Mort a la bòbila del carrer Grases (1895)

A part de la famosa pedra de Montjuïc, la muntanya també ha estat un important font d'argila. Aquest material sedimentari i fàcilment modelable és bàsic en la construcció, ja que és la matèria primera per fabricar elements com les teules i maons.

El naixement de l'Eixample a mitjans del XIX i la conseqüent forta activitat constructora associada, van crear una important necessitat de materials de construcció. Per aquest motiu, les zones d'aflorament argilosos van ser fortament explotades a Barcelona. Entre aquestes zones podem esmentar la part baixa de Montjuïc, contigua al Poble-sec.

Mapa geològic de Montjuïc i la zona portuària. Font: GeoVentayol

Aquest fet provocà la construcció de nombroses bòbiles en aquest barri, concretament als barris de Santa Madrona i la França Xica. Normalment eren petites instal·lacions situades al costat dels llocs on treien l'argila.

El treball es feia majoritàriament a l'aire lliure. Una vegada extreta l'argila, s'havien d'eliminar les impureses (pedres, vegetals, etc) i afegir-hi aigua per preparar la pasta. Amb la pasta, i mitjançant motlles, s'elaboraven els maons i teules. Un cop fets, es deixaven assecar a l'exterior i posteriorment es procedia a la seva cocció en un gran forn (En aquest bloc se detalla el procés de fabricació).

Plànol d'una bòbila amb un forn Hoffman al 1920. Font: AMB

Per tant en totes les bòbiles, una de les característiques externes més evidents era la presència d'una gran xemeneia associada a forns senzills (tipus àrab) o més complexos (tipus Hoffman).

En un principi aquestes bòbiles no creaven cap problema ja que estaven allunyades de les zones poblades. Però el creixement del barri va provocar que les cases i carrers cada vegada s'hi acostassin més i començassin a generar molèsties als veïns.

Ja al 1883, apareix una notícia a La Vanguardia (14/6/1883), on criden l'atenció sobre una mina d'extracció de terres situada al final del carrer Creu dels Molers, i que està originant esquerdes a les cases del voltants i provocant la caiguda de tanques.

Però la mort d'un treballador d'una bòbila situada a la França Xica, segons explica La Vanguardia del 6 de juliol de 1895, va fer evident la greu problemàtica veïnal que generaven aquestes instal·lacions. Aquest treballador feia feina en una bòbila del carrer Grases, estava extraient argila, quan un despreniment de terra el va sepultar, matant-lo a l'acte.

Voltants del carrer Grases segons un plànol de Barcelona de 1885.
Font: ICGC

Dos dies després del fets la mateixa Vanguardia (9 de juliol de 1895) publicà un llarg article on recollia les queixes veïnals derivades del treball de les bòbiles d'aquell carrer.

Resulta que poc a poc, l'argila de la zona s'havia anat esgotant, fet que obligava als propietaris de les bòbiles a fer excavacions més fondes. Aquestes excavacions es feien sense cap tipus de seguretat amb el perill que això implicava pels treballadors. Per altra banda, també es queixaven que les excavacions feien malbé els camins, tement que es produïssin de nou despreniments i esfondraments de terra. Segons les ordenances municipals, aquest tipus d'indústries estaven prohibides dins zones habitades. Per últim demanaven que l'Alcalde ordenàs urgentment el cessament d'aquestes activitats.  

Fàbrica de maons a Montjuïc. 1916. Brangulí. Font: ANC

Hemeroteca

- La Vanguardia, 7 de juliol de 1895

- La Vanguardia, 9 de juliol de 1895

El parricidi del carrer Font Honrada (1891)

La tranquil·la barriada de la França Xica que veim avui dia, poc tenia que veure amb el que era a l'any 1891, quan es va produir l'assassinat que descriurem a continuació.

Fa més de 100 anys, els terrenys coneguts com la França (o França Xica en ocasions), ocupaven més espai del que avui ocupen. La zona estava poc poblada, alguna planta baixa o blocs de pisos, construccions precàries, barraques. Com es pot observar en el mapa adjunt, la major part del barri estava sense construir, predominaven els descampats, horts, magatzems, bòbiles, petites indústries. D'aquells anys, del 1885, és precisament el primer pla d'urbanització de la zona proposat per Josep Amargós (1).

Mapa de la França, 1885. Font: AMB

En aquest ambient es va produir un parricidi, l'esposa i fillastre d'un home el van assassinar quan estava begut.

Tot va començar a les 6 de la matinada del 21 de setembre de 1891 en el carrer Sant Joaquin (actual carrer de Font Honrada), quan el vigilant nocturn de la zona va trobar el cos sense vida d'un home, estirat al terra i amb una important ferida a la regió abdominal. El fet ja el recullen tant La Vanguardia del dia 22 de setembre de 1891 com el Diluvio del mateix dia. 

Tot d'una es va sospitar que aquell mort no s'havia produït per causes naturals: les ferides abdominals eren molt importants, fet que era incompatible amb la manca de sang al terra i sobre el cos. Curiosament, la ferida estava tapada amb una tovallola i envoltada per una faixa. Tot feia pensar, en que l'havien assassinat en un altre lloc i l'havien traslladat a aquell carrer de la França.

El mort era Pedro Salvador Salzoso (2), natural d'Olva (Terol), de 40 anys i jornaler de professió. Pedro estava casat amb Manuela Salvador Villena, de 58 anys, i vivien junts al carrer San Joaquin, 5. La relació entre ells havia començat anys abans quan ell vivia amb ella com a rellogat. Ell estava interessat en una de les filles de Manuela, però veient les poques possibilitats que tenia d'establir una relació amb ella, es va decidir a casar-se amb la mare.

Lloc del crim segons un plànol de 1885.
Font: AMB

Del seu primer matrimoni, Manuela tenia tres fills: Domingo, Ramona i Manuela. El dos primers vivien amb ella a la casa de San Joaquin. Manuela (filla) estava casada i vivia amb el seu marit en el veí carrer de Mare de Déu del Remei, 55 . Per la seva banda, Pedro i Manuela tenien una filla pròpia, anomenada Teresa de 8 anys.

Segons els veïns les relacions entre ell i la dona eren conflictives, en moltes ocasions se'l veia begut. Per altra banda i segons informacions del Diluvio dels dies 23 i 26, Pedro havia guanyat un premi important (1000 duros) a la loteria. 

Els registres i declaracions posteriors van donar com a resultat la detenció de 9 persones (Manuela, els seus tres fills, el gendre, i 4 rellogats). De les declaracions fetes es va comprovar que hi havia importants contradiccions. A més en els registres efectuats es trobaren proves suficients (tovalloles, roba de la víctima, sang, diners, etc) per implicar els detinguts.

Les declaracions de Teresa, la filla petita, foren fonamentals per aclarir el cas. Resulta que Teresa va explicar que a la nit del  20 de setembre acompanyà al seu pare a la taverna "La campana" on va jugar a cartes i begué alcohol. Hores més tard, ja completament borratxo van tornar a la casa de San Joaquin sobre les 22 hores. També declarà que un cop allà, va veure com la seva mare Manuela i el seu tio Domingo agafaren al seu pare aprofitant el seu estat i el mataren a ganivetades, referint-se especialment al seu tio qui fou el més actiu.

Plànol del lloc del crim (3).
Font: La Vanguardia 26/09/1891

El judici va tenir lloc un any després, concretament, del 29 de novembre a l'1 de desembre de 1892. Alguns fets, ja apuntats en un principi, es van aclarir, entre ells, les males relacions existents entre Pedro i la seva dona Manuela: les freqüents discussions, els maltractament que sofria Manuela, l'alcoholisme i avarícia d'ell.

El Ministeri Fiscal acusava a Manuela Salvador d'autora  de  un  delicte de
parricidi, així com al seu fill Domingo. A ella se li afegia la circumstancia d'alevosia, i a ell el de parentesc. A la resta se'ls acusava d'encobridors. Curiosament, no s'esmenta res sobre el mòbil del delicte que s'havia proposat en un principi: el robatori.

Imatge actual del lloc del crim

Finalment, la sentència va declarar com autor de la mort de Pedro, al seu fillastre Salvador, que ja s'havia declarat autor del parricidi. Condemnant a 13 anys de presó i al pagament de 3000 pessetes d'indemnització als hereus del mort. Es va concloure que els maltractes soferts per Manuela, varen induir al seu fill Salvador a matar-lo, considerant aquesta circumstancia com un fet atenuador. Manuela (la dona), així com Ramona i Manuela (les filles de Manuela) que estaven acusades com a còmplices i encobridores respectivament del parricidi van ser declarades innocents, al igual que la resta de detinguts.

Notes:

1 - Josep Amargós Samaranch. Els primer intents d'urbanització de Montjuïc (1887-1914)

2 - El nom de la víctima va variant en les diverses notícies (Pedro Salvadó, Pedro Zarcoso Salvadó, Pedro Zarzoso). He optat per escollir el nom que es dona durant el judici.

3 - El lloc on es va produir el parricidi és als voltants de l'encreuament del carrer Mare de Déu del Remei i Font Honrada. Segons el plànol adjunt, on hi hauria d'haver l'antiga parròquia de Santa Madrona, indica que hi ha un passatge i un solar. L'església es va inaugurar el 1888, per tant ja estava construïda al 1891.


Hemeroteca

- La Vanguardia del  22, 25, 26 de setembre de 1891, 29 i 30 de novembre de 1892, 1 de desembre de 1892.

- El Diluvio del 22, 23, 25, 26 i 27 de setembre de 1891

La bruixa del Poble-sec (1893)

Dins aquest bloc sobre la crònica negra de Montjuïc i Poble-sec, aquest cas és el primer relacionat amb una estafa. Tenint en compte que eren un lloc amb població obrera, no cal dir que els diners no abundaven molt en aquesta barriada, i per tant es fa estrany una estafa. Però per altra banda, el baix nivell cultural i les supersticions d'aquella època, era un factor que l'afavoria.

Barriada del Poble-sec al 1891. Font: ICGC

La notícia sobre l'estafa es va publicar el 8 de juny de 1893 a La Vanguardia i a El Diluvio. Segon s'indica "en la plaza de Pueblo Seco" (suposo que a la plaça del Sortidor) exercia la seva labor una vident (bruja o cartera segons els diaris), elaborant pocions màgiques, endevinant el futur, etc. Es veu que s'havia anat guanyant la fama al barri, i era coneguda en el Poble-sec.

A ella va acudir una dona d'uns 60 anys (no mencionen el nom) a la qual havia deixat el marit feia anys i volia fer-lo retornar al seu costat. La vident va demanar-li inicialment una onze d'or (segons altres diaris 16 duros columnarios), però després de negociar-ho, acordaren que acceptaria 4 duros columnarios.

Duros de las columnas o columnarios

La vident afirmà que el desig es compliria en poc temps gràcies als seus poders, però era necessari que la dona estafada elaboràs personalment una poció màgica.

El diari El Diluvio (8/6/1893), explica d'aquesta forma la preparació de la poció.

"Una vez la cartera tuvo en su poder los cuatro duros, manifestole que con ellos haría lo indispensable para obtener el resultado apetecido, pero que era además preciso para el feliz éxito del mismo que fuera buscar en el cementerio dos puñados de tierra de la fosa común; que fuera buscar al propio tiempo y personalmente un litro de agua del mar, y que se hiciera con nueve cabezas de otras tantas sardinas-arenques, y que después hiciera de todo ello un amasijo, que lo guardara y que por espacio de nueve dias siempre que tuviera necesidad de hacer aguas menores lo verificara en el amasijo."

Passat un temps i veient que la poció no tenia l'efecte desitjat, la dona va tornar a la vident per demanar explicacions. Aquesta li indicà que segurament era degut a que no havia fet exactament el que ella li havia demanat. Segons la vident, era necessari fer nous encanteris per aconseguir la tornada del seu marit, i per fer-los li calien més diners.

La pobra estafada, que no tenia diners per pagar-li de nou, va oferir-li una verge dels Dolors que tenia a casa. La vident li va exigir que abans de posar-se a treballar li havia de donar la verge, a la qual cosa ella accedí.

Passats més de dos mesos d'això, la dona abandonada començà a sospitar que tot havia estat un engany i va acudir a les autoritats per informar del cas.

Els dos articles que expliquen el fet acaben amb unes afirmacions com aquestes publicades en el Diluvio (8/6/1893):

"Parece increible que a finales del siglo XIX y en una ciudad tan culta como la nuestra, tenga la prensa que dar cuenta de hechos que demuestran una ignorancia y un atraso en el camino del progreso verdaderamente lamentables"

Hemeroteca

La Dinastia, 8 de juny de 1893
La Vanguardia, 8 de juny de 1893