Esbatusant-se a la Cadena (XIX-XX)

Entre el segle XV i principis del XX, els duels es van convertir en una pràctica habitual a bona part de les societats occidentals. Es desenvolupava per voluntat d'una de les parts -el desafiador- per a rentar un insult al seu honor. En ells intervenien persones de l'alta societat, polítics, periodistes, militars. Era un combat on s'utilitzen armes mortals (pistola, espasa), amb una reglamentació prèvia i que es feia amb la companyia dels anomenats padrins.

En els diaris era comú l'aparició de notícies informant sobre duels, "lances de honor", que s'havien d'efectuar o que ja s'havien fet. 

Diario de Barcelona (30/4/1847)

Una altra modalitat de duels, eren els que tenien llocs entre delinqüents o persones de la classe baixa de la societat. Eren baralles concertades, sense (massa) regles, on s'enfrontaven amb armes blanques tipus ganivets o navalles i amb l'objectiu de matar o ferir greument al contrincant. Eren combats molt freqüents i fins i tot es va publicar un manual per aquestes baralles, el "Manual del baratero" de 1849 on s'expliquen tècniques, postures, atacs. 

Normalment, dos homes que havien discutit, per un deute, per una dona o qualsevol altre motiu, se citaven en un lloc solitari de Barcelona, on ningú els pogués molestar. Allà podien dirimir i resoldre el conflicte, a ganivetades o simplement a cops de puny.

Un dels llocs predilectes i habituals per aquestes baralles era un indret anomenat "La Cadena" a Montjuïc. La Cadena era un espai situat a un encreuament de camins i carrers: carretera a Montjuïc, carrer Blesa, carrer Mata, carrer Cabanes, camí de la Fontrobada i el passatge de la Vinyeta. Era un espai proper a Barcelona, però a la vegada fora de la ciutat, i per tant era el lloc ideal per barallar-se, especialment a la tarda/nit on poca gent circulava per aquella zona. 

Situació de la Cadena
Barcelona 1931. ICGC

Segons la meva opinió, aquest topònim de La Cadena era degut a l'existència en aquest lloc d'una cadena o algun tipus d'element semblant que impedia o servia per controlar el pas per la carretera que pujava al castell de Montjuïc. 

La Cadena. Brangulí, 1913-17.
Font: AMB

A continuació explico algunes de les nombroses baralles que es produïren a la Cadena: 

El Diluvio (26/1/1880) 

La Vanguardia (13/10/1892)

La Publicidad (28/8/1893)

La Vanguardia (19/6/1893)

El Diluvio (2/2/1895)

La Publicidad (1/11/1895) 

La Publicidad (3/8/1899)

La Vanguardia (6/6/1905)

La Vanguardia (4/6/1918)

Malgrat que La Cadena era un dels llocs més habituals per a les baralles, n'hi havia altres a Montjuïc com la zona del Morrot i Can Tunis. 

Un "pelotazo" urbanístic a Montjuïc (1909)

A principis del segle XX, Barcelona s'anava convertint en una gran ciutat i es  començava a veure la necessitat de crear nous parcs i jardins. 

Evolució de la població de Barcelona. Viquipèdia 

Era necessari crear noves zones verdes dins la ciutat per millorar les condicions ambientals de Barcelona, la salut de la població i oferir nous llocs d'esbarjo. Dins aquest context podem esmentar el Plan Jaussely (1903) que no sols fixava normes urbanístiques, traçats viaris, sinó també equipaments públics i parcs. 

Plan Jaussely.
Proposta de boscos, parcs, jardins, jardinets. AMB

Per altra banda, les grans ciutats europees, en aquells anys, gaudien de multitud de parcs com Londres, París, Berlín, etc. 

Plànol de París el 1900, on es poden observar diversos parcs dins la ciutat

En canvi, Barcelona sols disposava d'un parc: el parc de la Ciutadella. 

Parc de la Ciutadella, c. 1900

Malgrat són dades posteriors, la revista Civitas nº 2 de juliol de 1914 feia una estimació en la que estiamva que Barcelona sols tenia un 3% ocupat per parcs i jardins en relació a la superficie total urbanitzada. En total, 97 hectàrees de parcs per una població 537.354 (1910) dona una proporció de 5.483 habitants per hectàrea de parc. Si ho comparem amb altres ciutats, la situació de Barcelona respecte a zones verdes era pèssima.  

Civitas : butlletí de propaganda de la Ciutat Jardí: nº 2 (jul. 1914). ARCA

Per solucionar aquest manca d'espais verds dins la ciutat, l’Ajuntament de Barcelona va convocar diversos concursos públics (el 24 de maig de 1906 i 4 de maig de 1908) per adquirir terrenys destinats a parcs i jardins a Barcelona i a Montjuïc respectivament. Fou un procés llarg i complex: propostes de preus dels propietaris, assessorament d'arquitectes, negociació de preus, revisió de terrenys, informació pública, etc.

Els primers terrenys comprats a Montjuïc per fer parcs foren els corresponents a la finca Laribal el 28 de desembre de 1908.  La finca, d'una extensió de 78.082  m2 fou comprada per l'Ajuntament per un valor de 292.171 pessetes a Teresa i Francisca Font Guinart, hereves del periodista Francesc Laribal, antic propietari de la finca. (La Veu de Catalunya, 29 des. 1908)

La segona compra feta a Montjuïc fou la finca Tos el 18 de gener de 1909. Un terreny de 104.723 m2 situat a la banda nord-oest de Montjuïc, al voltant del carrer Mèxic, final de l'avinguda Maria Cristina i la zona del palau Victòria Eugènia.  

Mapa de la finca Tos
"Adquisició de terrenys dels Srs Lopez, Forcada i Paxau, destinats a Parcs i Jardins, 1908" AMB

Situació de la finca Tos. Indicació de la Gran Via, Paral·lel i carrer Lleida
"Adquisició de terrenys dels Srs Lopez, Forcada i Paxan, destinats a Parcs i Jardins, 1908" AMB

La compra d'aquesta finca va ser un procés llarg, complexe, i on van apareixer autèntics mestres dels "pelotazos" persones capaces d'obtenir grans beneficis econòmics en la compra/venta de terrenys, en poc temps, i de forma bastant discutible i fins i tot il·legal es podria dir. 

Però les peripècies de la finca Tos i la seva estranya i sospitosa compra final per part de l'Ajuntament, s'inicien molt abans de 1909. 

Concretament el 9 de decembre de 1867 quan Josefa Tos y Ravella als 59 anys, la propietaria de la finca Tos, va morir (1). Era filla de Joaquin Tos (advocat) i Josefa Ravella. El seu avi matern Antoni Ravella i Busquets, un ric pagès del Penedès era propietari de diferents heretats a Subirats i Sant Pau d’Ordal i de diverses peces de terra a Montjuïc i al terme de Sants. La feu hereva de tots els seus bens. Estava casada amb Ramon Olzinelles y Romero i tingueren tres fills: José, Hermenegildo i Maria de la Concepción Olzinellas. 

Entre les propietats de Josefa Tos podem esmentar la finca Tos a Montjuïc, objecte d'aquest apunt. 

Per diverses circunstàncies (2), la finca a l'any 1904 va acabar sent propietat de Alfonso Camps y Olzinella, net de Josefa, fill de Concepción, i germà de Carlos Camps, segon marques de Camps. No osbtant l'usufructe de la propietat seguia sent del seu tio Hermenegildo Olzinellas Tos

Arbre genealogic de la família Olzinelles Tos

L'1 de març de 1904, Alfonso va demanar un préstec a Pedro Serra y Pons de 250.000 pessetes. Per aquest prestec es va hipotecar la finca Tos, junt amb altres finques.  Els diners s'havien de tornar en 5 anys, a part dels interessos, que eren del 6% cada any. 

Informació sobre el prestec demanat per Alfonso Camps
Escriptura de compra-venda (20/11/1907)

Com Alfonso no podia tornar els diners, el 11 de juliol de 1907 i per via judicial se li van embargar i subhastar divereses propietats, entre elles la finca Tos. 

En aquest moment entra en escena Luis Sendra i Nen. Els protocols notarials sobre la venda de la finca ens donen alguna informació sobre aquesta persona: "Luis Sendra y Nen, del comercio, casado, mayor de edad y vecino de esta ciudad con domicilio en la calle de Trafalgar, 36". Era fill de Jose Sendra Font i Maria Nen Bern (La Vanguardia 11/6/1914).

Posteriorment, Luis Sendra també va comprar l'usufructe a Hermenegildo el 7 d'octubre de 1907 (escriptura del notari José Fontanals). Per tant, a partir d'aquesta data, Luis Sendra i Nen ja era propietari absolut de la finca. 

El 20 de novembre de 1907 (escriptura del notari José Fontanals), Luis Sendra va vendre la finca a José Paxau, Evaristi Lopez i Joaquim Forcada per un valor de 200.000 pessetes. (3)

Sols 1 any i dos mesos després, el 18 de gener de 1909 l'Ajuntament de Barcelona (Albert Bastardas, alcalde) va comprar la finca Tos (Escriptura del notari José Mercader Vives) a Evaristo López Badia, Joaquín Forcada Mones i José Paxau Cusell per un preu de 413.420 pts. O sigui, pel doble del seu valor de feia un any. 

Signatures de l'escriptura de compra-venda de 18 de gener de 1909

En aquest procés de compra hi va haver diversos fets sospitosos, i que èticament eren bastant discutibles o fins i tot il·legals?

Qui eren els compradors/venedors?

• Jose Paxau Cusell era corredor de finques. Era sogre d'Emilio Ricart, que havia estat regidor i tinent d'alcalde per la Unió Federal Nacionalista Republicana (Candidatura Republicana Autonomista i Izquierda Catalana) de l'Ajuntament de Barcelona als anys 1910-13. Havia format part de les comissions de Governació i Hisenda.
  
  Fou la persona que es va assabentar de la subhasta judicial de la finca Tos i va propossar comprar-la a Lopez i Forcada. La compra no es feu fins que van tenir la "promesa" que l'Ajuntament compraria la finca. Les gestions de compra/venda es feren mitjaçant un intermediari (Luis Sendra?).
  
  
• Evaristo López Badia era una persona adinerada, comerciant i home de negocis diversos. 
  
  
• Joaquin Forcada Mones era constructor. Tinent d'alcalde per la Unió Federal Nacionalista Republicana (Candidatura Autonomista Republicana) de l'Ajuntament de Barcelona als anys 1910-11. Treballava per Lopez Badia. 
  
  
• Luis Sendra Nen. Dedicat a la banca fou l'intermediari? que comprà la finca Tos i després a la va vendre a Paxau, Lopez i Forcada.

Els terrenys venuts no eren aptes per a jardins ni parcs. 

Realment, la finca Tos estava formada per cuatre finques (cereals, vinya, hort, antiga pedrera) separades per diversos camins. Hi havia diversos fets que no recomanaven utilitzar aquests terrenys com parcs o jardins. Per una banda, al mig dels terrenys hi havia uns edificis corresponents a un hort. Un terç dels terrenys estaven situats en zones urbanitzables, als voltants del carrer Mèxic, i per tant en cap cas es podien destinar a parcs. A part dins la finca, una part important estava coberta per restes d'una antiga pedrera. Per altra banda, la finca no disposava de cap font d'aigua pròpia. 

Per tant, queda clar que els terrenys no eren els més adequats per ser destinats a crear parcs ni jardins.  

En els plecs de condicions dels dos concursos no es diu res sobre el fet de destinar els terrenys a altres usos diferents que no fossin parcs o jardins. 

Els terrenys foren oferts a l'Ajuntament abans de tenir la propietat.

En el marc del concurs públic per comprar terrenys per destinar-los a parcs, Lopez, Forcada i Paxau presentaren una oferta de venda de la finca Thos a l'Ajuntament el 14 de juliol de 1907 (Exp. 11061/1908 AMB) a un preu de 30 cèntims/pam, és a dir a un preu total d'unes 800.000 pessetes. Aquesta oferta es va fer quan ells encara no eren realment propietaris i no constaven com a tals en el Registre de la Propietat. En realitat sols disposaven d'una promesa de venda dels terrenys de la finca Tos per part de Luis Sendra Nen.

Els terrenys no foren realment seus, fins al 20 de novembre de 1907, o sigui 4 mesos després d'oferir-los a l'Ajuntament. 

Els terrenys es van vendre pel doble de preu que l'havien comprat

La primera oferta de venda (14/7/1907) fou de 30 cèntims/pam, posteriorment (19/10/1908) rebaixaren a 15 cèntims/pam. Fou valorada per l'arquitecte municipal, Josep Amargós, i també per diversos arquitectes externs, i tots ells estaven d'acord amb el preu de 15 cèntims/pam.

Un fet incontestable és que la finca fou comprada el 20 de novembre de 1907 (escriptura del notari José Fontanals) per 200.000 pessetes i al 18 de gener de 1909 (escriptura del notari José Mercader) fou venuda per 413.420 pessetes. En poc més d'un any, els terrenys es varen vendre pel doble de valor, sense fer cap tipus de millora. 

Tot aquest procésde compra-venda no va tenir cap consequència legal ni política per ales persones que hi van intervenir. Fou un procés poc transparent i amb accions èticament bastant discutibles. Sols dos diaris van criticar la compra: La Publicidad (4) i sobretot El Diluvio (5). 

Notes

1 -  Defuncions. 1867. Registres. Llibre 4. AMB

2 - Quan Josefa va morir deixà com hereu universal al seu marit Ramon Olzinelles. Però en virtut d'un conveni signat el 1875, els germans decideixen que la finca Tos s'adjudica a un dels germans: José Olzinelles. Un cop mort José Olzinelles ( ) la finca Tos passa a mans del seu germà Hermengildo Olzinelles, I Comte d'Olzinelles. El 1904,  Hermenegildo Olzinellas feu donació al seu nebot Alfonso Camps y Olzinella de diverses finques entre elles la finca Tos. Alfonso era fill de Maria de la Concepción Olzinelles i germà de Carlos Camps, segon marques de Camps. No obstant Hermenegildo estava com usufructuari.

3 - Prèviament a aquesta venda del 20 de novembre de 1907, Luis Sendra havia fet una promesa de venda (escritura del notari José Fontanals) el 4 d'abril de 1907 a Evaristo López Badia, Joaquín Forcada Mones i José Paxau Cusell. 

4 - La Publicidad fou el primer diari en criticar la compra. Al llarg d'abril i maig de 1910 va publicar un conjunt d'articles titul·lats "Jardines y parques municipales - Montjuich" i "El parque de Montjuich". Concretament el 20, 21, 26, 27 d'abril de 1910, al llarg de diversos articles, es va produir un enfrotament verbal entre aquells que afirmaven que la compra de terrenys a Montjuïc, com els de la casa Tos, havia estat una operació fosca, on s'havien malbaratat molts diners per comprar uns terrenys no aptes per ser jardins i aquells que afirmaven que la compra havia estat legal i correcte. 

5 - El Diluvio fou el diari que més va criticar la compra i ho feu en dos períodes de temps diferents. 

En primer lloc, al llarg de maig, juny i juliol de 1915 van publicar un conjunt de 8 articles (Los nuevos parques municipales. Como se gasta el dinero de la ciudad) explicant que a la compra de terrenys de Montjuïc s'havien pagat uns preus molt superiors als de mercat, s'havien malbaratat els diners públics, s'havien comprat terrenys no aptes per ser parcs. La compra no havia estat gens transparent i s'acusava d'amiguisme en el procés de la compra de terrenys. 

Al cap de 6 anys, el 1921, El Diluvio va publicar, entre el 6 de març de 1920 i el 6 d'abril de 1922, un conjunt de 78 articles amb el títol de "Los grandes parásitos del Municipio de Barcelona" on criticava les deficiencies respecte a les despeses i malbaratament dels diners del municipi. Entre els articles n'hi havia diversos centrats en la compra de terrenys destinats a parcs a la muntanya de Montjuïc. Concretament el corresponent al dia 15 de setembre de 1921 és bastant aclaridor sobre les operacions que es duguren a terme per la compra de la finca Tos.

Estafa al moll de Sant Bertran (1876)

Les estafes i estafadors s'havien convertit en una autèntica plaga a Barcelona a finals del XIX i quasi diàriament es publicaven notícies sobre estafes que s'havien produït a la ciutat. Entre les moltes modalitats d'estafes i enganys, en aquest apunt descriurem un tipus d'estafa anomenada Flima (1) i que va tenir lloc a Montjuïc. 

El primer pas en qualsevol estafa era que l'estafador havia de trobar la víctima adient, l'anomenat per ells com el primo. Normalment, era una persona amb aspecte de ser fora de Barcelona, tant per la seva vestimenta, com per la forma d'actuar. En aquest cas, l'estafador va trobar les seves víctimes al moll de Sant Bertran (2). Eren un pare i fill que venien d'un poble i que contemplaven la mar i les obres que es feien a aquella zona.

Moll de Sant Bertran en obres, 1868-1972, Jean Laurent

L'estafador es va acostar i començà a conversar amb ells. En un moment donat, els va proposar pujar a Montjuïc i veient la simpatia i aspecte de bona persona del nou amic, acceptaren. Ja en una zona solitària de Montjuïc, l'amic casualment va trobar una capsa a terra. Realment no l'havia trobada, sinó que ell ja la portava i va simular trobar-la. 

Quan obriren la capsa, observaren impressionats una agulla de pit que semblava d'or i adornada amb nombroses pedres precioses

Mentre tots tres admiraven la troballa, un senyor casualment va passar al seu costat. I casualment també era entès en valoracions de joies com la que havien trobat, afirmant que l'agulla podria tenir un valor en 500 i 600 duros. Una autèntica fortuna. Tot seguit marxà. 

Com es pot suposar, el senyor entès en joies era un company de l'estafador, que com a missió tenia posar l'esquer i fer pensar al pare i fill que havien fet una gran troballa. 

El pare i el fill estaven realment emocionats per la descoberta. El descobridor de l'agulla, els hi va explicar que no es podia fer càrrec de l'agulla i els oferí comprar-la per 22 pessetes, un valor insignificant respecte al seu vertader valor.

Lògicament, el pare i el fill veient el bon negoci, acceptaren el tracte i pagaran les 22 pessetes per l'agulla. L'estafador es va acomiadar d'ells i pare i fill guardaren l'agulla tots il·lusionats. 

A la nit, van poder fer valorar l'agulla i el resultat era que l'agulla valia sols 10 reals. 

Acabarem amb el final de l'article on descrivia aquesta estafa: 

Ahora á nuestros lectores les parecerá imposible que este engaño pueda repetirse por lo conocido y gastado del medio empleado para realizarlo, y sin embargo, es verdad. Por esto damos publicidad al hecho, para ver si á fuerza de menudear los relatos de esta especie, se consigue que los menos ilustrados lean algún dia tales hechos y aprendan á no dejarse tentar por la codicia. 

Font: La Imprenta : diario de avisos, noticias y decretos: Año 1876, No. 321 (18 nov. 1876) Ed. Tarde

1- Flima és una paraula del caló, llengua dels delinqüents, i significa: calderilla, moneda de coure. Estret del llibre Fuera de la ley. Volumen 1 (1900-1923). VV. AA. La Felguera

2 - Les obres del moll de Sant Bertran es van iniciar a finals de 1869. L'any del fet, 1876, encara no havien finalitzat

L'home aucell a Montjuic (1950's)

En els anys 20-30 es popularitzaren els espectacles basats amb l'aviació, ja sigui avions, hidroavions o globus. Associats a aquests espectacles, rebien un interès especial les actuacions dels paracaigudistes, o parachutistas com deien a les hores.

En un principi es llançaven des d'avions o globus a certa alçada. Per exemple al mes de juny de l'any 1924, la paracaigudista Mademoiselle Thomeret es va tirar des d'un hidroavió a una alçada de 300 metres sobre els jardins de Turo Park de Barcelona.

Un pas més, en vistes de fer més complicat i la vegada més accessible l'espectacle, fou fer-lo dins espais tancats com els circs. El teatre circ Olympia oferia dins la seva temporada de circ, espectacles de paracaigudistes, com per exemple el de Mr. Margutti a l'any 1926.

A l'any 1946, apareix per primera vegada a Barcelona el protagonista de la nostra història, Julian Zamarriego Salinas. Concretament feia un espectacle de paracaigudisme en el circ Olympia.

Julian Zamarriego
Ahora, 7/11/37. Hemeroteca BNE

Zamarriego havia nascut a Madrid a l'any 1910-12. Amb 20 anys va ingressar com a mecànic a la Escola de Vol de Cuatro Caminos. Allà va entrar en contacte amb el paracaigudisme i es va convertir en una obsessió. La prensa explica l'anècdota que es va iniciar en el paracaigudisme quan en una exhibició, un dels paracaigudistes es va posar malalt de cop, i ell el va substituir. Cert o no, era un esport-espectacle que practicava molt poca gent en aquells anys; sols hi havia 30 paracaigudistes a tota Europa.

Amb el pas dels anys, aquesta afició es va convertir en un medi de vida. S'especialitzà en fer salts des de punts fixos (edificis, ponts, torres, etc). Els salts implicaven gran perillositat donat que es feien des de 30-40 metres d'alçada. Va haver de modificar el seu paracaigudes per fer aquests salts i fins i tot es va posar un nom artístic: James Will.

Tot això feu possible que als inicis del 50 (ell ja en tenia uns 40) es convertís en una autèntica estrella. A l'any 52, segons la premsa, ja tenia un currículum de salts molt extens: 92 des d'avions i més de 900 des d'edificis repartits per tota Espanya.

Segons La Vanguardia, al novembre de 1952 va actuar per primera vegada a Barcelona, cosa que no es certa, ja que com hem dit al 1946 actuava al circ Olympia. Per altra banda, el fet que al 1952 ja hagués fet més de 900 salts des d'edificis, fa difícil pensar que no hagues actuat mai a Barcelona.

Sigui com sigui, les seves "primeres" actuacions a Barcelona consistiren en tirar-se amb paracaigudes des d'alt de diversos edificis de la ciutat. Estaven patrocinades per Licor 43, que l'havia contractat per promocionar aquesta beguda.

La primera actuació fou el dissabte 22 de novembre de 1952 i va tirar-se des de una de les torres de la plaça de toros de la Monumental i aterrant al carrer Marina.

En aquest reportatge del NODO (del segons 30 al minut 1,10) de gener de 1953, se'l pot veure fent un salt (el mateix del 52?) precisament al voltants de la Monumental.

NOT N 522 B

A aquest primer salt, el varen seguir altres, per exemple el dia 30 de novembre del 52 que llançà des d'alt de una de les torres Venecianes del passeig Maria Cristina.

Torres Venecianes al 1950. Francesc Català Roca

Alguns d'aquests salts anaven acompanyats amb el llançament d'ampolles de Licor 43 amb petits paracaigudes, com el que va fer el 7 de desembre de 1952 des de l'edifici de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad a la cantonada Pelai/Balmes

Publicitat del salt patrocinat per Licor 43.
La Vanguardia, 27 novembre de 1952

Publicitat del salt patrocinat per Licor 43.
Destino, 12/12/1953

Avançada la dècada dels 50, també va realitzar alguns salts formant part d'espectacles de circ. Actuà diverses vegades en el Festival Mundial de Circo, que tenia lloc al Palau dels Esports del carrer Lleida, realitzant els seus arriscats salts, entre ells els que va fer el 29 de desembre de 1957 des de la torre del Palau.

La Vanguardia, 29/12/1957

Palau d'Esports i la torre, 1955

Bibliografia

El hombre pájaro que se lanzó desde la Casa de la Peña
 
James Will saltó con paracaídas de la Casa Cerdá

El paracaidista de las fiestas del Corpus

Jams Will, ‘El parachutista’

L'enigmàtic assassinat del cambrer de la Fonda Ranzini (1907)

A darrera hora de la tarda del dissabte 27 d'octubre de 1907, des del castell de Montjuïc es va avisar al quarter de la Policia Municipal de Drassanes (Carrer Sadurní, 13)  que s'havia trobat el cadàver d'una persona vora les murades, tocant al cementiri.

Cementiri de Montjuïc, 1907. Frederic Balell. Font: AMB

Ja de nit, diversos policies es van desplaçar al castell amb la  finalitat de localitzar el cos. No va ser possible degut a l'obscuritat i que el terreny era molt abrupte. El dia següent, el 28, al matí van tornar a lloc on finalment trobaren el cos. Era un home d'uns 30 anys completament ple de sang. Anava ben vestit: portava pantaló de pana, americana, armilla. Curiosament li faltaven les sabates i tampoc portava cap gorra ni barret. La primera impressió, donada la zona tan escarpada on l'havien trobat, era que havia estat un accident o suïcidi. Però una vegada inspeccionat el cos veieren que tenia diverses punyalades (cap dels diaris consultats es posa d'acord:  11, 12, 27, 37), fet que indicava que la mort havia sigut violenta.

Posteriorment a localitzar el cos, la policia va registrar les coves i barraques de Montjuïc on sabien que hi vivia gent. En una barraca situada vora la pedrera del Gat (?) van trobar a Antonio Amat Torres, de 35 anys, solter, natural de Sants i sense domicili ni feina fixa. No queda molt clar com va ser, però va admetre que era l'autor del crim. 

Barraques i coves de Montjuïc. 1926-39, Josep Maria Sagarra.
Font: ANC

El tema de la autoinculpació no sabem com es va produir, si va ser espontània o "forçada". En la majoria de diaris se explica que una vegada van trobar a Amat a la seva barraca, i després d'un interrogatori es va declarar culpable. Però El Diluvio del dia 29 d'octubre (ed. matí) ens dona més informació sobre aquesta autoinculpació i com fou:

"Los guardias condujeron á dicho individuo ante el cadáver del desconocido comprendiendo por la turbación de que dió muestra que era el autor del asesinato. Afectivamente, á fuerza de preguntas se confesó autor, declarando ser de su propiedad un gran puñal ensangrentado que se halló junto al cadáver"

Sigui com sigui, Amat va explicar que la tarda del dissabte 26 d'octubre estava a Montjuïc amb companyia de dues persones més: Juan i Pedro, escombriaires d'una finca d'Hospitalet anomenada Can Mitja Galta. Veieren un home passejant sol al voltants del castell, decidiren seguir-lo i en un moment determinat es varen tirar sobre ell, i el varen apunyalar amb un ganivet que van trobar al lloc dels fets i que va dir que era seu. Li robaren 20 pessetes, els botins.

Un fet important és que no hi havia cap indici de quina era la identitat del cadàver. Amb la finalitat d'identificar-lo varen sortir diverses notícies en els diaris locals de Barcelona on s'informava que el cos estava a l'Hospital Clínic a l'espera que algú el pogués identificar.

Finalment el 31 d'octubre fou identificat. El cos era de Jaume Parés Huguet, un cambrer de 33 anys. Fins feia pocs mesos havia treballat com a cambrer a la Fonda Ranzini (1). Actualment vivia rellogat en un pis del carrer Nou de la Rambla 71. Segons explicaren, acostumava a passejar per llocs molts solitaris de Montjuïc.

Però als pocs dies, el cas va fer un gir inesperat: Antonio Amat no tenia res a veure amb l'assassinat. Tal com explica La Veu de Catalunya del 2 de novembre de 1907(ed. matí), Amat feia d'escombriaire a Barcelona i segons conten els seus companys, el dissabte i diumenge matí i tarda va estar treballant, per tant era impossible que estàs implicat en la mort de Jaume Parés. A part d'això, les ferides estaven produïdes per una eina semblant a una agulla d'espardenyer, no amb ganivet com Amat havia declarat.

Agulles d'espardenyer. Font: L'Espardenyer

A principis de desembre de 1908, més d'un any després, un confident de la policia va informar que un francès li havia explicat que era l'autor d'un assassinat a Montjuïc feia 6 mesos. El nou sospitós es deia Luis Jaquelin  i va ser detingut el 2 de desembre a la Fonda de las Flores al carrer del Migdia. Van descobrir que també era desertor de la marina francesa. No obstant, i segons sembla, Antonio Amat continuava a la presó malgrat s'havia comprovat que no era culpable.

El principal problema era que 6 mesos abans no s'havia produït cap assassinat a Montjuïc. Els dos únics crims registrats eren el de Jaume Parés feia 13 mesos i el d'un captaire desconegut feia 12 mesos. Per tant, la mort atribuïda al francès no quadrava amb cap assassinat registrat.

No obstant i encara que les dates no quadraven, diaris com la Publicidad publiquen noticies on atribuïxen falsament al crim al francès i a més afirmen que la víctima i l'assassí eren homosexuals, acabant l'article d'aquesta manera:

La Publicidad, 2/12/1908

Jaquelin, vist que no tenia res a veure fou alliberat al cap d'uns dies. Ell s'havia declarat innocent en tot moment.

A partir de desembre de 1908, cap altra notícia sobre aquest crim es va publicar a la premsa, per tant podem concloure que el crim va quedar impune.

Notes

1- Segons dades de la Tesí Doctoral "Ornamentació vegetal i arquitectures de l’oci a la Barcelona del 1900" la Fonda Rancini va funcionar entre 1904 i 1909. Estava situada al carrer Dormitori de Sant Francesc, 6 i Passeig Colom, 8. L'Anuari Riera diu que Gaudencio Rancini era el propietari


Hemeroteca

- La publicidad: 28 d'octubre 1907 (ed.nit), 29 d'octubre 1907 (ed. matí), 3 desembre 1908 (ed. matí), 4 desembre 1908 (ed. matí)

- La Veu de Catalunya: 28 octubre 1907 (ed. nit), 29 octubre 1907 (ed. matí), 31 octubre 1907 (ed. matí), 2 novembre 1907 (ed. matí), 3 desembre 1908 (ed. nit), 5 desembre 1908 (ed. matí)

- El Diluvio: 29 octubre 1907 (ed. matí), 30 octubre 1907 (ed. matí), 1 novembre 1907(ed. matí), 8 desembre 1908 (ed. matí)

- La Vanguardia: 29 octubre 1907, página 2, 30 octubre 1907, página 2, 31 octubre 1907, página 3

   

El volcà de Montjuïc (1897)

Dins les festes de la Mercè de l'any 1879, va tenir lloc un dels actes més extravagants de la història festiva de Barcelona: el volcà de Montjuïc.

Aquesta excèntrica idea va aparèixer esmentada per primera vegada un mes abans de les festes. El 27 d'agost de 1879, el diari La Publicidad, comentà breument que una de les activitats que es farien durant les festes de la Mercè era la creació d'un volcà artificial amb erupció inclosa. Es plantejà ubicar-lo al Tibidabo o a Sant Pere Màrtir.

Segons posteriors notícies (La Publicidad, 31 d'agost de 1879), l'Ajuntament havia encarregat l'organització de les festes de la Mercè a Albert Llanas, periodista, autor i empresari teatral. El seu bon humor i l'extravagància el feren un personatge molt popular en la Barcelona del XIX. Com a anècdota i que ens permet veure el seu tarannà, diuen que quan estava a punt de morir, es va acomiadar d'ell mateix dient "Passiu-ho bé, senyor Llanas"(Mirador, 22 de desembre de 1934). 

Albert Llanas.
Font: La ilustración artística 20/12/1915

El pirotècnic encarregat del volcà fou Erasmo Pascual, famós i de gran reputació per haver intervingut amb els focs artificials en nombroses festes públiques i particulars. 

El Coliseo, 22/12/1883

Entre les activitats que s'estaven organitzant n'hi havia molt comuns com concerts, balls, focs artificials, cucanyes, toros. També estaven presents activitats més noves com experiments amb l'electricitat o la presentació del fonògraf. Però sense dubte, l'activitat estrella era el volcà artificial i la seva erupció.

En un principi sembla que havia de ser al Tibidabo o Sant Pere Màrtir, però per raons desconegudes l'acte va tenir lloc a les faldes de Montjuïc. 

Durant els dies anterior al 27 de setembre, el dia previst per encendre el volcà, es feren diverses proves, que pel que sembla no tenien la corresponent autorització militar. Segons explica el Diario de Barcelona del 20 de setembre de 1879, un sentinella de Montjuïc feu diversos trets quan va veure moviments estranys a la muntanya: 

"Averiguada la causa se supo que los disparos habian sido dirigidos contra un pirotécnico que, sin haber dado prévio aviso á la autoridad militar, intentaba hacer un ensayo del volcan que forma parte del programa de ferias y fiestas".

Malgrat la novetat de l'espectacle pirotècnic, sembla que no tothom estava il·lusionat per veure el volcà. Alguna gent pensava que era un acte massa complicat i ambiciós per poder sortir satisfactòriament. L'Esquella de la Torratxa (20/09/1879), fent ús de la seva ironia i de la crítica cap als assumptes municipals, publicà sonets i acudits sobre el volcà i també va treure el programa en versió còmica.

Fragment del programa de festes
Esquella de la Torratxa 20/9/1879

El Diluvio del 26 de setembre tampoc confiava massa en el seu èxit:

"Definitivamente está señalada para mañana la tan cacareada erupción del volcan artificial. No somos dados á las profecías, más por esta vez nos atrevemos á vaticinar un fiasco solemne."

El tema del volcà no sols era objecte de mofa, també s'arriben a publicar articles seriosos (Esquella de la Torratxa, 13/9/1879) criticant les festes de la Mercè, explicant que a Barcelona ja es fan suficients activitats i esdeveniments per atreure forasters i deia que no hi havia "necessitat de fer papers ridículs" referint-se al volcà.

El volcà també va ser font d'acusacions greus. El Diari Català de 21 de setembre publicà un dur article "Firas y Festes" on denuncia el mal funcionament de la Comissió organitzadora de les festes i la seva poca transparència (absència d'actes de les sessions, convocatòries no anunciades, assistència de persones externes a la Comissió, etc). Atribueix a Albert Llanas, que no pertany a la Comissió segons el diari, el fet de dirigir la mateixa, i que entre altres coses, l'article diu que Llanas ha inflat el preu del volcà i ha cobrat la barbaritat de 2000 duros, junt amb el pirotècnic Erasme Pascual.

En contestació a aquest article, el diari publicà (23 set. 1879) una carta molt dura d'Albert Llanas on explica que ell no ha estafat res, no té res a veure amb la Comissió i que el volcà sols costa 1200 duros, tal com indica el contracte amb el pirotècnic.

Arribat el dia 27, el Diario de Barcelona de 27 setembre de 1879, indica a quina zona de Montjuïc es va ubicar el volcà:   

"El punto designado es una meseta de la montaña de Monjuich, encima de 

la Font Trovada, de suerte que la visual desde la Rambla será la antigua casa de March de Reus. Para las autoridades y personas invitadas se destina la esplanada  comprendida entre S. Pablo del Campo y la calle de las Tapias."

No s'ha trobat cap gravat sobre l'espectacle, però la premsa (Diario de Barcelona de 27 setembre de 1879) explica breument com fou l'espectacle.

Molt interessant és l'auca sobre les festes de la Mercè que va publicar l'Esquella de la Torratxa el dia 27 setembre de 1879. En una de les vinyetes ens mostra la visió satírica del volcà. 

Les opinions dels diaris no coincideixen massa sobre la valoració final de l'espectacle.

El Diari Català (28/9/1897), que tan crític havia estat amb l'organització de les festes, descriu l'acte i acaba dient "en general lo públich se retira satisfet" i "Ab tot, repetim que l'efecte fou bastant satisfori".

El  Diluvio (28/9/1897) la conclusió final era que: "El público quedó muy poco contento del espectáculo y aun oímos que algún grupo se decía que si el volcan artificial no había sido mejor era al parecer por sobra de artificio".

La Publicidad (28/7/1879) conclou "A nuestro entender el volcan nesitaba mas preparacion y mas dinero".

Diario de Barcelona (30/9/1879) diu: "El poco lisonjero éxito del volcan artificial, que mas bien parecía un disparo de fuegos de arüiicio, y aun reducido á cohetes y petardos, que un verdadero volcan" 

Per la seva part, La Campana de Gràcia (28/09/1879) fa un breu resum del volcà, que podem llegir a continuació:

Campana de Gràcia (28/09/1879)

Però sense dubte la millor descripció de l'erupció del fals volcà la va fer l'Esquella de la Torratxa (04/10/1897), on en forma de diàleg entre els assistents, es va explicant com va ser l'erupció del volcà. La conclusió final és bastant clara: "Aixis va acabar la gran paparrutxa del volcan : fum, fum y fum com tot lo demés de las festas".

Caricatures sobre el volcà.
Esquella de la Torratxa (04/10/1897)

Finalment, el Diari Català (17/10/1879) va publicar els comptes de les festes, i com ja s'havia dit, el volcà havia costat 6000 pessetes, 1200 duros, a part de la cera utilitzada pel fum del volcà (45 pessetes) i el lloguer cadires per l'espectacle. En conclusió, el volcà va ser la despesa més alta de totes les festes.

Actualitzat: 17/12/23

Jose Homedes, el corredor del bar Chicago (1894)

Al mes de novembre de 1894, va tenir lloc al nou barri del Poble-sec una curiosa aposta: José Homedes, un ferrador de 47 anys, es proposava anar i tornar des del Bar-Botilleria Chicago del Paral·lel al castell de Montjuïc en menys de 20 minuts.

Bar Chicago. Font: Barcelofilia

La botilleria Chicago estava situada a la cantonada del Paral·lel amb la Ronda Sant Pau i l'havien inaugurat el mateix 1894. Imagino que aquesta original aposta era un forma d'atreure clientela. S'admetien tant apostes a favor com en contra. Durant el dies anteriors a la carrera, s'havia anunciant a la premsa.

El Diluvio, 8 nov. 1894 (Ed. mañana)

La carrera es va celebrar l'11 de novembre. Homedes, a les 12 i mitja del matí, va sortir del Bar Chicago, i comença a córrer cap el castell de Montjuïc. Va agafar el carrer Rosal (Roser en l'actualitat) i es dirigí cap el merendero Torre Forta (1), i des d'allà al fossat del castell de Montjuïc. En aquest primer tram va utilitzar 11 minuts. Va descansar 1 minut i per la baixada i tornada al punt de sortida utilitza sols 6 minuts. Per tant, el trajecte l'havia fet en 18 minuts, 2 menys dels que s'havia apostat. El diari El Diluvio en la seva edició de matí del dia 15 de novembre explicava en detall la cursa.

Possible trajecte

Vist l'èxit de la carrera i el públic que va atreure, Homedes va fer una nova aposta: fer el mateix trajecte ara en menys de 18 minuts. Aquesta nova cursa s'havia de celebrar el 25 de novembre. Avisaven que en determinats casos no es faria la carrera (mal temps, prohibició, no cobrir el total de l'aposta, lesió) i es tornaria l'import de les apostes.

El Diluvio, 24 nov. 1894.

Posteriorment al dia que s'havia de fer la cursa, no he trobat més notícies que facin referència a aquest tema. Per tant, desconec si aquesta nova carrera es va celebrar o no.

Notes

1- El merendero de Torre Forta estava situat al voltants de la plaça Dante.

Hemeroteca

- El Diluvio

L'assassinat d'un Guàrdia Civil a Montjuic (1933)

A la crònica negra de Montjuïc, hi ha molts casos sense resoldre. No xerram de petits robatoris, baralles, etc. Estam parlant de delictes greus com en aquest cas. Lògicament els medis tècnics i humans que tenia la policia a finals del XIX i principis del XX no eren els mateixos d'ara i molts delictes quedaven sense resoldre.

Un d'aquests assassinats sense resoldre va ser el d'un Guàrdia Civil mort a Montjuïc al 1933. El cas va ocupar moltes pàgines de diaris i va tenir un important reso a Barcelona; es van detenir nombroses persones, però al final no es va trobar cap culpable de l'assassinat.

Tot va començar un dissabte, 25 de març de 1933, a la tarda, una parella de nòvios havia sortit d'uns dels "merenderos" de Montjuïc. Ell era Antonio Campos Ramírez, de 22 anys, Guàrdia Civil de professió i destinat a la caserna del carrer Ausiàs March de Barcelona. Ella, Josefina Fernández Moreno, de 19 anys, servia en una casa del mateix carrer on estava la caserna del seu nòvio.

Castell de Montjuïc, indicant el baluard Llengua de Serp, 1933.
Font: ICGC

Mentre anaven passejant per la muntanya, s'acostaren al castell, concretament a un dels baluards, el denominat Llengua de Serp, i els sortiren al pas, dos homes (molt joves i amb la cara descoberta) armats amb una pistola. Eren les 7:30 de la tarda. Els amenaçaren, Antonio i Josefina aixecaren les mans, de forma que els atracadors els pogueren registrar. Robaren el rellotge, la cartera i els diners d'ell.

Segons el testimoni de Josefina, quan un dels atracadors es va disposar a registrar una de les butxaques d'Antonio, ell digué:

— Aqui no encontraréis dinero; tengo sólo el
carnet de la guardia civil.

— ¡Ah! ¿Conque eres guardia civil?, li conestà un dels atracadors

Acte seguit li va disparà tres trets: dos en el pit i un en l'abdomen. Josefina es desmaià i els atracadors fugiren.

Una parella que estava pels voltants, escoltà els tirs, i acudint al lloc dels fets, els auxiliaren. Ell estava mort i a ella la traslladaren al castell. Un cop allà, avisaren del que havia passat. Quan uns soldats del castell es preparaven per iniciar una batuda pels voltants, el tinent Federico González va veure els atracadors escapant, i disparà contra ells, li respongueren disparant també. S'escaparen pel cementiri.

El Guàrdia Civil Antonio Campos.
Font: La Vanguardia

Avisat el jutjat, va començar a instruir les diligencies i ordenà el trasllat del mort al dipòsit de l'Hospital Militar. Durant el dies següents es feren diverses batudes per Montjuïc, i també pel districte de Drassanes, on es pensava que estaven amagats els assassins. Es feren diverses detencions de possibles sospitosos, però cap d'ells, va ser reconegut per Josefina com autors del robatori i assassinat.

El dia 27 per la tarda va tenir lloc l'enterrament. El seguici funerari va anar des de l'Hospital Militar del carrer Tallers fins el cementiri de Montjuïc i estava presidit per familiars, autoritats civils, militars i policial. El públic era molt nombrós.  

Enterrament del Guàrdia Civil Antonio Campos
27 de Març de 1933. Pérez de Rozas. Font: AFB

El dia 28 hi havia dues persones detingudes com a principals sospitosos:

- Manuel Vila de 30 anys, nascut a Cartagena, resident al carrer del Migdia, 10. Quan registraren la casa on vivia, li van trobar una pistola, de la qual no tenia permís. No va ser reconegut per Josefina. Com es movia molt per Montjuïc, el van mantenir detingut ja que podia proporcionar informació sobre els autors. Un taverner va explicar que el dia posterior als fets, Manuel Vila l'havia amenaçat amb matar-lo igual que havia fet amb el Guàrdia Civil. Com va demostrar on estava la tarda dels fets, el van posar en llibertat.

- Luis Vera Leal de 22 anys, nascut a Múrcia i resident al carrer del Este, 1. Va ser detingut perquè Josefina l'havia reconegut a les fitxes policials, però quan el va veure en persona, afirmà que no era ell. Fou reconegut per un soldat i un tinent com a la persona que van veure pels voltants del castell el dia de l'assassinat. No va ser reconegut per la propietària d'un merendero on els assassins havia estat la tarda del 25. Era el principal sospitós.

Al mes d'abril, els tribunals civils i els tribunals militars reclamen mútuament la competència del cas. Al juliol, el Tribunal Suprem decideix que el cas és competència de la jurisdicció ordinària i no militar.

A l'octubre se declara finalitzat el sumari amb un únic acusat. No obstant, l'acusat, Luis Vera, va ser posat en llibertat a principis de desembre, per tant es pot deduir que el judici no es va arribar a celebrar. Aquest fet ho corrobora la total absència de notícies sobre el judici.


Hemeroteca:

- El Diluvio, 26 març 1933, 28 març 1933, 29 març 1933, 30 març 1933, 31 març 1933, 2 abril 1933, 6 abril 1933, 12 abril 1933, 13 juliol 1933, 12 octubre 1933

- La Vanguardia, 28 març 1933, 29 març 1933, 31 de març 1933, 1 abril 1933, 2 abril 1933, 6 abril 1933, 12 abril 1933, 12 juliol 1933, 14 octubre 1933, 29 octubre 1933, 5 desembre 1933.