Estafa al moll de Sant Bertran (1876)

Les estafes i estafadors s'havien convertit en una autèntica plaga a Barcelona a finals del XIX i quasi diàriament es publicaven notícies sobre estafes que s'havien produït a la ciutat. Entre les moltes modalitats d'estafes i enganys, en aquest apunt descriurem un tipus d'estafa anomenada Flima (1) i que va tenir lloc a Montjuïc. 

El primer pas en qualsevol estafa era que l'estafador havia de trobar la víctima adient, l'anomenat per ells com el primo. Normalment, era una persona amb aspecte de ser fora de Barcelona, tant per la seva vestimenta, com per la forma d'actuar. En aquest cas, l'estafador va trobar les seves víctimes al moll de Sant Bertran (2). Eren un pare i fill que venien d'un poble i que contemplaven la mar i les obres que es feien a aquella zona.

Moll de Sant Bertran en obres, 1868-1972, Jean Laurent

L'estafador es va acostar i començà a conversar amb ells. En un moment donat, els va proposar pujar a Montjuïc i veient la simpatia i aspecte de bona persona del nou amic, acceptaren. Ja en una zona solitària de Montjuïc, l'amic casualment va trobar una capsa a terra. Realment no l'havia trobada, sinó que ell ja la portava i va simular trobar-la. 

Quan obriren la capsa, observaren impressionats una agulla de pit que semblava d'or i adornada amb nombroses pedres precioses

Mentre tots tres admiraven la troballa, un senyor casualment va passar al seu costat. I casualment també era entès en valoracions de joies com la que havien trobat, afirmant que l'agulla podria tenir un valor en 500 i 600 duros. Una autèntica fortuna. Tot seguit marxà. 

Com es pot suposar, el senyor entès en joies era un company de l'estafador, que com a missió tenia posar l'esquer i fer pensar al pare i fill que havien fet una gran troballa. 

El pare i el fill estaven realment emocionats per la descoberta. El descobridor de l'agulla, els hi va explicar que no es podia fer càrrec de l'agulla i els oferí comprar-la per 22 pessetes, un valor insignificant respecte al seu vertader valor.

Lògicament, el pare i el fill veient el bon negoci, acceptaren el tracte i pagaran les 22 pessetes per l'agulla. L'estafador es va acomiadar d'ells i pare i fill guardaren l'agulla tots il·lusionats. 

A la nit, van poder fer valorar l'agulla i el resultat era que l'agulla valia sols 10 reals. 

Acabarem amb el final de l'article on descrivia aquesta estafa: 

Ahora á nuestros lectores les parecerá imposible que este engaño pueda repetirse por lo conocido y gastado del medio empleado para realizarlo, y sin embargo, es verdad. Por esto damos publicidad al hecho, para ver si á fuerza de menudear los relatos de esta especie, se consigue que los menos ilustrados lean algún dia tales hechos y aprendan á no dejarse tentar por la codicia. 

Font: La Imprenta : diario de avisos, noticias y decretos: Año 1876, No. 321 (18 nov. 1876) Ed. Tarde

1- Flima és una paraula del caló, llengua dels delinqüents, i significa: calderilla, moneda de coure. Estret del llibre Fuera de la ley. Volumen 1 (1900-1923). VV. AA. La Felguera

2 - Les obres del moll de Sant Bertran es van iniciar a finals de 1869. L'any del fet, 1876, encara no havien finalitzat

La bruixa del Poble-sec (1893)

Dins aquest bloc sobre la crònica negra de Montjuïc i Poble-sec, aquest cas és el primer relacionat amb una estafa. Tenint en compte que eren un lloc amb població obrera, no cal dir que els diners no abundaven molt en aquesta barriada, i per tant es fa estrany una estafa. Però per altra banda, el baix nivell cultural i les supersticions d'aquella època, era un factor que l'afavoria.

Barriada del Poble-sec al 1891. Font: ICGC

La notícia sobre l'estafa es va publicar el 8 de juny de 1893 a La Vanguardia i a El Diluvio. Segon s'indica "en la plaza de Pueblo Seco" (suposo que a la plaça del Sortidor) exercia la seva labor una vident (bruja o cartera segons els diaris), elaborant pocions màgiques, endevinant el futur, etc. Es veu que s'havia anat guanyant la fama al barri, i era coneguda en el Poble-sec.

A ella va acudir una dona d'uns 60 anys (no mencionen el nom) a la qual havia deixat el marit feia anys i volia fer-lo retornar al seu costat. La vident va demanar-li inicialment una onze d'or (segons altres diaris 16 duros columnarios), però després de negociar-ho, acordaren que acceptaria 4 duros columnarios.

Duros de las columnas o columnarios

La vident afirmà que el desig es compliria en poc temps gràcies als seus poders, però era necessari que la dona estafada elaboràs personalment una poció màgica.

El diari El Diluvio (8/6/1893), explica d'aquesta forma la preparació de la poció.

"Una vez la cartera tuvo en su poder los cuatro duros, manifestole que con ellos haría lo indispensable para obtener el resultado apetecido, pero que era además preciso para el feliz éxito del mismo que fuera buscar en el cementerio dos puñados de tierra de la fosa común; que fuera buscar al propio tiempo y personalmente un litro de agua del mar, y que se hiciera con nueve cabezas de otras tantas sardinas-arenques, y que después hiciera de todo ello un amasijo, que lo guardara y que por espacio de nueve dias siempre que tuviera necesidad de hacer aguas menores lo verificara en el amasijo."

Passat un temps i veient que la poció no tenia l'efecte desitjat, la dona va tornar a la vident per demanar explicacions. Aquesta li indicà que segurament era degut a que no havia fet exactament el que ella li havia demanat. Segons la vident, era necessari fer nous encanteris per aconseguir la tornada del seu marit, i per fer-los li calien més diners.

La pobra estafada, que no tenia diners per pagar-li de nou, va oferir-li una verge dels Dolors que tenia a casa. La vident li va exigir que abans de posar-se a treballar li havia de donar la verge, a la qual cosa ella accedí.

Passats més de dos mesos d'això, la dona abandonada començà a sospitar que tot havia estat un engany i va acudir a les autoritats per informar del cas.

Els dos articles que expliquen el fet acaben amb unes afirmacions com aquestes publicades en el Diluvio (8/6/1893):

"Parece increible que a finales del siglo XIX y en una ciudad tan culta como la nuestra, tenga la prensa que dar cuenta de hechos que demuestran una ignorancia y un atraso en el camino del progreso verdaderamente lamentables"

Hemeroteca

La Dinastia, 8 de juny de 1893
La Vanguardia, 8 de juny de 1893