L'accidentat aterratge de capità Budoy al Poble-sec

Durant el segle XIX la pràctica de vols amb globus aerostàtics es convertí en un espectacle molt popular. En principi eren simples ascensions amb globus. Però a  mitjans del XIX es començaren a constituir companyies d'espectacles on es combinaven les ascensions amb globus amb números gimnàstics que es realitzaven penjats dels mateixos globus. La barreja entre la modernitat dels globus i el risc de les acrobàcies, els feren uns espectacles molt populars. 

En un principi els enlairaments es realitzaven en terrenys oberts dins la trama urbana, però amb el pas del temps es va prendre el costum d’utilitzar la plaça de toros del Torín de la Barceloneta. Aquests espectacles aerostàtics eren coneguts popularment com les bombes del Torin.

Uns dels tripulants de globus més famosos de Barcelona de finals del segle XIX fou Josep Ruiz Budoy. La fama li sobrevingué l'any 1881, als 21 anys, d'una forma molt curiosa durant una actuació de l'aeronauta Felix Mayet (1). Resulta que Budoy era un gran aficionat a l'aeronàutica i el diumenge 4 de setembre de 1881 acudí a veure una actuació de Mayet. Per inflar el globus acudiren diversos espectadors, entre ells Budoy, amb tan mala sort (o bona) que els globus es va enlairar amb ell penjat d'una corda. Quan Mayet se n'adonà del fet, ràpidament el va ajudar a pujar al globus. A partir d'aquell fet,  Budoy es va convertir en un aeronauta cada cop més conegut, actuant amb Mayet al principi. 

El Capità Budoy.
Font: «Destino», 30 de juny de 1951

Després de la mort de Mayet, Budoy debutà ja en solitari el 21 de maig de 1883 amb el seu globus “Monstruo barcelonés" i adoptà el nom de Capità Budoy (2). A partir del debut recorregué tota Catalunya i Espanya amb el seu espectacle on combinava les ascensions amb globus amb números gimnàstics. El globus portava penjat un trapezi, on Budoy feia les seves acrobàcies. Aquests espectacles normalment acabaven bé, però no eren estranys els accidents o petits entrebancs com el que descriurem ara.

El Capità Budoy amb el seu globus al Torin
Font: AMB

Aquest fet es produí al Poble-sec a l'any 1893. Budoy  havia de fer una de les seves actuacions al Torin el dia 24 de juny de 1893. Actuava amb un nou globus, el "Ciudad Condal" que segons deien era el de major capacitat del món.  

Diario de Barcelona, 23 de juny de 1893

El dia previst, i segons explica el Diluvio (3), multitud de gent s'havia reunit tant a la plaça com a l'exterior per veure l'actuació del Capità Budoy. Bufava un fort vent que desaconsellava l'ascensió, però Budoy decidí enlairar-se. El fort vent va fer que el globus es dirigís cap a Montjuïc. Al cap de 7 minuts, el globus inicià la baixada, però amb tan mala sort que va aterrar sobre un terrat d'un habitatge situat al final del carrer de la Creu dels Molers. En una caiguda semblant, però en un terrat d'una casa de Madrid, va morir Felix Mayet el gener de 1883.  

El curiós fet va atreure una multitud de veïns i gent que circulava pels carrers del Poble-sec. Fou tal l'afluència de curiosos, que la Guàrdia Urbana va acudir per ajudar al Capità Budoy. Tal fou el descontrol que dos nois resultaren ferits.

Notes

1 - El Diluvio : diario político de avisos, noticias y decretos: No. 249 (6 Septiembre 1881) Ed. tarde, pag 2

2 - El Diluvio : diario político de avisos, noticias y decretos: No. 142 (22 Mayo 1883) Ed. tarde, pag 1

3 -El Diluvio : diario político de avisos, noticias y decretos: No. 176 (25 jun. 1893) Ed. mañana, pag 9

Bibliografia

Aventura, espectáculo y deporte en los inicios de la aeroestación en España (1784-1905)

L'accidentada aerostàtica barcelonina i el viatge sense retorn d'Arban

L'aeronauta que va morir a Lleida

Més lleugers que l'aire, globus i dirigibles al cel de Barcelona (1783-1937).  Ròmul Brotons, Albertí Editor. 2012  

Tragèdia a les barraques de La Walkiria (1963)

El barri del Poble-sec ha estat una zona que històricament ha petit els efectes de les pluges torrencials. La seva proximitat a la muntanya de Montjuïc, els torrents i la forta pendent dels carrers han fet del barri una zona molt sensible a les inundacions, de fet encara ho és.

Era comú que en moments de fortes pluges, el barri no sols resultava afectat per l'aigua, sinó també per esllavissades de terra, fang i pedres.

Esllavissada al carrer Nou de la Rambla,
Juliol de 1920

En la majoria de casos, les inundacions i els esllavissaments sols provocaven danys materials. Però la matinada del 9 de març de 1963 es va produir un despreniment de roques a la muntanya de Montjuïc que provocà una vertadera catàstrofe en un barri de barraques.

L'esllavissada se va produir a la banda N i E de la piscina de Montjuic. Sota aquesta piscina hi havia el barri de barraques afectat. Se denominava Walkiria (també conegut com Bosque o Gurugú), en referencia a un antic merendero situat al final del carrer Nou de la Rambla a principis del segle XX.

Gent pujant cap a la Font Trobada a principis del segle XX.
A la dreta, l’entrada del merendero La Walkiria, al costat de la Font d’en Conna.

Estava situat sobre una petit terreny més o menys costerut. Per una banda limitava amb l'avinguda Miramar, concretament amb uns talussos de roca que voregen aquesta via. Per la part inferior limitava amb l'antic camí que anava a la font Trobada (actual Passeig Miramar). En el barri hi havia dos carrers: el passatge de La Walkiria i el passatge del Gurugú

Situació del barri de barraques Walkiria. Mapa 1933

Barraques de la Walkiria, febrer 1963

 Quatre barraques van quedar completament sepultades per tones i tones de roques i terra. Immediatament després de l'esllavissada van acudir bombers i policia, iniciant ràpidament les tasques de desenrunament i cerca de les possibles víctimes. 

Rescat d'una de les víctimes. Font: AFB

Les feines duraren tota la matinada i part del dia 9, i en les quatre barraques sepultades es van localitzar 9 víctimes mortals:

- Manuela Gil Expósito (40 anys) i la seva mare Luisa Expósito Giménez (66 anys).

- El matrimoni format per Anuncio Lizcano Algana y Juliana Collado  Navarro.

- La família formada per Ángel Sánchez Garcia, la dona Eusebia Cano i tres fills José, Daniel i Juan Ramón, de 28, 19 i 17 anys respectivament.

Aspecte de les barraques després de l'esllavissada.
Font: AFB

A més de les víctimes mortals hi va haver diversos ferits, tot ells de la barraca de Manuela Gil Expósito: Andrés Gil Expósito, Josefa García Gil (18 anys) i Francisca Valero Doménech. El marit de Manuela es va salvar, ja que aquella aquella nit no estava a la barraca. Els ferits foren traslladats al dispensari de Pere Camps, i d'allà a l'hospital Clínic (1). 

Les tasques de rescat i desenrunament es feren amb gran prudència, donat que continuava el perill de nous esllavissaments. Fins i tot es desallotjaren 15 barraques per temor als despreniments. 

Donada la magnitud de la catàstrofe i durant el rescat hi acudiren diverses autoritats com el Governador Civil, Antonio Ibañez Freire, i l'alcalde Jose Maria Porcioles. Segons van informar, la possible causa dels esllavissament havien estat les abundants pluges i nevades de l'any anterior (2). 

El 12 de març tengué lloc l'enterrament de les víctimes mortals en el cementiri de Montjuïc.

L'accident havia estat realment catastròfic i va commoure a tota la ciutadania de Barcelona, però malgrat això, el ressò que tengué a la premsa fou molt limitat. Aparegué a la portada de La Vanguardia el mateix dia 9, i el dia 10 fou publicat a pàgines interiors. No obstant, el 10 d'abril es publicà una notícia titulada "El futuro de la montaña de Montjuich" on s'explicava que l'alcalde Porcioles havia visitat diversos barris de barraques de Montjuïc amb la finalitat de comprovar in situ els problemes més urgents. 

Com detalla la notícia, visità les barraques de la Walkiria 

"Más tarde, se trasladó  con sus acompañantes  al sector de la piscina  municipal  y dio disposiciones para  el tratamiento  de los desniveles donde  se  registró  hace   poco  el  derrumbamiento  de  unos  peñascos,  y  finalmente  visitó  la zona  de las canteras de la parte  baja  de la  montaña"

Portada de la Vanguardia de 9 de març de 1963

Finalment el 25 de març de 1963, la Vanguardia publicà una notícia sobre l'enderrocament de diversos barris de barraques a Barcelona i el reallotjament de les seves famílies a 405 pisos al barri del Bruch de Badalona. Entre els barris enderrocats estava la Walkiria. Segons explica la Vanguardia, 64 famílies d'aquest barri foren reallotjades:

"La totalidad de las que componían los núcleos de Gurugú, Bosque y  Valquiria (64) de Montjuich... En total son pues 306 de Montjuich y  99  de otros puntos de Barcelona"

Foto aèria 4/10/1963. Font: ANC

Detall de la foto anterior, on s'observa
el barri de la Walkiria ja enderrocat quasi per complet

Foto aèria de l'any 1966. Font: ICGC

Detall del barri de la Walkiria

Notes

1 - Apart dels 9 morts, cal referir-se a la possible desaparició d'un persona en aquell accident. El 12 de març Irene Facerias Puig denuncià a la Policia la desaparició d'Enrique Carballo Tormo, el seu marit. Vivia amb la dona i 7 fills a Casa Valero. Un testimoni el va veure la matinada del 9 de març, pujant unes escales al costat de la piscina poc abans del esllavissament. No es va saber res més.

2 -  L'hivern de 1962-63 fou especialment fred, i importants nevades afectaren a Barcelona. Per altra banda, aquest hivern també fou plujós. Segons dades de precipitacions de METEOCAT les pluges produïdes foren: novembre 62 (170,7 mm), desembre 62 (78,9 mm), gener 63 (127,9 mm) i febrer 63 (43,6 mm).

Hemeroteca

Edición del sábado, 09 marzo 1963, página 25

Edición del sábado, 09 marzo 1963, página 44 

Edición del sábado, 09 marzo 1963, página 23 

Edición del domingo, 10 marzo 1963, página 29

Edición del martes, 12 marzo 1963, página 24

Edición del miércoles, 13 marzo 1963, página 30 

Edición del miércoles, 10 abril 1963, página 27  

Edición del domingo, 26 mayo 1963, página 33

Edición del sábado, 30 enero 1965, página 26

Un incendi premonitori al Poble-sec (1974)

A les 2 de la matinada del 30 al 31 d'agost de 1974, al principi del carrer Radas del Poble-sec va produir-se una explosió i acte seguit començaren a aparèixer unes flames.

La fàbrica de joguines Comansi situada al baixos (1) de les finques 7, 9, i 11 del carrer Radas s'estava incendiant. Donat que hi havia una gran acumulació de materials plàstics i cartró, les flames s'anaren fent més grans i perilloses.

Carrer Radas 7, on estava ubicada la fàbrica

Degut a que la creixent magnitud de les flames podia afectar als pisos superiors i finques situades al costats, els bombers desallotjaren els veïns. Fins i tot es van desallotjar finques situades al carrer Creu dels Molers.

A les 4:30, l'incendi ja es va donar per controlat i a les 7:30, els veïns desallotjats tornaren als seus pisos i on no s'havia produït cap desperfecte. Tampoc hi va haver cap víctima, llevat de dos bombers ferits lleus durant les tasques d'extinció. Tot va quedar en gran ensurt.

L'incendi únicament havia afectat a la fàbrica de joguines. L'havia destruït per complet.

Estat de la fàbrica de joguines després de l'incendi

En principi, era un incendi més dels que es produïen al Poble-sec i altres barris amb fàbriques i magatzems. Però el fet que el va fer especial, i premonitori en certa manera, és que sols 5 dies després es va produir un dels incendis més tràgics de Barcelona. El dia 6 de setembre, al carrer Tàpies 10 (2), en uns baixos d'una finca utilitzats com a taller de fusteria es va produir un incendi, que afectà als pisos superiors on moriren 17 persones (3 homes, 8 dones i 6 nens)

Uns dies després d'aquests tràgics fets, l'Associació de Veïns del Poble-sec envià una queixa al regidor del districte. La queixa era sobre la presència de fàbriques i magatzems on es manipulaven materials inflamables, i situats als baixos de finques de pisos. Demanaven més control i aquests tipus d'indústries es prohibissin en llocs habitats.

L'ordenança contra incendis que estava vigent en aquells moments era de 1963. Bàsicament era una ordenació molt senzilla (de sols 3 pàgines) que obligava a tenir sistemes bàsics de lluita i protecció contra incendis a tota una sèrie instal·lacions (escoles, hospitals, cines...) i a les industries, amb superfícies superiors a 400 m2, que manipulassin materials inflables o altament combustibles.

Als pocs mesos de l'incendi del Poble-sec i del carrer Tàpies (3), al novembre del 74, l'ajuntament de Barcelona va aprovar una nova ordenança contra incendis, aquesta més moderna i actualitzada. En aquesta no sols es parlava de medis contra incendis, sinó també s'estipulava quins materials de construcció eren els més adequats per evitar incendis i la seva propagació. Cada tipus d'instal·lació tenia una normativa específica.

Simultàniament, Joguines Comansi també tenia algunes dependències al carrer Ricart, 16 - 18.

Notes

1 - Encara que la Vanguardia indica que la fàbrica de joguines estava als baixos del 7, 9 i 11 del carrer Radas, les persones que visqueren l'incendi en primera persona expliquen que la fàbrica estava sols al 7.

2- L'incendi del carrer Tàpies fou un cúmul de desgràcies: els tallers de fusteria no estaven autoritzats i per tant no disposaven de mesures anti-incendis, els pisos estaven sobre-ocupats, allotjaven a 120 persones, quan sols 76 estaven empadronades, i l'estructura va afavorir l'incendi.

3 - La Vanguardia del 6 de setembre del 1974 publica una editorial bastant dura titulada "Ordenanza contra incendios" on critica el fet que una ciutat com Barcelona no disposi d'un ordenança moderna i actual contra incendis i que faci dos anys que està en fase d'esborrany. També recorda que el propi alcalde havia dit feia un temps: "O ponemos al día las normativas contra incendios en grandes almacenes, hoteles e industrias peligrosas, o algún día tendremos una catástrofe".


Hemeroteca 

La Vanguardia, 31 agost 1974, pàg. 10 

La Vanguardia, 11 setembre 1974, pàg. 25 

Explosió a la fàbrica de petards del carrer Margarit (1882)

A les 10 del matí del 2 de setembre de 1882, en una casa del carrer Margarit va produir-se una gran explosió que es va sentir a tot el barri. No era una simple explosió o un incendi dels que ja havia patit la nova barriada del Poble-sec. Va ser una explosió realment greu, ja que va produir l'esfondrament d'una casa i diversos morts.

Part alta del carrer Margarit, 1935. Pau Febrés Yll. AMB

Tot va començar a una casa del carrer Margarit on es fabricaven petards o mistos (1).

En aquells anys, la zona del carrer Margarit que estava urbanitzada era la que es situava a la vora de Montjuïc.

Situació del carrer Margarit
Fragment d'un plànol de Barcelona de 1885. ICGC

El nombre i nom de les víctimes mortals i ferits varia segons el diari consultat.

Segons El Diluvio (2 de setembre de 1882): Hi va haver tres morts: Els propietaris: Joaquin Dot y Tarragó i la seva dona Leocadia Minsut. Foren conduïts a la Casa del Socorro del districte d'Atarazanas al carrer Barbarà on moriren. Un ajudant de 21 anys Jaime Pellicor y Pujol que fou traslladat a l'Hospital de Santa Creu també va morir.

Segons La Vanguardia (2 i 3 de setembre de 1882): Hi va haver quatre morts: La propietària de la fàbrica Leocadia Masot de 57 anys i el primer dependent de 35 anys. S'informa que s'han trobat els cadàvers de dos nois que treballaven a la fàbrica. També es parla d'un operari que sofrí algunes cremades i que va saltar al carrer des de l'edifici acompanyat del seu fill.

Segons La Publicidad (3 de setembre de 1882): Hi va haver dos morts: la propietària, una dona valenciana i el seu home. Els varen dur a la Casa del Socorro del districte d'Atarazanas on moriren de les cremades. Una persona també estava al patí de la casa, acompanyat d'un infant. Quan va veure les primeres explosions va tirar l'infant al patí veí. Ell va sofrir cremades de diversa consideració i fou traslladat a l'Hospital de Sant Creu on va ingressar en estat greu.

Sobre l'explosió, no hi ha cap diari que doni un motiu, però segurament era degut a la manca de mesures de seguretat en la mainpulació de material inflamables. 


Notes

1 - Els diaris consultats no coincideixen si es fabricaven petards o mistos. La fabricació de petards no ha estat mai sotmesa a un monopoli estatal, cosa que si va succeí amb els mistos des de 1892.

Hemeroteca


La Vanguardia. 2 i 3 de setembre de 1882

La Publicidad. 3 de setembre de 1882

El Diluvio. 2 de setembre de 1882

Enterrat viu al cementiri de Poble Nou (1881)

A l'any 1881, Barcelona tenia únicament un cementiri de nova planta i situat fora de les murades: el de Poble Nou (1) (conegut oficialment com Cementiri General). No obstant, al voltants de la ciutat també hi havia petits cementiris parroquials, com el de Sant Andreu, Horta, Sant Gervasi, el de Sants.

Cementiri de Poble Nou al segle XIX. Font: AMB

Des de mitjans de segle, el cementiri de Poble Nou estava altament densificat: nous panteons, capelles, nínxols (2). La degradació de la necròpolis també s'anava accentuant degut a la manca de millores. Aquests fets junt amb l'important augment de la població a Barcelona, plantejava la necessitat de fer un nou cementiri (3).

En aquest context va tenir lloc un fet realment esgarrifós. El 29 de gener de 1881, un noi de 5 anys va morir de malaltia a la barriada del Poble-sec. El pare era treballador a una bòbila i tenia 60 anys. La mare en tenia 40. Era una família pobre, amb greus problemes afegits (una filla de 23 anys havia mort feia pocs dies i l'altre fill estava la presó).

Una vegada fets els tràmits pertinents, el nen fou portat al cementiri de Poble Nou. Un cop allà, van decidir no enterrar-lo el mateix dissabte; uns diaris expliquen que no ho van fer degut al mal temps, altres diuen que no ha van fer perquè ja era massa tard. Per tant i a l'espera de ser enterrat al dia següent, depositaren el fèretre del nen a una fosa comuna durant la nit. 

Gent a la porta del Cementiri de Poble Nou.  ca 1880-1909
Font: Arxiu Fotogràfic del CEC

El matí del diumenge 30 de gener, quan els enterradors anaren a enterrar-lo, varen sentir un plors que sortien de la fosa comuna. Horroritzats descobririen que el nen que havien deixat allà la nit anterior, encara estava viu. Ràpidament al traslladaren a dependències del cementeri i fou atès per un metge, però a les 4 de la tarda morí. Segons els diaris, havia mort d'una pulmonia. L'autòpsia posterior va revelar que realment havia mort de meningitis.  

Com havia estat possible allò? De qui era responsabilitat?

Els diaris (La Vanguardia i el Diari Catalá) qualificaven el fet com inacceptable, reclamaven l'aclariment del succés i de les responsabilitats de les persones implicades.

En primer lloc, no s'expliquen com un metge havia certificat la mort del nen. Fins i tot indiquen que en el certificat havia escrit "que el cadáver presentaba señales de descomposición".

En segon lloc, la Junta del Cementiri fins feia poc temps, permetia que qualsevol cos, abans de ser enterrat, passàs la nit al depòsit del cementiri, amb la vigilància i precaucions corresponents. Actualment, la Junta cobrava (10 reals) per mantenir els cadàvers al dipòsit durant la nit. D'aquesta forma, les famílies pobres i que no podien pagar aquesta quantitat, estaven obligades a dipositar el cos del familiar mort a la fossa comuna, a l'espera de ser enterrat.

Nínxols al cementiri de Poble Nou. Frederic Bordas. ca 1880-1909
Font: Arxiu fotogràfic del CEC

En tercer lloc, els vigilants del cementiri també són qualificats com a responsables del fets, ja que en cap moment observaren que una persona viva estava a la fossa comuna.

En els dies posteriors, no es va publicar cap notícia més sobre el cas i els possibles responsables.

Hemeroteca 

- Diari Catalá: politich y literari, 31 gener de 1881
- Diari Catalá: politich y literari, 1 de febrer de 1881
- Diari Catalá: politich y literari, 6 de febrer de 1881
- La Vanguardia, 1 febrer 1881, pág. 3
- La Vanguardia, 3 febrer 1881, pág. 3
- La Vanguardia, 5 febrer 1881, pág. 4

 Notes 

1 - Daniel Venteo. El cementiri de Poblenou: memòria de la Barcelona contemporània.

2 - Havia estat projectat per una ciutat de 100.000 habitants, que l’any 1870 ja arribava als 250.000. L’Ajuntament va considerar imprescindible projectar un segon cementiri general, que seria inaugurat l’any 1883: el cementiri de Montjuïc. Barcelona. Cementiri i Art Funerari XIX XX

 3 - A l'any 1883 es va inaugurar el cementiri de Montjuïc, en aquell moment conegut com a Cementiri Nou o del Sud-est, en contraposició del de Poble Nou que a partir d'aquell moment es coneixia com Cementiri Vell o de l'Est.

El pistolerisme al Poble-sec: la mort del confident Pedro Torrents (1920)

A les 5 i pico de la tarda del 12 de maig de 1920, en front del número 38 del carrer Olivo (Olivera actualment), un individu fou agredit per varis persones que li dispararen a boca de canó per l'esquena.

Lloc dels fets (punt vermell). Barcelona, 1933

La persona ferida era Pedro Torrents (Torrens) Capdevila, de 38 anys i forner de professió, resident al carrer del Este. En sentir els tirs, policies, guardes de seguretat i membres de Sometent hi acudiren ràpidament, auxiliant la víctima i perseguint els agressors.

La víctima fou traslladada al dispensari del carrer Rosal, on ja va ingressar cadàver. Feia menys d'un mes, el 28 d'abril de 1920, (La Vanguardia, 29 de maig de 1920)  ja havia estat víctima d'un atemptat on va resultar ferit a la plaça del Pes de la Palla, on pistolers de la CNT van disparar contra membres de la banda del baró de König, a la qual pertanyia. Era confident de la policia, informant de les activitats de la CNT.

Un dels agressors fou capturat al carrer del Sitio de 1714 (actual Concòrdia). La gent que el perseguia i va acudir a la detenció va intentar linxar-lo, però la policia ho va impedir. Era Alfonso Miguel Martorell, de 18 anys i fuster de professió. Al detenir-lo li trobaren una pistola Star. Anteriorment, ja havia estat processat per intervenir en un tiroteig  i l'havien condemnat a 4 mesos de presó (1). Treballava temporalment a una fusteria del carrer Olivo.

Titular. La Publicidad, 13 de maig de 1920

Fitxa policial d'Alfonso Miguel Martorell al 1923.
Font: Anarcoefemerides

L'altre agressor es va refugiar en l'escala de la casa número 8 del carrer Salvà . Malgrat la resistència va ser capturat. Era Enrique Santiago Agar de 21 anys. Vivia com a rellogat al carrer Olivo 12. També portava una pistola Star (2).

Portada satírica de l’Esquella de la Torratxa (27 d’agost de 1920)

Interrogats els presumptes agressors, afirmaren que cap d'ells tenia res a veure amb l'assassinat.

Per la seva banda, Alfonso Miguel va dir que passava pel carrer Olivo i va veure com uns individus es van posar a disparar. Pensant que li disparaven a ell, també va disparar amb un pistola Star que duia per defensa personal. Al seu domicili troben diaris i propaganda anarquista.

Respecte a Enrique Santiago, afirmà que sortia de la Sociedad La Espiga (una societat d'obrers forners) amb Pedro Torrents, i passant pel carrer Olivo dues o tres persones començaren a disparar.

El 15 de maig es dictà auto de presó contra Santiago y Miguel.

A mitjans de setembre de 1921 estava previst celebrar el judici de l'assassinat de Torrents. El fiscal demanava la pena de mort pels dos acusats, mentre que la defensa sol·licitava la lliure absolució.

El 14 de setembre es va rebre una ordre ministerial, on s'indicava que quedaven suspesos fins a nova ordre els judicis per actes terroristes, entre els quals figurava el judici per l'assassinat de Pedro Torrents. 

Finalment, el 3 d'abril de 1922 va tenir lloc el judici a la Audiència de Barcelona (3). Els acusats vam mantenir aproximadament la versió donada just
després de la detenció. Els diversos testimonis del fiscal eren policies, sometents que havien acudit al lloc del fets al sentir els tirs i/o que havien detingut els acusats. El fiscal era Diego Medina (4). Els defensors eren José Serrano Batanero i Narciso Fernández Boixader.

El jurat els va declarar innocents i la sentència fou de lliure absolució.

Notes

1 -  El 16 d'agost de 1918, amb 16 anys i amb companyia de dues persones més va disparar contra tres individus (Julian Bort Sampau, Vicente Esperi Oliver, Vicente Puerta) al carrer Muntaner. Cap va resultar ferit. A ell per ser menor de 18 anys sols el varen condemnar a 4 mesos de presó. El judici va tenir lloc el 6 de juliol de 1921 (veure La Publicidad 6 Julio 1921, Edición Noche).

2 - Les pistoles Star eren les utilitzades pels pistolers anarquistes, mentre les Browning les utilitzaven el pistolers del Sindicat Lliure i de la Patronal.

3 - El Diluvio del 4 abril 1922, pag. 11. es queixa que no el van deixar fer la seva feina al judici: la taula preparada per la premsa no tenia cadires.

4 - Diego Medina Garcia (Montoro, 1866 - Madrid, 1942). Va ser un advocat i jutge espanyol, president del Tribunal Suprem de la Segona República Espanyola des de 1931 fins al 1936. Fou fiscal a Barcelona en diverses èpoques, entre elles entre el 21 i 23, assistint a molts de judicis contra pistolers i assassinats socials. Com a curiositat la novel·la d' Eduardo Mendoza, La verdad sobre el caso Savolta, està dedicada a ell.

Hemeroteca

- El Diluvio, 13 maig 1920, pag. 32
- El Diluvio, 14 maig 1920, pag. 9
- El Diluvio, 15 maig 1920, pag. 32 
- El Diluvio, 9 setembre 1921, pag. 7
- La Publicidad, 13 maig 1920, ed. matí, pag. 11 
- La Publicidad, 13 maig 1920, ed. tarda, pag. 3 
- La Publicidad, 14 maig 1920, ed. matí, pag. 5 
- La Publicidad, 15 maig 1920, ed. tarda, pag, 4 
- La Publicidad, 9 setembre 1921, ed. matí 
- La Publicidad, 15 setembre 1921, ed. matí, pag. 3 
- La Publicidad 7 març 1922, ed. tarda
- La publidad, 3 abril 1922, ed. tarda, pag 2.
- La publidad, 4 abril 1922, ed. matí, pag 3,
- La publidad, 4 abril 1922, ed, tarda, pag
- La Vanguardia, 13 maig 1920, pàg. 9
- La Vanguardia, 14 maig 1920, pàg. 4
- La Vanguardia, 15 maig 1920, pàg. 7 
- La Vanguardia, 16 maig 1920, pàg. 6
- La Vanguardia  25 mayo 1920, pàg. 4
- La Vanguardia, 04 abril 1922, pàg. 5

Falsificant vermut al carrer Salvà (1892)

En el segle XIX es van produir importants avenços científics, entre ells en el camp de la química. Els químics descobriren que podien crear noves substàncies i començaren a cercar noves aplicacions per elles.

La química podem dir que es va convertir amb la ciència de moda del segle XIX. Proporcionava gran varietat de substàncies que milloraven la producció d'aliments, de teixits, colorants, sabons, medicaments; millores que facilitaven la vida de les persones.

Però també va tenir el seu cantó fosc: les falsificacions alimentàries. Amb l'ajuda de nous productes químics ara ja era més fàcil falsificar els productes d'alimentació: vins, olis, farines, xocolates, tes, etc

Anunci de vermut, avisant de les falsificacions
Font: La Imprenta (14/05/1874)

Les falsificacions d'aliments, no sols suposaven un engany als consumidors, pagant per un producte que no era autèntic, sinó que també el seu consum podia generar greus problemes de salut.

A finals del segle XIX ja es nota una important preocupació sobre aquestes falsificacions i l'efecte que podien tenir sobre la salut. A la premsa de Barcelona es van començar a publicar articles sobre aquest preocupant tema: "Falsificación de substancias alimenticias" (L'Arch de Sant Martí, 13 i 17 març  de 1887), "Falsificación de alimentos" (El Diluvio, 23 maig de 1892), "Veneno lento" (El Diluvio, 23 de decembre de 1895 ).

Sobre aquest tema, es interessant el següent fragment d'un article publicat a El Diluvio el 19 març de 1895:

"Los progresos de las ciencias naturales, de
la química especialmente, aplicados á los artículos
de comer y de beber por mercachifles sin
pizca de aprensión, han sembrado lo duda en
nuestra alma y la dispepsia en nuestro estómago,
y nos tienen sumidos en un mar de confusiones "

En aquesta dinàmica de falsificacions crida l'atenció una notícia apareguda a La Vanguardia (3 de gener de 1892, pag. 3) sobre falsificació de vermut al Poble-sec.

Resulta que a rel d'una denúncia del representant a Barcelona del vermut Torino, es va descobrir a un magatzem del carrer Salvà una fàbrica de falsificació d'aquest vermut. Foren detinguts dos italians, i es requisaren 42 caixes de vermut fals i tot els estris necessaris per a la seva fabricació.

Etiquetes del Vermut Torino

Per lluitar contra aquesta adulteració i falsificació d'aliments, l'Ajuntament de Barcelona ja havia instal·lat un laboratori químic per al reconeixement de substàncies alimentàries el 1867 (1). A l'any 1882, va passar a ser públic. A part dels anàlisi encarregats per les autoritats municipals, els particulars hi podien acudir per demanar analitzar qualsevol producte alimentari amb sospites d'estar adulterat.

Mostres d'aliments analitzades pel Laboratori Químic Municipal a l'any 1903.
Font: Anuario Estadístico de la ciudad de Barcelona, 1903

Notes

1 - Història del Laboratori Municipal de Barcelona. Antoni Roca i Rosell. Ajuntament de Barcelona, 1988 

Jose Homedes, el corredor del bar Chicago (1894)

Al mes de novembre de 1894, va tenir lloc al nou barri del Poble-sec una curiosa aposta: José Homedes, un ferrador de 47 anys, es proposava anar i tornar des del Bar-Botilleria Chicago del Paral·lel al castell de Montjuïc en menys de 20 minuts.

Bar Chicago. Font: Barcelofilia

La botilleria Chicago estava situada a la cantonada del Paral·lel amb la Ronda Sant Pau i l'havien inaugurat el mateix 1894. Imagino que aquesta original aposta era un forma d'atreure clientela. S'admetien tant apostes a favor com en contra. Durant el dies anteriors a la carrera, s'havia anunciant a la premsa.

El Diluvio, 8 nov. 1894 (Ed. mañana)

La carrera es va celebrar l'11 de novembre. Homedes, a les 12 i mitja del matí, va sortir del Bar Chicago, i comença a córrer cap el castell de Montjuïc. Va agafar el carrer Rosal (Roser en l'actualitat) i es dirigí cap el merendero Torre Forta (1), i des d'allà al fossat del castell de Montjuïc. En aquest primer tram va utilitzar 11 minuts. Va descansar 1 minut i per la baixada i tornada al punt de sortida utilitza sols 6 minuts. Per tant, el trajecte l'havia fet en 18 minuts, 2 menys dels que s'havia apostat. El diari El Diluvio en la seva edició de matí del dia 15 de novembre explicava en detall la cursa.

Possible trajecte

Vist l'èxit de la carrera i el públic que va atreure, Homedes va fer una nova aposta: fer el mateix trajecte ara en menys de 18 minuts. Aquesta nova cursa s'havia de celebrar el 25 de novembre. Avisaven que en determinats casos no es faria la carrera (mal temps, prohibició, no cobrir el total de l'aposta, lesió) i es tornaria l'import de les apostes.

El Diluvio, 24 nov. 1894.

Posteriorment al dia que s'havia de fer la cursa, no he trobat més notícies que facin referència a aquest tema. Per tant, desconec si aquesta nova carrera es va celebrar o no.

Notes

1- El merendero de Torre Forta estava situat al voltants de la plaça Dante.

Hemeroteca

- El Diluvio

Amor libre en la calle de Salvá (1887)

Aquesta notícia publicada al 1887, realment no s'ajusta gens als tipus de crònica negra que recull el bloc. Però no he pogut evitar recollir-la: la temàtica és tan surrealista, la redacció tan recargolada i ens ajuda a conèixer alguns aspectes interessants del barri del Poble-sec en els seus inicis.

La notícia portava un títol ben suggerent: "El amor libre en la calle de Salvá". Es va publicar a l'edició de tarda del dia 22 de juliol de 1887 al diari El Diluvio. Aquest diari (1879 - 1839), durant moltes èpoques publicava dues edicions diàries: una de matí i una de tarda. La del matí tenia entre 20-30 pàgines, mentre que la de tarda era molt més reduïda i no arribava a les 10 pàgines.

El fet descrit transcorre en el carrer de Salvà, un del més antics del Poble-sec, justament en el nº 58 d'aquest carrer està construïda la casa més antiga del barri. Per tant és normal que en els diaris de l'època, el carrer de Salvà fos un dels més mencionats del barri: notícies sobre la seva urbanització, anuncis de comerços, venta de solars i cases, petits robatoris, accidents, baralles.

Oficialment el carrer està dedicat a Francesc Salvà i Campillo (1751-1828), metge, físic i meteoròleg català.

Francesc Salvà. Enciclopedia.cat

El pistolerisme al Poble-sec: la mort de l'anarcosindicalista Ramon Ars (1921)

Des de l'any 1917 fins el 1923, Barcelona va ser escenari d'importants enfrontaments entre representants sindicals i agents burgesos. Un període denominat pistolerisme. La tradició del pistolerisme a Barcelona se remunta a finals de XIX, però va ser en aquest període del 17 al 23, quan va adquirir el seu punt més àlgid. En aquests 11 anys, es van produir un total de 1116 víctimes (d'elles 277 morts) d'atacs de pistolers. El 1921 va ser el pitjor any d'aquest guerra; 95 persones van resultar assassinades. (1)

Portada de l'Esquella de la Torratxa del 20 d'abril de 1923

De forma molt resumida i com ens explica la revista Sapiens, la patronal espantada pel creixement de la CNT i l'èxit de vagues com la de la Canadenca, van decidir prendre's la justícia per la seva mà i organitzar partides de pistolers per eliminar els líders obrers, principalment de la CNT. Els pistolers de la patronal, es van organitzar en institucions pseudoobreristes anomenades Sindicats Lliures. Per la seva banda, la CNT va optar per una defensa activa i armada contra l’assetjament patronal, amb accions armades contra objectius patronals i membres dels sindicats lliures.

El Poble-sec, com a barri obrer des dels seus principis, va ser escenari de diversos assassinats a mans de pistolers: el de Pedro Torrents, un col·laborador del Sindicat Lliure i el de Ramon Ars (Archs), pistoler anarcosindicalista, el dos morts a l'any 1920 i 21 respectivament.

En aquest apunt parlarem de l'assassinat de Ramon Ars (1887-1921): un anarquista nascut a Sants i amb una vida marcada per la la lluita obrera, la violència i la tragèdia des de ben petit.

Ramon Ars Serra, era fill Manuel Ars Solanellas, estampador anarquista. Amb sols 7 anys, el seu pare va ser afusellat a Montjuïc el 21 de maig de 1894. Acusat falsament per la seva implicació a l'atemptat de la Gran Via de 1893. Especialment colpidora és la carta que li va escriure Manuel al seu fill Ramon, pocs dies abans de morir, on de forma serena i molt lúcida, li explica que no és culpable dels assassinats que li atribuïxen, l'anima a fer-se anarquista quan sigui gran i que cuidi de la mare i la germana. (2)

Afusellaments a Montjuïc
Le Petit Journal, 4 de juny 1894

Com es pot imaginar, aquests fets el degueren marcar profundament i d'adult sempre va optar pel radicalisme de les seves posicions i per una actitud violenta enfront de les agressions de la patronal i dels governs.

Treballador del ram metal·lúrgic, ja es té constància del seu activisme sindical des de 1908. Implicat en vagues i agressions, es va exiliar a França el 1912, quan la CNT estava en clandestinitat.

A l'any 1919, torna a Barcelona, i al 1920, davant la creixent violència contra membres de la CNT, el Comitè Nacional va decidir crear uns grups d'autodefensa, del qual ell seria un dels màxims responsables. L'objectiu d'aquests grups no sols era defensiu, sinó també tenia la intenció d'atemptar directament contra els caps de la repressió.

Ramon Ars. Font: Anarcoefemerides

Entre altres fets, la policia li atribuïa la seva implicació a diversos atemptats fallits com el del president de la Patronal Felix Graupera, el del membre del sometent Jaume Pujol, o del governador Martinez Anido. També estava implicat en atemptats mortals com el de l'inspector de Policia Antonio Espejo, o el del President de Govern Espanyol Eduardo Dato

Severiano Martinez Anido, governador de Barcelona (dreta)
i Miguel Arlegui, cap de la Policia (esquerra). 1930. Font AMB

Fruit d'una delació, la policia va organitzar una emboscada i el va detenir el 25 de juny de 1921 a la plaça de la Universitat (o Urquinaona) de Barcelona i portat a la comissaria de Via Laietana davant la presència del cap de Policia Miguel Arlegui. Segons diverses fonts (3, 4) el propi Arlegui el va sotmetre a tortures.

Dos dies després, durant la nit del 27 de juny, se li va aplicar la llei de fugues i el seu cos, cosit a trets i amb ferides d'arma blanca, va ser trobat al carrer de Vila i Vilà de Barcelona amb clars signes d'haver estat abans torturat i desfigurat.

Notícia sobre la seva mort
La Vanguardia, 28 de juny de 1921

Fou enterrat a Montjuïc, al mateix nínxol que son pare, Manel Arcs.

Deu anys després de la seva mort, el 1931, el periodista i anarquista Felipe Alaiz va publicar una interessant entrevista a Vicenta Serra, mare de Ramon i esposa de Manel, a la revista La Calle, 

Fragment de l'entrevista a Vicenta Serra, 7/8/1931
Font: La Calle. Revista Gráfica de Izquierdas

Hemeroteca

- La Vanguardia, 21 de juny de 1921, pag. 6

- La Calle. Revista Gráfica de Izquierda, 7 d'agost de 1931


Notes i Bibliografia

1 - El Pistolerisme. Barcelona (1917-1923), Editorial Pòrtic, 2009. Albert Balcells

2 - Manuel Ars i Solanellas (1859-1894),l’estampador afusellat injustament a Montjuïc - Revista de Igualada nº 28 Abril de 2008

3 - Los Archs. Dos generaciones y un mismo ideal

4 - Manuel y Ramón Archs: Dos militantes de acción

Mort a la bòbila del carrer Grases (1895)

A part de la famosa pedra de Montjuïc, la muntanya també ha estat un important font d'argila. Aquest material sedimentari i fàcilment modelable és bàsic en la construcció, ja que és la matèria primera per fabricar elements com les teules i maons.

El naixement de l'Eixample a mitjans del XIX i la conseqüent forta activitat constructora associada, van crear una important necessitat de materials de construcció. Per aquest motiu, les zones d'aflorament argilosos van ser fortament explotades a Barcelona. Entre aquestes zones podem esmentar la part baixa de Montjuïc, contigua al Poble-sec.

Mapa geològic de Montjuïc i la zona portuària. Font: GeoVentayol

Aquest fet provocà la construcció de nombroses bòbiles en aquest barri, concretament als barris de Santa Madrona i la França Xica. Normalment eren petites instal·lacions situades al costat dels llocs on treien l'argila.

El treball es feia majoritàriament a l'aire lliure. Una vegada extreta l'argila, s'havien d'eliminar les impureses (pedres, vegetals, etc) i afegir-hi aigua per preparar la pasta. Amb la pasta, i mitjançant motlles, s'elaboraven els maons i teules. Un cop fets, es deixaven assecar a l'exterior i posteriorment es procedia a la seva cocció en un gran forn (En aquest bloc se detalla el procés de fabricació).

Plànol d'una bòbila amb un forn Hoffman al 1920. Font: AMB

Per tant en totes les bòbiles, una de les característiques externes més evidents era la presència d'una gran xemeneia associada a forns senzills (tipus àrab) o més complexos (tipus Hoffman).

En un principi aquestes bòbiles no creaven cap problema ja que estaven allunyades de les zones poblades. Però el creixement del barri va provocar que les cases i carrers cada vegada s'hi acostassin més i començassin a generar molèsties als veïns.

Ja al 1883, apareix una notícia a La Vanguardia (14/6/1883), on criden l'atenció sobre una mina d'extracció de terres situada al final del carrer Creu dels Molers, i que està originant esquerdes a les cases del voltants i provocant la caiguda de tanques.

Però la mort d'un treballador d'una bòbila situada a la França Xica, segons explica La Vanguardia del 6 de juliol de 1895, va fer evident la greu problemàtica veïnal que generaven aquestes instal·lacions. Aquest treballador feia feina en una bòbila del carrer Grases, estava extraient argila, quan un despreniment de terra el va sepultar, matant-lo a l'acte.

Voltants del carrer Grases segons un plànol de Barcelona de 1885.
Font: ICGC

Dos dies després del fets la mateixa Vanguardia (9 de juliol de 1895) publicà un llarg article on recollia les queixes veïnals derivades del treball de les bòbiles d'aquell carrer.

Resulta que poc a poc, l'argila de la zona s'havia anat esgotant, fet que obligava als propietaris de les bòbiles a fer excavacions més fondes. Aquestes excavacions es feien sense cap tipus de seguretat amb el perill que això implicava pels treballadors. Per altra banda, també es queixaven que les excavacions feien malbé els camins, tement que es produïssin de nou despreniments i esfondraments de terra. Segons les ordenances municipals, aquest tipus d'indústries estaven prohibides dins zones habitades. Per últim demanaven que l'Alcalde ordenàs urgentment el cessament d'aquestes activitats.  

Fàbrica de maons a Montjuïc. 1916. Brangulí. Font: ANC

Hemeroteca

- La Vanguardia, 7 de juliol de 1895

- La Vanguardia, 9 de juliol de 1895