Pàgines

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris incendi. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris incendi. Mostrar tots els missatges

dijous, 7 d’abril del 2022

Catastrofe en el salon-teatre de l'Olympia (1906)

L'avinguda del Paral·lel, en aquella època Marques del Duero, concentrava a finals del XIX i principis del XX la major part de barraques i barracons dedicats a l'oci i espectacles. Aquestes construccions provisionals, estaven fetes amb materials molt econòmics (fusta, cartó, planxes de ferro, guix...). Un dels espectacles més nous i amb més èxit era el cinematògraf, que ràpidament va atreure el proletariat industrial, ja que els preus eren molt assequibles.

En aquells primers anys del cine, un dels problemes greus d'aquests espectacles eren els incendis, ja que els rotlles de les pel·lícules eren molt inflamables. Aquest fet, junt amb el predomini de la fusta de les construccions, feia que en aquests locals fossin comuns els incendis. Per prevenir i lluitar contra els incendis als teatres i cines existia una àmplia normativa, que s'inicià l'any 1882. Però malgrat aquesta normativa, no era més que paper mullat, ja que molts dels barracons que hi havia el Paral·lel no acomplien en general cap d'aquestes normes i les mesures de seguretat eren mínimes. 

Un d'aquests barracons on es feia cinema era el Teatre Olympia (No confondre amb el Teatre Circ Olympia) Era un petit barracó situat als números 68-70 del Paral·lel, entre el Café Español i la Gran Barberia del Obrero. El fuster Francesc Vilanova Torrescasana i el seu soci, Ernest Baró (Francesc Vilanova), van aixecar aquesta barraca, projectada per l’arquitecte Salvador Vigo. Fou inaugurat el 8 de setembre de 1901.


Aquell humil teatre (que, malgrat aquesta condició, es va conèixer també com Gran Music-Hall Olympia) comptava amb el favor del públic, però també era font de tota mena d’escàndols que no només afectaven la seguretat de la sala. Alternava la sarsuela amb el music-hall i sessions de cinema.

La Vanguardia (30/04/1906) el descriu així. 

"En dicho salón, que es de madera y fue construido hace unos ocho ó nueve años, con arreglo á los planos y bajo la dirección del arquitecto señor Yigo', se representaban pantomimas y se exhibían películas cinematográficas, siendo, por su módico precio, uno de los más favorecidos por el público que acude á los teatros y barracones del Paralelo, compuesto en su mayoría de obreros, y en el cual suelen predominar las mujeres y los niños."

El diumenge 29 d'abril de 1906, el Paral·lel estava de gom a gom; gent que anava als teatres, bars i barracons, gent passejant, venedors ambulants, etc. Era comú que els espectacles no respectessin l'aforament del local, s'esgotessin les entrades i els revenedors feien l'agost. 

Al voltant de les 4 de la tarda, se sentiren crits i enrenou a l'interior de l'Olympia. A fora circulaven diverses versions: un esfondrament, un incendi, una bomba. Passats els primers moments de confusió, diverses persones entraren en el local a veure què havia passat. 

La Publicidad, 30/04/1906

La causa inicial d'aquesta terrible situació fou un petit incendi i fumera en la cabina de projecció, on s'estava a punt de projectar la pel·lícula "Falso Amigo". Malauradament, uns espectadors veren les flames i començaren a cridar i alertar del foc. Aquest fet va provocar una estampida entre els espectadors dirigint-se cap a la porta del local. La platea ràpidament fou envaïda per un tumult de gent, corrent, cridant i dirigint-se a la sortida. La sortida al carrer fou un dels punts més conflictius. L'únic objectiu dels espectadors era sortir al carrer, no importava com, saltant, trepitjant altres espectadors, saltant al carrer des de les finestres. Increïblement, l'empresari decidí tancar la porta, provocant que les aglomeracions es produïssin en altres llocs. Finalment, tal fou la pressió, que la portà cedí i la gent sortí. 

"Una masa humana, de la que se escapaban ayes de angustia, alaridos de dolor, quejas é imprecaciones, estrujábase en la platea del local. En tierra, pisoteados brutalmente por los que pugnaban por escapar de un peligro imaginario, yacían algunos espectadores, que al precipitarse alocados hacia las puertas del salón, habían sido derribados por otros más fuertes ó afortunados, y sobresaliendo por encima de aquella madeja humana, veíanse manos crispadas que se agitaban ansiosamente, en demanda de espacio libre. Junto á mujeres desmayadas, veíanse niños con el rostro ensangrentado y las pupilas dilatadas por la impresión de terror que en sus almas infantiles produjera el espectáculo". (La Vanguardia (30/04/1906)

Desallotjat completament el local, la policia i Creu Roja entraren i acudiren a auxiliar els ferits que encara estaven dintre. La quantitat de ferits era nombrosa.  Els més lleus marxaren als seus domicilis, altres foren auxiliats a farmàcies properes. Els ferits més greus foren traslladats als dispensaris municipals del carrer Rosal i del carrer Barbarà. Entre els ferits hi havia adolescents i nens. Acudiren també autoritats de l'Ajuntament i governador civil. 

La Esquella de la Torratxa (4 maig 1906)

El fet hauria pogut ser una vertadera tragèdia, com ja havia succeit a altres llocs d'Europa es va saldar amb una sola víctima mortal: Arturo Camallonga Cortés, de 39 anys, sabater, veí del carrer Viladomat, mort per commoció cerebral i asfíxia.

El 2 de maig, i segons La Veu de Catalunya el jutge del districte de Drassanes declara auto de processament contra el propietari del teatre (Francisco Vilanova Torresca) i l'empresari (Jose Cabot). Posteriorment, foren posats en llibertat provisional. 

Arran d'aquell succés foren nombroses les notícies publicades sobre l'escassa seguretat que oferien alguns teatres de Barcelona i la manca d'un control efectiu per part de les autoritats. 

La Esquella de la Torratxa (4 maig 1906)

La Campana de Gràcia (5 maig 1906)

Com succeïa en altres casos amb víctimes mortals de fets tràgics com assassinats, incendis, accidents de treball, els barcelonins organitzaren de forma espontània recollides de diners per a la seva família, i fins i tot s'organitzaren funcions teatrals benèfiques.   

 El Diluvio, 9 jun. 1906, Ed. mañana

A l'agost, ja es parla de la reobertura de l'Olympia. Concretament, el 3 d'agost, el diari La Publicitat, explicava que el governador civil de Barcelona, Francisco Manzano sols permetria la reobertura del teatre un cop s'hagués comprovat la realització de les obres corresponents i el compliment de la normativa de la Llei d'Espectacles Públics. Fins i tot, i com explica La Publicidad el 10 de setembre de 1906, els empleats del teatre reclamaven la seva reobertura a les autoritats, ja que segons ells ja s'havien fet les obres necessàries i molts de teatres de Barcelona no complien les normes de seguretat que ara tenia l'Olympia. 

El teatre va obrir de nou durant el mes de setembre tal com indica aquest anunci

 El Diluvio, 30 sept. 1906

Posteriorment, es produïren nous escàndols en el teatre, com el 19 de novembre de 1906, quan un grup d'espectadors que volien que es repetís una part de l'obra de teatre van causar destrosses i greus aldarulls. 

Finalment, el dia 6 de febrer de 1908 fou enderrocat sota la direcció de l'arquitecte Andreu Audet Puig. El terreny va ser aprofitat per ampliar el Cafè Español, que acabava de ser víctima de les flames durant l'incendi que afectà també al veí Teatro Circo Español.

Bibliografia

Badenas i Rico, Miquel. El Paral·lel, història d’un mite. Lleida: Pagès Editors, 1998.

Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1995.

Tierz, Carme; Muniesa, Xavier. Barcelona ciutat de teatres. Barcelona: Ajuntament de Barcelona: Viena Edicions, 2013.

http://barcelofilia.blogspot.com/2013/10/teatre-olympia-del-parallel-1901-1908.html

https://www.institutdelteatre.cat/publicacions/ca/enciclopedia-arts-esceniques/id1241/teatro-olympia.htm


Hemeroteca


dijous, 28 de maig del 2020

Un incendi premonitori al Poble-sec (1974)

A les 2 de la matinada del 30 al 31 d'agost de 1974, al principi del carrer Radas del Poble-sec va produir-se una explosió i acte seguit començaren a aparèixer unes flames.

La fàbrica de joguines Comansi situada al baixos (1) de les finques 7, 9, i 11 del carrer Radas s'estava incendiant. Donat que hi havia una gran acumulació de materials plàstics i cartró, les flames s'anaren fent més grans i perilloses.

Carrer Radas 7, on estava ubicada la fàbrica

Degut a que la creixent magnitud de les flames podia afectar als pisos superiors i finques situades al costats, els bombers desallotjaren els veïns. Fins i tot es van desallotjar finques situades al carrer Creu dels Molers.

A les 4:30, l'incendi ja es va donar per controlat i a les 7:30, els veïns desallotjats tornaren als seus pisos i on no s'havia produït cap desperfecte. Tampoc hi va haver cap víctima, llevat de dos bombers ferits lleus durant les tasques d'extinció. Tot va quedar en gran ensurt.

L'incendi únicament havia afectat a la fàbrica de joguines. L'havia destruït per complet.

Estat de la fàbrica de joguines després de l'incendi

En principi, era un incendi més dels que es produïen al Poble-sec i altres barris amb fàbriques i magatzems. Però el fet que el va fer especial, i premonitori en certa manera, és que sols 5 dies després es va produir un dels incendis més tràgics de Barcelona. El dia 6 de setembre, al carrer Tàpies 10 (2), en uns baixos d'una finca utilitzats com a taller de fusteria es va produir un incendi, que afectà als pisos superiors on moriren 17 persones (3 homes, 8 dones i 6 nens)

Uns dies després d'aquests tràgics fets, l'Associació de Veïns del Poble-sec envià una queixa al regidor del districte. La queixa era sobre la presència de fàbriques i magatzems on es manipulaven materials inflamables, i situats als baixos de finques de pisos. Demanaven més control i aquests tipus d'indústries es prohibissin en llocs habitats.

L'ordenança contra incendis que estava vigent en aquells moments era de 1963. Bàsicament era una ordenació molt senzilla (de sols 3 pàgines) que obligava a tenir sistemes bàsics de lluita i protecció contra incendis a tota una sèrie instal·lacions (escoles, hospitals, cines...) i a les industries, amb superfícies superiors a 400 m2, que manipulassin materials inflables o altament combustibles.

Als pocs mesos de l'incendi del Poble-sec i del carrer Tàpies (3), al novembre del 74, l'ajuntament de Barcelona va aprovar una nova ordenança contra incendis, aquesta més moderna i actualitzada. En aquesta no sols es parlava de medis contra incendis, sinó també s'estipulava quins materials de construcció eren els més adequats per evitar incendis i la seva propagació. Cada tipus d'instal·lació tenia una normativa específica.

Simultàniament, Joguines Comansi també tenia algunes dependències al carrer Ricart, 16 - 18.

Notes

1 - Encara que la Vanguardia indica que la fàbrica de joguines estava als baixos del 7, 9 i 11 del carrer Radas, les persones que visqueren l'incendi en primera persona expliquen que la fàbrica estava sols al 7.

2- L'incendi del carrer Tàpies fou un cúmul de desgràcies: els tallers de fusteria no estaven autoritzats i per tant no disposaven de mesures anti-incendis, els pisos estaven sobre-ocupats, allotjaven a 120 persones, quan sols 76 estaven empadronades, i l'estructura va afavorir l'incendi.

3 - La Vanguardia del 6 de setembre del 1974 publica una editorial bastant dura titulada "Ordenanza contra incendios" on critica el fet que una ciutat com Barcelona no disposi d'un ordenança moderna i actual contra incendis i que faci dos anys que està en fase d'esborrany. També recorda que el propi alcalde havia dit feia un temps: "O ponemos al día las normativas contra incendios en grandes almacenes, hoteles e industrias peligrosas, o algún día tendremos una catástrofe".


Hemeroteca 

La Vanguardia, 31 agost 1974, pàg. 10 

La Vanguardia, 11 setembre 1974, pàg. 25 

dimecres, 6 de maig del 2020

Explosió a la fàbrica de petards del carrer Margarit (1882)

A les 10 del matí del 2 de setembre de 1882, en una casa del carrer Margarit va produir-se una gran explosió que es va sentir a tot el barri. No era una simple explosió o un incendi dels que ja havia patit la nova barriada del Poble-sec. Va ser una explosió realment greu, ja que va produir l'esfondrament d'una casa i diversos morts.

Part alta del carrer Margarit, 1935. Pau Febrés Yll. AMB

Tot va començar a una casa del carrer Margarit on es fabricaven petards o mistos (1).

En aquells anys, la zona del carrer Margarit que estava urbanitzada era la que es situava a la vora de Montjuïc.

Situació del carrer Margarit
Fragment d'un plànol de Barcelona de 1885. ICGC

El nombre i nom de les víctimes mortals i ferits varia segons el diari consultat.

Segons El Diluvio (2 de setembre de 1882): Hi va haver tres morts: Els propietaris: Joaquin Dot y Tarragó i la seva dona Leocadia Minsut. Foren conduïts a la Casa del Socorro del districte d'Atarazanas al carrer Barbarà on moriren. Un ajudant de 21 anys Jaime Pellicor y Pujol que fou traslladat a l'Hospital de Santa Creu també va morir.

Segons La Vanguardia (2 i 3 de setembre de 1882): Hi va haver quatre morts: La propietària de la fàbrica Leocadia Masot de 57 anys i el primer dependent de 35 anys. S'informa que s'han trobat els cadàvers de dos nois que treballaven a la fàbrica. També es parla d'un operari que sofrí algunes cremades i que va saltar al carrer des de l'edifici acompanyat del seu fill.

Segons La Publicidad (3 de setembre de 1882): Hi va haver dos morts: la propietària, una dona valenciana i el seu home. Els varen dur a la Casa del Socorro del districte d'Atarazanas on moriren de les cremades. Una persona també estava al patí de la casa, acompanyat d'un infant. Quan va veure les primeres explosions va tirar l'infant al patí veí. Ell va sofrir cremades de diversa consideració i fou traslladat a l'Hospital de Sant Creu on va ingressar en estat greu.

Sobre l'explosió, no hi ha cap diari que doni un motiu, però segurament era degut a la manca de mesures de seguretat en la mainpulació de material inflamables. 


Notes

1 - Els diaris consultats no coincideixen si es fabricaven petards o mistos. La fabricació de petards no ha estat mai sotmesa a un monopoli estatal, cosa que si va succeí amb els mistos des de 1892.

Hemeroteca


La Vanguardia. 2 i 3 de setembre de 1882

La Publicidad. 3 de setembre de 1882

El Diluvio. 2 de setembre de 1882