El crim del guàrdia jurat de Montjuic (1897)

El diumenge 27 de juny de 1897, un grup d'amics havien anat al merendero de Torre Forta (1). Des d'aquest lloc varen baixar a la Font Trobada, on per ser diumenge hi havia ball i molta animació.

Allà trobaren un noia que es dia Leonor, que acompanyava un grup que estava celebrant un bateig. Leonor havia estat novia d'un del grups d'amics que havien baixat de Torre Forta. En un moment donat, ella va riure i el seu exnòvio, pensant que era una provocació, va acostar-se a ella i li donà una galtada.

Font Trobada. 1913-17. Brangulí. Font: AMB

Davant això, els dos grups començaren a discutir, insultar-se i al final varen treure ganivets. Davant el caire que anava agafant la baralla, l'encarregat del merendero els va treure a fora. La baralla va seguir a l'exterior, i precisament en aquest moment s'acostà Víctor López, guàrdia jurat (2) de Montjuïc, i els demanà que aturassin de discutir i deixassin els ganivets, apuntant-los amb una escopeta.

Segons els testimonis, Ramon Freixa, Xarrapa, de 27 anys, casat i picapedrer es va abalançar sobre Víctor López i començaren a barallar-se. López va rebre diverses ganivetades, va caure inconscient i ple de sang. Freixa, va sortir corrent del lloc, però al poc temps va caure, víctima d'un atac d'epilèpsia? i el van detenir. Segons altres versions, els amics del guàrdia jurat varen anar a cercar ajuda a la Font Trobada i quan tornaren el veieren estirat al terra i a Freixes amb un ganivet ple de sang. El desarmaren i el detengueren. 


El resultat final era que Víctor López havia mort. Segons l'autòpsia, tenia quatre ferides de ganivet, una d'elles al pit, que li havia provocat la mort.

La notícia de la mort va impressionar i afectar molt a tot el barri del Poble-sec. No sols per la mort en sí, sinó pel fet que Víctor López era una persona molt coneguda i estimada. Estava casat i tenia cinc fills, el major dels qual sols tenia 11 anys. Davant aquest situació, l'Asociación de Propietarios del Ensanche de Santa Madrona va iniciar el 7 de juliol una col·lecta de diners destinada a la vídua i fills del guàrdia jurat.

Uniforme dels guàrdies jurats

Els principals propietaris del barri (Pablo Vallhonrat, 5 pts) i alguns integrants de la noblesa (conde de Gironella 10 pts, condesa de Figueros 20 pts), foren els primers en contribuir a la col·lecta. Fins i tot s'establiren una sèrie de punts de recollida destinats a contribucions particulars dels veïns del barri. Els diaris anaren publicant periòdicament les contribucions fetes. Per exemple, el diari El Diluvio del 21 de juliol de 1897 explica que s'han entregat a la família de Víctor, 72 pessetes recollides a diversos llocs del barri.

El judici va tenir lloc el 25 i 26 de maig de 1898 a l'Audiència Provincial. El fiscal Diez de Lastra demanava una condemna per homicidi i atac a l'autoritat, sense eximent ni atenuant de cap tipus. Per la seva banda, l'advocat defensor, Jose Maria Grassa, afirmava que Freixas era irresponsable dels fets i no se'l podia culpar de res ja que era víctima d'atacs de epilèpsia. Dos metges forenses examinaren a Freixes i van determinar que sofria "ataques epilépticos no definidos"

L'acusat, durant el judici, va declarar que des de que el seu amic pegàs una galtada a la seva exnòvia, ell no recordava res. Fins i tot, el segon dia del judici va sofrir un atac d'epilèpsia, però segons els metges forenses que el varen atendre no s'observava cap anomalia especial.

Finalment, fou condemnat a 18 anys de presó i a pagar una indemnització de 2000 pessetes a la família de la víctima. 

Hemeroteca

- La Vanguardia, 29 juny de 1897, 8 de juliol de 1897, 26 de maig de 1898, 27 de maig de 1898

- El Diluvio, 28 juny de 1897 (ed. matí), 21 juliol de 1897 (ed. matí), 26 de maig de  1898 (ed. matí), 27 de maig de 1898 (ed. matí)

- La Publicidad, 28 de juny de 1897 (ed. matí i nit), 8 de juliol de 1897, 3 d'agost de 1897, 25 maig de 1898 (ed. nit), 26 de maig de 1898 (ed. nit)

Notes

1- Font merendero situada al voltants de l'actual plaça Dante.

2 - El guàrdia jurat era un agent de seguretat privada que es dedicava a la vigilància de zones rurals bàsicament. El propietari de les terres a custodiar tenia que proposar el seu nomenant a l'Alcalde. Un cop donat el vist i plau de la Guàrdia Civil, jurava el càrrec i rebia el seu nomenament.

La figura del guàrdia jurat s'estableix el 10 de novembre de 1849 amb el "Reglamento para los guardas municipales y particulares del campo de todos los pueblos del reino".

Falsificant vermut al carrer Salvà (1892)

En el segle XIX es van produir importants avenços científics, entre ells en el camp de la química. Els químics descobriren que podien crear noves substàncies i començaren a cercar noves aplicacions per elles.

La química podem dir que es va convertir amb la ciència de moda del segle XIX. Proporcionava gran varietat de substàncies que milloraven la producció d'aliments, de teixits, colorants, sabons, medicaments; millores que facilitaven la vida de les persones.

Però també va tenir el seu cantó fosc: les falsificacions alimentàries. Amb l'ajuda de nous productes químics ara ja era més fàcil falsificar els productes d'alimentació: vins, olis, farines, xocolates, tes, etc

Anunci de vermut, avisant de les falsificacions
Font: La Imprenta (14/05/1874)

Les falsificacions d'aliments, no sols suposaven un engany als consumidors, pagant per un producte que no era autèntic, sinó que també el seu consum podia generar greus problemes de salut.

A finals del segle XIX ja es nota una important preocupació sobre aquestes falsificacions i l'efecte que podien tenir sobre la salut. A la premsa de Barcelona es van començar a publicar articles sobre aquest preocupant tema: "Falsificación de substancias alimenticias" (L'Arch de Sant Martí, 13 i 17 març  de 1887), "Falsificación de alimentos" (El Diluvio, 23 maig de 1892), "Veneno lento" (El Diluvio, 23 de decembre de 1895 ).

Sobre aquest tema, es interessant el següent fragment d'un article publicat a El Diluvio el 19 març de 1895:

"Los progresos de las ciencias naturales, de
la química especialmente, aplicados á los artículos
de comer y de beber por mercachifles sin
pizca de aprensión, han sembrado lo duda en
nuestra alma y la dispepsia en nuestro estómago,
y nos tienen sumidos en un mar de confusiones "

En aquesta dinàmica de falsificacions crida l'atenció una notícia apareguda a La Vanguardia (3 de gener de 1892, pag. 3) sobre falsificació de vermut al Poble-sec.

Resulta que a rel d'una denúncia del representant a Barcelona del vermut Torino, es va descobrir a un magatzem del carrer Salvà una fàbrica de falsificació d'aquest vermut. Foren detinguts dos italians, i es requisaren 42 caixes de vermut fals i tot els estris necessaris per a la seva fabricació.

Etiquetes del Vermut Torino

Per lluitar contra aquesta adulteració i falsificació d'aliments, l'Ajuntament de Barcelona ja havia instal·lat un laboratori químic per al reconeixement de substàncies alimentàries el 1867 (1). A l'any 1882, va passar a ser públic. A part dels anàlisi encarregats per les autoritats municipals, els particulars hi podien acudir per demanar analitzar qualsevol producte alimentari amb sospites d'estar adulterat.

Mostres d'aliments analitzades pel Laboratori Químic Municipal a l'any 1903.
Font: Anuario Estadístico de la ciudad de Barcelona, 1903

Notes

1 - Història del Laboratori Municipal de Barcelona. Antoni Roca i Rosell. Ajuntament de Barcelona, 1988 

El volcà de Montjuïc (1897)

Dins les festes de la Mercè de l'any 1879, va tenir lloc un dels actes més extravagants de la història festiva de Barcelona: el volcà de Montjuïc.

Aquesta excèntrica idea va aparèixer esmentada per primera vegada un mes abans de les festes. El 27 d'agost de 1879, el diari La Publicidad, comentà breument que una de les activitats que es farien durant les festes de la Mercè era la creació d'un volcà artificial amb erupció inclosa. Es plantejà ubicar-lo al Tibidabo o a Sant Pere Màrtir.

Segons posteriors notícies (La Publicidad, 31 d'agost de 1879), l'Ajuntament havia encarregat l'organització de les festes de la Mercè a Albert Llanas, periodista, autor i empresari teatral. El seu bon humor i l'extravagància el feren un personatge molt popular en la Barcelona del XIX. Com a anècdota i que ens permet veure el seu tarannà, diuen que quan estava a punt de morir, es va acomiadar d'ell mateix dient "Passiu-ho bé, senyor Llanas"(Mirador, 22 de desembre de 1934). 

Albert Llanas.
Font: La ilustración artística 20/12/1915

El pirotècnic encarregat del volcà fou Erasmo Pascual, famós i de gran reputació per haver intervingut amb els focs artificials en nombroses festes públiques i particulars. 

El Coliseo, 22/12/1883

Entre les activitats que s'estaven organitzant n'hi havia molt comuns com concerts, balls, focs artificials, cucanyes, toros. També estaven presents activitats més noves com experiments amb l'electricitat o la presentació del fonògraf. Però sense dubte, l'activitat estrella era el volcà artificial i la seva erupció.

En un principi sembla que havia de ser al Tibidabo o Sant Pere Màrtir, però per raons desconegudes l'acte va tenir lloc a les faldes de Montjuïc. 

Durant els dies anterior al 27 de setembre, el dia previst per encendre el volcà, es feren diverses proves, que pel que sembla no tenien la corresponent autorització militar. Segons explica el Diario de Barcelona del 20 de setembre de 1879, un sentinella de Montjuïc feu diversos trets quan va veure moviments estranys a la muntanya: 

"Averiguada la causa se supo que los disparos habian sido dirigidos contra un pirotécnico que, sin haber dado prévio aviso á la autoridad militar, intentaba hacer un ensayo del volcan que forma parte del programa de ferias y fiestas".

Malgrat la novetat de l'espectacle pirotècnic, sembla que no tothom estava il·lusionat per veure el volcà. Alguna gent pensava que era un acte massa complicat i ambiciós per poder sortir satisfactòriament. L'Esquella de la Torratxa (20/09/1879), fent ús de la seva ironia i de la crítica cap als assumptes municipals, publicà sonets i acudits sobre el volcà i també va treure el programa en versió còmica.

Fragment del programa de festes
Esquella de la Torratxa 20/9/1879

El Diluvio del 26 de setembre tampoc confiava massa en el seu èxit:

"Definitivamente está señalada para mañana la tan cacareada erupción del volcan artificial. No somos dados á las profecías, más por esta vez nos atrevemos á vaticinar un fiasco solemne."

El tema del volcà no sols era objecte de mofa, també s'arriben a publicar articles seriosos (Esquella de la Torratxa, 13/9/1879) criticant les festes de la Mercè, explicant que a Barcelona ja es fan suficients activitats i esdeveniments per atreure forasters i deia que no hi havia "necessitat de fer papers ridículs" referint-se al volcà.

El volcà també va ser font d'acusacions greus. El Diari Català de 21 de setembre publicà un dur article "Firas y Festes" on denuncia el mal funcionament de la Comissió organitzadora de les festes i la seva poca transparència (absència d'actes de les sessions, convocatòries no anunciades, assistència de persones externes a la Comissió, etc). Atribueix a Albert Llanas, que no pertany a la Comissió segons el diari, el fet de dirigir la mateixa, i que entre altres coses, l'article diu que Llanas ha inflat el preu del volcà i ha cobrat la barbaritat de 2000 duros, junt amb el pirotècnic Erasme Pascual.

En contestació a aquest article, el diari publicà (23 set. 1879) una carta molt dura d'Albert Llanas on explica que ell no ha estafat res, no té res a veure amb la Comissió i que el volcà sols costa 1200 duros, tal com indica el contracte amb el pirotècnic.

Arribat el dia 27, el Diario de Barcelona de 27 setembre de 1879, indica a quina zona de Montjuïc es va ubicar el volcà:   

"El punto designado es una meseta de la montaña de Monjuich, encima de 

la Font Trovada, de suerte que la visual desde la Rambla será la antigua casa de March de Reus. Para las autoridades y personas invitadas se destina la esplanada  comprendida entre S. Pablo del Campo y la calle de las Tapias."

No s'ha trobat cap gravat sobre l'espectacle, però la premsa (Diario de Barcelona de 27 setembre de 1879) explica breument com fou l'espectacle.

Molt interessant és l'auca sobre les festes de la Mercè que va publicar l'Esquella de la Torratxa el dia 27 setembre de 1879. En una de les vinyetes ens mostra la visió satírica del volcà. 

Les opinions dels diaris no coincideixen massa sobre la valoració final de l'espectacle.

El Diari Català (28/9/1897), que tan crític havia estat amb l'organització de les festes, descriu l'acte i acaba dient "en general lo públich se retira satisfet" i "Ab tot, repetim que l'efecte fou bastant satisfori".

El  Diluvio (28/9/1897) la conclusió final era que: "El público quedó muy poco contento del espectáculo y aun oímos que algún grupo se decía que si el volcan artificial no había sido mejor era al parecer por sobra de artificio".

La Publicidad (28/7/1879) conclou "A nuestro entender el volcan nesitaba mas preparacion y mas dinero".

Diario de Barcelona (30/9/1879) diu: "El poco lisonjero éxito del volcan artificial, que mas bien parecía un disparo de fuegos de arüiicio, y aun reducido á cohetes y petardos, que un verdadero volcan" 

Per la seva part, La Campana de Gràcia (28/09/1879) fa un breu resum del volcà, que podem llegir a continuació:

Campana de Gràcia (28/09/1879)

Però sense dubte la millor descripció de l'erupció del fals volcà la va fer l'Esquella de la Torratxa (04/10/1897), on en forma de diàleg entre els assistents, es va explicant com va ser l'erupció del volcà. La conclusió final és bastant clara: "Aixis va acabar la gran paparrutxa del volcan : fum, fum y fum com tot lo demés de las festas".

Caricatures sobre el volcà.
Esquella de la Torratxa (04/10/1897)

Finalment, el Diari Català (17/10/1879) va publicar els comptes de les festes, i com ja s'havia dit, el volcà havia costat 6000 pessetes, 1200 duros, a part de la cera utilitzada pel fum del volcà (45 pessetes) i el lloguer cadires per l'espectacle. En conclusió, el volcà va ser la despesa més alta de totes les festes.

Actualitzat: 17/12/23

Jose Homedes, el corredor del bar Chicago (1894)

Al mes de novembre de 1894, va tenir lloc al nou barri del Poble-sec una curiosa aposta: José Homedes, un ferrador de 47 anys, es proposava anar i tornar des del Bar-Botilleria Chicago del Paral·lel al castell de Montjuïc en menys de 20 minuts.

Bar Chicago. Font: Barcelofilia

La botilleria Chicago estava situada a la cantonada del Paral·lel amb la Ronda Sant Pau i l'havien inaugurat el mateix 1894. Imagino que aquesta original aposta era un forma d'atreure clientela. S'admetien tant apostes a favor com en contra. Durant el dies anteriors a la carrera, s'havia anunciant a la premsa.

El Diluvio, 8 nov. 1894 (Ed. mañana)

La carrera es va celebrar l'11 de novembre. Homedes, a les 12 i mitja del matí, va sortir del Bar Chicago, i comença a córrer cap el castell de Montjuïc. Va agafar el carrer Rosal (Roser en l'actualitat) i es dirigí cap el merendero Torre Forta (1), i des d'allà al fossat del castell de Montjuïc. En aquest primer tram va utilitzar 11 minuts. Va descansar 1 minut i per la baixada i tornada al punt de sortida utilitza sols 6 minuts. Per tant, el trajecte l'havia fet en 18 minuts, 2 menys dels que s'havia apostat. El diari El Diluvio en la seva edició de matí del dia 15 de novembre explicava en detall la cursa.

Possible trajecte

Vist l'èxit de la carrera i el públic que va atreure, Homedes va fer una nova aposta: fer el mateix trajecte ara en menys de 18 minuts. Aquesta nova cursa s'havia de celebrar el 25 de novembre. Avisaven que en determinats casos no es faria la carrera (mal temps, prohibició, no cobrir el total de l'aposta, lesió) i es tornaria l'import de les apostes.

El Diluvio, 24 nov. 1894.

Posteriorment al dia que s'havia de fer la cursa, no he trobat més notícies que facin referència a aquest tema. Per tant, desconec si aquesta nova carrera es va celebrar o no.

Notes

1- El merendero de Torre Forta estava situat al voltants de la plaça Dante.

Hemeroteca

- El Diluvio

El duel del Morrot (1893)

El diumenge 14 de maig de 1893 Francisco Almirall de 21 anys, acompanyat d'una dona de "vida licenciosa" segons alguns diaris, van anar a un saló de ball situat a l'Eixample (Centro Reacreativo de la Derecha del Ensanche). Allà, Antonio Amargós, un jove de 26 anys i empleat de Catalana de Gas, es va discutir i barallar amb Francisco per causa d'aquesta dona.

Com a resultes d'aquesta enemistat els dos es varen citar a l'estació del tren de Barcelona-Vilanova, situada al moll de San Bertran, amb la finalitat de resoldre la seva enemistat. Era una mena de duel o "lance de honor" com deien els diaris, però sense l'èpica dels clàssics duels, amb pistoles o espades, padrins, i ni tota la parafernàlia associada.

Estació del moll de Sant Bertran de la línia Barcelona-Vilanova-Valls.
ca 1880. Font: Rails i ferradures

La trobada fou el 16 de maig a la tarda. Almirall va anar acompanyat d'un amic, José Sagrera de 23 anys. Quan Amargós els va veure els dos, va començar a discutir amb ells, es posà molt violent i recriminà el fet que Almirall anàs acompanyat i no vengués sol. Avançaren cap a Can Tunis i a l'alçada del Morrot va tenir lloc una baralla entre ells dos. El resultat fou que José Amargós va resultar mort d'un tir al cap i vàries ferides d'arma blanca. Francesc Almirall fou ferit d'un tret a la cama i el seu company José Sagrera va resultar il·lès.

Van detenir a Almirall i Sagrera, el qual portava una pistola i una navalla. Al lloc es trobar una altra arma de foc i un ganivet de grans dimensions.

El 7 de maig de 1894 va tenir lloc el judici per la mort de Antonio Amargós. El tribunal estava format per un jutge i per un jurat popular integrat per 12 persones. El judici era públic i va tenir una nombrosa assistència. El fiscal era Valentín Diez de la Lastra i l'acusació particular la duia Josep Roig i Bergadà. Els acusaven d'assassinat amb premeditació i traïdoria. 

L'advocat defensor d'Almirall era Manuel Gonzalez Vilart, i afirmava que el seu client sols era culpable d'homicidi, ja que la baralla havia estat un duel. Jaime Amer Peña era el defensor de Sagrera i afirmava que el seu client no havia intervingut en la baralla.

L'advocat i polític Josep Roig Bergadà

Durant el judici es donaren dues versions dels fets: la del fiscal i la dels advocats defensors.

El fiscal i acusació particular argumentaren que realment la intenció d'Almirall i Sagrera era matar a Antonio Amargós. Els dos havien preparat una trampa, de forma que quan Almirall i Amargós discutissin sols, Sagrera que estaria amagat, i amb una senyal acordada prèviament, aniria caps ells, ajudant a Almirall a matar a Amargós. Els amics i companys de treball afirmaven que Amargós era un bon treballador i fill. Per altra banda, en els moments dels fets passava un òmnibus per la carretera del Morrot en direcció a Can Tunis i varis passatgers veren com dues persones donaven ganivetades a un tercer. Segons l'autòpsia, Josep Amargós tenia una ferida de pistola al cap, i fins a 14 ganivetades en el cos.

Per la seva banda, l'advocat defensor d'Almirall va explicar que realment havia estat desafiat per Amargós a tenir un duel. Estava segur que se podria arreglar amistosament, però per precaució i pensant que podria ser objecte d'alguna trampa, va demanar al seu amic Josep Sagrera que l'acompanyàs i que l'ajudàs en cas de necessitat. Amargós de seguida es va posar molt violent i ell va ser qui va atacar amb una pistola a Almirall, i aquest es va veure obligat a defensar-se. Per altra banda, i segons es va confirmar en la reconstrucció dels fets, els testimonis de l'òmnibus no podien veure ell lloc on va tenir lloc la baralla, per tant les seves afirmacions no tenien cap valor probatori. L'advocat de Josep Sagrera argumentà que el seu client no va intervenir per res, i sols va acudir on estaven ells dos quan escoltà un tret.

Modelo de òmnibus sistema Ripert, Barcelona 1907.
Font: AMB

 
La sentència fou cadena perpetua per Francisco Almirall i José Sagrera pel delicte d'assassinat d'Antonio Amargós. També els varen condemnar a indemnitzar a 2000 pestes a la mare d'Amargós.

Hemeroteca

- El Diluvio, 17 de maig de 1893
- La Vanguardia 17 de maig de 1893, 9 de maig de 1894, 10 de maig de 1894, 11 de maig de 1894, 12 de maig de 1894
- La Publicidad, 9 de maig, 10 de maig, 11 de maig, 12 de maig de 1894

La misteriosa mort del nen del Morrot (1896)

El dimarts dia 18 d'agost de 1896, a La Vanguardia va aparèixer una breu notícia que deia:

"Desde anteayer por la mañana falta de su casa, calle de San Beltran, 11, 2º1ª, el niño Eduardo Costa, de 3 años, que viste con delantal azul a rayas negras. Sus padres están desconsolados y agradecerán se les dé razón del paradero de dicho niño"

Carrer de Sant Bertran
Font: No te quejarás por la flores que te he traído

En un principi semblava una de les moltes notícies sobre la desaparició de nens que publicaven els diaris. La pèrdua i abandonament de nens suposava un problema de tal importància a Barcelona que fins i tot les Ordenances Municipals contemplaven aquest assumpte, indicant com s'havia de procedir en aquests casos (1).

Ordenances Municipals de Barcelona, 1891

Però el fet que estàs implicat un nen de pocs anys i el tràgic final va fer d'aquesta desaparició, un cas molt seguit entre el ciutadans barcelonins. 

La desaparició es va produir al Paral·lel (abans Avinguda Marques del Duero) el dia 16 d'agost. Eduardo estava jugant en una font del carrer Sant Bertran i en un moment donat, el seu germà es va adonar que havia desaparegut. La família vivia en el carrer Sant Bertran, un petit carrer proper al Paral·lel.

Situació del carrer Sant Bertran (punt vermell).
Barcelona 1891. Font: ICGC

Anaven passant els dies sense notícies del nen desaparegut, quan a la nit del 21 d'agost un home mentre passejava per Montjuïc va descobrir un cadàver a l'interior d'una cova a la zona del Morrot, darrera una fàbrica de filferro.

El dia següent, el 22 d'agost, la policia va acudir a l'esmentada cova on trobà el cadàver, que tant per les característiques físiques com per la vestimenta es va comprovar que corresponia a nen desaparegut Eduardo Costa. El cadàver fou traslladat al cementiri de Montjuïc.

Lloc aproximat del Morrot on
es va trobar el cadàver. Font: ICGC

Un fet que va cridar molt l'atenció és que el cadàver del nen estava pràcticament descompost i portava una corda lligada al coll. Donat l'estat del cos no es va poder observar a primera vista cap cop ni ferida que li provocàs la mort. L'autòpsia no va donar resultats útils sobre la causa de la mort. Del cos únicament restava l'esquelet i en les extremitats inferiors quedaven fragments de teixits musculars.

Els pocs dies que havien transcorregut entre la desaparició (16 d'agost) i el seu descobriment a Montjuïc (21 d'agost), sobtava molt l'alt grau de descomposició del cadàver i que fos tan desigual. Aquests fets van fer pensar que s'havia utilitzat algun agent químic que acceleràs el procés de descomposició. Se va procedir a analitzar la roba per corroborar aquest fet.

La inspecció de la cova on va ser trobat donaren varis resultats: es trobaren restes de sang a l'exterior i també dents i ossos del nen. Aquests dades indicaven que el nen no morí a la cova, sinó que el seu cadàver (ja en descomposició) va ser traslladat i amagat a la cova.

Zona del Morrot. Fàbrica de Riviere e Hijos. 1916. Font: ANC

Per ajudar a aclarir el cas s'interrogaren a diverses persones que vivien a les coves properes i al carrer de Sant Bertran. Entre elles, van interrogar i detenir una persona (un "idiota o pseudoidiota" segons El Diluvio) que vivia a una cova de la zona. Les seves declaracions havien estat contradictòries i havia evitat explicar on estava el dia que va desaparèixer el nen. A més l'havien vist el mateix dia de la desaparició en el carrer San Bertran demanat almoina.

La manca d'informació concreta sobre la causa de la mort i de testimonis que fossin d'utilitat per aclarir el cas, va generar tot un seguit de teories diverses: mort per estrangulament, mort per una venjança, etc.

La hipòtesi més plausible i segons explica la premsa és que el nen va entrar dins alguna de les fàbriques dels voltants, i va caure dins una caldera on morí abrasat. Això també explicaria l'alt grau des descomposició del cadàver. Per eludir responsabilitats, algú de la fàbrica va treure el cos i el va amagar dins una cova a Montjuïc.

Es va prendre declaració als encarregats de fàbriques de la zona, però no es va obtenir cap resultat.

A principis de setembre es fa una nova inspecció visual de la cova: es troben dents, ossos i pel. El fet de trobar pèl descartava en un principi l'ús de productes químics i per tant es corroborava l'accident de la caiguda del nen dins una caldera.

Caricatura referint-se la misteriosa desaparició
La Tomasa : actualitats: Núm. 418 (3 set. 1896)

Al cap d'uns anys, apareixen de nou més notícies sobre aquest assassinat. Resulta que un tal Josep Aleu Salas  havia estat detingut per furt l'agost de 1901, i segons els diaris era un dels tres autors de l'assassinat del nen al Morrot l'any 1896. 


Notes

1 - La problemàtica de de les criatures perdudes era greu a Barcelona. Els nens i nenes perduts o abandonats havien de ser conduïts a dependències municipals, però principalment el seu destí era l'Asilo Municipal del Parque fundat al 1886 per l'Ajuntament. Aquest centre municipal ubicat al Dipòsit de les Aigües del Parc de la Ciutadella estava destinat a albergar temporalment persones pobres i velles sense recursos. També acollia infants abandonats, pobres o perduts.

Per fer-se una idea de la quantitat de nens perduts, incloc una relació de les actuacions de la Guàrdia Municipal, durant una setmana a l'any 1914, i com es veu, les actuacions relacionades amb criatures perdudes era important.

Font: Gaseta Municipal de Barcelona, 11/11/1914

Hemeroteca

- La Vanguardia: 18 d'agost de 1896, 23 d'agost de 1896, 24 d'agost de 1896, 25 d'agost de 1896, 29 d'agost de 1896, 5 de setembre de 1896.

- El Diluvio: 23 d'agost de 1896, 24 d'agost de 1896, 25 d'agost de 1896, 27 d'agost, 29 d'agost de 1896, 1 de setembre de 1896, 3 de setembre de 1896, 5 de setembre de 1896.

- La Veu de Catalunya: 5 ag. 1901. 

 

Mort a la bòbila del carrer Grases (1895)

A part de la famosa pedra de Montjuïc, la muntanya també ha estat un important font d'argila. Aquest material sedimentari i fàcilment modelable és bàsic en la construcció, ja que és la matèria primera per fabricar elements com les teules i maons.

El naixement de l'Eixample a mitjans del XIX i la conseqüent forta activitat constructora associada, van crear una important necessitat de materials de construcció. Per aquest motiu, les zones d'aflorament argilosos van ser fortament explotades a Barcelona. Entre aquestes zones podem esmentar la part baixa de Montjuïc, contigua al Poble-sec.

Mapa geològic de Montjuïc i la zona portuària. Font: GeoVentayol

Aquest fet provocà la construcció de nombroses bòbiles en aquest barri, concretament als barris de Santa Madrona i la França Xica. Normalment eren petites instal·lacions situades al costat dels llocs on treien l'argila.

El treball es feia majoritàriament a l'aire lliure. Una vegada extreta l'argila, s'havien d'eliminar les impureses (pedres, vegetals, etc) i afegir-hi aigua per preparar la pasta. Amb la pasta, i mitjançant motlles, s'elaboraven els maons i teules. Un cop fets, es deixaven assecar a l'exterior i posteriorment es procedia a la seva cocció en un gran forn (En aquest bloc se detalla el procés de fabricació).

Plànol d'una bòbila amb un forn Hoffman al 1920. Font: AMB

Per tant en totes les bòbiles, una de les característiques externes més evidents era la presència d'una gran xemeneia associada a forns senzills (tipus àrab) o més complexos (tipus Hoffman).

En un principi aquestes bòbiles no creaven cap problema ja que estaven allunyades de les zones poblades. Però el creixement del barri va provocar que les cases i carrers cada vegada s'hi acostassin més i començassin a generar molèsties als veïns.

Ja al 1883, apareix una notícia a La Vanguardia (14/6/1883), on criden l'atenció sobre una mina d'extracció de terres situada al final del carrer Creu dels Molers, i que està originant esquerdes a les cases del voltants i provocant la caiguda de tanques.

Però la mort d'un treballador d'una bòbila situada a la França Xica, segons explica La Vanguardia del 6 de juliol de 1895, va fer evident la greu problemàtica veïnal que generaven aquestes instal·lacions. Aquest treballador feia feina en una bòbila del carrer Grases, estava extraient argila, quan un despreniment de terra el va sepultar, matant-lo a l'acte.

Voltants del carrer Grases segons un plànol de Barcelona de 1885.
Font: ICGC

Dos dies després del fets la mateixa Vanguardia (9 de juliol de 1895) publicà un llarg article on recollia les queixes veïnals derivades del treball de les bòbiles d'aquell carrer.

Resulta que poc a poc, l'argila de la zona s'havia anat esgotant, fet que obligava als propietaris de les bòbiles a fer excavacions més fondes. Aquestes excavacions es feien sense cap tipus de seguretat amb el perill que això implicava pels treballadors. Per altra banda, també es queixaven que les excavacions feien malbé els camins, tement que es produïssin de nou despreniments i esfondraments de terra. Segons les ordenances municipals, aquest tipus d'indústries estaven prohibides dins zones habitades. Per últim demanaven que l'Alcalde ordenàs urgentment el cessament d'aquestes activitats.  

Fàbrica de maons a Montjuïc. 1916. Brangulí. Font: ANC

Hemeroteca

- La Vanguardia, 7 de juliol de 1895

- La Vanguardia, 9 de juliol de 1895

El parricidi del carrer Font Honrada (1891)

La tranquil·la barriada de la França Xica que veim avui dia, poc tenia que veure amb el que era a l'any 1891, quan es va produir l'assassinat que descriurem a continuació.

Fa més de 100 anys, els terrenys coneguts com la França (o França Xica en ocasions), ocupaven més espai del que avui ocupen. La zona estava poc poblada, alguna planta baixa o blocs de pisos, construccions precàries, barraques. Com es pot observar en el mapa adjunt, la major part del barri estava sense construir, predominaven els descampats, horts, magatzems, bòbiles, petites indústries. D'aquells anys, del 1885, és precisament el primer pla d'urbanització de la zona proposat per Josep Amargós (1).

Mapa de la França, 1885. Font: AMB

En aquest ambient es va produir un parricidi, l'esposa i fillastre d'un home el van assassinar quan estava begut.

Tot va començar a les 6 de la matinada del 21 de setembre de 1891 en el carrer Sant Joaquin (actual carrer de Font Honrada), quan el vigilant nocturn de la zona va trobar el cos sense vida d'un home, estirat al terra i amb una important ferida a la regió abdominal. El fet ja el recullen tant La Vanguardia del dia 22 de setembre de 1891 com el Diluvio del mateix dia. 

Tot d'una es va sospitar que aquell mort no s'havia produït per causes naturals: les ferides abdominals eren molt importants, fet que era incompatible amb la manca de sang al terra i sobre el cos. Curiosament, la ferida estava tapada amb una tovallola i envoltada per una faixa. Tot feia pensar, en que l'havien assassinat en un altre lloc i l'havien traslladat a aquell carrer de la França.

El mort era Pedro Salvador Salzoso (2), natural d'Olva (Terol), de 40 anys i jornaler de professió. Pedro estava casat amb Manuela Salvador Villena, de 58 anys, i vivien junts al carrer San Joaquin, 5. La relació entre ells havia començat anys abans quan ell vivia amb ella com a rellogat. Ell estava interessat en una de les filles de Manuela, però veient les poques possibilitats que tenia d'establir una relació amb ella, es va decidir a casar-se amb la mare.

Lloc del crim segons un plànol de 1885.
Font: AMB

Del seu primer matrimoni, Manuela tenia tres fills: Domingo, Ramona i Manuela. El dos primers vivien amb ella a la casa de San Joaquin. Manuela (filla) estava casada i vivia amb el seu marit en el veí carrer de Mare de Déu del Remei, 55 . Per la seva banda, Pedro i Manuela tenien una filla pròpia, anomenada Teresa de 8 anys.

Segons els veïns les relacions entre ell i la dona eren conflictives, en moltes ocasions se'l veia begut. Per altra banda i segons informacions del Diluvio dels dies 23 i 26, Pedro havia guanyat un premi important (1000 duros) a la loteria. 

Els registres i declaracions posteriors van donar com a resultat la detenció de 9 persones (Manuela, els seus tres fills, el gendre, i 4 rellogats). De les declaracions fetes es va comprovar que hi havia importants contradiccions. A més en els registres efectuats es trobaren proves suficients (tovalloles, roba de la víctima, sang, diners, etc) per implicar els detinguts.

Les declaracions de Teresa, la filla petita, foren fonamentals per aclarir el cas. Resulta que Teresa va explicar que a la nit del  20 de setembre acompanyà al seu pare a la taverna "La campana" on va jugar a cartes i begué alcohol. Hores més tard, ja completament borratxo van tornar a la casa de San Joaquin sobre les 22 hores. També declarà que un cop allà, va veure com la seva mare Manuela i el seu tio Domingo agafaren al seu pare aprofitant el seu estat i el mataren a ganivetades, referint-se especialment al seu tio qui fou el més actiu.

Plànol del lloc del crim (3).
Font: La Vanguardia 26/09/1891

El judici va tenir lloc un any després, concretament, del 29 de novembre a l'1 de desembre de 1892. Alguns fets, ja apuntats en un principi, es van aclarir, entre ells, les males relacions existents entre Pedro i la seva dona Manuela: les freqüents discussions, els maltractament que sofria Manuela, l'alcoholisme i avarícia d'ell.

El Ministeri Fiscal acusava a Manuela Salvador d'autora  de  un  delicte de
parricidi, així com al seu fill Domingo. A ella se li afegia la circumstancia d'alevosia, i a ell el de parentesc. A la resta se'ls acusava d'encobridors. Curiosament, no s'esmenta res sobre el mòbil del delicte que s'havia proposat en un principi: el robatori.

Imatge actual del lloc del crim

Finalment, la sentència va declarar com autor de la mort de Pedro, al seu fillastre Salvador, que ja s'havia declarat autor del parricidi. Condemnant a 13 anys de presó i al pagament de 3000 pessetes d'indemnització als hereus del mort. Es va concloure que els maltractes soferts per Manuela, varen induir al seu fill Salvador a matar-lo, considerant aquesta circumstancia com un fet atenuador. Manuela (la dona), així com Ramona i Manuela (les filles de Manuela) que estaven acusades com a còmplices i encobridores respectivament del parricidi van ser declarades innocents, al igual que la resta de detinguts.

Notes:

1 - Josep Amargós Samaranch. Els primer intents d'urbanització de Montjuïc (1887-1914)

2 - El nom de la víctima va variant en les diverses notícies (Pedro Salvadó, Pedro Zarcoso Salvadó, Pedro Zarzoso). He optat per escollir el nom que es dona durant el judici.

3 - El lloc on es va produir el parricidi és als voltants de l'encreuament del carrer Mare de Déu del Remei i Font Honrada. Segons el plànol adjunt, on hi hauria d'haver l'antiga parròquia de Santa Madrona, indica que hi ha un passatge i un solar. L'església es va inaugurar el 1888, per tant ja estava construïda al 1891.


Hemeroteca

- La Vanguardia del  22, 25, 26 de setembre de 1891, 29 i 30 de novembre de 1892, 1 de desembre de 1892.

- El Diluvio del 22, 23, 25, 26 i 27 de setembre de 1891

La bruixa del Poble-sec (1893)

Dins aquest bloc sobre la crònica negra de Montjuïc i Poble-sec, aquest cas és el primer relacionat amb una estafa. Tenint en compte que eren un lloc amb població obrera, no cal dir que els diners no abundaven molt en aquesta barriada, i per tant es fa estrany una estafa. Però per altra banda, el baix nivell cultural i les supersticions d'aquella època, era un factor que l'afavoria.

Barriada del Poble-sec al 1891. Font: ICGC

La notícia sobre l'estafa es va publicar el 8 de juny de 1893 a La Vanguardia i a El Diluvio. Segon s'indica "en la plaza de Pueblo Seco" (suposo que a la plaça del Sortidor) exercia la seva labor una vident (bruja o cartera segons els diaris), elaborant pocions màgiques, endevinant el futur, etc. Es veu que s'havia anat guanyant la fama al barri, i era coneguda en el Poble-sec.

A ella va acudir una dona d'uns 60 anys (no mencionen el nom) a la qual havia deixat el marit feia anys i volia fer-lo retornar al seu costat. La vident va demanar-li inicialment una onze d'or (segons altres diaris 16 duros columnarios), però després de negociar-ho, acordaren que acceptaria 4 duros columnarios.

Duros de las columnas o columnarios

La vident afirmà que el desig es compliria en poc temps gràcies als seus poders, però era necessari que la dona estafada elaboràs personalment una poció màgica.

El diari El Diluvio (8/6/1893), explica d'aquesta forma la preparació de la poció.

"Una vez la cartera tuvo en su poder los cuatro duros, manifestole que con ellos haría lo indispensable para obtener el resultado apetecido, pero que era además preciso para el feliz éxito del mismo que fuera buscar en el cementerio dos puñados de tierra de la fosa común; que fuera buscar al propio tiempo y personalmente un litro de agua del mar, y que se hiciera con nueve cabezas de otras tantas sardinas-arenques, y que después hiciera de todo ello un amasijo, que lo guardara y que por espacio de nueve dias siempre que tuviera necesidad de hacer aguas menores lo verificara en el amasijo."

Passat un temps i veient que la poció no tenia l'efecte desitjat, la dona va tornar a la vident per demanar explicacions. Aquesta li indicà que segurament era degut a que no havia fet exactament el que ella li havia demanat. Segons la vident, era necessari fer nous encanteris per aconseguir la tornada del seu marit, i per fer-los li calien més diners.

La pobra estafada, que no tenia diners per pagar-li de nou, va oferir-li una verge dels Dolors que tenia a casa. La vident li va exigir que abans de posar-se a treballar li havia de donar la verge, a la qual cosa ella accedí.

Passats més de dos mesos d'això, la dona abandonada començà a sospitar que tot havia estat un engany i va acudir a les autoritats per informar del cas.

Els dos articles que expliquen el fet acaben amb unes afirmacions com aquestes publicades en el Diluvio (8/6/1893):

"Parece increible que a finales del siglo XIX y en una ciudad tan culta como la nuestra, tenga la prensa que dar cuenta de hechos que demuestran una ignorancia y un atraso en el camino del progreso verdaderamente lamentables"

Hemeroteca

La Dinastia, 8 de juny de 1893
La Vanguardia, 8 de juny de 1893