El cap de les Hortes de Sant Bertran (1872)

El dimarts 15 d'octubre de 1872, en el Diario de Barcelona, en la seva edició de tarda, apareixia un anunci judicial realment macabre: s'havia trobat un cap i diversos membres humans i es demanava a les persones, que últimament havien trobat a faltar algun familiar o amic, que anessin a l'Hospital de la Santa Creu per si el podien identificar.

Diario de Barcelona, 15 octubre 1872 

Resulta que el dia anterior, el dilluns 14, un carreter que passava per un camí que anava cap a Sants, a la riera de Marsà, va trobar unes cistelles tirades. Encuriosit, va obrir-ne una i horroritzat es va trobar unes restes humanes. Davant tal descobriment, va donar part a les autoritats policials i el jutge de guàrdia, Eusebio Anglora, feu acta de presència en el lloc, destapant les cistelles i trobant diverses restes d'un home: un tronc, uns braços i unes cames. 

Al mateix temps i en un altre extrem de la ciutat, a les Hortes de Sant Bertran, una dona mentre treballava en un camp d'albergínies va trobar un cap d'un home. 

Hortes de Sant Bertran. Jean Laurent, 1868-72. AMB

L'endemà, el 15 d'octubre a la tarda, finalment s'identificaren les restes. 

La Imprenta (16 oct. 1872) Ed. Mañana

Corresponien a Pedro Batllori, propietari d'una estereria al carrer Conde del Asalto (Nou de la Rambla) 26. Estava separat de Josefa Mas, des de feia anys i no havien tingut fills. Vivia acompanyat d'una criada, Gregoria Foix Rambla. Tenia 41 anys i era natural de Benicarló (Castelló), i havia vingut a Barcelona amb el seu marit, però ell morí el 1870 a causa de febre groga. En quedar-se viuda va començar a treballar com a sirventa. 

Situació de l'estereria. Mapa de  Barcelona. 1866. ICGC

Des de feia temps Gregoria Foix Rambla mantenia una relació amorosa amb Victoriano Ubierna Guilarte. Victoriano tenia 30 anys, natural de Santa Olalla de Bureba (Burgos). Era un home alt i atractiu, de professió soldat del cos d'enginyers i a finals de setembre de 1872, el seu batalló marxà a Madrid, però Victoriano desertà i es quedà a Barcelona.

Des d'aquell moment Gregoria es feu càrrec del seu manteniment. Intenta allotjar-lo a Gràcia, però no fou acceptat i finalment es pogué allotjar al carrer Sant Jeroni, 29.  Gregòria pagava totes les despeses de Victoriano i es feien passar com a germans.  

En aquell temps, Gregoria havia pensat a matar el seu amo. Resulta que Gregoria era la beneficiària dels béns de Pedro, gràcies al testament que havia fet recentment. Per altra banda, Gregòria s'havia assabentat que Pedro Batllori volia tornar amb la seva exdona Josefa. Gregòria va tenir por d'aquesta reconciliació i que revoqués el testament. Per tant, va idear un pla per matar a Pedro amb l'ajuda de Victoriano. Un cop mort, Gregoria i Victoriano podrien viure junts, casar-se i adquirir una botiga amb els diners de Pedro Batllori. Malgrat la insistència d'ella, Victoriano es negava a matar a Pedro.  

Finalment, el 12 d'octubre, el pla per assassinar a Pedro es va posar en marxa. Victoriano s'amaga a una habitació de la casa de Pedro. Gregoria havia proporcionat opi a Pedro, i aquest s'adormí profundament. Un cop adormit, Gregoria i Victoriano entraran a l'habitació de Pedro. Mentre Victoriano l'estrangulava, Gregoria li va tirar cendres als ulls i el colpejava. Una vegada mort, tots dos marxaran a dormir a la seva habitació. L'endemà, Gregoria obrí la tenda, com si no hagués passat res. 

Gravat corresponent a l'assassinat
Veridica relacion del terrible asesinato de la calle del Conde del Asalto

Gregoria va contractar un individu perquè l'ajudés a esquarterar-ho i també un carreter per transportar el cos en paquets, un cop esquarterat. El dilluns 14 al matí, Victoriano i el carreter es dirigiren a Sants per deixar tres paquets que contenien cames, braços i tors. El cap, Gregoria el va deixar a les Hortes de Sant Bertran. 

De seguida, després de trobar les restes de Pedro Batllori, Gregoria i Victoriano foren detinguts; hi havia multitud de proves que els incriminaven. Foren empresonats a la presó de Reina Amàlia, en aquells moments anomenada Carcel Nacional

Presó de Reina Amàlia. Josep Esplugas, 1880-89. AMB

El judici tingué lloc a primers de novembre de 1874 i la sentència es va dictar el 14 de novembre.  El jutge fou Melchor Esteban Cabezon, jutge de primera instància del Districte de Sant Beltran. Eduardo Cassà fou el fiscal. Agustin Trilla Alcover va ser l'advocat defensor de Gregòria i  José Maria Verges fou l'advocat defensor de Victoriano.

La Imprenta,10 novembre de 1874. Ed. Tarde

Foren absolts les persones que allotjaran i convivien amb Victoriano, i el carreter. 

Com en altres casos de penes capitals, era habitual demanar indults pels condemnats. El 1873 s'havia proclamat la Primera República i es pensava que aquest fet podria impulsar un indult. Ells tenien l’esperança de ser amnistiats, com ho van ser els dos assassins del carrer de l’Aurora, l’Antònia Guardiola i Antonio Terrafeta, però el crim era massa terrible i popular per fer acceptable aquesta mesura.

El dia 8 de juny de 1875 a les 8 del matí, tots dos foren traslladats de la seva cel·la a una mateixa capella de la presó de la Reina Amàlia, separats únicament per una cortina. La Imprenta del dia 8 i dia 9 de juny descrivien amb tot luxe de detalls els fets que anaven produint-se. Durant aquest dia, Gregòria i Victoriano feren testament davant el notari Mariano Thomás. 

Arribat el dia 9, a les 8 del matí sortiren de la presó, i anaren en dos carros fins al lloc de l'execució, una esplanada al voltant de la Porta de Sant Antoni (possiblement on ara hi ha el Mercat de Sant Antoni). Un dels fets que més crida l'atenció és la quantitat de gent que anava a veure l'execució, tal com descriu el diari La Imprenta de 9 de juny.

La Imprenta 9 de juny, tarda

A les 9 del matí es va executar la sentència. Els cossos no foren retirats fins una hora abans de pondre's el sol. 

Gravat de la seva execució.
Sentencia y ejecución en garrote vil de Victoriano...

 

Certificat de defunció de Gregoria Foix. AMB

Certificat de defunció de Victoriano Ubierna. AMB

Hemeroteca

La Imprenta (15 oct. 1872) Ed. Mañana

Diario de Barcelona: (15 octubre 1872) Ed. tarde

La Imprenta (15 oct. 1872) Ed. Tarde

La Imprenta (16 oct. 1872) Ed. Mañana

La Imprenta (16 oct. 1872) Ed. Tarde

La Imprenta (3 nov. 1872) Ed. Mañana

Diario de Barcelona (5 noviembre 1872) Ed. mañana

La Imprenta (14 dic. 1872) Ed. Tarde

La Imprenta (18 enero 1874) Ed. Mañana

La Iberia (Madrid. 1868). 5/11/1874

La Imprenta (10 nov. 1874) Ed. Tarde

La Imprenta (4 abr. 1875) Ed. Mañana

La Imprenta (12 abr. 1875) Ed. Tarde

La Imprenta (8 jun. 1875) Ed. Mañana

La Imprenta (8 jun. 1875) Ed. Tarde

La Imprenta (9 jun. 1875) Ed. Mañana

La Imprenta (9 jun. 1875) Ed. Tarde

Crónica de Cataluña (Ed. de la tarde). 9/6/1875

El Pabellón nacional 13/6/1875

Estafa al moll de Sant Bertran (1876)

Les estafes i estafadors s'havien convertit en una autèntica plaga a Barcelona a finals del XIX i quasi diàriament es publicaven notícies sobre estafes que s'havien produït a la ciutat. Entre les moltes modalitats d'estafes i enganys, en aquest apunt descriurem un tipus d'estafa anomenada Flima (1) i que va tenir lloc a Montjuïc. 

El primer pas en qualsevol estafa era que l'estafador havia de trobar la víctima adient, l'anomenat per ells com el primo. Normalment, era una persona amb aspecte de ser fora de Barcelona, tant per la seva vestimenta, com per la forma d'actuar. En aquest cas, l'estafador va trobar les seves víctimes al moll de Sant Bertran (2). Eren un pare i fill que venien d'un poble i que contemplaven la mar i les obres que es feien a aquella zona.

Moll de Sant Bertran en obres, 1868-1972, Jean Laurent

L'estafador es va acostar i començà a conversar amb ells. En un moment donat, els va proposar pujar a Montjuïc i veient la simpatia i aspecte de bona persona del nou amic, acceptaren. Ja en una zona solitària de Montjuïc, l'amic casualment va trobar una capsa a terra. Realment no l'havia trobada, sinó que ell ja la portava i va simular trobar-la. 

Quan obriren la capsa, observaren impressionats una agulla de pit que semblava d'or i adornada amb nombroses pedres precioses

Mentre tots tres admiraven la troballa, un senyor casualment va passar al seu costat. I casualment també era entès en valoracions de joies com la que havien trobat, afirmant que l'agulla podria tenir un valor en 500 i 600 duros. Una autèntica fortuna. Tot seguit marxà. 

Com es pot suposar, el senyor entès en joies era un company de l'estafador, que com a missió tenia posar l'esquer i fer pensar al pare i fill que havien fet una gran troballa. 

El pare i el fill estaven realment emocionats per la descoberta. El descobridor de l'agulla, els hi va explicar que no es podia fer càrrec de l'agulla i els oferí comprar-la per 22 pessetes, un valor insignificant respecte al seu vertader valor.

Lògicament, el pare i el fill veient el bon negoci, acceptaren el tracte i pagaran les 22 pessetes per l'agulla. L'estafador es va acomiadar d'ells i pare i fill guardaren l'agulla tots il·lusionats. 

A la nit, van poder fer valorar l'agulla i el resultat era que l'agulla valia sols 10 reals. 

Acabarem amb el final de l'article on descrivia aquesta estafa: 

Ahora á nuestros lectores les parecerá imposible que este engaño pueda repetirse por lo conocido y gastado del medio empleado para realizarlo, y sin embargo, es verdad. Por esto damos publicidad al hecho, para ver si á fuerza de menudear los relatos de esta especie, se consigue que los menos ilustrados lean algún dia tales hechos y aprendan á no dejarse tentar por la codicia. 

Font: La Imprenta : diario de avisos, noticias y decretos: Año 1876, No. 321 (18 nov. 1876) Ed. Tarde

1- Flima és una paraula del caló, llengua dels delinqüents, i significa: calderilla, moneda de coure. Estret del llibre Fuera de la ley. Volumen 1 (1900-1923). VV. AA. La Felguera

2 - Les obres del moll de Sant Bertran es van iniciar a finals de 1869. L'any del fet, 1876, encara no havien finalitzat

L'enigmàtic assassinat del cambrer de la Fonda Ranzini (1907)

A darrera hora de la tarda del dissabte 27 d'octubre de 1907, des del castell de Montjuïc es va avisar al quarter de la Policia Municipal de Drassanes (Carrer Sadurní, 13)  que s'havia trobat el cadàver d'una persona vora les murades, tocant al cementiri.

Cementiri de Montjuïc, 1907. Frederic Balell. Font: AMB

Ja de nit, diversos policies es van desplaçar al castell amb la  finalitat de localitzar el cos. No va ser possible degut a l'obscuritat i que el terreny era molt abrupte. El dia següent, el 28, al matí van tornar a lloc on finalment trobaren el cos. Era un home d'uns 30 anys completament ple de sang. Anava ben vestit: portava pantaló de pana, americana, armilla. Curiosament li faltaven les sabates i tampoc portava cap gorra ni barret. La primera impressió, donada la zona tan escarpada on l'havien trobat, era que havia estat un accident o suïcidi. Però una vegada inspeccionat el cos veieren que tenia diverses punyalades (cap dels diaris consultats es posa d'acord:  11, 12, 27, 37), fet que indicava que la mort havia sigut violenta.

Posteriorment a localitzar el cos, la policia va registrar les coves i barraques de Montjuïc on sabien que hi vivia gent. En una barraca situada vora la pedrera del Gat (?) van trobar a Antonio Amat Torres, de 35 anys, solter, natural de Sants i sense domicili ni feina fixa. No queda molt clar com va ser, però va admetre que era l'autor del crim. 

Barraques i coves de Montjuïc. 1926-39, Josep Maria Sagarra.
Font: ANC

El tema de la autoinculpació no sabem com es va produir, si va ser espontània o "forçada". En la majoria de diaris se explica que una vegada van trobar a Amat a la seva barraca, i després d'un interrogatori es va declarar culpable. Però El Diluvio del dia 29 d'octubre (ed. matí) ens dona més informació sobre aquesta autoinculpació i com fou:

"Los guardias condujeron á dicho individuo ante el cadáver del desconocido comprendiendo por la turbación de que dió muestra que era el autor del asesinato. Afectivamente, á fuerza de preguntas se confesó autor, declarando ser de su propiedad un gran puñal ensangrentado que se halló junto al cadáver"

Sigui com sigui, Amat va explicar que la tarda del dissabte 26 d'octubre estava a Montjuïc amb companyia de dues persones més: Juan i Pedro, escombriaires d'una finca d'Hospitalet anomenada Can Mitja Galta. Veieren un home passejant sol al voltants del castell, decidiren seguir-lo i en un moment determinat es varen tirar sobre ell, i el varen apunyalar amb un ganivet que van trobar al lloc dels fets i que va dir que era seu. Li robaren 20 pessetes, els botins.

Un fet important és que no hi havia cap indici de quina era la identitat del cadàver. Amb la finalitat d'identificar-lo varen sortir diverses notícies en els diaris locals de Barcelona on s'informava que el cos estava a l'Hospital Clínic a l'espera que algú el pogués identificar.

Finalment el 31 d'octubre fou identificat. El cos era de Jaume Parés Huguet, un cambrer de 33 anys. Fins feia pocs mesos havia treballat com a cambrer a la Fonda Ranzini (1). Actualment vivia rellogat en un pis del carrer Nou de la Rambla 71. Segons explicaren, acostumava a passejar per llocs molts solitaris de Montjuïc.

Però als pocs dies, el cas va fer un gir inesperat: Antonio Amat no tenia res a veure amb l'assassinat. Tal com explica La Veu de Catalunya del 2 de novembre de 1907(ed. matí), Amat feia d'escombriaire a Barcelona i segons conten els seus companys, el dissabte i diumenge matí i tarda va estar treballant, per tant era impossible que estàs implicat en la mort de Jaume Parés. A part d'això, les ferides estaven produïdes per una eina semblant a una agulla d'espardenyer, no amb ganivet com Amat havia declarat.

Agulles d'espardenyer. Font: L'Espardenyer

A principis de desembre de 1908, més d'un any després, un confident de la policia va informar que un francès li havia explicat que era l'autor d'un assassinat a Montjuïc feia 6 mesos. El nou sospitós es deia Luis Jaquelin  i va ser detingut el 2 de desembre a la Fonda de las Flores al carrer del Migdia. Van descobrir que també era desertor de la marina francesa. No obstant, i segons sembla, Antonio Amat continuava a la presó malgrat s'havia comprovat que no era culpable.

El principal problema era que 6 mesos abans no s'havia produït cap assassinat a Montjuïc. Els dos únics crims registrats eren el de Jaume Parés feia 13 mesos i el d'un captaire desconegut feia 12 mesos. Per tant, la mort atribuïda al francès no quadrava amb cap assassinat registrat.

No obstant i encara que les dates no quadraven, diaris com la Publicidad publiquen noticies on atribuïxen falsament al crim al francès i a més afirmen que la víctima i l'assassí eren homosexuals, acabant l'article d'aquesta manera:

La Publicidad, 2/12/1908

Jaquelin, vist que no tenia res a veure fou alliberat al cap d'uns dies. Ell s'havia declarat innocent en tot moment.

A partir de desembre de 1908, cap altra notícia sobre aquest crim es va publicar a la premsa, per tant podem concloure que el crim va quedar impune.

Notes

1- Segons dades de la Tesí Doctoral "Ornamentació vegetal i arquitectures de l’oci a la Barcelona del 1900" la Fonda Rancini va funcionar entre 1904 i 1909. Estava situada al carrer Dormitori de Sant Francesc, 6 i Passeig Colom, 8. L'Anuari Riera diu que Gaudencio Rancini era el propietari


Hemeroteca

- La publicidad: 28 d'octubre 1907 (ed.nit), 29 d'octubre 1907 (ed. matí), 3 desembre 1908 (ed. matí), 4 desembre 1908 (ed. matí)

- La Veu de Catalunya: 28 octubre 1907 (ed. nit), 29 octubre 1907 (ed. matí), 31 octubre 1907 (ed. matí), 2 novembre 1907 (ed. matí), 3 desembre 1908 (ed. nit), 5 desembre 1908 (ed. matí)

- El Diluvio: 29 octubre 1907 (ed. matí), 30 octubre 1907 (ed. matí), 1 novembre 1907(ed. matí), 8 desembre 1908 (ed. matí)

- La Vanguardia: 29 octubre 1907, página 2, 30 octubre 1907, página 2, 31 octubre 1907, página 3

   

El volcà de Montjuïc (1897)

Dins les festes de la Mercè de l'any 1879, va tenir lloc un dels actes més extravagants de la història festiva de Barcelona: el volcà de Montjuïc.

Aquesta excèntrica idea va aparèixer esmentada per primera vegada un mes abans de les festes. El 27 d'agost de 1879, el diari La Publicidad, comentà breument que una de les activitats que es farien durant les festes de la Mercè era la creació d'un volcà artificial amb erupció inclosa. Es plantejà ubicar-lo al Tibidabo o a Sant Pere Màrtir.

Segons posteriors notícies (La Publicidad, 31 d'agost de 1879), l'Ajuntament havia encarregat l'organització de les festes de la Mercè a Albert Llanas, periodista, autor i empresari teatral. El seu bon humor i l'extravagància el feren un personatge molt popular en la Barcelona del XIX. Com a anècdota i que ens permet veure el seu tarannà, diuen que quan estava a punt de morir, es va acomiadar d'ell mateix dient "Passiu-ho bé, senyor Llanas"(Mirador, 22 de desembre de 1934). 

Albert Llanas.
Font: La ilustración artística 20/12/1915

El pirotècnic encarregat del volcà fou Erasmo Pascual, famós i de gran reputació per haver intervingut amb els focs artificials en nombroses festes públiques i particulars. 

El Coliseo, 22/12/1883

Entre les activitats que s'estaven organitzant n'hi havia molt comuns com concerts, balls, focs artificials, cucanyes, toros. També estaven presents activitats més noves com experiments amb l'electricitat o la presentació del fonògraf. Però sense dubte, l'activitat estrella era el volcà artificial i la seva erupció.

En un principi sembla que havia de ser al Tibidabo o Sant Pere Màrtir, però per raons desconegudes l'acte va tenir lloc a les faldes de Montjuïc. 

Durant els dies anterior al 27 de setembre, el dia previst per encendre el volcà, es feren diverses proves, que pel que sembla no tenien la corresponent autorització militar. Segons explica el Diario de Barcelona del 20 de setembre de 1879, un sentinella de Montjuïc feu diversos trets quan va veure moviments estranys a la muntanya: 

"Averiguada la causa se supo que los disparos habian sido dirigidos contra un pirotécnico que, sin haber dado prévio aviso á la autoridad militar, intentaba hacer un ensayo del volcan que forma parte del programa de ferias y fiestas".

Malgrat la novetat de l'espectacle pirotècnic, sembla que no tothom estava il·lusionat per veure el volcà. Alguna gent pensava que era un acte massa complicat i ambiciós per poder sortir satisfactòriament. L'Esquella de la Torratxa (20/09/1879), fent ús de la seva ironia i de la crítica cap als assumptes municipals, publicà sonets i acudits sobre el volcà i també va treure el programa en versió còmica.

Fragment del programa de festes
Esquella de la Torratxa 20/9/1879

El Diluvio del 26 de setembre tampoc confiava massa en el seu èxit:

"Definitivamente está señalada para mañana la tan cacareada erupción del volcan artificial. No somos dados á las profecías, más por esta vez nos atrevemos á vaticinar un fiasco solemne."

El tema del volcà no sols era objecte de mofa, també s'arriben a publicar articles seriosos (Esquella de la Torratxa, 13/9/1879) criticant les festes de la Mercè, explicant que a Barcelona ja es fan suficients activitats i esdeveniments per atreure forasters i deia que no hi havia "necessitat de fer papers ridículs" referint-se al volcà.

El volcà també va ser font d'acusacions greus. El Diari Català de 21 de setembre publicà un dur article "Firas y Festes" on denuncia el mal funcionament de la Comissió organitzadora de les festes i la seva poca transparència (absència d'actes de les sessions, convocatòries no anunciades, assistència de persones externes a la Comissió, etc). Atribueix a Albert Llanas, que no pertany a la Comissió segons el diari, el fet de dirigir la mateixa, i que entre altres coses, l'article diu que Llanas ha inflat el preu del volcà i ha cobrat la barbaritat de 2000 duros, junt amb el pirotècnic Erasme Pascual.

En contestació a aquest article, el diari publicà (23 set. 1879) una carta molt dura d'Albert Llanas on explica que ell no ha estafat res, no té res a veure amb la Comissió i que el volcà sols costa 1200 duros, tal com indica el contracte amb el pirotècnic.

Arribat el dia 27, el Diario de Barcelona de 27 setembre de 1879, indica a quina zona de Montjuïc es va ubicar el volcà:   

"El punto designado es una meseta de la montaña de Monjuich, encima de 

la Font Trovada, de suerte que la visual desde la Rambla será la antigua casa de March de Reus. Para las autoridades y personas invitadas se destina la esplanada  comprendida entre S. Pablo del Campo y la calle de las Tapias."

No s'ha trobat cap gravat sobre l'espectacle, però la premsa (Diario de Barcelona de 27 setembre de 1879) explica breument com fou l'espectacle.

Molt interessant és l'auca sobre les festes de la Mercè que va publicar l'Esquella de la Torratxa el dia 27 setembre de 1879. En una de les vinyetes ens mostra la visió satírica del volcà. 

Les opinions dels diaris no coincideixen massa sobre la valoració final de l'espectacle.

El Diari Català (28/9/1897), que tan crític havia estat amb l'organització de les festes, descriu l'acte i acaba dient "en general lo públich se retira satisfet" i "Ab tot, repetim que l'efecte fou bastant satisfori".

El  Diluvio (28/9/1897) la conclusió final era que: "El público quedó muy poco contento del espectáculo y aun oímos que algún grupo se decía que si el volcan artificial no había sido mejor era al parecer por sobra de artificio".

La Publicidad (28/7/1879) conclou "A nuestro entender el volcan nesitaba mas preparacion y mas dinero".

Diario de Barcelona (30/9/1879) diu: "El poco lisonjero éxito del volcan artificial, que mas bien parecía un disparo de fuegos de arüiicio, y aun reducido á cohetes y petardos, que un verdadero volcan" 

Per la seva part, La Campana de Gràcia (28/09/1879) fa un breu resum del volcà, que podem llegir a continuació:

Campana de Gràcia (28/09/1879)

Però sense dubte la millor descripció de l'erupció del fals volcà la va fer l'Esquella de la Torratxa (04/10/1897), on en forma de diàleg entre els assistents, es va explicant com va ser l'erupció del volcà. La conclusió final és bastant clara: "Aixis va acabar la gran paparrutxa del volcan : fum, fum y fum com tot lo demés de las festas".

Caricatures sobre el volcà.
Esquella de la Torratxa (04/10/1897)

Finalment, el Diari Català (17/10/1879) va publicar els comptes de les festes, i com ja s'havia dit, el volcà havia costat 6000 pessetes, 1200 duros, a part de la cera utilitzada pel fum del volcà (45 pessetes) i el lloguer cadires per l'espectacle. En conclusió, el volcà va ser la despesa més alta de totes les festes.

Actualitzat: 17/12/23

La bruixa del Poble-sec (1893)

Dins aquest bloc sobre la crònica negra de Montjuïc i Poble-sec, aquest cas és el primer relacionat amb una estafa. Tenint en compte que eren un lloc amb població obrera, no cal dir que els diners no abundaven molt en aquesta barriada, i per tant es fa estrany una estafa. Però per altra banda, el baix nivell cultural i les supersticions d'aquella època, era un factor que l'afavoria.

Barriada del Poble-sec al 1891. Font: ICGC

La notícia sobre l'estafa es va publicar el 8 de juny de 1893 a La Vanguardia i a El Diluvio. Segon s'indica "en la plaza de Pueblo Seco" (suposo que a la plaça del Sortidor) exercia la seva labor una vident (bruja o cartera segons els diaris), elaborant pocions màgiques, endevinant el futur, etc. Es veu que s'havia anat guanyant la fama al barri, i era coneguda en el Poble-sec.

A ella va acudir una dona d'uns 60 anys (no mencionen el nom) a la qual havia deixat el marit feia anys i volia fer-lo retornar al seu costat. La vident va demanar-li inicialment una onze d'or (segons altres diaris 16 duros columnarios), però després de negociar-ho, acordaren que acceptaria 4 duros columnarios.

Duros de las columnas o columnarios

La vident afirmà que el desig es compliria en poc temps gràcies als seus poders, però era necessari que la dona estafada elaboràs personalment una poció màgica.

El diari El Diluvio (8/6/1893), explica d'aquesta forma la preparació de la poció.

"Una vez la cartera tuvo en su poder los cuatro duros, manifestole que con ellos haría lo indispensable para obtener el resultado apetecido, pero que era además preciso para el feliz éxito del mismo que fuera buscar en el cementerio dos puñados de tierra de la fosa común; que fuera buscar al propio tiempo y personalmente un litro de agua del mar, y que se hiciera con nueve cabezas de otras tantas sardinas-arenques, y que después hiciera de todo ello un amasijo, que lo guardara y que por espacio de nueve dias siempre que tuviera necesidad de hacer aguas menores lo verificara en el amasijo."

Passat un temps i veient que la poció no tenia l'efecte desitjat, la dona va tornar a la vident per demanar explicacions. Aquesta li indicà que segurament era degut a que no havia fet exactament el que ella li havia demanat. Segons la vident, era necessari fer nous encanteris per aconseguir la tornada del seu marit, i per fer-los li calien més diners.

La pobra estafada, que no tenia diners per pagar-li de nou, va oferir-li una verge dels Dolors que tenia a casa. La vident li va exigir que abans de posar-se a treballar li havia de donar la verge, a la qual cosa ella accedí.

Passats més de dos mesos d'això, la dona abandonada començà a sospitar que tot havia estat un engany i va acudir a les autoritats per informar del cas.

Els dos articles que expliquen el fet acaben amb unes afirmacions com aquestes publicades en el Diluvio (8/6/1893):

"Parece increible que a finales del siglo XIX y en una ciudad tan culta como la nuestra, tenga la prensa que dar cuenta de hechos que demuestran una ignorancia y un atraso en el camino del progreso verdaderamente lamentables"

Hemeroteca

La Dinastia, 8 de juny de 1893
La Vanguardia, 8 de juny de 1893