socorro del districte d'Atarazanas al carrer Barbarà on moriren. Un ajudant de 21 anys Jaime Pellicor y Pujol que fou traslladat a l'Hospital de Santa Creu també va morir.

Segons La Vanguardia (2 i 3 de setembre de 1882): Hi va haver quatre morts: La propietària de la fàbrica Leocadia Masot de 57 anys i el primer dependent de 35 anys. S'informa que s'han trobat els cadàvers de dos nois que treballaven a la fàbrica. També es parla d'un operari que sofrí algunes cremades i que va saltar al carrer des de l'edifici acompanyat del seu fill.

Segons La Publicidad (3 de setembre de 1882): Hi va haver dos morts: la propietària, una dona valenciana i el seu home. Els varen dur a la Casa del Socorro del districte d'Atarazanas on moriren de les cremades. Una persona també estava al patí de la casa, acompanyat d'un infant. Quan va veure les primeres explosions va tirar l'infant al patí veí. Ell va sofrir cremades de diversa consideració i fou traslladat a l'Hospital de Sant Creu on va ingressar en estat greu.

Sobre l'explosió, no hi ha cap diari que doni un motiu, però segurament era degut a la manca de mesures de seguretat en la mainpulació de material inflamables. 


Notes

1 - Els diaris consultats no coincideixen si es fabricaven petards o mistos. La fabricació de petards no ha estat mai sotmesa a un monopoli estatal, cosa que si va succeí amb els mistos des de 1892.

Hemeroteca


La Vanguardia. 2 i 3 de setembre de 1882

La Publicidad. 3 de setembre de 1882

El Diluvio. 2 de setembre de 1882

divendres, 8 de febrer del 2019

La misteriosa mort del nen del Morrot (1896)

El dimarts dia 18 d'agost de 1896, a La Vanguardia va aparèixer una breu notícia que deia:
"Desde anteayer por la mañana falta de su casa, calle de San Beltran, 11, 2º1ª, el niño Eduardo Costa, de 3 años, que viste con delantal azul a rayas negras. Sus padres están desconsolados y agradecerán se les dé razón del paradero de dicho niño"

Carrer de Sant Bertran
Font: No te quejarás por la flores que te he traído

En un principi semblava una de les moltes notícies sobre la desaparició de nens que publicaven els diaris. La pèrdua i abandonament de nens suposava un problema de tal importància a Barcelona que fins i tot les Ordenances Municipals contemplaven aquest assumpte, indicant com s'havia de procedir en aquests casos (1).

Ordenances Municipals de Barcelona, 1891

Però el fet que estàs implicat un nen de pocs anys i el tràgic final va fer d'aquesta desaparició, un cas molt seguit entre el ciutadans barcelonins. 

La desaparició es va produir al Paral·lel (abans Avinguda Marques del Duero) el dia 16 d'agost. Eduardo estava jugant en una font del carrer Sant Bertran i en un moment donat, el seu germà es va adonar que havia desaparegut. La família vivia en el carrer Sant Bertran, un petit carrer proper al Paral·lel.

Situació del carrer Sant Bertran (punt vermell).
Barcelona 1891. Font: ICGC

Anaven passant els dies sense notícies del nen desaparegut, quan a la nit del 21 d'agost un home mentre passejava per Montjuïc va descobrir un cadàver a l'interior d'una cova a la zona del Morrot, darrera una fàbrica de filferro.

El dia següent, el 22 d'agost, la policia va acudir a l'esmentada cova on trobà el cadàver, que tant per les característiques físiques com per la vestimenta es va comprovar que corresponia a nen desaparegut Eduardo Costa. El cadàver fou traslladat al cementiri de Montjuïc.

Lloc aproximat del Morrot on
es va trobar el cadàver. Font: ICGC

Un fet que va cridar molt l'atenció és que el cadàver del nen estava pràcticament descompost i portava una corda lligada al coll. Donat l'estat del cos no es va poder observar a primera vista cap cop ni ferida que li provocàs la mort. L'autòpsia no va donar resultats útils sobre la causa de la mort. Del cos únicament restava l'esquelet i en les extremitats inferiors quedaven fragments de teixits musculars.

Els pocs dies que havien transcorregut entre la desaparició (16 d'agost) i el seu descobriment a Montjuïc (21 d'agost), sobtava molt l'alt grau de descomposició del cadàver i que fos tan desigual. Aquests fets van fer pensar que s'havia utilitzat algun agent químic que acceleràs el procés de descomposició. Se va procedir a analitzar la roba per corroborar aquest fet.

La inspecció de la cova on va ser trobat donaren varis resultats: es trobaren restes de sang a l'exterior i també dents i ossos del nen. Aquests dades indicaven que el nen no morí a la cova, sinó que el seu cadàver (ja en descomposició) va ser traslladat i amagat a la cova.

Zona del Morrot. Fàbrica de Riviere e Hijos. 1916. Font: ANC

Per ajudar a aclarir el cas s'interrogaren a diverses persones que vivien a les coves properes i al carrer de Sant Bertran. Entre elles, van interrogar i detenir una persona (un "idiota o pseudoidiota" segons El Diluvio) que vivia a una cova de la zona. Les seves declaracions havien estat contradictòries i havia evitat explicar on estava el dia que va desaparèixer el nen. A més l'havien vist el mateix dia de la desaparició en el carrer San Bertran demanat almoina.

La manca d'informació concreta sobre la causa de la mort i de testimonis que fossin d'utilitat per aclarir el cas, va generar tot un seguit de teories diverses: mort per estrangulament, mort per una venjança, etc.

La hipòtesi més plausible i segons explica la premsa és que el nen va entrar dins alguna de les fàbriques dels voltants, i va caure dins una caldera on morí abrasat. Això també explicaria l'alt grau des descomposició del cadàver. Per eludir responsabilitats, algú de la fàbrica va treure el cos i el va amagar dins una cova a Montjuïc.

Es va prendre declaració als encarregats de fàbriques de la zona, però no es va obtenir cap resultat.

A principis de setembre es fa una nova inspecció visual de la cova: es troben dents, ossos i pel. El fet de trobar pèl descartava en un principi l'ús de productes químics i per tant es corroborava l'accident de la caiguda del nen dins una caldera.


Caricatura referint-se la misteriosa desaparició
La Tomasa : actualitats: Núm. 418 (3 set. 1896)

Al cap d'uns anys, apareixen de nou més notícies sobre aquest assassinat. Resulta que un tal Josep Aleu Salas  havia estat detingut per furt l'agost de 1901, i segons els diaris era un dels tres autors de l'assassinat del nen al Morrot l'any 1896. 


Notes

1 - La problemàtica de de les criatures perdudes era greu a Barcelona. Els nens i nenes perduts o abandonats havien de ser conduïts a dependències municipals, però principalment el seu destí era l'Asilo Municipal del Parque fundat al 1886 per l'Ajuntament. Aquest centre municipal ubicat al Dipòsit de les Aigües del Parc de la Ciutadella estava destinat a albergar temporalment persones pobres i velles sense recursos. També acollia infants abandonats, pobres o perduts.

Per fer-se una idea de la quantitat de nens perduts, incloc una relació de les actuacions de la Guàrdia Municipal, durant una setmana a l'any 1914, i com es veu, les actuacions relacionades amb criatures perdudes era important.

Font: Gaseta Municipal de Barcelona, 11/11/1914


Hemeroteca

- La Vanguardia: 18 d'agost de 1896, 23 d'agost de 1896, 24 d'agost de 1896, 25 d'agost de 1896, 29 d'agost de 1896, 5 de setembre de 1896.

- El Diluvio: 23 d'agost de 1896, 24 d'agost de 1896, 25 d'agost de 1896, 27 d'agost, 29 d'agost de 1896, 1 de setembre de 1896, 3 de setembre de 1896, 5 de setembre de 1896.

- La Veu de Catalunya: 5 ag. 1901. 

 





divendres, 23 de novembre del 2018

Mort a la bòbila del carrer Grases (1895)

A part de la famosa pedra de Montjuïc, la muntanya també ha estat un important font d'argila. Aquest material sedimentari i fàcilment modelable és bàsic en la construcció, ja que és la matèria primera per fabricar elements com les teules i maons.

El naixement de l'Eixample a mitjans del XIX i la conseqüent forta activitat constructora associada, van crear una important necessitat de materials de construcció. Per aquest motiu, les zones d'aflorament argilosos van ser fortament explotades a Barcelona. Entre aquestes zones podem esmentar la part baixa de Montjuïc, contigua al Poble-sec.

Mapa geològic de Montjuïc i la zona portuària. Font: GeoVentayol

Aquest fet provocà la construcció de nombroses bòbiles en aquest barri, concretament als barris de Santa Madrona i la França Xica. Normalment eren petites instal·lacions situades al costat dels llocs on treien l'argila.

El treball es feia majoritàriament a l'aire lliure. Una vegada extreta l'argila, s'havien d'eliminar les impureses (pedres, vegetals, etc) i afegir-hi aigua per preparar la pasta. Amb la pasta, i mitjançant motlles, s'elaboraven els maons i teules. Un cop fets, es deixaven assecar a l'exterior i posteriorment es procedia a la seva cocció en un gran forn (En aquest bloc se detalla el procés de fabricació).

Plànol d'una bòbila amb un forn Hoffman al 1920. Font: AMB

Per tant en totes les bòbiles, una de les característiques externes més evidents era la presència d'una gran xemeneia associada a forns senzills (tipus àrab) o més complexos (tipus Hoffman).

En un principi aquestes bòbiles no creaven cap problema ja que estaven allunyades de les zones poblades. Però el creixement del barri va provocar que les cases i carrers cada vegada s'hi acostassin més i començassin a generar molèsties als veïns.

Ja al 1883, apareix una notícia a La Vanguardia (14/6/1883), on criden l'atenció sobre una mina d'extracció de terres situada al final del carrer Creu dels Molers, i que està originant esquerdes a les cases del voltants i provocant la caiguda de tanques.

Però la mort d'un treballador d'una bòbila situada a la França Xica, segons explica La Vanguardia del 6 de juliol de 1895, va fer evident la greu problemàtica veïnal que generaven aquestes instal·lacions. Aquest treballador feia feina en una bòbila del carrer Grases, estava extraient argila, quan un despreniment de terra el va sepultar, matant-lo a l'acte.

Voltants del carrer Grases segons un plànol de Barcelona de 1885.
Font: ICGC

Dos dies després del fets la mateixa Vanguardia (9 de juliol de 1895) publicà un llarg article on recollia les queixes veïnals derivades del treball de les bòbiles d'aquell carrer.

Resulta que poc a poc, l'argila de la zona s'havia anat esgotant, fet que obligava als propietaris de les bòbiles a fer excavacions més fondes. Aquestes excavacions es feien sense cap tipus de seguretat amb el perill que això implicava pels treballadors. Per altra banda, també es queixaven que les excavacions feien malbé els camins, tement que es produïssin de nou despreniments i esfondraments de terra. Segons les ordenances municipals, aquest tipus d'indústries estaven prohibides dins zones habitades. Per últim demanaven que l'Alcalde ordenàs urgentment el cessament d'aquestes activitats.  


Fàbrica de maons a Montjuïc. 1916. Brangulí. Font: ANC


Hemeroteca

- La Vanguardia, 7 de juliol de 1895

- La Vanguardia, 9 de juliol de 1895

dilluns, 12 de novembre del 2018

El parricidi del carrer Font Honrada (1891)

La tranquil·la barriada de la França Xica que veim avui dia, poc tenia que veure amb el que era a l'any 1891, quan es va produir l'assassinat que descriurem a continuació.

Fa més de 100 anys, els terrenys coneguts com la França (o França Xica en ocasions), ocupaven més espai del que avui ocupen. La zona estava poc poblada, alguna planta baixa o blocs de pisos, construccions precàries, barraques. Com es pot observar en el mapa adjunt, la major part del barri estava sense construir, predominaven els descampats, horts, magatzems, bòbiles, petites indústries. D'aquells anys, del 1885, és precisament el primer pla d'urbanització de la zona proposat per Josep Amargós (1).

Mapa de la França, 1885. Font: AMB

En aquest ambient es va produir un parricidi, l'esposa i fillastre d'un home el van assassinar quan estava begut.

Tot va començar a les 6 de la matinada del 21 de setembre de 1891 en el carrer Sant Joaquin (actual carrer de Font Honrada), quan el vigilant nocturn de la zona va trobar el cos sense vida d'un home, estirat al terra i amb una important ferida a la regió abdominal. El fet ja el recullen tant La Vanguardia del dia 22 de setembre de 1891 com el Diluvio del mateix dia. 

Tot d'una es va sospitar que aquell mort no s'havia produït per causes naturals: les ferides abdominals eren molt importants, fet que era incompatible amb la manca de sang al terra i sobre el cos. Curiosament, la ferida estava tapada amb una tovallola i envoltada per una faixa. Tot feia pensar, en que l'havien assassinat en un altre lloc i l'havien traslladat a aquell carrer de la França.

El mort era Pedro Salvador Salzoso (2), natural d'Olva (Terol), de 40 anys i jornaler de professió. Pedro estava casat amb Manuela Salvador Villena, de 58 anys, i vivien junts al carrer San Joaquin, 5. La relació entre ells havia començat anys abans quan ell vivia amb ella com a rellogat. Ell estava interessat en una de les filles de Manuela, però veient les poques possibilitats que tenia d'establir una relació amb ella, es va decidir a casar-se amb la mare.

Lloc del crim segons un plànol de 1885.
Font: AMB

Del seu primer matrimoni, Manuela tenia tres fills: Domingo, Ramona i Manuela. El dos primers vivien amb ella a la casa de San Joaquin. Manuela (filla) estava casada i vivia amb el seu marit en el veí carrer de Mare de Déu del Remei, 55 . Per la seva banda, Pedro i Manuela tenien una filla pròpia, anomenada Teresa de 8 anys.

Segons els veïns les relacions entre ell i la dona eren conflictives, en moltes ocasions se'l veia begut. Per altra banda i segons informacions del Diluvio dels dies 23 i 26, Pedro havia guanyat un premi important (1000 duros) a la loteria

Els registres i declaracions posteriors van donar com a resultat la detenció de 9 persones (Manuela, els seus tres fills, el gendre, i 4 rellogats). De les declaracions fetes es va comprovar que hi havia importants contradiccions. A més en els registres efectuats es trobaren proves suficients (tovalloles, roba de la víctima, sang, diners, etc) per implicar els detinguts.

Les declaracions de Teresa, la filla petita, foren fonamentals per aclarir el cas. Resulta que Teresa va explicar que a la nit del  20 de setembre acompanyà al seu pare a la taverna "La campana" on va jugar a cartes i begué alcohol. Hores més tard, ja completament borratxo van tornar a la casa de San Joaquin sobre les 22 hores. També declarà que un cop allà, va veure com la seva mare Manuela i el seu tio Domingo agafaren al seu pare aprofitant el seu estat i el mataren a ganivetades, referint-se especialment al seu tio qui fou el més actiu.


Plànol del lloc del crim (3).
Font: La Vanguardia 26/09/1891

El judici va tenir lloc un any després, concretament, del 29 de novembre a l'1 de desembre de 1892. Alguns fets, ja apuntats en un principi, es van aclarir, entre ells, les males relacions existents entre Pedro i la seva dona Manuela: les freqüents discussions, els maltractament que sofria Manuela, l'alcoholisme i avarícia d'ell.

El Ministeri Fiscal acusava a Manuela Salvador d'autora  de  un  delicte de
parricidi, així com al seu fill Domingo. A ella se li afegia la circumstancia d'alevosia, i a ell el de parentesc. A la resta se'ls acusava d'encobridors. Curiosament, no s'esmenta res sobre el mòbil del delicte que s'havia proposat en un principi: el robatori.

Imatge actual del lloc del crim

Finalment, la sentència va declarar com autor de la mort de Pedro, al seu fillastre Salvador, que ja s'havia declarat autor del parricidi. Condemnant a 13 anys de presó i al pagament de 3000 pessetes d'indemnització als hereus del mort. Es va concloure que els maltractes soferts per Manuela, varen induir al seu fill Salvador a matar-lo, considerant aquesta circumstancia com un fet atenuador. Manuela (la dona), així com Ramona i Manuela (les filles de Manuela) que estaven acusades com a còmplices i encobridores respectivament del parricidi van ser declarades innocents, al igual que la resta de detinguts.

Notes:

1 - Josep Amargós Samaranch. Els primer intents d'urbanització de Montjuïc (1887-1914)

2 - El nom de la víctima va variant en les diverses notícies (Pedro Salvadó, Pedro Zarcoso Salvadó, Pedro Zarzoso). He optat per escollir el nom que es dona durant el judici.

3 - El lloc on es va produir el parricidi és als voltants de l'encreuament del carrer Mare de Déu del Remei i Font Honrada. Segons el plànol adjunt, on hi hauria d'haver l'antiga parròquia de Santa Madrona, indica que hi ha un passatge i un solar. L'església es va inaugurar el 1888, per tant ja estava construïda al 1891.


Hemeroteca

- La Vanguardia del  22, 25, 26 de setembre de 1891, 29 i 30 de novembre de 1892, 1 de desembre de 1892.

- El Diluvio del 22, 23, 25, 26 i 27 de setembre de 1891