Esbatusant-se a la Cadena (XIX-XX)

Entre el segle XV i principis del XX, els duels es van convertir en una pràctica habitual a bona part de les societats occidentals. Es desenvolupava per voluntat d'una de les parts -el desafiador- per a rentar un insult al seu honor. En ells intervenien persones de l'alta societat, polítics, periodistes, militars. Era un combat on s'utilitzen armes mortals (pistola, espasa), amb una reglamentació prèvia i que es feia amb la companyia dels anomenats padrins.

En els diaris era comú l'aparició de notícies informant sobre duels, "lances de honor", que s'havien d'efectuar o que ja s'havien fet. 

Diario de Barcelona (30/4/1847)

Una altra modalitat de duels, eren els que tenien llocs entre delinqüents o persones de la classe baixa de la societat. Eren baralles concertades, sense (massa) regles, on s'enfrontaven amb armes blanques tipus ganivets o navalles i amb l'objectiu de matar o ferir greument al contrincant. Eren combats molt freqüents i fins i tot es va publicar un manual per aquestes baralles, el "Manual del baratero" de 1849 on s'expliquen tècniques, postures, atacs. 

Normalment, dos homes que havien discutit, per un deute, per una dona o qualsevol altre motiu, se citaven en un lloc solitari de Barcelona, on ningú els pogués molestar. Allà podien dirimir i resoldre el conflicte, a ganivetades o simplement a cops de puny.

Un dels llocs predilectes i habituals per aquestes baralles era un indret anomenat "La Cadena" a Montjuïc. La Cadena era un espai situat a un encreuament de camins i carrers: carretera a Montjuïc, carrer Blesa, carrer Mata, carrer Cabanes, camí de la Fontrobada i el passatge de la Vinyeta. Era un espai proper a Barcelona, però a la vegada fora de la ciutat, i per tant era el lloc ideal per barallar-se, especialment a la tarda/nit on poca gent circulava per aquella zona. 

Situació de la Cadena
Barcelona 1931. ICGC

Segons la meva opinió, aquest topònim de La Cadena era degut a l'existència en aquest lloc d'una cadena o algun tipus d'element semblant que impedia o servia per controlar el pas per la carretera que pujava al castell de Montjuïc. 

La Cadena. Brangulí, 1913-17.
Font: AMB

A continuació explico algunes de les nombroses baralles que es produïren a la Cadena: 

El Diluvio (26/1/1880) 

La Vanguardia (13/10/1892)

La Publicidad (28/8/1893)

La Vanguardia (19/6/1893)

El Diluvio (2/2/1895)

La Publicidad (1/11/1895) 

La Publicidad (3/8/1899)

La Vanguardia (6/6/1905)

La Vanguardia (4/6/1918)

Malgrat que La Cadena era un dels llocs més habituals per a les baralles, n'hi havia altres a Montjuïc com la zona del Morrot i Can Tunis. 

L'enigmàtic assassinat del cambrer de la Fonda Ranzini (1907)

A darrera hora de la tarda del dissabte 27 d'octubre de 1907, des del castell de Montjuïc es va avisar al quarter de la Policia Municipal de Drassanes (Carrer Sadurní, 13)  que s'havia trobat el cadàver d'una persona vora les murades, tocant al cementiri.

Cementiri de Montjuïc, 1907. Frederic Balell. Font: AMB

Ja de nit, diversos policies es van desplaçar al castell amb la  finalitat de localitzar el cos. No va ser possible degut a l'obscuritat i que el terreny era molt abrupte. El dia següent, el 28, al matí van tornar a lloc on finalment trobaren el cos. Era un home d'uns 30 anys completament ple de sang. Anava ben vestit: portava pantaló de pana, americana, armilla. Curiosament li faltaven les sabates i tampoc portava cap gorra ni barret. La primera impressió, donada la zona tan escarpada on l'havien trobat, era que havia estat un accident o suïcidi. Però una vegada inspeccionat el cos veieren que tenia diverses punyalades (cap dels diaris consultats es posa d'acord:  11, 12, 27, 37), fet que indicava que la mort havia sigut violenta.

Posteriorment a localitzar el cos, la policia va registrar les coves i barraques de Montjuïc on sabien que hi vivia gent. En una barraca situada vora la pedrera del Gat (?) van trobar a Antonio Amat Torres, de 35 anys, solter, natural de Sants i sense domicili ni feina fixa. No queda molt clar com va ser, però va admetre que era l'autor del crim. 

Barraques i coves de Montjuïc. 1926-39, Josep Maria Sagarra.
Font: ANC

El tema de la autoinculpació no sabem com es va produir, si va ser espontània o "forçada". En la majoria de diaris se explica que una vegada van trobar a Amat a la seva barraca, i després d'un interrogatori es va declarar culpable. Però El Diluvio del dia 29 d'octubre (ed. matí) ens dona més informació sobre aquesta autoinculpació i com fou:

"Los guardias condujeron á dicho individuo ante el cadáver del desconocido comprendiendo por la turbación de que dió muestra que era el autor del asesinato. Afectivamente, á fuerza de preguntas se confesó autor, declarando ser de su propiedad un gran puñal ensangrentado que se halló junto al cadáver"

Sigui com sigui, Amat va explicar que la tarda del dissabte 26 d'octubre estava a Montjuïc amb companyia de dues persones més: Juan i Pedro, escombriaires d'una finca d'Hospitalet anomenada Can Mitja Galta. Veieren un home passejant sol al voltants del castell, decidiren seguir-lo i en un moment determinat es varen tirar sobre ell, i el varen apunyalar amb un ganivet que van trobar al lloc dels fets i que va dir que era seu. Li robaren 20 pessetes, els botins.

Un fet important és que no hi havia cap indici de quina era la identitat del cadàver. Amb la finalitat d'identificar-lo varen sortir diverses notícies en els diaris locals de Barcelona on s'informava que el cos estava a l'Hospital Clínic a l'espera que algú el pogués identificar.

Finalment el 31 d'octubre fou identificat. El cos era de Jaume Parés Huguet, un cambrer de 33 anys. Fins feia pocs mesos havia treballat com a cambrer a la Fonda Ranzini (1). Actualment vivia rellogat en un pis del carrer Nou de la Rambla 71. Segons explicaren, acostumava a passejar per llocs molts solitaris de Montjuïc.

Però als pocs dies, el cas va fer un gir inesperat: Antonio Amat no tenia res a veure amb l'assassinat. Tal com explica La Veu de Catalunya del 2 de novembre de 1907(ed. matí), Amat feia d'escombriaire a Barcelona i segons conten els seus companys, el dissabte i diumenge matí i tarda va estar treballant, per tant era impossible que estàs implicat en la mort de Jaume Parés. A part d'això, les ferides estaven produïdes per una eina semblant a una agulla d'espardenyer, no amb ganivet com Amat havia declarat.

Agulles d'espardenyer. Font: L'Espardenyer

A principis de desembre de 1908, més d'un any després, un confident de la policia va informar que un francès li havia explicat que era l'autor d'un assassinat a Montjuïc feia 6 mesos. El nou sospitós es deia Luis Jaquelin  i va ser detingut el 2 de desembre a la Fonda de las Flores al carrer del Migdia. Van descobrir que també era desertor de la marina francesa. No obstant, i segons sembla, Antonio Amat continuava a la presó malgrat s'havia comprovat que no era culpable.

El principal problema era que 6 mesos abans no s'havia produït cap assassinat a Montjuïc. Els dos únics crims registrats eren el de Jaume Parés feia 13 mesos i el d'un captaire desconegut feia 12 mesos. Per tant, la mort atribuïda al francès no quadrava amb cap assassinat registrat.

No obstant i encara que les dates no quadraven, diaris com la Publicidad publiquen noticies on atribuïxen falsament al crim al francès i a més afirmen que la víctima i l'assassí eren homosexuals, acabant l'article d'aquesta manera:

La Publicidad, 2/12/1908

Jaquelin, vist que no tenia res a veure fou alliberat al cap d'uns dies. Ell s'havia declarat innocent en tot moment.

A partir de desembre de 1908, cap altra notícia sobre aquest crim es va publicar a la premsa, per tant podem concloure que el crim va quedar impune.

Notes

1- Segons dades de la Tesí Doctoral "Ornamentació vegetal i arquitectures de l’oci a la Barcelona del 1900" la Fonda Rancini va funcionar entre 1904 i 1909. Estava situada al carrer Dormitori de Sant Francesc, 6 i Passeig Colom, 8. L'Anuari Riera diu que Gaudencio Rancini era el propietari


Hemeroteca

- La publicidad: 28 d'octubre 1907 (ed.nit), 29 d'octubre 1907 (ed. matí), 3 desembre 1908 (ed. matí), 4 desembre 1908 (ed. matí)

- La Veu de Catalunya: 28 octubre 1907 (ed. nit), 29 octubre 1907 (ed. matí), 31 octubre 1907 (ed. matí), 2 novembre 1907 (ed. matí), 3 desembre 1908 (ed. nit), 5 desembre 1908 (ed. matí)

- El Diluvio: 29 octubre 1907 (ed. matí), 30 octubre 1907 (ed. matí), 1 novembre 1907(ed. matí), 8 desembre 1908 (ed. matí)

- La Vanguardia: 29 octubre 1907, página 2, 30 octubre 1907, página 2, 31 octubre 1907, página 3

   

L'assassinat de la taverna del carrer Concordia (1900)

A les tres de la matinada del 20 de maig de 1900, varis individus varen avisar al sereno que en un taverna del carrer Laurel del Poble-sec (actual Concòrdia) havia ocorregut una baralla i una persona estava ferida. 
 

Lloc dels fets. Carrer Laurel del Poble Sec
Plano General de Barcelona, 1900. ICGC.

Desplaçats al lloc dels fets, el sereno i la policia varen trobar un home ferit al mig d'un gran bassal de sang. Es tractava de Miguel Rubio. Donada la importància de la ferida que tenia a l'engonal dret varen transportar-lo a la Casa del Socorro del carrer Rosal. Allà un metge li fa fer les primeres cures i veient la gravetat del ferit va ordenar dur-lo a l'Hospital de Santa Creu i Sant Pau.

Unes hores abans d'aquests tràgics fets, Miguel havia acudit a una taverna (1) del carrer Laurel per prendre unes cerveses amb uns amics. Mentre estava allà, un dels clients es va queixar de que l'hi havien robat el rellotge. Per aclarir el fet, el propietari de la taverna va demanar a tots els clients que es despullassin per veure qui havia robat el rellotge. Miguel Rubio es va negar a fer-ho. El propietari del rellotge robat, davant la negativa a despullar-se i pensant que era el culpable del robatori, va dirigir-se a ell i l'apunyalà amb una navalla. Acte seguit va escapar de la taverna. S'ignorava el seu nom i domicili, sols que era apodat com el "Mamella".

A l'Hospital de Santa Creu, el jutge de guàrdia va intentar prendre declaració a Miguel, però aquest estava molt greu i no va poder parlar.

Durant el matí del 21, la seva novia es va presentar a l'hospital, explicant que el dia anterior s'havia de casar amb el ferit. Donada la situació, es va accedir a que la boda es celebràs allà mateix.

Ell va morir a la tarda.

Al lloc dels fets, actualment hi ha la Taverna Can Margarit

Hemeroteca

- El diluvio 21 de maig de 1900 
- La Vanguardia, 21 de maig de 1900

Notes 

1 -  Segons l'Anuari Riera dels anys 1899 i 1901 en el carrer Laurel (actual Concòrdia) sols hi havia una taverna, situada en el número 69, propietat d'Antonio Albareda. Segons els plànols de Barcelona de l'any 1933 (full A2) del Servicio Topografico del Ayuntamiento disponible a l'ICGC, el número 69 estava situat al carrer del Sitio de 1714 (abans Laurel/Concòrdia), just al front del començament del carrer Olivo (actual Olivera). Actualment, la taverna del número 69 encara existeix, amb el nom de Taverna Can Margarit. El carrer i el número de l'edifici han canviat, ara és el carrer Concòrdia, número 21.

L'ebenista esquarterat de Miramar (1910)

El matí del dia 1 de març de 1910, uns obrers que treballaven en les obres d'ampliació del port van baixar a un pou (situat entre el pont del tren i la carretera del Morrot, sota la bateria Buenavista) per accedir a una claveguera col·lectora situada a la zona de Miramar. Al fons del pou van realitzar una macabra troballa: un sac de ciment que contenia el tronc d'un home. Li faltaven els braços, cames i cap. No duia cap identificació ni senyal que pogués aclarir de qui era el cos.

En poc temps, la notícia es va escampar per tota la ciutat. El mateix dia 1 a la tarda, ja hi havia diaris que publicaven la notícia sobre el sinistre descobriment. L'esquarterament de la víctima i la troballa del tronc van impressionar en gran mesura a tota la ciutadania. A més, cal afegir el fet que des de 1879 no se havia produït cap assassinat amb esquarterament a Barcelona.

El Diluvio, ed. Tarde, 1 de març de 1910

A la tarda, al Rec Comtal (al voltant del pont situat al carrer Roger de Flor-Ausias March), van trobar la resta del cos. Dins un sac se trobaren les dues cames; els dos braços van ser localitzats a una zona propera, així com també el cap, el qual estava parcialment cremat.

Recollida dels restes de l'assassinat, Juan Folch al Rec Comtal.
Font: La Actualidad, 8 de març de 1910

Durant aquells dies, un ebenista anomenat Juan Folch Caballero, d'uns 45 anys, amb un taller al carrer Ludovico Pío nº 9 (actualment Lluís el Piadós) havia desaparegut misteriosament i feia dos dies que no es sabia res d'ell. Aquesta desaparició va fer sospitar que el cos aparegut podia ser d'aquesta persona, com posteriorment es va confirmar. 

Immediatament a la tarda van detenir a la seva dona, coneguda pels seus veïns com Júlia la boja, ja que diverses proves apuntaven ella com l'autora del crim. Realment el seu nom no era Júlia, sinó Joaquina. El seu nom vertader era Joaquina Cotura Valls. Tenia 30 anys, nascuda San Martí Sapresa de Girona i la seva família vivia a Granollers.

Joaquina Cotura Valls, la parricida.
Font: La Actualidad, 8 de març de 1910

També es va descobrir que realment Juan i Joaquina no estaven casats, però vivien junts des de feia anys. Es sabia que ella havia treballat en diverses bars de Barcelona on va conèixer a Juan. La parella tenia dos fills: Angel de 5 anys i Jacinta de 13 mesos. Els veïns afirmaven que la convivència entre ells no era bona i les discussions eren molt freqüents. Les discussions i baralles eren continues. Aquesta mala convivència s'atribuïa al caràcter violent d'ella i al fet que tenia les facultats mentals disminuïdes.

També foren detinguts l'encarregat del taller Francisco Puig i tres operaris, els quals van ser posats en llibertat posteriorment, malgrat ella insistia en que l'encarregat havia estat còmplice de l'assassinat. 

Indicació del lloc de l'assassinat (1) i llocs on es trobaren les restes del mort (2 i 3).
Font: Plano de Barcelona, 1910. ICGC

Totes les proves i testimonis apuntaven que ella era l'autora del parricidi. L'assassinat es va produir el 27 de febrer per la nit. Les causes de la mort es desconeixien, però probablement durant una de les discussions, ella el va colpejar fortament en el cap, o li va donar un fort cop mentre dormia. Una vegada mort, el va esquarterar i va amagar les diverses parts del cos a la Riera del Bogatell i a Miramar.

Hi havia nombroses proves que implicaven a Joaquina. Va ser vista per diversos testimonis portant sacs sospitosos, i tornant a casa sense els sacs.  També va ser vista asseguda al costat del pou de Miramar on van trobar el tors. A la seva casa, també hi havia múltiples proves que la implicaven (sang a les parets, roba, etc).

Un dels punts més dubtosos era si havia comès l'assassinat ella sola o havia tengut algun còmplice, ja fos per esquarterar-lo o llençar els sacs amb les restes del seu cos. Però en cap moment es va poder provar que havia tengut ajuda.

El 5 de març de 1910, Joaquina va ser ingressada, entre crits i esbroncades de la gent que l'esperava, a la presó de dones del carrer Reina Amàlia.

El 5 d'abril va concloure la investigació, el sumari ja estava finalitzat i a l'espera d'iniciar el judici.

L'estat mental de l'assassina es veu que anava empitjorant. Les preses fins i tot  es queixaven del seus crits i accions. En previsió de fer un seguiment de la seva salut i també de cara al proper judici, el mes d'agost Joaquina va començar a rebre visites periòdiques de metges i forenses.

Presó de dones de reina Amalia, 1880. Josep Esplugas.
Font: AMB

Al novembre de 1910 es tenia previst iniciar el judici contra ella, però es va haver de suspendre donat el seu greu estat de salut. L'abril de 1911 es va suspendre de nou el judici degut a la seva salut.

A partir d'aquest moment els diaris no publiquen més notícies sobre el parricidi

Per acabar l'apunt, destacar la rapidesa en la resolució del cas, fet que va "incomodar" a alguns diaris. Pràcticament en 24 hores va estar resolt el crim. Per exemple, el diari La Dinastia de 3 de març de 1910 afirmava que sobre el crim que "ha perdido buena parte de su interés". La setmanari satíric La Campana de Gràcia també publica un breu article "queixant-se" de la rapidesa en la resolució de l'assassinat.

Campana de Gràcia, 5 de març de 1910

Hemeroteca

La Vanguardia - 2 de març de 1910 (pag. 4), 3 març 1910 (pg. 3), 4 març 1910 (pág. 3), 5 març 1910 (pág. 2), 6 març 1910 (pág. 4), 9 març 1910 (pág. 4), 12 de març 1910 (pág. 4), 17 de març 1910 (pág. 5), 5 abril 1910 (pág. 3), 15 juliol 1910 (pág 10), 23 agost 1910 (pág. 2), 13 novembre 1910 (pág. 3), 23 abril 1911 (pág. 6)

El Diluvio - 1, 2, 3, 4, 5, 8 de març de 1910

La Actualidad - 8 de març de 1910

La Publicidad - 3 de març de 1910, 5 abril 1910, 8 i 23 d'agost de 1910 

La Campana de Gracia - 5 de març de 1910