Pàgines

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris duel. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris duel. Mostrar tots els missatges

dilluns, 15 de gener del 2024

Esbatusant-se a la Cadena (XIX-XX)

Entre el segle XV i principis del XX, els duels es van convertir en una pràctica habitual a bona part de les societats occidentals. Es desenvolupava per voluntat d'una de les parts -el desafiador- per a rentar un insult al seu honor. En ells intervenien persones de l'alta societat, polítics, periodistes, militars. Era un combat on s'utilitzen armes mortals (pistola, espasa), amb una reglamentació prèvia i que es feia amb la companyia dels anomenats padrins.

En els diaris era comú l'aparició de notícies informant sobre duels, "lances de honor", que s'havien d'efectuar o que ja s'havien fet. 

Diario de Barcelona (30/4/1847)

Una altra modalitat de duels, eren els que tenien llocs entre delinqüents o persones de la classe baixa de la societat. Eren baralles concertades, sense (massa) regles, on s'enfrontaven amb armes blanques tipus ganivets o navalles i amb l'objectiu de matar o ferir greument al contrincant. Eren combats molt freqüents i fins i tot es va publicar un manual per aquestes baralles, el "Manual del baratero" de 1849 on s'expliquen tècniques, postures, atacs. 

Normalment, dos homes que havien discutit, per un deute, per una dona o qualsevol altre motiu, se citaven en un lloc solitari de Barcelona, on ningú els pogués molestar. Allà podien dirimir i resoldre el conflicte, a ganivetades o simplement a cops de puny.

Un dels llocs predilectes i habituals per aquestes baralles era un indret anomenat "La Cadena" a MontjuïcLa Cadena era un espai situat a un encreuament de camins i carrers: carretera a Montjuïc, carrer Blesa, carrer Mata, carrer Cabanes, camí de la Fontrobada i el passatge de la Vinyeta. Era un espai proper a Barcelona, però a la vegada fora de la ciutat, i per tant era el lloc ideal per barallar-se, especialment a la tarda/nit on poca gent circulava per aquella zona. 

Situació de la Cadena
Barcelona 1931. ICGC

Segons la meva opinió, aquest topònim de La Cadena era degut a l'existència en aquest lloc d'una cadena o algun tipus d'element semblant que impedia o servia per controlar el pas per la carretera que pujava al castell de Montjuïc. 


La Cadena. Brangulí, 1913-17.
Font: AMB

A continuació explico algunes de les nombroses baralles que es produïren a la Cadena: 

El Diluvio (26/1/1880) 

La Publicidad (28/8/1893)

La Vanguardia (19/6/1893)

El Diluvio (2/2/1895)

La Publicidad (1/11/1895) 

La Publicidad (3/8/1899)


La Vanguardia (6/6/1905)

La Vanguardia (4/6/1918)

Malgrat que La Cadena era un dels llocs més habituals per a les baralles, n'hi havia altres a Montjuïc com la zona del Morrot i Can Tunis. 

dijous, 25 d’abril del 2019

El duel del Morrot (1893)

El diumenge 14 de maig de 1893 Francisco Almirall de 21 anys, acompanyat d'una dona de "vida licenciosa" segons alguns diaris, van anar a un saló de ball situat a l'Eixample (Centro Reacreativo de la Derecha del Ensanche). Allà, Antonio Amargós, un jove de 26 anys i empleat de Catalana de Gas, es va discutir i barallar amb Francisco per causa d'aquesta dona.

Com a resultes d'aquesta enemistat els dos es varen citar a l'estació del tren de Barcelona-Vilanova, situada al moll de San Bertran, amb la finalitat de resoldre la seva enemistat. Era una mena de duel o "lance de honor" com deien els diaris, però sense l'èpica dels clàssics duels, amb pistoles o espades, padrins, i ni tota la parafernàlia associada.

Estació del moll de Sant Bertran de la línia Barcelona-Vilanova-Valls.
ca 1880. Font: Rails i ferradures

La trobada fou el 16 de maig a la tarda. Almirall va anar acompanyat d'un amic, José Sagrera de 23 anys. Quan Amargós els va veure els dos, va començar a discutir amb ells, es posà molt violent i recriminà el fet que Almirall anàs acompanyat i no vengués sol. Avançaren cap a Can Tunis i a l'alçada del Morrot va tenir lloc una baralla entre ells dos. El resultat fou que José Amargós va resultar mort d'un tir al cap i vàries ferides d'arma blanca. Francesc Almirall fou ferit d'un tret a la cama i el seu company José Sagrera va resultar il·lès.

Van detenir a Almirall i Sagrera, el qual portava una pistola i una navalla. Al lloc es trobar una altra arma de foc i un ganivet de grans dimensions.

El 7 de maig de 1894 va tenir lloc el judici per la mort de Antonio Amargós. El tribunal estava format per un jutge i per un jurat popular integrat per 12 persones. El judici era públic i va tenir una nombrosa assistència. El fiscal era Valentín Diez de la Lastra i l'acusació particular la duia Josep Roig i Bergadà. Els acusaven d'assassinat amb premeditació i traïdoria. 

L'advocat defensor d'Almirall era Manuel Gonzalez Vilart, i afirmava que el seu client sols era culpable d'homicidi, ja que la baralla havia estat un duel. Jaime Amer Peña era el defensor de Sagrera i afirmava que el seu client no havia intervingut en la baralla.

L'advocat i polític Josep Roig Bergadà

Durant el judici es donaren dues versions dels fets: la del fiscal i la dels advocats defensors.

El fiscal i acusació particular argumentaren que realment la intenció d'Almirall i Sagrera era matar a Antonio Amargós. Els dos havien preparat una trampa, de forma que quan Almirall i Amargós discutissin sols, Sagrera que estaria amagat, i amb una senyal acordada prèviament, aniria caps ells, ajudant a Almirall a matar a Amargós. Els amics i companys de treball afirmaven que Amargós era un bon treballador i fill. Per altra banda, en els moments dels fets passava un òmnibus per la carretera del Morrot en direcció a Can Tunis i varis passatgers veren com dues persones donaven ganivetades a un tercer. Segons l'autòpsia, Josep Amargós tenia una ferida de pistola al cap, i fins a 14 ganivetades en el cos.

Per la seva banda, l'advocat defensor d'Almirall va explicar que realment havia estat desafiat per Amargós a tenir un duel. Estava segur que se podria arreglar amistosament, però per precaució i pensant que podria ser objecte d'alguna trampa, va demanar al seu amic Josep Sagrera que l'acompanyàs i que l'ajudàs en cas de necessitat. Amargós de seguida es va posar molt violent i ell va ser qui va atacar amb una pistola a Almirall, i aquest es va veure obligat a defensar-se. Per altra banda, i segons es va confirmar en la reconstrucció dels fets, els testimonis de l'òmnibus no podien veure ell lloc on va tenir lloc la baralla, per tant les seves afirmacions no tenien cap valor probatori. L'advocat de Josep Sagrera argumentà que el seu client no va intervenir per res, i sols va acudir on estaven ells dos quan escoltà un tret.

Modelo de òmnibus sistema Ripert, Barcelona 1907.
Font: AMB
 
La sentència fou cadena perpetua per Francisco Almirall i José Sagrera pel delicte d'assassinat d'Antonio Amargós. També els varen condemnar a indemnitzar a 2000 pestes a la mare d'Amargós.

Hemeroteca

- El Diluvio, 17 de maig de 1893
- La Vanguardia 17 de maig de 1893, 9 de maig de 1894, 10 de maig de 1894, 11 de maig de 1894, 12 de maig de 1894
- La Publicidad, 9 de maig, 10 de maig, 11 de maig, 12 de maig de 1894