Tragèdia a les barraques de La Walkiria (1963)

El barri del Poble-sec ha estat una zona que històricament ha petit els efectes de les pluges torrencials. La seva proximitat a la muntanya de Montjuïc, els torrents i la forta pendent dels carrers han fet del barri una zona molt sensible a les inundacions, de fet encara ho és.

Era comú que en moments de fortes pluges, el barri no sols resultava afectat per l'aigua, sinó també per esllavissades de terra, fang i pedres.

Esllavissada al carrer Nou de la Rambla,
Juliol de 1920

En la majoria de casos, les inundacions i els esllavissaments sols provocaven danys materials. Però la matinada del 9 de març de 1963 es va produir un despreniment de roques a la muntanya de Montjuïc que provocà una vertadera catàstrofe en un barri de barraques.

L'esllavissada se va produir a la banda N i E de la piscina de Montjuic. Sota aquesta piscina hi havia el barri de barraques afectat. Se denominava Walkiria (també conegut com Bosque o Gurugú), en referencia a un antic merendero situat al final del carrer Nou de la Rambla a principis del segle XX.

Gent pujant cap a la Font Trobada a principis del segle XX.
A la dreta, l’entrada del merendero La Walkiria, al costat de la Font d’en Conna.

Estava situat sobre una petit terreny més o menys costerut. Per una banda limitava amb l'avinguda Miramar, concretament amb uns talussos de roca que voregen aquesta via. Per la part inferior limitava amb l'antic camí que anava a la font Trobada (actual Passeig Miramar). En el barri hi havia dos carrers: el passatge de La Walkiria i el passatge del Gurugú

Situació del barri de barraques Walkiria. Mapa 1933

Barraques de la Walkiria, febrer 1963

 Quatre barraques van quedar completament sepultades per tones i tones de roques i terra. Immediatament després de l'esllavissada van acudir bombers i policia, iniciant ràpidament les tasques de desenrunament i cerca de les possibles víctimes. 

Rescat d'una de les víctimes. Font: AFB

Les feines duraren tota la matinada i part del dia 9, i en les quatre barraques sepultades es van localitzar 9 víctimes mortals:

- Manuela Gil Expósito (40 anys) i la seva mare Luisa Expósito Giménez (66 anys).

- El matrimoni format per Anuncio Lizcano Algana y Juliana Collado  Navarro.

- La família formada per Ángel Sánchez Garcia, la dona Eusebia Cano i tres fills José, Daniel i Juan Ramón, de 28, 19 i 17 anys respectivament.

Aspecte de les barraques després de l'esllavissada.
Font: AFB

A més de les víctimes mortals hi va haver diversos ferits, tot ells de la barraca de Manuela Gil Expósito: Andrés Gil Expósito, Josefa García Gil (18 anys) i Francisca Valero Doménech. El marit de Manuela es va salvar, ja que aquella aquella nit no estava a la barraca. Els ferits foren traslladats al dispensari de Pere Camps, i d'allà a l'hospital Clínic (1). 

Les tasques de rescat i desenrunament es feren amb gran prudència, donat que continuava el perill de nous esllavissaments. Fins i tot es desallotjaren 15 barraques per temor als despreniments. 

Donada la magnitud de la catàstrofe i durant el rescat hi acudiren diverses autoritats com el Governador Civil, Antonio Ibañez Freire, i l'alcalde Jose Maria Porcioles. Segons van informar, la possible causa dels esllavissament havien estat les abundants pluges i nevades de l'any anterior (2). 

El 12 de març tengué lloc l'enterrament de les víctimes mortals en el cementiri de Montjuïc.

L'accident havia estat realment catastròfic i va commoure a tota la ciutadania de Barcelona, però malgrat això, el ressò que tengué a la premsa fou molt limitat. Aparegué a la portada de La Vanguardia el mateix dia 9, i el dia 10 fou publicat a pàgines interiors. No obstant, el 10 d'abril es publicà una notícia titulada "El futuro de la montaña de Montjuich" on s'explicava que l'alcalde Porcioles havia visitat diversos barris de barraques de Montjuïc amb la finalitat de comprovar in situ els problemes més urgents. 

Com detalla la notícia, visità les barraques de la Walkiria 

"Más tarde, se trasladó  con sus acompañantes  al sector de la piscina  municipal  y dio disposiciones para  el tratamiento  de los desniveles donde  se  registró  hace   poco  el  derrumbamiento  de  unos  peñascos,  y  finalmente  visitó  la zona  de las canteras de la parte  baja  de la  montaña"

Portada de la Vanguardia de 9 de març de 1963

Finalment el 25 de març de 1963, la Vanguardia publicà una notícia sobre l'enderrocament de diversos barris de barraques a Barcelona i el reallotjament de les seves famílies a 405 pisos al barri del Bruch de Badalona. Entre els barris enderrocats estava la Walkiria. Segons explica la Vanguardia, 64 famílies d'aquest barri foren reallotjades:

"La totalidad de las que componían los núcleos de Gurugú, Bosque y  Valquiria (64) de Montjuich... En total son pues 306 de Montjuich y  99  de otros puntos de Barcelona"

Foto aèria 4/10/1963. Font: ANC

Detall de la foto anterior, on s'observa
el barri de la Walkiria ja enderrocat quasi per complet

Foto aèria de l'any 1966. Font: ICGC

Detall del barri de la Walkiria

Notes

1 - Apart dels 9 morts, cal referir-se a la possible desaparició d'un persona en aquell accident. El 12 de març Irene Facerias Puig denuncià a la Policia la desaparició d'Enrique Carballo Tormo, el seu marit. Vivia amb la dona i 7 fills a Casa Valero. Un testimoni el va veure la matinada del 9 de març, pujant unes escales al costat de la piscina poc abans del esllavissament. No es va saber res més.

2 -  L'hivern de 1962-63 fou especialment fred, i importants nevades afectaren a Barcelona. Per altra banda, aquest hivern també fou plujós. Segons dades de precipitacions de METEOCAT les pluges produïdes foren: novembre 62 (170,7 mm), desembre 62 (78,9 mm), gener 63 (127,9 mm) i febrer 63 (43,6 mm).

Hemeroteca

Edición del sábado, 09 marzo 1963, página 25

Edición del sábado, 09 marzo 1963, página 44 

Edición del sábado, 09 marzo 1963, página 23 

Edición del domingo, 10 marzo 1963, página 29

Edición del martes, 12 marzo 1963, página 24

Edición del miércoles, 13 marzo 1963, página 30 

Edición del miércoles, 10 abril 1963, página 27  

Edición del domingo, 26 mayo 1963, página 33

Edición del sábado, 30 enero 1965, página 26

La matança del Paral·lel (1934)

En els anys 30, el moviment anarquista (CNT i FAI) havia entrat en una important crisi financera: manca d'afiliats, impagament de quotes sindicals, sancions, despeses associades als presos anarquistes, etc. Davant aquesta greu situació es van cercar noves formes de finançament. La més comuna van ser els robatoris de nòmines, recaptacions, caixes forts dels patronos i empreses més intransigents i bel·ligerants contra els obrers, i que servien per millorar la situació econòmica dels sindicats anarquistes.  El primer robatori d'aquest tipus es va dur a terme durant la vaga dels treballadors de la fusta (novembre de 1932 - abril de 1933), quant piquets van robar les caixes forts dels patrons (1).

Eren atracaments violents, cada cop més freqüents, on intervenien armes de foc, vehicles de gran cilindrada i on es produïen ferits i fins i tots morts. A part eren robatoris amb botins importants, un sol cop podia suposar 100.000 pessetes, que anaven al fons dels sindicats (1). Aquesta situació es va convertir en una important font d'inseguretat entre la ciutadania de Barcelona i un vertader problema d'ordre públic.

Per lluitar contra aquest perill, Josep Dencàs fou nomenat conseller de Governació, conjuntamente amb Miquel Badia com a cap dels Serveis d'Ordre, iniciant una política de xoc i guerra implacable (i bruta en ocasions) contra els elements incontrolats de la CNT-FAI, responsables d'atracaments i assassinats.

En aquest context se va produir un greu enfrontament entre forces de seguretat i atracadors anarquistes que va suposar la mort de 4 persones en ple Paral·lel. Tot va succeir un 14 de abril de 1934.

Feia tres anys que s'havia proclamat la República. Aquest fet junt amb la celebració de les festes de la Primavera, Barcelona es va convertir en una gran festa: els edificis oficials de Barcelona estaven engalanats, el parc de la Ciutadella era escenari d'una desfilada militar i el passeig de Gràcia acollia una desfilada de carrosses engalanades.

Acte d'amollada de coloms a plaça Catalunya
Diario de Barcelona, 15 d'abril de 1934

Al arribar la nit, el Paral·lel (en aquells moments Avinguda Francesc Layret), centre de la vida nocturna en aquells anys, era un formiguer de gent entrant i sortint dels bars i teatres o simplement passejant.

De cop, sobre les 10 de la nit al voltant del cinema América, començaren a sentir-se dispars. En uns moments, la confusió i el desconcert es van apoderar de la gent: persones ferides al terra, gent corrent espaordida refugiant-se a l'interior dels portals i bars, cotxes i tramvies accelerant per escapar dels tirs.

Cinema América, anys 30. Font: Barcelofilia

Una vegada cesaren els dispars, la situació es va començar a aclarir: havia hagut un greu tiroteig  entre la policia i uns atracadors (2).

Els diaris que van cobrir la noticia no ofereixen una mateixa versió del fets. Bàsicament, tot va començar quan diversos agents de vigilància de la Generalitat de Catalunya s'enfrontaren a un grup d'atracadors. No queda molt clar si eran el agents els que seguien els atracadors o a la inversa. La qüestió és que va començar el tiroteig a l'alçada de la cantonada Parlament/Paral·lel.

Lloc del tiroteig.
Plànol de Barcelona 1933. ICGC

Els policies pertanyien al recentment creat cos d'agents de vigilància de la Generalitat. Un grup de Guàrdies Civils que passava casualment per la zona també van intervenir en el tiroteig, que no sols es va centrar en la cantonada abans esmentada, sinó que també va arribar a carrers propers com el carrer Cano (actualment Elkano). Les versions sobre el nombre d'atracadors que es veren involucrats varia segons la font: 4 o 9.

Vinyeta del Be Negre (18/04/1934)  sobre els fets

Una vegada que va cessar el tiroteig, els ferits foren atesos d'urgència al dispensari del carrer Rosal (Roser). En total, es van atendre 10 ferits, dels quals 4 moriren.

Les persones mortes foren les següents:

Eduardo Martí Martí de 35 anys, atracador. Ferit durant el tiroteig, quan es va veure envoltat pels agents de policia i sense cap escapatoria, es va disparar un tir al cap. El seu pronòstic era molt greu. Fou traslladat al Clínic i allà morí el diumenge 15 d'abril a la matinada. Sobre la vertadera identitat d'aquesta persona es produí una important confusió (3).

José Duran de 26 anys, era agent auxiliar de vigilància de la Generalitat. Rebé diversos tirs durant l'enfrontament, entre ells un al cap. El seu estat era molt greu i després de les cures d'urgència fou traslladat a la Clínica la Alianza. Morí durant el trasllat el mateix 14 d'abril.

Pedro Moreno era veí del Poble-sec. Estava casat i vivia en el carrer Blasco de Garay. Caminava amb la seva dona pel carrer Cano (actual Elkano) quan varen sentir tirs i veure corredisses. Un dels tirs li impactà al cap i el seu estat era gravíssim. Fou traslladat a l'hospital Clínic però va morir durant l'operació quirúrgica.

Manuel Ricart Valero (Manuel Ricart Olero, Manuel Aycart, Manuel Aycart Bachero) de 20 anys  i mecànic de professió. Vivia al carrer Comandante Franco. Havia anat al cine amb uns amics i quan tornava cap a casa es va trobar el tiroteig. Rebé un tret a l'abdomen i el pronòstic era greu. Finalment el 18 va morir a l'hospital Clínic.

Les següents persones resultaren ferides de diferent consideració:

Jaime Botey, agent de policia de la Generalitat. Rebé diversos trets, a l'engonal i el genoll. Fou traslladat la clínica La Alianza i el seu pronòstic era reservat.

Eduardo Martí de 19 anys, habitant del carrer Urgell. Ferit de bala al braç i l'abdomen, pronòstic  reservat.

Victoriano Lorenzo de 22 años. Xofer de professió i vivia a l'avinguda Mistral. Ferida de bala al braç. Pronòstic reservat.

María Sentís de 27 anys. Vivia al carrer Marqués de Foronda. Ferida al clatell, pronòstic reservat.

María Sánchez  de 33 anys. Vivia al carrer Robador. Ferida de tret al braç. Pronòstic reservat.

Lucio Romero de 19 anys. Vivia al carrer Arc del Teatre. Ferida de tret al genoll. Pronòstic greu.

El dia 17 d'abril fou enterrat José Duran. A l'enterrament, a part de la família, van assistir-hi diversos càrrecs la Generalitat, així com de la policia i ERC.

Sortida del fèretre de José Duran del Hospital Clínic.
Fot. Perez de Rozas. AMC

Al dia següent, el 18, el Consell de la Generalitat va decidir pujar la categoria laboral dels dos policies implicats: José Duran va ser ascendit des de la categoria d'auxiliar de vigilancia a la de policia de tercera, Jaime Botey passà de policia de tercera a segona.

El 21 d'abril, els diaris van informar sobre la detenció de diversos atracadors que van intervenir en el tiroteig: Gabriel Jover Planas, alias Arengada (4), Julio Mas Martí (5), Juan Valera Moyá, José Panicello Pubill, Miguel Franquet Miguel. Es van registrar els domicilis dels detinguts i van intervenir un arme de foc i munició.

Cap del detinguts fou processat pel fets, únicament un, Julio Mas Martí, i per una actuació indirectament relacionada amb el tiroteig. Quan registraren el seu domicili trobaren un arma de foc sense els corresponents permisos. Per aquest motiu fou jutjat el 17 d'octubre de 1935. La condemna fou de 4 mesos i un dia de presó.

Al mes d'octubre de 1936, tornà a aparèixer a la premsa el policia assassinat José Duran. Tal com explica La Vanguardia i El Diluvio, es volia canviar el nom d'un carrer del Poble-sec, el carrer Puríssima Concepció passaria a denominar-se José Duran. En aquells primers mesos de la Guerra Civil i tal com succeïa a diversos llocs de Barcelona, era comú canviar el nom d'un carrer i posar-li el nom de personalitats d'esquerres, anarquistes, milicians, etc. D'aquesta manera es volia homenatjar a un policia de la Generalitat caigut en acte de servei.

El diumenge 11 d'octubre, al matí, va tenir lloc un acte de descobriment d'una placa en memòria a José Duran en el carrer Puríssima Concepció. Era un acte organitzat per Esquerra Republicana de Catalunya.

La Vanguardia explica així l'acte:

"En la popular barriada de Pueblo Seco se efectuó el domingo el acto del descubrimiento de la placa que de ahora en adelante dará el nombre de José Duran, ex agente de la Generalidad de Cataluña, a la antigua calle de la Purísima. Al acto asistió, en representación del distrito segundo, el consejero regidor del Ayuntamiento, el señor Rossell Muntaner; el comisario de policía de aquel distrito señor Boira; diversas banderas del «Casal de Esquerra Republicana» del distrito segundo junto con su Junta directiva, otras autoridades y la Banda de las milicias antifascistas del cuartel general de Izquierda. Una sección de guardias de asalto quedó formada en aquel lugar. Presenció la ceremonia una gran multitud que llenaba por completo la calle. Al ser descubierta la placa, hicieron uso de la palabra un directivo del mencionado casal, el comisario señor Boira y el consejero señor Rosell Muntaner. Todos ellos se expresaron en términos patrióticos y exaltaron la personalidad del homenajeado, que encontró la muerte en el cumplimiento de su deber. Un hermano, del homenajeado, en nombre de su familia, leyó unas cuartillas de agradecimiento a los organizadores del acto que se estava celebrando i Se dio el acto por terminado con las notas de "La Internacional"

En les següent fotos, publicades a diversos diaris, es pot observar l'acte de descobriment de la placa dedicada a Jose Duran.

El Diluvio, 13, oct, 1936

13, oct, 1936, Diari de Barcelona

13 octubre 1936, La Vanguardia

Notes

1 -  Sobre la vinculació del moviment anarquista i aquests atracaments es pot consultar "La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto 1898-1937" de Chris Ealham i "Miquel Badia. Vida i mort d'un lider separatista" de Fermí Rubiralta.

2 - En els primers moments, la premsa parla sempre d'atracadors. Quan van capturar alguns sospitosos del tiroteig, ja es començà a referirse a alguns d'ells com antics afiliats i simpatitzants dels moviments anarquistes.

3 - Aquest atracador fou identificat amb múltiples noms als diaris: Vicente Garcia Alburet, Francisco Garcia. Però finalment, el dia 21 d'abril fou capturat Julio Mas Martí com un dels atracadors que van intervenir en el tiroteig. Aquest va identificar el cos del atracador mort com el seu germanastre, Eduardo Martí Martí, conegut amb diversos alias com "el cèntim", "el nano de la fabril" o "el barretina".

4 - Gabriel Jover Planas. Tenia un llarg historial delictiu. Havia format part de bandes de pistolers anarquistes i també de bandes d'atracadors. Estava reclamat per l'assassinat d'un xofer, Juan Curria a l'any 1928 , i així mateix, també era reclamat per l'atracament d'un banc de Manresa a l'any 1931.

5 - Julio Mas Martí era germanastre de Eduardo Martí Martí, mort durant el tiroteig.  

Hemeroteca

- La Vanguardia, 15 abril 1934, pàg. 29 

- La Vanguardia, 17 abril 1934,  pàg. 7 

- La Vanguardia, 17 abril 1934,  pàg. 29 

- La Vanguardia, 18 abril 1934,  pàg. 7 

- La Vanguardia, 19 abril 1934,  pàg. 7 

- La Vanguardia, 16 abril 1935,  pàg. 11 

- La Vanguardia, 10 octubre 1936,  pàg. 7

- La Vanguardia,13 octubre 1936,  pàg. 8 

- Diario de Barcelona, 15 abril 1934

- Diario de Barcelona, 17 abril 1934

- Diario de Barcelona, 18 abril 1934

- Diario de Barcelona, 19 abril 1934

- Diario de Barcelona, 21 abril 1934

- Diario de Barcelona, 22 abril 1934

- Diario de Barcelona, 25 abril 1934

- Diari de Barcelona, 13 octubre 1936

- El Diluvio 15 abr. 1934

- El Diluvio 17 abr. 1934

- El Diluvio 19 abr. 1934

- El Diluvio 21 abr. 1934

- El Diluvio 22 abr. 1934

- El Diluvio 25 abr. 1934

- El Diluvio 27 abr. 1934

- El Diluvio 17 oct. 1935

- El Diluvio 13 oct. 1936

Explosió a la fàbrica de petards del carrer Margarit (1882)

A les 10 del matí del 2 de setembre de 1882, en una casa del carrer Margarit va produir-se una gran explosió que es va sentir a tot el barri. No era una simple explosió o un incendi dels que ja havia patit la nova barriada del Poble-sec. Va ser una explosió realment greu, ja que va produir l'esfondrament d'una casa i diversos morts.

Part alta del carrer Margarit, 1935. Pau Febrés Yll. AMB

Tot va començar a una casa del carrer Margarit on es fabricaven petards o mistos (1).

En aquells anys, la zona del carrer Margarit que estava urbanitzada era la que es situava a la vora de Montjuïc.

Situació del carrer Margarit
Fragment d'un plànol de Barcelona de 1885. ICGC

El nombre i nom de les víctimes mortals i ferits varia segons el diari consultat.

Segons El Diluvio (2 de setembre de 1882): Hi va haver tres morts: Els propietaris: Joaquin Dot y Tarragó i la seva dona Leocadia Minsut. Foren conduïts a la Casa del Socorro del districte d'Atarazanas al carrer Barbarà on moriren. Un ajudant de 21 anys Jaime Pellicor y Pujol que fou traslladat a l'Hospital de Santa Creu també va morir.

Segons La Vanguardia (2 i 3 de setembre de 1882): Hi va haver quatre morts: La propietària de la fàbrica Leocadia Masot de 57 anys i el primer dependent de 35 anys. S'informa que s'han trobat els cadàvers de dos nois que treballaven a la fàbrica. També es parla d'un operari que sofrí algunes cremades i que va saltar al carrer des de l'edifici acompanyat del seu fill.

Segons La Publicidad (3 de setembre de 1882): Hi va haver dos morts: la propietària, una dona valenciana i el seu home. Els varen dur a la Casa del Socorro del districte d'Atarazanas on moriren de les cremades. Una persona també estava al patí de la casa, acompanyat d'un infant. Quan va veure les primeres explosions va tirar l'infant al patí veí. Ell va sofrir cremades de diversa consideració i fou traslladat a l'Hospital de Sant Creu on va ingressar en estat greu.

Sobre l'explosió, no hi ha cap diari que doni un motiu, però segurament era degut a la manca de mesures de seguretat en la mainpulació de material inflamables. 


Notes

1 - Els diaris consultats no coincideixen si es fabricaven petards o mistos. La fabricació de petards no ha estat mai sotmesa a un monopoli estatal, cosa que si va succeí amb els mistos des de 1892.

Hemeroteca


La Vanguardia. 2 i 3 de setembre de 1882

La Publicidad. 3 de setembre de 1882

El Diluvio. 2 de setembre de 1882

Enterrat viu al cementiri de Poble Nou (1881)

A l'any 1881, Barcelona tenia únicament un cementiri de nova planta i situat fora de les murades: el de Poble Nou (1) (conegut oficialment com Cementiri General). No obstant, al voltants de la ciutat també hi havia petits cementiris parroquials, com el de Sant Andreu, Horta, Sant Gervasi, el de Sants.

Cementiri de Poble Nou al segle XIX. Font: AMB

Des de mitjans de segle, el cementiri de Poble Nou estava altament densificat: nous panteons, capelles, nínxols (2). La degradació de la necròpolis també s'anava accentuant degut a la manca de millores. Aquests fets junt amb l'important augment de la població a Barcelona, plantejava la necessitat de fer un nou cementiri (3).

En aquest context va tenir lloc un fet realment esgarrifós. El 29 de gener de 1881, un noi de 5 anys va morir de malaltia a la barriada del Poble-sec. El pare era treballador a una bòbila i tenia 60 anys. La mare en tenia 40. Era una família pobre, amb greus problemes afegits (una filla de 23 anys havia mort feia pocs dies i l'altre fill estava la presó).

Una vegada fets els tràmits pertinents, el nen fou portat al cementiri de Poble Nou. Un cop allà, van decidir no enterrar-lo el mateix dissabte; uns diaris expliquen que no ho van fer degut al mal temps, altres diuen que no ha van fer perquè ja era massa tard. Per tant i a l'espera de ser enterrat al dia següent, depositaren el fèretre del nen a una fosa comuna durant la nit. 

Gent a la porta del Cementiri de Poble Nou.  ca 1880-1909
Font: Arxiu Fotogràfic del CEC

El matí del diumenge 30 de gener, quan els enterradors anaren a enterrar-lo, varen sentir un plors que sortien de la fosa comuna. Horroritzats descobririen que el nen que havien deixat allà la nit anterior, encara estava viu. Ràpidament al traslladaren a dependències del cementeri i fou atès per un metge, però a les 4 de la tarda morí. Segons els diaris, havia mort d'una pulmonia. L'autòpsia posterior va revelar que realment havia mort de meningitis.  

Com havia estat possible allò? De qui era responsabilitat?

Els diaris (La Vanguardia i el Diari Catalá) qualificaven el fet com inacceptable, reclamaven l'aclariment del succés i de les responsabilitats de les persones implicades.

En primer lloc, no s'expliquen com un metge havia certificat la mort del nen. Fins i tot indiquen que en el certificat havia escrit "que el cadáver presentaba señales de descomposición".

En segon lloc, la Junta del Cementiri fins feia poc temps, permetia que qualsevol cos, abans de ser enterrat, passàs la nit al depòsit del cementiri, amb la vigilància i precaucions corresponents. Actualment, la Junta cobrava (10 reals) per mantenir els cadàvers al dipòsit durant la nit. D'aquesta forma, les famílies pobres i que no podien pagar aquesta quantitat, estaven obligades a dipositar el cos del familiar mort a la fossa comuna, a l'espera de ser enterrat.

Nínxols al cementiri de Poble Nou. Frederic Bordas. ca 1880-1909
Font: Arxiu fotogràfic del CEC

En tercer lloc, els vigilants del cementiri també són qualificats com a responsables del fets, ja que en cap moment observaren que una persona viva estava a la fossa comuna.

En els dies posteriors, no es va publicar cap notícia més sobre el cas i els possibles responsables.

Hemeroteca 

- Diari Catalá: politich y literari, 31 gener de 1881
- Diari Catalá: politich y literari, 1 de febrer de 1881
- Diari Catalá: politich y literari, 6 de febrer de 1881
- La Vanguardia, 1 febrer 1881, pág. 3
- La Vanguardia, 3 febrer 1881, pág. 3
- La Vanguardia, 5 febrer 1881, pág. 4

 Notes 

1 - Daniel Venteo. El cementiri de Poblenou: memòria de la Barcelona contemporània.

2 - Havia estat projectat per una ciutat de 100.000 habitants, que l’any 1870 ja arribava als 250.000. L’Ajuntament va considerar imprescindible projectar un segon cementiri general, que seria inaugurat l’any 1883: el cementiri de Montjuïc. Barcelona. Cementiri i Art Funerari XIX XX

 3 - A l'any 1883 es va inaugurar el cementiri de Montjuïc, en aquell moment conegut com a Cementiri Nou o del Sud-est, en contraposició del de Poble Nou que a partir d'aquell moment es coneixia com Cementiri Vell o de l'Est.

El crim del guàrdia jurat de Montjuic (1897)

El diumenge 27 de juny de 1897, un grup d'amics havien anat al merendero de Torre Forta (1). Des d'aquest lloc varen baixar a la Font Trobada, on per ser diumenge hi havia ball i molta animació.

Allà trobaren un noia que es dia Leonor, que acompanyava un grup que estava celebrant un bateig. Leonor havia estat novia d'un del grups d'amics que havien baixat de Torre Forta. En un moment donat, ella va riure i el seu exnòvio, pensant que era una provocació, va acostar-se a ella i li donà una galtada.

Font Trobada. 1913-17. Brangulí. Font: AMB

Davant això, els dos grups començaren a discutir, insultar-se i al final varen treure ganivets. Davant el caire que anava agafant la baralla, l'encarregat del merendero els va treure a fora. La baralla va seguir a l'exterior, i precisament en aquest moment s'acostà Víctor López, guàrdia jurat (2) de Montjuïc, i els demanà que aturassin de discutir i deixassin els ganivets, apuntant-los amb una escopeta.

Segons els testimonis, Ramon Freixa, Xarrapa, de 27 anys, casat i picapedrer es va abalançar sobre Víctor López i començaren a barallar-se. López va rebre diverses ganivetades, va caure inconscient i ple de sang. Freixa, va sortir corrent del lloc, però al poc temps va caure, víctima d'un atac d'epilèpsia? i el van detenir. Segons altres versions, els amics del guàrdia jurat varen anar a cercar ajuda a la Font Trobada i quan tornaren el veieren estirat al terra i a Freixes amb un ganivet ple de sang. El desarmaren i el detengueren. 


El resultat final era que Víctor López havia mort. Segons l'autòpsia, tenia quatre ferides de ganivet, una d'elles al pit, que li havia provocat la mort.

La notícia de la mort va impressionar i afectar molt a tot el barri del Poble-sec. No sols per la mort en sí, sinó pel fet que Víctor López era una persona molt coneguda i estimada. Estava casat i tenia cinc fills, el major dels qual sols tenia 11 anys. Davant aquest situació, l'Asociación de Propietarios del Ensanche de Santa Madrona va iniciar el 7 de juliol una col·lecta de diners destinada a la vídua i fills del guàrdia jurat.

Uniforme dels guàrdies jurats

Els principals propietaris del barri (Pablo Vallhonrat, 5 pts) i alguns integrants de la noblesa (conde de Gironella 10 pts, condesa de Figueros 20 pts), foren els primers en contribuir a la col·lecta. Fins i tot s'establiren una sèrie de punts de recollida destinats a contribucions particulars dels veïns del barri. Els diaris anaren publicant periòdicament les contribucions fetes. Per exemple, el diari El Diluvio del 21 de juliol de 1897 explica que s'han entregat a la família de Víctor, 72 pessetes recollides a diversos llocs del barri.

El judici va tenir lloc el 25 i 26 de maig de 1898 a l'Audiència Provincial. El fiscal Diez de Lastra demanava una condemna per homicidi i atac a l'autoritat, sense eximent ni atenuant de cap tipus. Per la seva banda, l'advocat defensor, Jose Maria Grassa, afirmava que Freixas era irresponsable dels fets i no se'l podia culpar de res ja que era víctima d'atacs de epilèpsia. Dos metges forenses examinaren a Freixes i van determinar que sofria "ataques epilépticos no definidos"

L'acusat, durant el judici, va declarar que des de que el seu amic pegàs una galtada a la seva exnòvia, ell no recordava res. Fins i tot, el segon dia del judici va sofrir un atac d'epilèpsia, però segons els metges forenses que el varen atendre no s'observava cap anomalia especial.

Finalment, fou condemnat a 18 anys de presó i a pagar una indemnització de 2000 pessetes a la família de la víctima. 

Hemeroteca

- La Vanguardia, 29 juny de 1897, 8 de juliol de 1897, 26 de maig de 1898, 27 de maig de 1898

- El Diluvio, 28 juny de 1897 (ed. matí), 21 juliol de 1897 (ed. matí), 26 de maig de  1898 (ed. matí), 27 de maig de 1898 (ed. matí)

- La Publicidad, 28 de juny de 1897 (ed. matí i nit), 8 de juliol de 1897, 3 d'agost de 1897, 25 maig de 1898 (ed. nit), 26 de maig de 1898 (ed. nit)

Notes

1- Font merendero situada al voltants de l'actual plaça Dante.

2 - El guàrdia jurat era un agent de seguretat privada que es dedicava a la vigilància de zones rurals bàsicament. El propietari de les terres a custodiar tenia que proposar el seu nomenant a l'Alcalde. Un cop donat el vist i plau de la Guàrdia Civil, jurava el càrrec i rebia el seu nomenament.

La figura del guàrdia jurat s'estableix el 10 de novembre de 1849 amb el "Reglamento para los guardas municipales y particulares del campo de todos los pueblos del reino".

L'enigmàtic assassinat del cambrer de la Fonda Ranzini (1907)

A darrera hora de la tarda del dissabte 27 d'octubre de 1907, des del castell de Montjuïc es va avisar al quarter de la Policia Municipal de Drassanes (Carrer Sadurní, 13)  que s'havia trobat el cadàver d'una persona vora les murades, tocant al cementiri.

Cementiri de Montjuïc, 1907. Frederic Balell. Font: AMB

Ja de nit, diversos policies es van desplaçar al castell amb la  finalitat de localitzar el cos. No va ser possible degut a l'obscuritat i que el terreny era molt abrupte. El dia següent, el 28, al matí van tornar a lloc on finalment trobaren el cos. Era un home d'uns 30 anys completament ple de sang. Anava ben vestit: portava pantaló de pana, americana, armilla. Curiosament li faltaven les sabates i tampoc portava cap gorra ni barret. La primera impressió, donada la zona tan escarpada on l'havien trobat, era que havia estat un accident o suïcidi. Però una vegada inspeccionat el cos veieren que tenia diverses punyalades (cap dels diaris consultats es posa d'acord:  11, 12, 27, 37), fet que indicava que la mort havia sigut violenta.

Posteriorment a localitzar el cos, la policia va registrar les coves i barraques de Montjuïc on sabien que hi vivia gent. En una barraca situada vora la pedrera del Gat (?) van trobar a Antonio Amat Torres, de 35 anys, solter, natural de Sants i sense domicili ni feina fixa. No queda molt clar com va ser, però va admetre que era l'autor del crim. 

Barraques i coves de Montjuïc. 1926-39, Josep Maria Sagarra.
Font: ANC

El tema de la autoinculpació no sabem com es va produir, si va ser espontània o "forçada". En la majoria de diaris se explica que una vegada van trobar a Amat a la seva barraca, i després d'un interrogatori es va declarar culpable. Però El Diluvio del dia 29 d'octubre (ed. matí) ens dona més informació sobre aquesta autoinculpació i com fou:

"Los guardias condujeron á dicho individuo ante el cadáver del desconocido comprendiendo por la turbación de que dió muestra que era el autor del asesinato. Afectivamente, á fuerza de preguntas se confesó autor, declarando ser de su propiedad un gran puñal ensangrentado que se halló junto al cadáver"

Sigui com sigui, Amat va explicar que la tarda del dissabte 26 d'octubre estava a Montjuïc amb companyia de dues persones més: Juan i Pedro, escombriaires d'una finca d'Hospitalet anomenada Can Mitja Galta. Veieren un home passejant sol al voltants del castell, decidiren seguir-lo i en un moment determinat es varen tirar sobre ell, i el varen apunyalar amb un ganivet que van trobar al lloc dels fets i que va dir que era seu. Li robaren 20 pessetes, els botins.

Un fet important és que no hi havia cap indici de quina era la identitat del cadàver. Amb la finalitat d'identificar-lo varen sortir diverses notícies en els diaris locals de Barcelona on s'informava que el cos estava a l'Hospital Clínic a l'espera que algú el pogués identificar.

Finalment el 31 d'octubre fou identificat. El cos era de Jaume Parés Huguet, un cambrer de 33 anys. Fins feia pocs mesos havia treballat com a cambrer a la Fonda Ranzini (1). Actualment vivia rellogat en un pis del carrer Nou de la Rambla 71. Segons explicaren, acostumava a passejar per llocs molts solitaris de Montjuïc.

Però als pocs dies, el cas va fer un gir inesperat: Antonio Amat no tenia res a veure amb l'assassinat. Tal com explica La Veu de Catalunya del 2 de novembre de 1907(ed. matí), Amat feia d'escombriaire a Barcelona i segons conten els seus companys, el dissabte i diumenge matí i tarda va estar treballant, per tant era impossible que estàs implicat en la mort de Jaume Parés. A part d'això, les ferides estaven produïdes per una eina semblant a una agulla d'espardenyer, no amb ganivet com Amat havia declarat.

Agulles d'espardenyer. Font: L'Espardenyer

A principis de desembre de 1908, més d'un any després, un confident de la policia va informar que un francès li havia explicat que era l'autor d'un assassinat a Montjuïc feia 6 mesos. El nou sospitós es deia Luis Jaquelin  i va ser detingut el 2 de desembre a la Fonda de las Flores al carrer del Migdia. Van descobrir que també era desertor de la marina francesa. No obstant, i segons sembla, Antonio Amat continuava a la presó malgrat s'havia comprovat que no era culpable.

El principal problema era que 6 mesos abans no s'havia produït cap assassinat a Montjuïc. Els dos únics crims registrats eren el de Jaume Parés feia 13 mesos i el d'un captaire desconegut feia 12 mesos. Per tant, la mort atribuïda al francès no quadrava amb cap assassinat registrat.

No obstant i encara que les dates no quadraven, diaris com la Publicidad publiquen noticies on atribuïxen falsament al crim al francès i a més afirmen que la víctima i l'assassí eren homosexuals, acabant l'article d'aquesta manera:

La Publicidad, 2/12/1908

Jaquelin, vist que no tenia res a veure fou alliberat al cap d'uns dies. Ell s'havia declarat innocent en tot moment.

A partir de desembre de 1908, cap altra notícia sobre aquest crim es va publicar a la premsa, per tant podem concloure que el crim va quedar impune.

Notes

1- Segons dades de la Tesí Doctoral "Ornamentació vegetal i arquitectures de l’oci a la Barcelona del 1900" la Fonda Rancini va funcionar entre 1904 i 1909. Estava situada al carrer Dormitori de Sant Francesc, 6 i Passeig Colom, 8. L'Anuari Riera diu que Gaudencio Rancini era el propietari


Hemeroteca

- La publicidad: 28 d'octubre 1907 (ed.nit), 29 d'octubre 1907 (ed. matí), 3 desembre 1908 (ed. matí), 4 desembre 1908 (ed. matí)

- La Veu de Catalunya: 28 octubre 1907 (ed. nit), 29 octubre 1907 (ed. matí), 31 octubre 1907 (ed. matí), 2 novembre 1907 (ed. matí), 3 desembre 1908 (ed. nit), 5 desembre 1908 (ed. matí)

- El Diluvio: 29 octubre 1907 (ed. matí), 30 octubre 1907 (ed. matí), 1 novembre 1907(ed. matí), 8 desembre 1908 (ed. matí)

- La Vanguardia: 29 octubre 1907, página 2, 30 octubre 1907, página 2, 31 octubre 1907, página 3

   

El duel del Morrot (1893)

El diumenge 14 de maig de 1893 Francisco Almirall de 21 anys, acompanyat d'una dona de "vida licenciosa" segons alguns diaris, van anar a un saló de ball situat a l'Eixample (Centro Reacreativo de la Derecha del Ensanche). Allà, Antonio Amargós, un jove de 26 anys i empleat de Catalana de Gas, es va discutir i barallar amb Francisco per causa d'aquesta dona.

Com a resultes d'aquesta enemistat els dos es varen citar a l'estació del tren de Barcelona-Vilanova, situada al moll de San Bertran, amb la finalitat de resoldre la seva enemistat. Era una mena de duel o "lance de honor" com deien els diaris, però sense l'èpica dels clàssics duels, amb pistoles o espades, padrins, i ni tota la parafernàlia associada.

Estació del moll de Sant Bertran de la línia Barcelona-Vilanova-Valls.
ca 1880. Font: Rails i ferradures

La trobada fou el 16 de maig a la tarda. Almirall va anar acompanyat d'un amic, José Sagrera de 23 anys. Quan Amargós els va veure els dos, va començar a discutir amb ells, es posà molt violent i recriminà el fet que Almirall anàs acompanyat i no vengués sol. Avançaren cap a Can Tunis i a l'alçada del Morrot va tenir lloc una baralla entre ells dos. El resultat fou que José Amargós va resultar mort d'un tir al cap i vàries ferides d'arma blanca. Francesc Almirall fou ferit d'un tret a la cama i el seu company José Sagrera va resultar il·lès.

Van detenir a Almirall i Sagrera, el qual portava una pistola i una navalla. Al lloc es trobar una altra arma de foc i un ganivet de grans dimensions.

El 7 de maig de 1894 va tenir lloc el judici per la mort de Antonio Amargós. El tribunal estava format per un jutge i per un jurat popular integrat per 12 persones. El judici era públic i va tenir una nombrosa assistència. El fiscal era Valentín Diez de la Lastra i l'acusació particular la duia Josep Roig i Bergadà. Els acusaven d'assassinat amb premeditació i traïdoria. 

L'advocat defensor d'Almirall era Manuel Gonzalez Vilart, i afirmava que el seu client sols era culpable d'homicidi, ja que la baralla havia estat un duel. Jaime Amer Peña era el defensor de Sagrera i afirmava que el seu client no havia intervingut en la baralla.

L'advocat i polític Josep Roig Bergadà

Durant el judici es donaren dues versions dels fets: la del fiscal i la dels advocats defensors.

El fiscal i acusació particular argumentaren que realment la intenció d'Almirall i Sagrera era matar a Antonio Amargós. Els dos havien preparat una trampa, de forma que quan Almirall i Amargós discutissin sols, Sagrera que estaria amagat, i amb una senyal acordada prèviament, aniria caps ells, ajudant a Almirall a matar a Amargós. Els amics i companys de treball afirmaven que Amargós era un bon treballador i fill. Per altra banda, en els moments dels fets passava un òmnibus per la carretera del Morrot en direcció a Can Tunis i varis passatgers veren com dues persones donaven ganivetades a un tercer. Segons l'autòpsia, Josep Amargós tenia una ferida de pistola al cap, i fins a 14 ganivetades en el cos.

Per la seva banda, l'advocat defensor d'Almirall va explicar que realment havia estat desafiat per Amargós a tenir un duel. Estava segur que se podria arreglar amistosament, però per precaució i pensant que podria ser objecte d'alguna trampa, va demanar al seu amic Josep Sagrera que l'acompanyàs i que l'ajudàs en cas de necessitat. Amargós de seguida es va posar molt violent i ell va ser qui va atacar amb una pistola a Almirall, i aquest es va veure obligat a defensar-se. Per altra banda, i segons es va confirmar en la reconstrucció dels fets, els testimonis de l'òmnibus no podien veure ell lloc on va tenir lloc la baralla, per tant les seves afirmacions no tenien cap valor probatori. L'advocat de Josep Sagrera argumentà que el seu client no va intervenir per res, i sols va acudir on estaven ells dos quan escoltà un tret.

Modelo de òmnibus sistema Ripert, Barcelona 1907.
Font: AMB

 
La sentència fou cadena perpetua per Francisco Almirall i José Sagrera pel delicte d'assassinat d'Antonio Amargós. També els varen condemnar a indemnitzar a 2000 pestes a la mare d'Amargós.

Hemeroteca

- El Diluvio, 17 de maig de 1893
- La Vanguardia 17 de maig de 1893, 9 de maig de 1894, 10 de maig de 1894, 11 de maig de 1894, 12 de maig de 1894
- La Publicidad, 9 de maig, 10 de maig, 11 de maig, 12 de maig de 1894

La misteriosa mort del nen del Morrot (1896)

El dimarts dia 18 d'agost de 1896, a La Vanguardia va aparèixer una breu notícia que deia:

"Desde anteayer por la mañana falta de su casa, calle de San Beltran, 11, 2º1ª, el niño Eduardo Costa, de 3 años, que viste con delantal azul a rayas negras. Sus padres están desconsolados y agradecerán se les dé razón del paradero de dicho niño"

Carrer de Sant Bertran
Font: No te quejarás por la flores que te he traído

En un principi semblava una de les moltes notícies sobre la desaparició de nens que publicaven els diaris. La pèrdua i abandonament de nens suposava un problema de tal importància a Barcelona que fins i tot les Ordenances Municipals contemplaven aquest assumpte, indicant com s'havia de procedir en aquests casos (1).

Ordenances Municipals de Barcelona, 1891

Però el fet que estàs implicat un nen de pocs anys i el tràgic final va fer d'aquesta desaparició, un cas molt seguit entre el ciutadans barcelonins. 

La desaparició es va produir al Paral·lel (abans Avinguda Marques del Duero) el dia 16 d'agost. Eduardo estava jugant en una font del carrer Sant Bertran i en un moment donat, el seu germà es va adonar que havia desaparegut. La família vivia en el carrer Sant Bertran, un petit carrer proper al Paral·lel.

Situació del carrer Sant Bertran (punt vermell).
Barcelona 1891. Font: ICGC

Anaven passant els dies sense notícies del nen desaparegut, quan a la nit del 21 d'agost un home mentre passejava per Montjuïc va descobrir un cadàver a l'interior d'una cova a la zona del Morrot, darrera una fàbrica de filferro.

El dia següent, el 22 d'agost, la policia va acudir a l'esmentada cova on trobà el cadàver, que tant per les característiques físiques com per la vestimenta es va comprovar que corresponia a nen desaparegut Eduardo Costa. El cadàver fou traslladat al cementiri de Montjuïc.

Lloc aproximat del Morrot on
es va trobar el cadàver. Font: ICGC

Un fet que va cridar molt l'atenció és que el cadàver del nen estava pràcticament descompost i portava una corda lligada al coll. Donat l'estat del cos no es va poder observar a primera vista cap cop ni ferida que li provocàs la mort. L'autòpsia no va donar resultats útils sobre la causa de la mort. Del cos únicament restava l'esquelet i en les extremitats inferiors quedaven fragments de teixits musculars.

Els pocs dies que havien transcorregut entre la desaparició (16 d'agost) i el seu descobriment a Montjuïc (21 d'agost), sobtava molt l'alt grau de descomposició del cadàver i que fos tan desigual. Aquests fets van fer pensar que s'havia utilitzat algun agent químic que acceleràs el procés de descomposició. Se va procedir a analitzar la roba per corroborar aquest fet.

La inspecció de la cova on va ser trobat donaren varis resultats: es trobaren restes de sang a l'exterior i també dents i ossos del nen. Aquests dades indicaven que el nen no morí a la cova, sinó que el seu cadàver (ja en descomposició) va ser traslladat i amagat a la cova.

Zona del Morrot. Fàbrica de Riviere e Hijos. 1916. Font: ANC

Per ajudar a aclarir el cas s'interrogaren a diverses persones que vivien a les coves properes i al carrer de Sant Bertran. Entre elles, van interrogar i detenir una persona (un "idiota o pseudoidiota" segons El Diluvio) que vivia a una cova de la zona. Les seves declaracions havien estat contradictòries i havia evitat explicar on estava el dia que va desaparèixer el nen. A més l'havien vist el mateix dia de la desaparició en el carrer San Bertran demanat almoina.

La manca d'informació concreta sobre la causa de la mort i de testimonis que fossin d'utilitat per aclarir el cas, va generar tot un seguit de teories diverses: mort per estrangulament, mort per una venjança, etc.

La hipòtesi més plausible i segons explica la premsa és que el nen va entrar dins alguna de les fàbriques dels voltants, i va caure dins una caldera on morí abrasat. Això també explicaria l'alt grau des descomposició del cadàver. Per eludir responsabilitats, algú de la fàbrica va treure el cos i el va amagar dins una cova a Montjuïc.

Es va prendre declaració als encarregats de fàbriques de la zona, però no es va obtenir cap resultat.

A principis de setembre es fa una nova inspecció visual de la cova: es troben dents, ossos i pel. El fet de trobar pèl descartava en un principi l'ús de productes químics i per tant es corroborava l'accident de la caiguda del nen dins una caldera.

Caricatura referint-se la misteriosa desaparició
La Tomasa : actualitats: Núm. 418 (3 set. 1896)

Al cap d'uns anys, apareixen de nou més notícies sobre aquest assassinat. Resulta que un tal Josep Aleu Salas  havia estat detingut per furt l'agost de 1901, i segons els diaris era un dels tres autors de l'assassinat del nen al Morrot l'any 1896. 


Notes

1 - La problemàtica de de les criatures perdudes era greu a Barcelona. Els nens i nenes perduts o abandonats havien de ser conduïts a dependències municipals, però principalment el seu destí era l'Asilo Municipal del Parque fundat al 1886 per l'Ajuntament. Aquest centre municipal ubicat al Dipòsit de les Aigües del Parc de la Ciutadella estava destinat a albergar temporalment persones pobres i velles sense recursos. També acollia infants abandonats, pobres o perduts.

Per fer-se una idea de la quantitat de nens perduts, incloc una relació de les actuacions de la Guàrdia Municipal, durant una setmana a l'any 1914, i com es veu, les actuacions relacionades amb criatures perdudes era important.

Font: Gaseta Municipal de Barcelona, 11/11/1914

Hemeroteca

- La Vanguardia: 18 d'agost de 1896, 23 d'agost de 1896, 24 d'agost de 1896, 25 d'agost de 1896, 29 d'agost de 1896, 5 de setembre de 1896.

- El Diluvio: 23 d'agost de 1896, 24 d'agost de 1896, 25 d'agost de 1896, 27 d'agost, 29 d'agost de 1896, 1 de setembre de 1896, 3 de setembre de 1896, 5 de setembre de 1896.

- La Veu de Catalunya: 5 ag. 1901.