Un "pelotazo" urbanístic a Montjuïc (1909)

A principis del segle XX, Barcelona s'anava convertint en una gran ciutat i es  començava a veure la necessitat de crear nous parcs i jardins. 

Evolució de la població de Barcelona. Viquipèdia 

Era necessari crear noves zones verdes dins la ciutat per millorar les condicions ambientals de Barcelona, la salut de la població i oferir nous llocs d'esbarjo. Dins aquest context podem esmentar el Plan Jaussely (1903) que no sols fixava normes urbanístiques, traçats viaris, sinó també equipaments públics i parcs. 

Plan Jaussely.
Proposta de boscos, parcs, jardins, jardinets. AMB

Per altra banda, les grans ciutats europees, en aquells anys, gaudien de multitud de parcs com Londres, París, Berlín, etc. 

Plànol de París el 1900, on es poden observar diversos parcs dins la ciutat

En canvi, Barcelona sols disposava d'un parc: el parc de la Ciutadella. 

Parc de la Ciutadella, c. 1900

Malgrat són dades posteriors, la revista Civitas nº 2 de juliol de 1914 feia una estimació en la que estiamva que Barcelona sols tenia un 3% ocupat per parcs i jardins en relació a la superficie total urbanitzada. En total, 97 hectàrees de parcs per una població 537.354 (1910) dona una proporció de 5.483 habitants per hectàrea de parc. Si ho comparem amb altres ciutats, la situació de Barcelona respecte a zones verdes era pèssima.  

Civitas : butlletí de propaganda de la Ciutat Jardí: nº 2 (jul. 1914). ARCA

Per solucionar aquest manca d'espais verds dins la ciutat, l’Ajuntament de Barcelona va convocar diversos concursos públics (el 24 de maig de 1906 i 4 de maig de 1908) per adquirir terrenys destinats a parcs i jardins a Barcelona i a Montjuïc respectivament. Fou un procés llarg i complex: propostes de preus dels propietaris, assessorament d'arquitectes, negociació de preus, revisió de terrenys, informació pública, etc.

Els primers terrenys comprats a Montjuïc per fer parcs foren els corresponents a la finca Laribal el 28 de desembre de 1908.  La finca, d'una extensió de 78.082  m2 fou comprada per l'Ajuntament per un valor de 292.171 pessetes a Teresa i Francisca Font Guinart, hereves del periodista Francesc Laribal, antic propietari de la finca. (La Veu de Catalunya, 29 des. 1908)

La segona compra feta a Montjuïc fou la finca Tos el 18 de gener de 1909. Un terreny de 104.723 m2 situat a la banda nord-oest de Montjuïc, al voltant del carrer Mèxic, final de l'avinguda Maria Cristina i la zona del palau Victòria Eugènia.  

Mapa de la finca Tos
"Adquisició de terrenys dels Srs Lopez, Forcada i Paxau, destinats a Parcs i Jardins, 1908" AMB

Situació de la finca Tos. Indicació de la Gran Via, Paral·lel i carrer Lleida
"Adquisició de terrenys dels Srs Lopez, Forcada i Paxan, destinats a Parcs i Jardins, 1908" AMB

La compra d'aquesta finca va ser un procés llarg, complexe, i on van apareixer autèntics mestres dels "pelotazos" persones capaces d'obtenir grans beneficis econòmics en la compra/venta de terrenys, en poc temps, i de forma bastant discutible i fins i tot il·legal es podria dir. 

Però les peripècies de la finca Tos i la seva estranya i sospitosa compra final per part de l'Ajuntament, s'inicien molt abans de 1909. 

Concretament el 9 de decembre de 1867 quan Josefa Tos y Ravella als 59 anys, la propietaria de la finca Tos, va morir (1). Era filla de Joaquin Tos (advocat) i Josefa Ravella. El seu avi matern Antoni Ravella i Busquets, un ric pagès del Penedès era propietari de diferents heretats a Subirats i Sant Pau d’Ordal i de diverses peces de terra a Montjuïc i al terme de Sants. La feu hereva de tots els seus bens. Estava casada amb Ramon Olzinelles y Romero i tingueren tres fills: José, Hermenegildo i Maria de la Concepción Olzinellas. 

Entre les propietats de Josefa Tos podem esmentar la finca Tos a Montjuïc, objecte d'aquest apunt. 

Per diverses circunstàncies (2), la finca a l'any 1904 va acabar sent propietat de Alfonso Camps y Olzinella, net de Josefa, fill de Concepción, i germà de Carlos Camps, segon marques de Camps. No osbtant l'usufructe de la propietat seguia sent del seu tio Hermenegildo Olzinellas Tos

Arbre genealogic de la família Olzinelles Tos

L'1 de març de 1904, Alfonso va demanar un préstec a Pedro Serra y Pons de 250.000 pessetes. Per aquest prestec es va hipotecar la finca Tos, junt amb altres finques.  Els diners s'havien de tornar en 5 anys, a part dels interessos, que eren del 6% cada any. 

Informació sobre el prestec demanat per Alfonso Camps
Escriptura de compra-venda (20/11/1907)

Com Alfonso no podia tornar els diners, el 11 de juliol de 1907 i per via judicial se li van embargar i subhastar divereses propietats, entre elles la finca Tos. 

En aquest moment entra en escena Luis Sendra i Nen. Els protocols notarials sobre la venda de la finca ens donen alguna informació sobre aquesta persona: "Luis Sendra y Nen, del comercio, casado, mayor de edad y vecino de esta ciudad con domicilio en la calle de Trafalgar, 36". Era fill de Jose Sendra Font i Maria Nen Bern (La Vanguardia 11/6/1914).

Posteriorment, Luis Sendra també va comprar l'usufructe a Hermenegildo el 7 d'octubre de 1907 (escriptura del notari José Fontanals). Per tant, a partir d'aquesta data, Luis Sendra i Nen ja era propietari absolut de la finca. 

El 20 de novembre de 1907 (escriptura del notari José Fontanals), Luis Sendra va vendre la finca a José Paxau, Evaristi Lopez i Joaquim Forcada per un valor de 200.000 pessetes. (3)

Sols 1 any i dos mesos després, el 18 de gener de 1909 l'Ajuntament de Barcelona (Albert Bastardas, alcalde) va comprar la finca Tos (Escriptura del notari José Mercader Vives) a Evaristo López Badia, Joaquín Forcada Mones i José Paxau Cusell per un preu de 413.420 pts. O sigui, pel doble del seu valor de feia un any. 

Signatures de l'escriptura de compra-venda de 18 de gener de 1909

En aquest procés de compra hi va haver diversos fets sospitosos, i que èticament eren bastant discutibles o fins i tot il·legals?

Qui eren els compradors/venedors?

• Jose Paxau Cusell era corredor de finques. Era sogre d'Emilio Ricart, que havia estat regidor i tinent d'alcalde per la Unió Federal Nacionalista Republicana (Candidatura Republicana Autonomista i Izquierda Catalana) de l'Ajuntament de Barcelona als anys 1910-13. Havia format part de les comissions de Governació i Hisenda.
  
  Fou la persona que es va assabentar de la subhasta judicial de la finca Tos i va propossar comprar-la a Lopez i Forcada. La compra no es feu fins que van tenir la "promesa" que l'Ajuntament compraria la finca. Les gestions de compra/venda es feren mitjaçant un intermediari (Luis Sendra?).
  
  
• Evaristo López Badia era una persona adinerada, comerciant i home de negocis diversos. 
  
  
• Joaquin Forcada Mones era constructor. Tinent d'alcalde per la Unió Federal Nacionalista Republicana (Candidatura Autonomista Republicana) de l'Ajuntament de Barcelona als anys 1910-11. Treballava per Lopez Badia. 
  
  
• Luis Sendra Nen. Dedicat a la banca fou l'intermediari? que comprà la finca Tos i després a la va vendre a Paxau, Lopez i Forcada.

Els terrenys venuts no eren aptes per a jardins ni parcs. 

Realment, la finca Tos estava formada per cuatre finques (cereals, vinya, hort, antiga pedrera) separades per diversos camins. Hi havia diversos fets que no recomanaven utilitzar aquests terrenys com parcs o jardins. Per una banda, al mig dels terrenys hi havia uns edificis corresponents a un hort. Un terç dels terrenys estaven situats en zones urbanitzables, als voltants del carrer Mèxic, i per tant en cap cas es podien destinar a parcs. A part dins la finca, una part important estava coberta per restes d'una antiga pedrera. Per altra banda, la finca no disposava de cap font d'aigua pròpia. 

Per tant, queda clar que els terrenys no eren els més adequats per ser destinats a crear parcs ni jardins.  

En els plecs de condicions dels dos concursos no es diu res sobre el fet de destinar els terrenys a altres usos diferents que no fossin parcs o jardins. 

Els terrenys foren oferts a l'Ajuntament abans de tenir la propietat.

En el marc del concurs públic per comprar terrenys per destinar-los a parcs, Lopez, Forcada i Paxau presentaren una oferta de venda de la finca Thos a l'Ajuntament el 14 de juliol de 1907 (Exp. 11061/1908 AMB) a un preu de 30 cèntims/pam, és a dir a un preu total d'unes 800.000 pessetes. Aquesta oferta es va fer quan ells encara no eren realment propietaris i no constaven com a tals en el Registre de la Propietat. En realitat sols disposaven d'una promesa de venda dels terrenys de la finca Tos per part de Luis Sendra Nen.

Els terrenys no foren realment seus, fins al 20 de novembre de 1907, o sigui 4 mesos després d'oferir-los a l'Ajuntament. 

Els terrenys es van vendre pel doble de preu que l'havien comprat

La primera oferta de venda (14/7/1907) fou de 30 cèntims/pam, posteriorment (19/10/1908) rebaixaren a 15 cèntims/pam. Fou valorada per l'arquitecte municipal, Josep Amargós, i també per diversos arquitectes externs, i tots ells estaven d'acord amb el preu de 15 cèntims/pam.

Un fet incontestable és que la finca fou comprada el 20 de novembre de 1907 (escriptura del notari José Fontanals) per 200.000 pessetes i al 18 de gener de 1909 (escriptura del notari José Mercader) fou venuda per 413.420 pessetes. En poc més d'un any, els terrenys es varen vendre pel doble de valor, sense fer cap tipus de millora. 

Tot aquest procésde compra-venda no va tenir cap consequència legal ni política per ales persones que hi van intervenir. Fou un procés poc transparent i amb accions èticament bastant discutibles. Sols dos diaris van criticar la compra: La Publicidad (4) i sobretot El Diluvio (5). 

Notes

1 -  Defuncions. 1867. Registres. Llibre 4. AMB

2 - Quan Josefa va morir deixà com hereu universal al seu marit Ramon Olzinelles. Però en virtut d'un conveni signat el 1875, els germans decideixen que la finca Tos s'adjudica a un dels germans: José Olzinelles. Un cop mort José Olzinelles ( ) la finca Tos passa a mans del seu germà Hermengildo Olzinelles, I Comte d'Olzinelles. El 1904,  Hermenegildo Olzinellas feu donació al seu nebot Alfonso Camps y Olzinella de diverses finques entre elles la finca Tos. Alfonso era fill de Maria de la Concepción Olzinelles i germà de Carlos Camps, segon marques de Camps. No obstant Hermenegildo estava com usufructuari.

3 - Prèviament a aquesta venda del 20 de novembre de 1907, Luis Sendra havia fet una promesa de venda (escritura del notari José Fontanals) el 4 d'abril de 1907 a Evaristo López Badia, Joaquín Forcada Mones i José Paxau Cusell. 

4 - La Publicidad fou el primer diari en criticar la compra. Al llarg d'abril i maig de 1910 va publicar un conjunt d'articles titul·lats "Jardines y parques municipales - Montjuich" i "El parque de Montjuich". Concretament el 20, 21, 26, 27 d'abril de 1910, al llarg de diversos articles, es va produir un enfrotament verbal entre aquells que afirmaven que la compra de terrenys a Montjuïc, com els de la casa Tos, havia estat una operació fosca, on s'havien malbaratat molts diners per comprar uns terrenys no aptes per ser jardins i aquells que afirmaven que la compra havia estat legal i correcte. 

5 - El Diluvio fou el diari que més va criticar la compra i ho feu en dos períodes de temps diferents. 

En primer lloc, al llarg de maig, juny i juliol de 1915 van publicar un conjunt de 8 articles (Los nuevos parques municipales. Como se gasta el dinero de la ciudad) explicant que a la compra de terrenys de Montjuïc s'havien pagat uns preus molt superiors als de mercat, s'havien malbaratat els diners públics, s'havien comprat terrenys no aptes per ser parcs. La compra no havia estat gens transparent i s'acusava d'amiguisme en el procés de la compra de terrenys. 

Al cap de 6 anys, el 1921, El Diluvio va publicar, entre el 6 de març de 1920 i el 6 d'abril de 1922, un conjunt de 78 articles amb el títol de "Los grandes parásitos del Municipio de Barcelona" on criticava les deficiencies respecte a les despeses i malbaratament dels diners del municipi. Entre els articles n'hi havia diversos centrats en la compra de terrenys destinats a parcs a la muntanya de Montjuïc. Concretament el corresponent al dia 15 de setembre de 1921 és bastant aclaridor sobre les operacions que es duguren a terme per la compra de la finca Tos.

Catastrofe en el salon-teatre de l'Olympia (1906)

L'avinguda del Paral·lel, en aquella època Marques del Duero, concentrava a finals del XIX i principis del XX la major part de barraques i barracons dedicats a l'oci i espectacles. Aquestes construccions provisionals, estaven fetes amb materials molt econòmics (fusta, cartó, planxes de ferro, guix...). Un dels espectacles més nous i amb més èxit era el cinematògraf, que ràpidament va atreure el proletariat industrial, ja que els preus eren molt assequibles.

En aquells primers anys del cine, un dels problemes greus d'aquests espectacles eren els incendis, ja que els rotlles de les pel·lícules eren molt inflamables. Aquest fet, junt amb el predomini de la fusta de les construccions, feia que en aquests locals fossin comuns els incendis. Per prevenir i lluitar contra els incendis als teatres i cines existia una àmplia normativa, que s'inicià l'any 1882. Però malgrat aquesta normativa, no era més que paper mullat, ja que molts dels barracons que hi havia el Paral·lel no acomplien en general cap d'aquestes normes i les mesures de seguretat eren mínimes. 

Un d'aquests barracons on es feia cinema era el Teatre Olympia (No confondre amb el Teatre Circ Olympia) Era un petit barracó situat als números 68-70 del Paral·lel, entre el Café Español i la Gran Barberia del Obrero. El fuster Francesc Vilanova Torrescasana i el seu soci, Ernest Baró (Francesc Vilanova), van aixecar aquesta barraca, projectada per l’arquitecte Salvador Vigo. Fou inaugurat el 8 de setembre de 1901.

Aquell humil teatre (que, malgrat aquesta condició, es va conèixer també com Gran Music-Hall Olympia) comptava amb el favor del públic, però també era font de tota mena d’escàndols que no només afectaven la seguretat de la sala. Alternava la sarsuela amb el music-hall i sessions de cinema.

La Vanguardia (30/04/1906) el descriu així. 

"En dicho salón, que es de madera y fue construido hace unos ocho ó nueve años, con arreglo á los planos y bajo la dirección del arquitecto señor Yigo', se representaban pantomimas y se exhibían películas cinematográficas, siendo, por su módico precio, uno de los más favorecidos por el público que acude á los teatros y barracones del Paralelo, compuesto en su mayoría de obreros, y en el cual suelen predominar las mujeres y los niños."

El diumenge 29 d'abril de 1906, el Paral·lel estava de gom a gom; gent que anava als teatres, bars i barracons, gent passejant, venedors ambulants, etc. Era comú que els espectacles no respectessin l'aforament del local, s'esgotessin les entrades i els revenedors feien l'agost. 

Al voltant de les 4 de la tarda, se sentiren crits i enrenou a l'interior de l'Olympia. A fora circulaven diverses versions: un esfondrament, un incendi, una bomba. Passats els primers moments de confusió, diverses persones entraren en el local a veure què havia passat. 

La Publicidad, 30/04/1906

La causa inicial d'aquesta terrible situació fou un petit incendi i fumera en la cabina de projecció, on s'estava a punt de projectar la pel·lícula "Falso Amigo". Malauradament, uns espectadors veren les flames i començaren a cridar i alertar del foc. Aquest fet va provocar una estampida entre els espectadors dirigint-se cap a la porta del local. La platea ràpidament fou envaïda per un tumult de gent, corrent, cridant i dirigint-se a la sortida. La sortida al carrer fou un dels punts més conflictius. L'únic objectiu dels espectadors era sortir al carrer, no importava com, saltant, trepitjant altres espectadors, saltant al carrer des de les finestres. Increïblement, l'empresari decidí tancar la porta, provocant que les aglomeracions es produïssin en altres llocs. Finalment, tal fou la pressió, que la portà cedí i la gent sortí. 

"Una masa humana, de la que se escapaban ayes de angustia, alaridos de dolor, quejas é imprecaciones, estrujábase en la platea del local. En tierra, pisoteados brutalmente por los que pugnaban por escapar de un peligro imaginario, yacían algunos espectadores, que al precipitarse alocados hacia las puertas del salón, habían sido derribados por otros más fuertes ó afortunados, y sobresaliendo por encima de aquella madeja humana, veíanse manos crispadas que se agitaban ansiosamente, en demanda de espacio libre. Junto á mujeres desmayadas, veíanse niños con el rostro ensangrentado y las pupilas dilatadas por la impresión de terror que en sus almas infantiles produjera el espectáculo". (La Vanguardia (30/04/1906)

Desallotjat completament el local, la policia i Creu Roja entraren i acudiren a auxiliar els ferits que encara estaven dintre. La quantitat de ferits era nombrosa.  Els més lleus marxaren als seus domicilis, altres foren auxiliats a farmàcies properes. Els ferits més greus foren traslladats als dispensaris municipals del carrer Rosal i del carrer Barbarà. Entre els ferits hi havia adolescents i nens. Acudiren també autoritats de l'Ajuntament i governador civil. 

La Esquella de la Torratxa (4 maig 1906)

El fet hauria pogut ser una vertadera tragèdia, com ja havia succeit a altres llocs d'Europa es va saldar amb una sola víctima mortal: Arturo Camallonga Cortés, de 39 anys, sabater, veí del carrer Viladomat, mort per commoció cerebral i asfíxia.

El 2 de maig, i segons La Veu de Catalunya el jutge del districte de Drassanes declara auto de processament contra el propietari del teatre (Francisco Vilanova Torresca) i l'empresari (Jose Cabot). Posteriorment, foren posats en llibertat provisional. 

Arran d'aquell succés foren nombroses les notícies publicades sobre l'escassa seguretat que oferien alguns teatres de Barcelona i la manca d'un control efectiu per part de les autoritats. 

La Esquella de la Torratxa (4 maig 1906)

La Campana de Gràcia (5 maig 1906)

Com succeïa en altres casos amb víctimes mortals de fets tràgics com assassinats, incendis, accidents de treball, els barcelonins organitzaren de forma espontània recollides de diners per a la seva família, i fins i tot s'organitzaren funcions teatrals benèfiques.   

 El Diluvio, 9 jun. 1906, Ed. mañana

A l'agost, ja es parla de la reobertura de l'Olympia. Concretament, el 3 d'agost, el diari La Publicitat, explicava que el governador civil de Barcelona, Francisco Manzano sols permetria la reobertura del teatre un cop s'hagués comprovat la realització de les obres corresponents i el compliment de la normativa de la Llei d'Espectacles Públics. Fins i tot, i com explica La Publicidad el 10 de setembre de 1906, els empleats del teatre reclamaven la seva reobertura a les autoritats, ja que segons ells ja s'havien fet les obres necessàries i molts de teatres de Barcelona no complien les normes de seguretat que ara tenia l'Olympia. 

El teatre va obrir de nou durant el mes de setembre tal com indica aquest anunci

 El Diluvio, 30 sept. 1906

Posteriorment, es produïren nous escàndols en el teatre, com el 19 de novembre de 1906, quan un grup d'espectadors que volien que es repetís una part de l'obra de teatre van causar destrosses i greus aldarulls. 

Finalment, el dia 6 de febrer de 1908 fou enderrocat sota la direcció de l'arquitecte Andreu Audet Puig. El terreny va ser aprofitat per ampliar el Cafè Español, que acabava de ser víctima de les flames durant l'incendi que afectà també al veí Teatro Circo Español.

Bibliografia

Badenas i Rico, Miquel. El Paral·lel, història d’un mite. Lleida: Pagès Editors, 1998.

Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1995.

Tierz, Carme; Muniesa, Xavier. Barcelona ciutat de teatres. Barcelona: Ajuntament de Barcelona: Viena Edicions, 2013.

http://barcelofilia.blogspot.com/2013/10/teatre-olympia-del-parallel-1901-1908.html

https://www.institutdelteatre.cat/publicacions/ca/enciclopedia-arts-esceniques/id1241/teatro-olympia.htm

Hemeroteca

La Vanguardia, 30 abril 1906, pàg. 1

La Veu de Catalunya, 30 abril 1906

La Publicidad, 30 abril 1906

El Diluvio, 30 abril 1906

La Vanguardia, 1 maig 1906, pàg. 3

La Publicidad, 1 maig 1906

La Veu de Catalunya, 2 maig 1906

La Publicidad, 3 agost 1906

La Publicidad, 10 Setembre 1906

El Diluvio, 19 novembre 1906

L'enigmàtic assassinat del cambrer de la Fonda Ranzini (1907)

A darrera hora de la tarda del dissabte 27 d'octubre de 1907, des del castell de Montjuïc es va avisar al quarter de la Policia Municipal de Drassanes (Carrer Sadurní, 13)  que s'havia trobat el cadàver d'una persona vora les murades, tocant al cementiri.

Cementiri de Montjuïc, 1907. Frederic Balell. Font: AMB

Ja de nit, diversos policies es van desplaçar al castell amb la  finalitat de localitzar el cos. No va ser possible degut a l'obscuritat i que el terreny era molt abrupte. El dia següent, el 28, al matí van tornar a lloc on finalment trobaren el cos. Era un home d'uns 30 anys completament ple de sang. Anava ben vestit: portava pantaló de pana, americana, armilla. Curiosament li faltaven les sabates i tampoc portava cap gorra ni barret. La primera impressió, donada la zona tan escarpada on l'havien trobat, era que havia estat un accident o suïcidi. Però una vegada inspeccionat el cos veieren que tenia diverses punyalades (cap dels diaris consultats es posa d'acord:  11, 12, 27, 37), fet que indicava que la mort havia sigut violenta.

Posteriorment a localitzar el cos, la policia va registrar les coves i barraques de Montjuïc on sabien que hi vivia gent. En una barraca situada vora la pedrera del Gat (?) van trobar a Antonio Amat Torres, de 35 anys, solter, natural de Sants i sense domicili ni feina fixa. No queda molt clar com va ser, però va admetre que era l'autor del crim. 

Barraques i coves de Montjuïc. 1926-39, Josep Maria Sagarra.
Font: ANC

El tema de la autoinculpació no sabem com es va produir, si va ser espontània o "forçada". En la majoria de diaris se explica que una vegada van trobar a Amat a la seva barraca, i després d'un interrogatori es va declarar culpable. Però El Diluvio del dia 29 d'octubre (ed. matí) ens dona més informació sobre aquesta autoinculpació i com fou:

"Los guardias condujeron á dicho individuo ante el cadáver del desconocido comprendiendo por la turbación de que dió muestra que era el autor del asesinato. Afectivamente, á fuerza de preguntas se confesó autor, declarando ser de su propiedad un gran puñal ensangrentado que se halló junto al cadáver"

Sigui com sigui, Amat va explicar que la tarda del dissabte 26 d'octubre estava a Montjuïc amb companyia de dues persones més: Juan i Pedro, escombriaires d'una finca d'Hospitalet anomenada Can Mitja Galta. Veieren un home passejant sol al voltants del castell, decidiren seguir-lo i en un moment determinat es varen tirar sobre ell, i el varen apunyalar amb un ganivet que van trobar al lloc dels fets i que va dir que era seu. Li robaren 20 pessetes, els botins.

Un fet important és que no hi havia cap indici de quina era la identitat del cadàver. Amb la finalitat d'identificar-lo varen sortir diverses notícies en els diaris locals de Barcelona on s'informava que el cos estava a l'Hospital Clínic a l'espera que algú el pogués identificar.

Finalment el 31 d'octubre fou identificat. El cos era de Jaume Parés Huguet, un cambrer de 33 anys. Fins feia pocs mesos havia treballat com a cambrer a la Fonda Ranzini (1). Actualment vivia rellogat en un pis del carrer Nou de la Rambla 71. Segons explicaren, acostumava a passejar per llocs molts solitaris de Montjuïc.

Però als pocs dies, el cas va fer un gir inesperat: Antonio Amat no tenia res a veure amb l'assassinat. Tal com explica La Veu de Catalunya del 2 de novembre de 1907(ed. matí), Amat feia d'escombriaire a Barcelona i segons conten els seus companys, el dissabte i diumenge matí i tarda va estar treballant, per tant era impossible que estàs implicat en la mort de Jaume Parés. A part d'això, les ferides estaven produïdes per una eina semblant a una agulla d'espardenyer, no amb ganivet com Amat havia declarat.

Agulles d'espardenyer. Font: L'Espardenyer

A principis de desembre de 1908, més d'un any després, un confident de la policia va informar que un francès li havia explicat que era l'autor d'un assassinat a Montjuïc feia 6 mesos. El nou sospitós es deia Luis Jaquelin  i va ser detingut el 2 de desembre a la Fonda de las Flores al carrer del Migdia. Van descobrir que també era desertor de la marina francesa. No obstant, i segons sembla, Antonio Amat continuava a la presó malgrat s'havia comprovat que no era culpable.

El principal problema era que 6 mesos abans no s'havia produït cap assassinat a Montjuïc. Els dos únics crims registrats eren el de Jaume Parés feia 13 mesos i el d'un captaire desconegut feia 12 mesos. Per tant, la mort atribuïda al francès no quadrava amb cap assassinat registrat.

No obstant i encara que les dates no quadraven, diaris com la Publicidad publiquen noticies on atribuïxen falsament al crim al francès i a més afirmen que la víctima i l'assassí eren homosexuals, acabant l'article d'aquesta manera:

La Publicidad, 2/12/1908

Jaquelin, vist que no tenia res a veure fou alliberat al cap d'uns dies. Ell s'havia declarat innocent en tot moment.

A partir de desembre de 1908, cap altra notícia sobre aquest crim es va publicar a la premsa, per tant podem concloure que el crim va quedar impune.

Notes

1- Segons dades de la Tesí Doctoral "Ornamentació vegetal i arquitectures de l’oci a la Barcelona del 1900" la Fonda Rancini va funcionar entre 1904 i 1909. Estava situada al carrer Dormitori de Sant Francesc, 6 i Passeig Colom, 8. L'Anuari Riera diu que Gaudencio Rancini era el propietari


Hemeroteca

- La publicidad: 28 d'octubre 1907 (ed.nit), 29 d'octubre 1907 (ed. matí), 3 desembre 1908 (ed. matí), 4 desembre 1908 (ed. matí)

- La Veu de Catalunya: 28 octubre 1907 (ed. nit), 29 octubre 1907 (ed. matí), 31 octubre 1907 (ed. matí), 2 novembre 1907 (ed. matí), 3 desembre 1908 (ed. nit), 5 desembre 1908 (ed. matí)

- El Diluvio: 29 octubre 1907 (ed. matí), 30 octubre 1907 (ed. matí), 1 novembre 1907(ed. matí), 8 desembre 1908 (ed. matí)

- La Vanguardia: 29 octubre 1907, página 2, 30 octubre 1907, página 2, 31 octubre 1907, página 3

   

L'assassinat de la taverna del carrer Concordia (1900)

A les tres de la matinada del 20 de maig de 1900, varis individus varen avisar al sereno que en un taverna del carrer Laurel del Poble-sec (actual Concòrdia) havia ocorregut una baralla i una persona estava ferida. 
 

Lloc dels fets. Carrer Laurel del Poble Sec
Plano General de Barcelona, 1900. ICGC.

Desplaçats al lloc dels fets, el sereno i la policia varen trobar un home ferit al mig d'un gran bassal de sang. Es tractava de Miguel Rubio. Donada la importància de la ferida que tenia a l'engonal dret varen transportar-lo a la Casa del Socorro del carrer Rosal. Allà un metge li fa fer les primeres cures i veient la gravetat del ferit va ordenar dur-lo a l'Hospital de Santa Creu i Sant Pau.

Unes hores abans d'aquests tràgics fets, Miguel havia acudit a una taverna (1) del carrer Laurel per prendre unes cerveses amb uns amics. Mentre estava allà, un dels clients es va queixar de que l'hi havien robat el rellotge. Per aclarir el fet, el propietari de la taverna va demanar a tots els clients que es despullassin per veure qui havia robat el rellotge. Miguel Rubio es va negar a fer-ho. El propietari del rellotge robat, davant la negativa a despullar-se i pensant que era el culpable del robatori, va dirigir-se a ell i l'apunyalà amb una navalla. Acte seguit va escapar de la taverna. S'ignorava el seu nom i domicili, sols que era apodat com el "Mamella".

A l'Hospital de Santa Creu, el jutge de guàrdia va intentar prendre declaració a Miguel, però aquest estava molt greu i no va poder parlar.

Durant el matí del 21, la seva novia es va presentar a l'hospital, explicant que el dia anterior s'havia de casar amb el ferit. Donada la situació, es va accedir a que la boda es celebràs allà mateix.

Ell va morir a la tarda.

Al lloc dels fets, actualment hi ha la Taverna Can Margarit

Hemeroteca

- El diluvio 21 de maig de 1900 
- La Vanguardia, 21 de maig de 1900

Notes 

1 -  Segons l'Anuari Riera dels anys 1899 i 1901 en el carrer Laurel (actual Concòrdia) sols hi havia una taverna, situada en el número 69, propietat d'Antonio Albareda. Segons els plànols de Barcelona de l'any 1933 (full A2) del Servicio Topografico del Ayuntamiento disponible a l'ICGC, el número 69 estava situat al carrer del Sitio de 1714 (abans Laurel/Concòrdia), just al front del començament del carrer Olivo (actual Olivera). Actualment, la taverna del número 69 encara existeix, amb el nom de Taverna Can Margarit. El carrer i el número de l'edifici han canviat, ara és el carrer Concòrdia, número 21.