El cap de les Hortes de Sant Bertran (1872)

El dimarts 15 d'octubre de 1872, en el Diario de Barcelona, en la seva edició de tarda, apareixia un anunci judicial realment macabre: s'havia trobat un cap i diversos membres humans i es demanava a les persones, que últimament havien trobat a faltar algun familiar o amic, que anessin a l'Hospital de la Santa Creu per si el podien identificar.

Diario de Barcelona, 15 octubre 1872 

Resulta que el dia anterior, el dilluns 14, un carreter que passava per un camí que anava cap a Sants, a la riera de Marsà, va trobar unes cistelles tirades. Encuriosit, va obrir-ne una i horroritzat es va trobar unes restes humanes. Davant tal descobriment, va donar part a les autoritats policials i el jutge de guàrdia, Eusebio Anglora, feu acta de presència en el lloc, destapant les cistelles i trobant diverses restes d'un home: un tronc, uns braços i unes cames. 

Al mateix temps i en un altre extrem de la ciutat, a les Hortes de Sant Bertran, una dona mentre treballava en un camp d'albergínies va trobar un cap d'un home. 

Hortes de Sant Bertran. Jean Laurent, 1868-72. AMB

L'endemà, el 15 d'octubre a la tarda, finalment s'identificaren les restes. 

La Imprenta (16 oct. 1872) Ed. Mañana

Corresponien a Pedro Batllori, propietari d'una estereria al carrer Conde del Asalto (Nou de la Rambla) 26. Estava separat de Josefa Mas, des de feia anys i no havien tingut fills. Vivia acompanyat d'una criada, Gregoria Foix Rambla. Tenia 41 anys i era natural de Benicarló (Castelló), i havia vingut a Barcelona amb el seu marit, però ell morí el 1870 a causa de febre groga. En quedar-se viuda va començar a treballar com a sirventa. 

Situació de l'estereria. Mapa de  Barcelona. 1866. ICGC

Des de feia temps Gregoria Foix Rambla mantenia una relació amorosa amb Victoriano Ubierna Guilarte. Victoriano tenia 30 anys, natural de Santa Olalla de Bureba (Burgos). Era un home alt i atractiu, de professió soldat del cos d'enginyers i a finals de setembre de 1872, el seu batalló marxà a Madrid, però Victoriano desertà i es quedà a Barcelona.

Des d'aquell moment Gregoria es feu càrrec del seu manteniment. Intenta allotjar-lo a Gràcia, però no fou acceptat i finalment es pogué allotjar al carrer Sant Jeroni, 29.  Gregòria pagava totes les despeses de Victoriano i es feien passar com a germans.  

En aquell temps, Gregoria havia pensat a matar el seu amo. Resulta que Gregoria era la beneficiària dels béns de Pedro, gràcies al testament que havia fet recentment. Per altra banda, Gregòria s'havia assabentat que Pedro Batllori volia tornar amb la seva exdona Josefa. Gregòria va tenir por d'aquesta reconciliació i que revoqués el testament. Per tant, va idear un pla per matar a Pedro amb l'ajuda de Victoriano. Un cop mort, Gregoria i Victoriano podrien viure junts, casar-se i adquirir una botiga amb els diners de Pedro Batllori. Malgrat la insistència d'ella, Victoriano es negava a matar a Pedro.  

Finalment, el 12 d'octubre, el pla per assassinar a Pedro es va posar en marxa. Victoriano s'amaga a una habitació de la casa de Pedro. Gregoria havia proporcionat opi a Pedro, i aquest s'adormí profundament. Un cop adormit, Gregoria i Victoriano entraran a l'habitació de Pedro. Mentre Victoriano l'estrangulava, Gregoria li va tirar cendres als ulls i el colpejava. Una vegada mort, tots dos marxaran a dormir a la seva habitació. L'endemà, Gregoria obrí la tenda, com si no hagués passat res. 

Gravat corresponent a l'assassinat
Veridica relacion del terrible asesinato de la calle del Conde del Asalto

Gregoria va contractar un individu perquè l'ajudés a esquarterar-ho i també un carreter per transportar el cos en paquets, un cop esquarterat. El dilluns 14 al matí, Victoriano i el carreter es dirigiren a Sants per deixar tres paquets que contenien cames, braços i tors. El cap, Gregoria el va deixar a les Hortes de Sant Bertran. 

De seguida, després de trobar les restes de Pedro Batllori, Gregoria i Victoriano foren detinguts; hi havia multitud de proves que els incriminaven. Foren empresonats a la presó de Reina Amàlia, en aquells moments anomenada Carcel Nacional

Presó de Reina Amàlia. Josep Esplugas, 1880-89. AMB

El judici tingué lloc a primers de novembre de 1874 i la sentència es va dictar el 14 de novembre.  El jutge fou Melchor Esteban Cabezon, jutge de primera instància del Districte de Sant Beltran. Eduardo Cassà fou el fiscal. Agustin Trilla Alcover va ser l'advocat defensor de Gregòria i  José Maria Verges fou l'advocat defensor de Victoriano.

La Imprenta,10 novembre de 1874. Ed. Tarde

Foren absolts les persones que allotjaran i convivien amb Victoriano, i el carreter. 

Com en altres casos de penes capitals, era habitual demanar indults pels condemnats. El 1873 s'havia proclamat la Primera República i es pensava que aquest fet podria impulsar un indult. Ells tenien l’esperança de ser amnistiats, com ho van ser els dos assassins del carrer de l’Aurora, l’Antònia Guardiola i Antonio Terrafeta, però el crim era massa terrible i popular per fer acceptable aquesta mesura.

El dia 8 de juny de 1875 a les 8 del matí, tots dos foren traslladats de la seva cel·la a una mateixa capella de la presó de la Reina Amàlia, separats únicament per una cortina. La Imprenta del dia 8 i dia 9 de juny descrivien amb tot luxe de detalls els fets que anaven produint-se. Durant aquest dia, Gregòria i Victoriano feren testament davant el notari Mariano Thomás. 

Arribat el dia 9, a les 8 del matí sortiren de la presó, i anaren en dos carros fins al lloc de l'execució, una esplanada al voltant de la Porta de Sant Antoni (possiblement on ara hi ha el Mercat de Sant Antoni). Un dels fets que més crida l'atenció és la quantitat de gent que anava a veure l'execució, tal com descriu el diari La Imprenta de 9 de juny.

La Imprenta 9 de juny, tarda

A les 9 del matí es va executar la sentència. Els cossos no foren retirats fins una hora abans de pondre's el sol. 

Gravat de la seva execució.
Sentencia y ejecución en garrote vil de Victoriano...

 

Certificat de defunció de Gregoria Foix. AMB

Certificat de defunció de Victoriano Ubierna. AMB

Hemeroteca

La Imprenta (15 oct. 1872) Ed. Mañana

Diario de Barcelona: (15 octubre 1872) Ed. tarde

La Imprenta (15 oct. 1872) Ed. Tarde

La Imprenta (16 oct. 1872) Ed. Mañana

La Imprenta (16 oct. 1872) Ed. Tarde

La Imprenta (3 nov. 1872) Ed. Mañana

Diario de Barcelona (5 noviembre 1872) Ed. mañana

La Imprenta (14 dic. 1872) Ed. Tarde

La Imprenta (18 enero 1874) Ed. Mañana

La Iberia (Madrid. 1868). 5/11/1874

La Imprenta (10 nov. 1874) Ed. Tarde

La Imprenta (4 abr. 1875) Ed. Mañana

La Imprenta (12 abr. 1875) Ed. Tarde

La Imprenta (8 jun. 1875) Ed. Mañana

La Imprenta (8 jun. 1875) Ed. Tarde

La Imprenta (9 jun. 1875) Ed. Mañana

La Imprenta (9 jun. 1875) Ed. Tarde

Crónica de Cataluña (Ed. de la tarde). 9/6/1875

El Pabellón nacional 13/6/1875

El crim del guàrdia jurat de Montjuic (1897)

El diumenge 27 de juny de 1897, un grup d'amics havien anat al merendero de Torre Forta (1). Des d'aquest lloc varen baixar a la Font Trobada, on per ser diumenge hi havia ball i molta animació.

Allà trobaren un noia que es dia Leonor, que acompanyava un grup que estava celebrant un bateig. Leonor havia estat novia d'un del grups d'amics que havien baixat de Torre Forta. En un moment donat, ella va riure i el seu exnòvio, pensant que era una provocació, va acostar-se a ella i li donà una galtada.

Font Trobada. 1913-17. Brangulí. Font: AMB

Davant això, els dos grups començaren a discutir, insultar-se i al final varen treure ganivets. Davant el caire que anava agafant la baralla, l'encarregat del merendero els va treure a fora. La baralla va seguir a l'exterior, i precisament en aquest moment s'acostà Víctor López, guàrdia jurat (2) de Montjuïc, i els demanà que aturassin de discutir i deixassin els ganivets, apuntant-los amb una escopeta.

Segons els testimonis, Ramon Freixa, Xarrapa, de 27 anys, casat i picapedrer es va abalançar sobre Víctor López i començaren a barallar-se. López va rebre diverses ganivetades, va caure inconscient i ple de sang. Freixa, va sortir corrent del lloc, però al poc temps va caure, víctima d'un atac d'epilèpsia? i el van detenir. Segons altres versions, els amics del guàrdia jurat varen anar a cercar ajuda a la Font Trobada i quan tornaren el veieren estirat al terra i a Freixes amb un ganivet ple de sang. El desarmaren i el detengueren. 


El resultat final era que Víctor López havia mort. Segons l'autòpsia, tenia quatre ferides de ganivet, una d'elles al pit, que li havia provocat la mort.

La notícia de la mort va impressionar i afectar molt a tot el barri del Poble-sec. No sols per la mort en sí, sinó pel fet que Víctor López era una persona molt coneguda i estimada. Estava casat i tenia cinc fills, el major dels qual sols tenia 11 anys. Davant aquest situació, l'Asociación de Propietarios del Ensanche de Santa Madrona va iniciar el 7 de juliol una col·lecta de diners destinada a la vídua i fills del guàrdia jurat.

Uniforme dels guàrdies jurats

Els principals propietaris del barri (Pablo Vallhonrat, 5 pts) i alguns integrants de la noblesa (conde de Gironella 10 pts, condesa de Figueros 20 pts), foren els primers en contribuir a la col·lecta. Fins i tot s'establiren una sèrie de punts de recollida destinats a contribucions particulars dels veïns del barri. Els diaris anaren publicant periòdicament les contribucions fetes. Per exemple, el diari El Diluvio del 21 de juliol de 1897 explica que s'han entregat a la família de Víctor, 72 pessetes recollides a diversos llocs del barri.

El judici va tenir lloc el 25 i 26 de maig de 1898 a l'Audiència Provincial. El fiscal Diez de Lastra demanava una condemna per homicidi i atac a l'autoritat, sense eximent ni atenuant de cap tipus. Per la seva banda, l'advocat defensor, Jose Maria Grassa, afirmava que Freixas era irresponsable dels fets i no se'l podia culpar de res ja que era víctima d'atacs de epilèpsia. Dos metges forenses examinaren a Freixes i van determinar que sofria "ataques epilépticos no definidos"

L'acusat, durant el judici, va declarar que des de que el seu amic pegàs una galtada a la seva exnòvia, ell no recordava res. Fins i tot, el segon dia del judici va sofrir un atac d'epilèpsia, però segons els metges forenses que el varen atendre no s'observava cap anomalia especial.

Finalment, fou condemnat a 18 anys de presó i a pagar una indemnització de 2000 pessetes a la família de la víctima. 

Hemeroteca

- La Vanguardia, 29 juny de 1897, 8 de juliol de 1897, 26 de maig de 1898, 27 de maig de 1898

- El Diluvio, 28 juny de 1897 (ed. matí), 21 juliol de 1897 (ed. matí), 26 de maig de  1898 (ed. matí), 27 de maig de 1898 (ed. matí)

- La Publicidad, 28 de juny de 1897 (ed. matí i nit), 8 de juliol de 1897, 3 d'agost de 1897, 25 maig de 1898 (ed. nit), 26 de maig de 1898 (ed. nit)

Notes

1- Font merendero situada al voltants de l'actual plaça Dante.

2 - El guàrdia jurat era un agent de seguretat privada que es dedicava a la vigilància de zones rurals bàsicament. El propietari de les terres a custodiar tenia que proposar el seu nomenant a l'Alcalde. Un cop donat el vist i plau de la Guàrdia Civil, jurava el càrrec i rebia el seu nomenament.

La figura del guàrdia jurat s'estableix el 10 de novembre de 1849 amb el "Reglamento para los guardas municipales y particulares del campo de todos los pueblos del reino".

L'enigmàtic assassinat del cambrer de la Fonda Ranzini (1907)

A darrera hora de la tarda del dissabte 27 d'octubre de 1907, des del castell de Montjuïc es va avisar al quarter de la Policia Municipal de Drassanes (Carrer Sadurní, 13)  que s'havia trobat el cadàver d'una persona vora les murades, tocant al cementiri.

Cementiri de Montjuïc, 1907. Frederic Balell. Font: AMB

Ja de nit, diversos policies es van desplaçar al castell amb la  finalitat de localitzar el cos. No va ser possible degut a l'obscuritat i que el terreny era molt abrupte. El dia següent, el 28, al matí van tornar a lloc on finalment trobaren el cos. Era un home d'uns 30 anys completament ple de sang. Anava ben vestit: portava pantaló de pana, americana, armilla. Curiosament li faltaven les sabates i tampoc portava cap gorra ni barret. La primera impressió, donada la zona tan escarpada on l'havien trobat, era que havia estat un accident o suïcidi. Però una vegada inspeccionat el cos veieren que tenia diverses punyalades (cap dels diaris consultats es posa d'acord:  11, 12, 27, 37), fet que indicava que la mort havia sigut violenta.

Posteriorment a localitzar el cos, la policia va registrar les coves i barraques de Montjuïc on sabien que hi vivia gent. En una barraca situada vora la pedrera del Gat (?) van trobar a Antonio Amat Torres, de 35 anys, solter, natural de Sants i sense domicili ni feina fixa. No queda molt clar com va ser, però va admetre que era l'autor del crim. 

Barraques i coves de Montjuïc. 1926-39, Josep Maria Sagarra.
Font: ANC

El tema de la autoinculpació no sabem com es va produir, si va ser espontània o "forçada". En la majoria de diaris se explica que una vegada van trobar a Amat a la seva barraca, i després d'un interrogatori es va declarar culpable. Però El Diluvio del dia 29 d'octubre (ed. matí) ens dona més informació sobre aquesta autoinculpació i com fou:

"Los guardias condujeron á dicho individuo ante el cadáver del desconocido comprendiendo por la turbación de que dió muestra que era el autor del asesinato. Afectivamente, á fuerza de preguntas se confesó autor, declarando ser de su propiedad un gran puñal ensangrentado que se halló junto al cadáver"

Sigui com sigui, Amat va explicar que la tarda del dissabte 26 d'octubre estava a Montjuïc amb companyia de dues persones més: Juan i Pedro, escombriaires d'una finca d'Hospitalet anomenada Can Mitja Galta. Veieren un home passejant sol al voltants del castell, decidiren seguir-lo i en un moment determinat es varen tirar sobre ell, i el varen apunyalar amb un ganivet que van trobar al lloc dels fets i que va dir que era seu. Li robaren 20 pessetes, els botins.

Un fet important és que no hi havia cap indici de quina era la identitat del cadàver. Amb la finalitat d'identificar-lo varen sortir diverses notícies en els diaris locals de Barcelona on s'informava que el cos estava a l'Hospital Clínic a l'espera que algú el pogués identificar.

Finalment el 31 d'octubre fou identificat. El cos era de Jaume Parés Huguet, un cambrer de 33 anys. Fins feia pocs mesos havia treballat com a cambrer a la Fonda Ranzini (1). Actualment vivia rellogat en un pis del carrer Nou de la Rambla 71. Segons explicaren, acostumava a passejar per llocs molts solitaris de Montjuïc.

Però als pocs dies, el cas va fer un gir inesperat: Antonio Amat no tenia res a veure amb l'assassinat. Tal com explica La Veu de Catalunya del 2 de novembre de 1907(ed. matí), Amat feia d'escombriaire a Barcelona i segons conten els seus companys, el dissabte i diumenge matí i tarda va estar treballant, per tant era impossible que estàs implicat en la mort de Jaume Parés. A part d'això, les ferides estaven produïdes per una eina semblant a una agulla d'espardenyer, no amb ganivet com Amat havia declarat.

Agulles d'espardenyer. Font: L'Espardenyer

A principis de desembre de 1908, més d'un any després, un confident de la policia va informar que un francès li havia explicat que era l'autor d'un assassinat a Montjuïc feia 6 mesos. El nou sospitós es deia Luis Jaquelin  i va ser detingut el 2 de desembre a la Fonda de las Flores al carrer del Migdia. Van descobrir que també era desertor de la marina francesa. No obstant, i segons sembla, Antonio Amat continuava a la presó malgrat s'havia comprovat que no era culpable.

El principal problema era que 6 mesos abans no s'havia produït cap assassinat a Montjuïc. Els dos únics crims registrats eren el de Jaume Parés feia 13 mesos i el d'un captaire desconegut feia 12 mesos. Per tant, la mort atribuïda al francès no quadrava amb cap assassinat registrat.

No obstant i encara que les dates no quadraven, diaris com la Publicidad publiquen noticies on atribuïxen falsament al crim al francès i a més afirmen que la víctima i l'assassí eren homosexuals, acabant l'article d'aquesta manera:

La Publicidad, 2/12/1908

Jaquelin, vist que no tenia res a veure fou alliberat al cap d'uns dies. Ell s'havia declarat innocent en tot moment.

A partir de desembre de 1908, cap altra notícia sobre aquest crim es va publicar a la premsa, per tant podem concloure que el crim va quedar impune.

Notes

1- Segons dades de la Tesí Doctoral "Ornamentació vegetal i arquitectures de l’oci a la Barcelona del 1900" la Fonda Rancini va funcionar entre 1904 i 1909. Estava situada al carrer Dormitori de Sant Francesc, 6 i Passeig Colom, 8. L'Anuari Riera diu que Gaudencio Rancini era el propietari


Hemeroteca

- La publicidad: 28 d'octubre 1907 (ed.nit), 29 d'octubre 1907 (ed. matí), 3 desembre 1908 (ed. matí), 4 desembre 1908 (ed. matí)

- La Veu de Catalunya: 28 octubre 1907 (ed. nit), 29 octubre 1907 (ed. matí), 31 octubre 1907 (ed. matí), 2 novembre 1907 (ed. matí), 3 desembre 1908 (ed. nit), 5 desembre 1908 (ed. matí)

- El Diluvio: 29 octubre 1907 (ed. matí), 30 octubre 1907 (ed. matí), 1 novembre 1907(ed. matí), 8 desembre 1908 (ed. matí)

- La Vanguardia: 29 octubre 1907, página 2, 30 octubre 1907, página 2, 31 octubre 1907, página 3

   

El duel del Morrot (1893)

El diumenge 14 de maig de 1893 Francisco Almirall de 21 anys, acompanyat d'una dona de "vida licenciosa" segons alguns diaris, van anar a un saló de ball situat a l'Eixample (Centro Reacreativo de la Derecha del Ensanche). Allà, Antonio Amargós, un jove de 26 anys i empleat de Catalana de Gas, es va discutir i barallar amb Francisco per causa d'aquesta dona.

Com a resultes d'aquesta enemistat els dos es varen citar a l'estació del tren de Barcelona-Vilanova, situada al moll de San Bertran, amb la finalitat de resoldre la seva enemistat. Era una mena de duel o "lance de honor" com deien els diaris, però sense l'èpica dels clàssics duels, amb pistoles o espades, padrins, i ni tota la parafernàlia associada.

Estació del moll de Sant Bertran de la línia Barcelona-Vilanova-Valls.
ca 1880. Font: Rails i ferradures

La trobada fou el 16 de maig a la tarda. Almirall va anar acompanyat d'un amic, José Sagrera de 23 anys. Quan Amargós els va veure els dos, va començar a discutir amb ells, es posà molt violent i recriminà el fet que Almirall anàs acompanyat i no vengués sol. Avançaren cap a Can Tunis i a l'alçada del Morrot va tenir lloc una baralla entre ells dos. El resultat fou que José Amargós va resultar mort d'un tir al cap i vàries ferides d'arma blanca. Francesc Almirall fou ferit d'un tret a la cama i el seu company José Sagrera va resultar il·lès.

Van detenir a Almirall i Sagrera, el qual portava una pistola i una navalla. Al lloc es trobar una altra arma de foc i un ganivet de grans dimensions.

El 7 de maig de 1894 va tenir lloc el judici per la mort de Antonio Amargós. El tribunal estava format per un jutge i per un jurat popular integrat per 12 persones. El judici era públic i va tenir una nombrosa assistència. El fiscal era Valentín Diez de la Lastra i l'acusació particular la duia Josep Roig i Bergadà. Els acusaven d'assassinat amb premeditació i traïdoria. 

L'advocat defensor d'Almirall era Manuel Gonzalez Vilart, i afirmava que el seu client sols era culpable d'homicidi, ja que la baralla havia estat un duel. Jaime Amer Peña era el defensor de Sagrera i afirmava que el seu client no havia intervingut en la baralla.

L'advocat i polític Josep Roig Bergadà

Durant el judici es donaren dues versions dels fets: la del fiscal i la dels advocats defensors.

El fiscal i acusació particular argumentaren que realment la intenció d'Almirall i Sagrera era matar a Antonio Amargós. Els dos havien preparat una trampa, de forma que quan Almirall i Amargós discutissin sols, Sagrera que estaria amagat, i amb una senyal acordada prèviament, aniria caps ells, ajudant a Almirall a matar a Amargós. Els amics i companys de treball afirmaven que Amargós era un bon treballador i fill. Per altra banda, en els moments dels fets passava un òmnibus per la carretera del Morrot en direcció a Can Tunis i varis passatgers veren com dues persones donaven ganivetades a un tercer. Segons l'autòpsia, Josep Amargós tenia una ferida de pistola al cap, i fins a 14 ganivetades en el cos.

Per la seva banda, l'advocat defensor d'Almirall va explicar que realment havia estat desafiat per Amargós a tenir un duel. Estava segur que se podria arreglar amistosament, però per precaució i pensant que podria ser objecte d'alguna trampa, va demanar al seu amic Josep Sagrera que l'acompanyàs i que l'ajudàs en cas de necessitat. Amargós de seguida es va posar molt violent i ell va ser qui va atacar amb una pistola a Almirall, i aquest es va veure obligat a defensar-se. Per altra banda, i segons es va confirmar en la reconstrucció dels fets, els testimonis de l'òmnibus no podien veure ell lloc on va tenir lloc la baralla, per tant les seves afirmacions no tenien cap valor probatori. L'advocat de Josep Sagrera argumentà que el seu client no va intervenir per res, i sols va acudir on estaven ells dos quan escoltà un tret.

Modelo de òmnibus sistema Ripert, Barcelona 1907.
Font: AMB

 
La sentència fou cadena perpetua per Francisco Almirall i José Sagrera pel delicte d'assassinat d'Antonio Amargós. També els varen condemnar a indemnitzar a 2000 pestes a la mare d'Amargós.

Hemeroteca

- El Diluvio, 17 de maig de 1893
- La Vanguardia 17 de maig de 1893, 9 de maig de 1894, 10 de maig de 1894, 11 de maig de 1894, 12 de maig de 1894
- La Publicidad, 9 de maig, 10 de maig, 11 de maig, 12 de maig de 1894

L'assassinat d'un Guàrdia Civil a Montjuic (1933)

A la crònica negra de Montjuïc, hi ha molts casos sense resoldre. No xerram de petits robatoris, baralles, etc. Estam parlant de delictes greus com en aquest cas. Lògicament els medis tècnics i humans que tenia la policia a finals del XIX i principis del XX no eren els mateixos d'ara i molts delictes quedaven sense resoldre.

Un d'aquests assassinats sense resoldre va ser el d'un Guàrdia Civil mort a Montjuïc al 1933. El cas va ocupar moltes pàgines de diaris i va tenir un important reso a Barcelona; es van detenir nombroses persones, però al final no es va trobar cap culpable de l'assassinat.

Tot va començar un dissabte, 25 de març de 1933, a la tarda, una parella de nòvios havia sortit d'uns dels "merenderos" de Montjuïc. Ell era Antonio Campos Ramírez, de 22 anys, Guàrdia Civil de professió i destinat a la caserna del carrer Ausiàs March de Barcelona. Ella, Josefina Fernández Moreno, de 19 anys, servia en una casa del mateix carrer on estava la caserna del seu nòvio.

Castell de Montjuïc, indicant el baluard Llengua de Serp, 1933.
Font: ICGC

Mentre anaven passejant per la muntanya, s'acostaren al castell, concretament a un dels baluards, el denominat Llengua de Serp, i els sortiren al pas, dos homes (molt joves i amb la cara descoberta) armats amb una pistola. Eren les 7:30 de la tarda. Els amenaçaren, Antonio i Josefina aixecaren les mans, de forma que els atracadors els pogueren registrar. Robaren el rellotge, la cartera i els diners d'ell.

Segons el testimoni de Josefina, quan un dels atracadors es va disposar a registrar una de les butxaques d'Antonio, ell digué:

— Aqui no encontraréis dinero; tengo sólo el
carnet de la guardia civil.

— ¡Ah! ¿Conque eres guardia civil?, li conestà un dels atracadors

Acte seguit li va disparà tres trets: dos en el pit i un en l'abdomen. Josefina es desmaià i els atracadors fugiren.

Una parella que estava pels voltants, escoltà els tirs, i acudint al lloc dels fets, els auxiliaren. Ell estava mort i a ella la traslladaren al castell. Un cop allà, avisaren del que havia passat. Quan uns soldats del castell es preparaven per iniciar una batuda pels voltants, el tinent Federico González va veure els atracadors escapant, i disparà contra ells, li respongueren disparant també. S'escaparen pel cementiri.

El Guàrdia Civil Antonio Campos.
Font: La Vanguardia

Avisat el jutjat, va començar a instruir les diligencies i ordenà el trasllat del mort al dipòsit de l'Hospital Militar. Durant el dies següents es feren diverses batudes per Montjuïc, i també pel districte de Drassanes, on es pensava que estaven amagats els assassins. Es feren diverses detencions de possibles sospitosos, però cap d'ells, va ser reconegut per Josefina com autors del robatori i assassinat.

El dia 27 per la tarda va tenir lloc l'enterrament. El seguici funerari va anar des de l'Hospital Militar del carrer Tallers fins el cementiri de Montjuïc i estava presidit per familiars, autoritats civils, militars i policial. El públic era molt nombrós.  

Enterrament del Guàrdia Civil Antonio Campos
27 de Març de 1933. Pérez de Rozas. Font: AFB

El dia 28 hi havia dues persones detingudes com a principals sospitosos:

- Manuel Vila de 30 anys, nascut a Cartagena, resident al carrer del Migdia, 10. Quan registraren la casa on vivia, li van trobar una pistola, de la qual no tenia permís. No va ser reconegut per Josefina. Com es movia molt per Montjuïc, el van mantenir detingut ja que podia proporcionar informació sobre els autors. Un taverner va explicar que el dia posterior als fets, Manuel Vila l'havia amenaçat amb matar-lo igual que havia fet amb el Guàrdia Civil. Com va demostrar on estava la tarda dels fets, el van posar en llibertat.

- Luis Vera Leal de 22 anys, nascut a Múrcia i resident al carrer del Este, 1. Va ser detingut perquè Josefina l'havia reconegut a les fitxes policials, però quan el va veure en persona, afirmà que no era ell. Fou reconegut per un soldat i un tinent com a la persona que van veure pels voltants del castell el dia de l'assassinat. No va ser reconegut per la propietària d'un merendero on els assassins havia estat la tarda del 25. Era el principal sospitós.

Al mes d'abril, els tribunals civils i els tribunals militars reclamen mútuament la competència del cas. Al juliol, el Tribunal Suprem decideix que el cas és competència de la jurisdicció ordinària i no militar.

A l'octubre se declara finalitzat el sumari amb un únic acusat. No obstant, l'acusat, Luis Vera, va ser posat en llibertat a principis de desembre, per tant es pot deduir que el judici no es va arribar a celebrar. Aquest fet ho corrobora la total absència de notícies sobre el judici.


Hemeroteca:

- El Diluvio, 26 març 1933, 28 març 1933, 29 març 1933, 30 març 1933, 31 març 1933, 2 abril 1933, 6 abril 1933, 12 abril 1933, 13 juliol 1933, 12 octubre 1933

- La Vanguardia, 28 març 1933, 29 març 1933, 31 de març 1933, 1 abril 1933, 2 abril 1933, 6 abril 1933, 12 abril 1933, 12 juliol 1933, 14 octubre 1933, 29 octubre 1933, 5 desembre 1933.

La misteriosa mort del nen del Morrot (1896)

El dimarts dia 18 d'agost de 1896, a La Vanguardia va aparèixer una breu notícia que deia:

"Desde anteayer por la mañana falta de su casa, calle de San Beltran, 11, 2º1ª, el niño Eduardo Costa, de 3 años, que viste con delantal azul a rayas negras. Sus padres están desconsolados y agradecerán se les dé razón del paradero de dicho niño"

Carrer de Sant Bertran
Font: No te quejarás por la flores que te he traído

En un principi semblava una de les moltes notícies sobre la desaparició de nens que publicaven els diaris. La pèrdua i abandonament de nens suposava un problema de tal importància a Barcelona que fins i tot les Ordenances Municipals contemplaven aquest assumpte, indicant com s'havia de procedir en aquests casos (1).

Ordenances Municipals de Barcelona, 1891

Però el fet que estàs implicat un nen de pocs anys i el tràgic final va fer d'aquesta desaparició, un cas molt seguit entre el ciutadans barcelonins. 

La desaparició es va produir al Paral·lel (abans Avinguda Marques del Duero) el dia 16 d'agost. Eduardo estava jugant en una font del carrer Sant Bertran i en un moment donat, el seu germà es va adonar que havia desaparegut. La família vivia en el carrer Sant Bertran, un petit carrer proper al Paral·lel.

Situació del carrer Sant Bertran (punt vermell).
Barcelona 1891. Font: ICGC

Anaven passant els dies sense notícies del nen desaparegut, quan a la nit del 21 d'agost un home mentre passejava per Montjuïc va descobrir un cadàver a l'interior d'una cova a la zona del Morrot, darrera una fàbrica de filferro.

El dia següent, el 22 d'agost, la policia va acudir a l'esmentada cova on trobà el cadàver, que tant per les característiques físiques com per la vestimenta es va comprovar que corresponia a nen desaparegut Eduardo Costa. El cadàver fou traslladat al cementiri de Montjuïc.

Lloc aproximat del Morrot on
es va trobar el cadàver. Font: ICGC

Un fet que va cridar molt l'atenció és que el cadàver del nen estava pràcticament descompost i portava una corda lligada al coll. Donat l'estat del cos no es va poder observar a primera vista cap cop ni ferida que li provocàs la mort. L'autòpsia no va donar resultats útils sobre la causa de la mort. Del cos únicament restava l'esquelet i en les extremitats inferiors quedaven fragments de teixits musculars.

Els pocs dies que havien transcorregut entre la desaparició (16 d'agost) i el seu descobriment a Montjuïc (21 d'agost), sobtava molt l'alt grau de descomposició del cadàver i que fos tan desigual. Aquests fets van fer pensar que s'havia utilitzat algun agent químic que acceleràs el procés de descomposició. Se va procedir a analitzar la roba per corroborar aquest fet.

La inspecció de la cova on va ser trobat donaren varis resultats: es trobaren restes de sang a l'exterior i també dents i ossos del nen. Aquests dades indicaven que el nen no morí a la cova, sinó que el seu cadàver (ja en descomposició) va ser traslladat i amagat a la cova.

Zona del Morrot. Fàbrica de Riviere e Hijos. 1916. Font: ANC

Per ajudar a aclarir el cas s'interrogaren a diverses persones que vivien a les coves properes i al carrer de Sant Bertran. Entre elles, van interrogar i detenir una persona (un "idiota o pseudoidiota" segons El Diluvio) que vivia a una cova de la zona. Les seves declaracions havien estat contradictòries i havia evitat explicar on estava el dia que va desaparèixer el nen. A més l'havien vist el mateix dia de la desaparició en el carrer San Bertran demanat almoina.

La manca d'informació concreta sobre la causa de la mort i de testimonis que fossin d'utilitat per aclarir el cas, va generar tot un seguit de teories diverses: mort per estrangulament, mort per una venjança, etc.

La hipòtesi més plausible i segons explica la premsa és que el nen va entrar dins alguna de les fàbriques dels voltants, i va caure dins una caldera on morí abrasat. Això també explicaria l'alt grau des descomposició del cadàver. Per eludir responsabilitats, algú de la fàbrica va treure el cos i el va amagar dins una cova a Montjuïc.

Es va prendre declaració als encarregats de fàbriques de la zona, però no es va obtenir cap resultat.

A principis de setembre es fa una nova inspecció visual de la cova: es troben dents, ossos i pel. El fet de trobar pèl descartava en un principi l'ús de productes químics i per tant es corroborava l'accident de la caiguda del nen dins una caldera.

Caricatura referint-se la misteriosa desaparició
La Tomasa : actualitats: Núm. 418 (3 set. 1896)

Al cap d'uns anys, apareixen de nou més notícies sobre aquest assassinat. Resulta que un tal Josep Aleu Salas  havia estat detingut per furt l'agost de 1901, i segons els diaris era un dels tres autors de l'assassinat del nen al Morrot l'any 1896. 


Notes

1 - La problemàtica de de les criatures perdudes era greu a Barcelona. Els nens i nenes perduts o abandonats havien de ser conduïts a dependències municipals, però principalment el seu destí era l'Asilo Municipal del Parque fundat al 1886 per l'Ajuntament. Aquest centre municipal ubicat al Dipòsit de les Aigües del Parc de la Ciutadella estava destinat a albergar temporalment persones pobres i velles sense recursos. També acollia infants abandonats, pobres o perduts.

Per fer-se una idea de la quantitat de nens perduts, incloc una relació de les actuacions de la Guàrdia Municipal, durant una setmana a l'any 1914, i com es veu, les actuacions relacionades amb criatures perdudes era important.

Font: Gaseta Municipal de Barcelona, 11/11/1914

Hemeroteca

- La Vanguardia: 18 d'agost de 1896, 23 d'agost de 1896, 24 d'agost de 1896, 25 d'agost de 1896, 29 d'agost de 1896, 5 de setembre de 1896.

- El Diluvio: 23 d'agost de 1896, 24 d'agost de 1896, 25 d'agost de 1896, 27 d'agost, 29 d'agost de 1896, 1 de setembre de 1896, 3 de setembre de 1896, 5 de setembre de 1896.

- La Veu de Catalunya: 5 ag. 1901. 

 

El parricidi del carrer Font Honrada (1891)

La tranquil·la barriada de la França Xica que veim avui dia, poc tenia que veure amb el que era a l'any 1891, quan es va produir l'assassinat que descriurem a continuació.

Fa més de 100 anys, els terrenys coneguts com la França (o França Xica en ocasions), ocupaven més espai del que avui ocupen. La zona estava poc poblada, alguna planta baixa o blocs de pisos, construccions precàries, barraques. Com es pot observar en el mapa adjunt, la major part del barri estava sense construir, predominaven els descampats, horts, magatzems, bòbiles, petites indústries. D'aquells anys, del 1885, és precisament el primer pla d'urbanització de la zona proposat per Josep Amargós (1).

Mapa de la França, 1885. Font: AMB

En aquest ambient es va produir un parricidi, l'esposa i fillastre d'un home el van assassinar quan estava begut.

Tot va començar a les 6 de la matinada del 21 de setembre de 1891 en el carrer Sant Joaquin (actual carrer de Font Honrada), quan el vigilant nocturn de la zona va trobar el cos sense vida d'un home, estirat al terra i amb una important ferida a la regió abdominal. El fet ja el recullen tant La Vanguardia del dia 22 de setembre de 1891 com el Diluvio del mateix dia. 

Tot d'una es va sospitar que aquell mort no s'havia produït per causes naturals: les ferides abdominals eren molt importants, fet que era incompatible amb la manca de sang al terra i sobre el cos. Curiosament, la ferida estava tapada amb una tovallola i envoltada per una faixa. Tot feia pensar, en que l'havien assassinat en un altre lloc i l'havien traslladat a aquell carrer de la França.

El mort era Pedro Salvador Salzoso (2), natural d'Olva (Terol), de 40 anys i jornaler de professió. Pedro estava casat amb Manuela Salvador Villena, de 58 anys, i vivien junts al carrer San Joaquin, 5. La relació entre ells havia començat anys abans quan ell vivia amb ella com a rellogat. Ell estava interessat en una de les filles de Manuela, però veient les poques possibilitats que tenia d'establir una relació amb ella, es va decidir a casar-se amb la mare.

Lloc del crim segons un plànol de 1885.
Font: AMB

Del seu primer matrimoni, Manuela tenia tres fills: Domingo, Ramona i Manuela. El dos primers vivien amb ella a la casa de San Joaquin. Manuela (filla) estava casada i vivia amb el seu marit en el veí carrer de Mare de Déu del Remei, 55 . Per la seva banda, Pedro i Manuela tenien una filla pròpia, anomenada Teresa de 8 anys.

Segons els veïns les relacions entre ell i la dona eren conflictives, en moltes ocasions se'l veia begut. Per altra banda i segons informacions del Diluvio dels dies 23 i 26, Pedro havia guanyat un premi important (1000 duros) a la loteria. 

Els registres i declaracions posteriors van donar com a resultat la detenció de 9 persones (Manuela, els seus tres fills, el gendre, i 4 rellogats). De les declaracions fetes es va comprovar que hi havia importants contradiccions. A més en els registres efectuats es trobaren proves suficients (tovalloles, roba de la víctima, sang, diners, etc) per implicar els detinguts.

Les declaracions de Teresa, la filla petita, foren fonamentals per aclarir el cas. Resulta que Teresa va explicar que a la nit del  20 de setembre acompanyà al seu pare a la taverna "La campana" on va jugar a cartes i begué alcohol. Hores més tard, ja completament borratxo van tornar a la casa de San Joaquin sobre les 22 hores. També declarà que un cop allà, va veure com la seva mare Manuela i el seu tio Domingo agafaren al seu pare aprofitant el seu estat i el mataren a ganivetades, referint-se especialment al seu tio qui fou el més actiu.

Plànol del lloc del crim (3).
Font: La Vanguardia 26/09/1891

El judici va tenir lloc un any després, concretament, del 29 de novembre a l'1 de desembre de 1892. Alguns fets, ja apuntats en un principi, es van aclarir, entre ells, les males relacions existents entre Pedro i la seva dona Manuela: les freqüents discussions, els maltractament que sofria Manuela, l'alcoholisme i avarícia d'ell.

El Ministeri Fiscal acusava a Manuela Salvador d'autora  de  un  delicte de
parricidi, així com al seu fill Domingo. A ella se li afegia la circumstancia d'alevosia, i a ell el de parentesc. A la resta se'ls acusava d'encobridors. Curiosament, no s'esmenta res sobre el mòbil del delicte que s'havia proposat en un principi: el robatori.

Imatge actual del lloc del crim

Finalment, la sentència va declarar com autor de la mort de Pedro, al seu fillastre Salvador, que ja s'havia declarat autor del parricidi. Condemnant a 13 anys de presó i al pagament de 3000 pessetes d'indemnització als hereus del mort. Es va concloure que els maltractes soferts per Manuela, varen induir al seu fill Salvador a matar-lo, considerant aquesta circumstancia com un fet atenuador. Manuela (la dona), així com Ramona i Manuela (les filles de Manuela) que estaven acusades com a còmplices i encobridores respectivament del parricidi van ser declarades innocents, al igual que la resta de detinguts.

Notes:

1 - Josep Amargós Samaranch. Els primer intents d'urbanització de Montjuïc (1887-1914)

2 - El nom de la víctima va variant en les diverses notícies (Pedro Salvadó, Pedro Zarcoso Salvadó, Pedro Zarzoso). He optat per escollir el nom que es dona durant el judici.

3 - El lloc on es va produir el parricidi és als voltants de l'encreuament del carrer Mare de Déu del Remei i Font Honrada. Segons el plànol adjunt, on hi hauria d'haver l'antiga parròquia de Santa Madrona, indica que hi ha un passatge i un solar. L'església es va inaugurar el 1888, per tant ja estava construïda al 1891.


Hemeroteca

- La Vanguardia del  22, 25, 26 de setembre de 1891, 29 i 30 de novembre de 1892, 1 de desembre de 1892.

- El Diluvio del 22, 23, 25, 26 i 27 de setembre de 1891

L'assassinat de la taverna del carrer Concordia (1900)

A les tres de la matinada del 20 de maig de 1900, varis individus varen avisar al sereno que en un taverna del carrer Laurel del Poble-sec (actual Concòrdia) havia ocorregut una baralla i una persona estava ferida. 
 

Lloc dels fets. Carrer Laurel del Poble Sec
Plano General de Barcelona, 1900. ICGC.

Desplaçats al lloc dels fets, el sereno i la policia varen trobar un home ferit al mig d'un gran bassal de sang. Es tractava de Miguel Rubio. Donada la importància de la ferida que tenia a l'engonal dret varen transportar-lo a la Casa del Socorro del carrer Rosal. Allà un metge li fa fer les primeres cures i veient la gravetat del ferit va ordenar dur-lo a l'Hospital de Santa Creu i Sant Pau.

Unes hores abans d'aquests tràgics fets, Miguel havia acudit a una taverna (1) del carrer Laurel per prendre unes cerveses amb uns amics. Mentre estava allà, un dels clients es va queixar de que l'hi havien robat el rellotge. Per aclarir el fet, el propietari de la taverna va demanar a tots els clients que es despullassin per veure qui havia robat el rellotge. Miguel Rubio es va negar a fer-ho. El propietari del rellotge robat, davant la negativa a despullar-se i pensant que era el culpable del robatori, va dirigir-se a ell i l'apunyalà amb una navalla. Acte seguit va escapar de la taverna. S'ignorava el seu nom i domicili, sols que era apodat com el "Mamella".

A l'Hospital de Santa Creu, el jutge de guàrdia va intentar prendre declaració a Miguel, però aquest estava molt greu i no va poder parlar.

Durant el matí del 21, la seva novia es va presentar a l'hospital, explicant que el dia anterior s'havia de casar amb el ferit. Donada la situació, es va accedir a que la boda es celebràs allà mateix.

Ell va morir a la tarda.

Al lloc dels fets, actualment hi ha la Taverna Can Margarit

Hemeroteca

- El diluvio 21 de maig de 1900 
- La Vanguardia, 21 de maig de 1900

Notes 

1 -  Segons l'Anuari Riera dels anys 1899 i 1901 en el carrer Laurel (actual Concòrdia) sols hi havia una taverna, situada en el número 69, propietat d'Antonio Albareda. Segons els plànols de Barcelona de l'any 1933 (full A2) del Servicio Topografico del Ayuntamiento disponible a l'ICGC, el número 69 estava situat al carrer del Sitio de 1714 (abans Laurel/Concòrdia), just al front del començament del carrer Olivo (actual Olivera). Actualment, la taverna del número 69 encara existeix, amb el nom de Taverna Can Margarit. El carrer i el número de l'edifici han canviat, ara és el carrer Concòrdia, número 21.

L'ebenista esquarterat de Miramar (1910)

El matí del dia 1 de març de 1910, uns obrers que treballaven en les obres d'ampliació del port van baixar a un pou (situat entre el pont del tren i la carretera del Morrot, sota la bateria Buenavista) per accedir a una claveguera col·lectora situada a la zona de Miramar. Al fons del pou van realitzar una macabra troballa: un sac de ciment que contenia el tronc d'un home. Li faltaven els braços, cames i cap. No duia cap identificació ni senyal que pogués aclarir de qui era el cos.

En poc temps, la notícia es va escampar per tota la ciutat. El mateix dia 1 a la tarda, ja hi havia diaris que publicaven la notícia sobre el sinistre descobriment. L'esquarterament de la víctima i la troballa del tronc van impressionar en gran mesura a tota la ciutadania. A més, cal afegir el fet que des de 1879 no se havia produït cap assassinat amb esquarterament a Barcelona.

El Diluvio, ed. Tarde, 1 de març de 1910

A la tarda, al Rec Comtal (al voltant del pont situat al carrer Roger de Flor-Ausias March), van trobar la resta del cos. Dins un sac se trobaren les dues cames; els dos braços van ser localitzats a una zona propera, així com també el cap, el qual estava parcialment cremat.

Recollida dels restes de l'assassinat, Juan Folch al Rec Comtal.
Font: La Actualidad, 8 de març de 1910

Durant aquells dies, un ebenista anomenat Juan Folch Caballero, d'uns 45 anys, amb un taller al carrer Ludovico Pío nº 9 (actualment Lluís el Piadós) havia desaparegut misteriosament i feia dos dies que no es sabia res d'ell. Aquesta desaparició va fer sospitar que el cos aparegut podia ser d'aquesta persona, com posteriorment es va confirmar. 

Immediatament a la tarda van detenir a la seva dona, coneguda pels seus veïns com Júlia la boja, ja que diverses proves apuntaven ella com l'autora del crim. Realment el seu nom no era Júlia, sinó Joaquina. El seu nom vertader era Joaquina Cotura Valls. Tenia 30 anys, nascuda San Martí Sapresa de Girona i la seva família vivia a Granollers.

Joaquina Cotura Valls, la parricida.
Font: La Actualidad, 8 de març de 1910

També es va descobrir que realment Juan i Joaquina no estaven casats, però vivien junts des de feia anys. Es sabia que ella havia treballat en diverses bars de Barcelona on va conèixer a Juan. La parella tenia dos fills: Angel de 5 anys i Jacinta de 13 mesos. Els veïns afirmaven que la convivència entre ells no era bona i les discussions eren molt freqüents. Les discussions i baralles eren continues. Aquesta mala convivència s'atribuïa al caràcter violent d'ella i al fet que tenia les facultats mentals disminuïdes.

També foren detinguts l'encarregat del taller Francisco Puig i tres operaris, els quals van ser posats en llibertat posteriorment, malgrat ella insistia en que l'encarregat havia estat còmplice de l'assassinat. 

Indicació del lloc de l'assassinat (1) i llocs on es trobaren les restes del mort (2 i 3).
Font: Plano de Barcelona, 1910. ICGC

Totes les proves i testimonis apuntaven que ella era l'autora del parricidi. L'assassinat es va produir el 27 de febrer per la nit. Les causes de la mort es desconeixien, però probablement durant una de les discussions, ella el va colpejar fortament en el cap, o li va donar un fort cop mentre dormia. Una vegada mort, el va esquarterar i va amagar les diverses parts del cos a la Riera del Bogatell i a Miramar.

Hi havia nombroses proves que implicaven a Joaquina. Va ser vista per diversos testimonis portant sacs sospitosos, i tornant a casa sense els sacs.  També va ser vista asseguda al costat del pou de Miramar on van trobar el tors. A la seva casa, també hi havia múltiples proves que la implicaven (sang a les parets, roba, etc).

Un dels punts més dubtosos era si havia comès l'assassinat ella sola o havia tengut algun còmplice, ja fos per esquarterar-lo o llençar els sacs amb les restes del seu cos. Però en cap moment es va poder provar que havia tengut ajuda.

El 5 de març de 1910, Joaquina va ser ingressada, entre crits i esbroncades de la gent que l'esperava, a la presó de dones del carrer Reina Amàlia.

El 5 d'abril va concloure la investigació, el sumari ja estava finalitzat i a l'espera d'iniciar el judici.

L'estat mental de l'assassina es veu que anava empitjorant. Les preses fins i tot  es queixaven del seus crits i accions. En previsió de fer un seguiment de la seva salut i també de cara al proper judici, el mes d'agost Joaquina va començar a rebre visites periòdiques de metges i forenses.

Presó de dones de reina Amalia, 1880. Josep Esplugas.
Font: AMB

Al novembre de 1910 es tenia previst iniciar el judici contra ella, però es va haver de suspendre donat el seu greu estat de salut. L'abril de 1911 es va suspendre de nou el judici degut a la seva salut.

A partir d'aquest moment els diaris no publiquen més notícies sobre el parricidi

Per acabar l'apunt, destacar la rapidesa en la resolució del cas, fet que va "incomodar" a alguns diaris. Pràcticament en 24 hores va estar resolt el crim. Per exemple, el diari La Dinastia de 3 de març de 1910 afirmava que sobre el crim que "ha perdido buena parte de su interés". La setmanari satíric La Campana de Gràcia també publica un breu article "queixant-se" de la rapidesa en la resolució de l'assassinat.

Campana de Gràcia, 5 de març de 1910

Hemeroteca

La Vanguardia - 2 de març de 1910 (pag. 4), 3 març 1910 (pg. 3), 4 març 1910 (pág. 3), 5 març 1910 (pág. 2), 6 març 1910 (pág. 4), 9 març 1910 (pág. 4), 12 de març 1910 (pág. 4), 17 de març 1910 (pág. 5), 5 abril 1910 (pág. 3), 15 juliol 1910 (pág 10), 23 agost 1910 (pág. 2), 13 novembre 1910 (pág. 3), 23 abril 1911 (pág. 6)

El Diluvio - 1, 2, 3, 4, 5, 8 de març de 1910

La Actualidad - 8 de març de 1910

La Publicidad - 3 de març de 1910, 5 abril 1910, 8 i 23 d'agost de 1910 

La Campana de Gracia - 5 de març de 1910