Explosió a la fàbrica de petards del carrer Margarit (1882)

A les 10 del matí del 2 de setembre de 1882, en una casa del carrer Margarit va produir-se una gran explosió que es va sentir a tot el barri. No era una simple explosió o un incendi dels que ja havia patit la nova barriada del Poble-sec. Va ser una explosió realment greu, ja que va produir l'esfondrament d'una casa i diversos morts.

Part alta del carrer Margarit, 1935. Pau Febrés Yll. AMB

Tot va començar a una casa del carrer Margarit on es fabricaven petards o mistos (1).

En aquells anys, la zona del carrer Margarit que estava urbanitzada era la que es situava a la vora de Montjuïc.

Situació del carrer Margarit
Fragment d'un plànol de Barcelona de 1885. ICGC

El nombre i nom de les víctimes mortals i ferits varia segons el diari consultat.

Segons El Diluvio (2 de setembre de 1882): Hi va haver tres morts: Els propietaris: Joaquin Dot y Tarragó i la seva dona Leocadia Minsut. Foren conduïts a la Casa del Socorro del districte d'Atarazanas al carrer Barbarà on moriren. Un ajudant de 21 anys Jaime Pellicor y Pujol que fou traslladat a l'Hospital de Santa Creu també va morir.

Segons La Vanguardia (2 i 3 de setembre de 1882): Hi va haver quatre morts: La propietària de la fàbrica Leocadia Masot de 57 anys i el primer dependent de 35 anys. S'informa que s'han trobat els cadàvers de dos nois que treballaven a la fàbrica. També es parla d'un operari que sofrí algunes cremades i que va saltar al carrer des de l'edifici acompanyat del seu fill.

Segons La Publicidad (3 de setembre de 1882): Hi va haver dos morts: la propietària, una dona valenciana i el seu home. Els varen dur a la Casa del Socorro del districte d'Atarazanas on moriren de les cremades. Una persona també estava al patí de la casa, acompanyat d'un infant. Quan va veure les primeres explosions va tirar l'infant al patí veí. Ell va sofrir cremades de diversa consideració i fou traslladat a l'Hospital de Sant Creu on va ingressar en estat greu.

Sobre l'explosió, no hi ha cap diari que doni un motiu, però segurament era degut a la manca de mesures de seguretat en la mainpulació de material inflamables. 


Notes

1 - Els diaris consultats no coincideixen si es fabricaven petards o mistos. La fabricació de petards no ha estat mai sotmesa a un monopoli estatal, cosa que si va succeí amb els mistos des de 1892.

Hemeroteca


La Vanguardia. 2 i 3 de setembre de 1882

La Publicidad. 3 de setembre de 1882

El Diluvio. 2 de setembre de 1882

L'home aucell a Montjuic (1950's)

En els anys 20-30 es popularitzaren els espectacles basats amb l'aviació, ja sigui avions, hidroavions o globus. Associats a aquests espectacles, rebien un interès especial les actuacions dels paracaigudistes, o parachutistas com deien a les hores.

En un principi es llançaven des d'avions o globus a certa alçada. Per exemple al mes de juny de l'any 1924, la paracaigudista Mademoiselle Thomeret es va tirar des d'un hidroavió a una alçada de 300 metres sobre els jardins de Turo Park de Barcelona.

Un pas més, en vistes de fer més complicat i la vegada més accessible l'espectacle, fou fer-lo dins espais tancats com els circs. El teatre circ Olympia oferia dins la seva temporada de circ, espectacles de paracaigudistes, com per exemple el de Mr. Margutti a l'any 1926.

A l'any 1946, apareix per primera vegada a Barcelona el protagonista de la nostra història, Julian Zamarriego Salinas. Concretament feia un espectacle de paracaigudisme en el circ Olympia.

Julian Zamarriego
Ahora, 7/11/37. Hemeroteca BNE

Zamarriego havia nascut a Madrid a l'any 1910-12. Amb 20 anys va ingressar com a mecànic a la Escola de Vol de Cuatro Caminos. Allà va entrar en contacte amb el paracaigudisme i es va convertir en una obsessió. La prensa explica l'anècdota que es va iniciar en el paracaigudisme quan en una exhibició, un dels paracaigudistes es va posar malalt de cop, i ell el va substituir. Cert o no, era un esport-espectacle que practicava molt poca gent en aquells anys; sols hi havia 30 paracaigudistes a tota Europa.

Amb el pas dels anys, aquesta afició es va convertir en un medi de vida. S'especialitzà en fer salts des de punts fixos (edificis, ponts, torres, etc). Els salts implicaven gran perillositat donat que es feien des de 30-40 metres d'alçada. Va haver de modificar el seu paracaigudes per fer aquests salts i fins i tot es va posar un nom artístic: James Will.

Tot això feu possible que als inicis del 50 (ell ja en tenia uns 40) es convertís en una autèntica estrella. A l'any 52, segons la premsa, ja tenia un currículum de salts molt extens: 92 des d'avions i més de 900 des d'edificis repartits per tota Espanya.

Segons La Vanguardia, al novembre de 1952 va actuar per primera vegada a Barcelona, cosa que no es certa, ja que com hem dit al 1946 actuava al circ Olympia. Per altra banda, el fet que al 1952 ja hagués fet més de 900 salts des d'edificis, fa difícil pensar que no hagues actuat mai a Barcelona.

Sigui com sigui, les seves "primeres" actuacions a Barcelona consistiren en tirar-se amb paracaigudes des d'alt de diversos edificis de la ciutat. Estaven patrocinades per Licor 43, que l'havia contractat per promocionar aquesta beguda.

La primera actuació fou el dissabte 22 de novembre de 1952 i va tirar-se des de una de les torres de la plaça de toros de la Monumental i aterrant al carrer Marina.

En aquest reportatge del NODO (del segons 30 al minut 1,10) de gener de 1953, se'l pot veure fent un salt (el mateix del 52?) precisament al voltants de la Monumental.

NOT N 522 B

A aquest primer salt, el varen seguir altres, per exemple el dia 30 de novembre del 52 que llançà des d'alt de una de les torres Venecianes del passeig Maria Cristina.

Torres Venecianes al 1950. Francesc Català Roca

Alguns d'aquests salts anaven acompanyats amb el llançament d'ampolles de Licor 43 amb petits paracaigudes, com el que va fer el 7 de desembre de 1952 des de l'edifici de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad a la cantonada Pelai/Balmes

Publicitat del salt patrocinat per Licor 43.
La Vanguardia, 27 novembre de 1952

Publicitat del salt patrocinat per Licor 43.
Destino, 12/12/1953

Avançada la dècada dels 50, també va realitzar alguns salts formant part d'espectacles de circ. Actuà diverses vegades en el Festival Mundial de Circo, que tenia lloc al Palau dels Esports del carrer Lleida, realitzant els seus arriscats salts, entre ells els que va fer el 29 de desembre de 1957 des de la torre del Palau.

La Vanguardia, 29/12/1957

Palau d'Esports i la torre, 1955

Bibliografia

El hombre pájaro que se lanzó desde la Casa de la Peña
 
James Will saltó con paracaídas de la Casa Cerdá

El paracaidista de las fiestas del Corpus

Jams Will, ‘El parachutista’

Atracament frustrat a la França Xica (1961)

Fins ara, en aquest bloc no havíem recollit cap robatori, més que res perquè eren uns delictes bastant freqüents en els carrers del Poble-Sec (com a la resta de Barcelona) i en la seva majoria no implicaven grans sumes de diners.

En aquest cas, m'he animat a explicar aquest robatori, frustrat per altra banda, ja que va suposar la implicació del Govern Civil de Barcelona i del propi Ministro de Gobernación, Camilo Alonso Vega. 

Tot va començar el 17 d'octubre de 1961, quan faltaven poc minuts per les 8 de la nit, dos individus (Manuel García González i José Rodrigálvarez Ortega) armats amb pistoles entraren al magatzem de ceràmica que hi havia al carrer de la França 29, demanant tot els diners.

França Xica, 29.

El negoci estava regentat per Vicente Santaeulalia i en aquells moments també estava acompanyat pel seu fill Salvador Santaeulalia Gimeno. Davant la presencia dels dos atracadors armats amb pistoles de gran calibre, el fill s'enfrontà a ells i els va fer fora, entre cops d'uns i altres.

Una vegada al carrer, un dels atracadors, José Rodrigálvarez, va agafar un taxi, escapant del lloc.

El seu company, Manuel García, va intentar escapar també amb un taxi. Amenaçà amb la pistola un taxista que circulava pel carrer, Antonio Garcia Fernández, però malgrat la situació es va negar a que pugés i s'enfrontà a ell. Veient el fet, l'atracador optà per fugir corrent. El taxista i un jove que passava per la zona (Miguel Pérez Sánchez), decidiren perseguir-lo. Finalment l'atracador es va refugiar en un portal de l'edifici nº 73 del carrer Calàbria. Allà, avisaren a la policia, la qual el va detenir posteriorment.

La captura d'aquest atracador va permetre la detenció, passats uns dies, del seu company Rodrigálvarez i de l'inductor de l'atracament, Guillermo Salvia Pardo.

El coratge i la valentia (i inconsciència diria jo) de les tres persones que van frustrar l'atracament (el fill del propietari, el taxista i el jove que va perseguir un dels atracadors) van merèixer una nota del Govern Civil i del Ministro de Gobernación lloant la seva actuació.

Nota d'agraïment

Hemeroteca

- La Vanguardia, 25 octubre 1961, p. 28
- La Vanguardia,  26 octubre 1961, p. 25

Enterrat viu al cementiri de Poble Nou (1881)

A l'any 1881, Barcelona tenia únicament un cementiri de nova planta i situat fora de les murades: el de Poble Nou (1) (conegut oficialment com Cementiri General). No obstant, al voltants de la ciutat també hi havia petits cementiris parroquials, com el de Sant Andreu, Horta, Sant Gervasi, el de Sants.

Cementiri de Poble Nou al segle XIX. Font: AMB

Des de mitjans de segle, el cementiri de Poble Nou estava altament densificat: nous panteons, capelles, nínxols (2). La degradació de la necròpolis també s'anava accentuant degut a la manca de millores. Aquests fets junt amb l'important augment de la població a Barcelona, plantejava la necessitat de fer un nou cementiri (3).

En aquest context va tenir lloc un fet realment esgarrifós. El 29 de gener de 1881, un noi de 5 anys va morir de malaltia a la barriada del Poble-sec. El pare era treballador a una bòbila i tenia 60 anys. La mare en tenia 40. Era una família pobre, amb greus problemes afegits (una filla de 23 anys havia mort feia pocs dies i l'altre fill estava la presó).

Una vegada fets els tràmits pertinents, el nen fou portat al cementiri de Poble Nou. Un cop allà, van decidir no enterrar-lo el mateix dissabte; uns diaris expliquen que no ho van fer degut al mal temps, altres diuen que no ha van fer perquè ja era massa tard. Per tant i a l'espera de ser enterrat al dia següent, depositaren el fèretre del nen a una fosa comuna durant la nit. 

Gent a la porta del Cementiri de Poble Nou.  ca 1880-1909
Font: Arxiu Fotogràfic del CEC

El matí del diumenge 30 de gener, quan els enterradors anaren a enterrar-lo, varen sentir un plors que sortien de la fosa comuna. Horroritzats descobririen que el nen que havien deixat allà la nit anterior, encara estava viu. Ràpidament al traslladaren a dependències del cementeri i fou atès per un metge, però a les 4 de la tarda morí. Segons els diaris, havia mort d'una pulmonia. L'autòpsia posterior va revelar que realment havia mort de meningitis.  

Com havia estat possible allò? De qui era responsabilitat?

Els diaris (La Vanguardia i el Diari Catalá) qualificaven el fet com inacceptable, reclamaven l'aclariment del succés i de les responsabilitats de les persones implicades.

En primer lloc, no s'expliquen com un metge havia certificat la mort del nen. Fins i tot indiquen que en el certificat havia escrit "que el cadáver presentaba señales de descomposición".

En segon lloc, la Junta del Cementiri fins feia poc temps, permetia que qualsevol cos, abans de ser enterrat, passàs la nit al depòsit del cementiri, amb la vigilància i precaucions corresponents. Actualment, la Junta cobrava (10 reals) per mantenir els cadàvers al dipòsit durant la nit. D'aquesta forma, les famílies pobres i que no podien pagar aquesta quantitat, estaven obligades a dipositar el cos del familiar mort a la fossa comuna, a l'espera de ser enterrat.

Nínxols al cementiri de Poble Nou. Frederic Bordas. ca 1880-1909
Font: Arxiu fotogràfic del CEC

En tercer lloc, els vigilants del cementiri també són qualificats com a responsables del fets, ja que en cap moment observaren que una persona viva estava a la fossa comuna.

En els dies posteriors, no es va publicar cap notícia més sobre el cas i els possibles responsables.

Hemeroteca 

- Diari Catalá: politich y literari, 31 gener de 1881
- Diari Catalá: politich y literari, 1 de febrer de 1881
- Diari Catalá: politich y literari, 6 de febrer de 1881
- La Vanguardia, 1 febrer 1881, pág. 3
- La Vanguardia, 3 febrer 1881, pág. 3
- La Vanguardia, 5 febrer 1881, pág. 4

 Notes 

1 - Daniel Venteo. El cementiri de Poblenou: memòria de la Barcelona contemporània.

2 - Havia estat projectat per una ciutat de 100.000 habitants, que l’any 1870 ja arribava als 250.000. L’Ajuntament va considerar imprescindible projectar un segon cementiri general, que seria inaugurat l’any 1883: el cementiri de Montjuïc. Barcelona. Cementiri i Art Funerari XIX XX

 3 - A l'any 1883 es va inaugurar el cementiri de Montjuïc, en aquell moment conegut com a Cementiri Nou o del Sud-est, en contraposició del de Poble Nou que a partir d'aquell moment es coneixia com Cementiri Vell o de l'Est.

El crim del guàrdia jurat de Montjuic (1897)

El diumenge 27 de juny de 1897, un grup d'amics havien anat al merendero de Torre Forta (1). Des d'aquest lloc varen baixar a la Font Trobada, on per ser diumenge hi havia ball i molta animació.

Allà trobaren un noia que es dia Leonor, que acompanyava un grup que estava celebrant un bateig. Leonor havia estat novia d'un del grups d'amics que havien baixat de Torre Forta. En un moment donat, ella va riure i el seu exnòvio, pensant que era una provocació, va acostar-se a ella i li donà una galtada.

Font Trobada. 1913-17. Brangulí. Font: AMB

Davant això, els dos grups començaren a discutir, insultar-se i al final varen treure ganivets. Davant el caire que anava agafant la baralla, l'encarregat del merendero els va treure a fora. La baralla va seguir a l'exterior, i precisament en aquest moment s'acostà Víctor López, guàrdia jurat (2) de Montjuïc, i els demanà que aturassin de discutir i deixassin els ganivets, apuntant-los amb una escopeta.

Segons els testimonis, Ramon Freixa, Xarrapa, de 27 anys, casat i picapedrer es va abalançar sobre Víctor López i començaren a barallar-se. López va rebre diverses ganivetades, va caure inconscient i ple de sang. Freixa, va sortir corrent del lloc, però al poc temps va caure, víctima d'un atac d'epilèpsia? i el van detenir. Segons altres versions, els amics del guàrdia jurat varen anar a cercar ajuda a la Font Trobada i quan tornaren el veieren estirat al terra i a Freixes amb un ganivet ple de sang. El desarmaren i el detengueren. 


El resultat final era que Víctor López havia mort. Segons l'autòpsia, tenia quatre ferides de ganivet, una d'elles al pit, que li havia provocat la mort.

La notícia de la mort va impressionar i afectar molt a tot el barri del Poble-sec. No sols per la mort en sí, sinó pel fet que Víctor López era una persona molt coneguda i estimada. Estava casat i tenia cinc fills, el major dels qual sols tenia 11 anys. Davant aquest situació, l'Asociación de Propietarios del Ensanche de Santa Madrona va iniciar el 7 de juliol una col·lecta de diners destinada a la vídua i fills del guàrdia jurat.

Uniforme dels guàrdies jurats

Els principals propietaris del barri (Pablo Vallhonrat, 5 pts) i alguns integrants de la noblesa (conde de Gironella 10 pts, condesa de Figueros 20 pts), foren els primers en contribuir a la col·lecta. Fins i tot s'establiren una sèrie de punts de recollida destinats a contribucions particulars dels veïns del barri. Els diaris anaren publicant periòdicament les contribucions fetes. Per exemple, el diari El Diluvio del 21 de juliol de 1897 explica que s'han entregat a la família de Víctor, 72 pessetes recollides a diversos llocs del barri.

El judici va tenir lloc el 25 i 26 de maig de 1898 a l'Audiència Provincial. El fiscal Diez de Lastra demanava una condemna per homicidi i atac a l'autoritat, sense eximent ni atenuant de cap tipus. Per la seva banda, l'advocat defensor, Jose Maria Grassa, afirmava que Freixas era irresponsable dels fets i no se'l podia culpar de res ja que era víctima d'atacs de epilèpsia. Dos metges forenses examinaren a Freixes i van determinar que sofria "ataques epilépticos no definidos"

L'acusat, durant el judici, va declarar que des de que el seu amic pegàs una galtada a la seva exnòvia, ell no recordava res. Fins i tot, el segon dia del judici va sofrir un atac d'epilèpsia, però segons els metges forenses que el varen atendre no s'observava cap anomalia especial.

Finalment, fou condemnat a 18 anys de presó i a pagar una indemnització de 2000 pessetes a la família de la víctima. 

Hemeroteca

- La Vanguardia, 29 juny de 1897, 8 de juliol de 1897, 26 de maig de 1898, 27 de maig de 1898

- El Diluvio, 28 juny de 1897 (ed. matí), 21 juliol de 1897 (ed. matí), 26 de maig de  1898 (ed. matí), 27 de maig de 1898 (ed. matí)

- La Publicidad, 28 de juny de 1897 (ed. matí i nit), 8 de juliol de 1897, 3 d'agost de 1897, 25 maig de 1898 (ed. nit), 26 de maig de 1898 (ed. nit)

Notes

1- Font merendero situada al voltants de l'actual plaça Dante.

2 - El guàrdia jurat era un agent de seguretat privada que es dedicava a la vigilància de zones rurals bàsicament. El propietari de les terres a custodiar tenia que proposar el seu nomenant a l'Alcalde. Un cop donat el vist i plau de la Guàrdia Civil, jurava el càrrec i rebia el seu nomenament.

La figura del guàrdia jurat s'estableix el 10 de novembre de 1849 amb el "Reglamento para los guardas municipales y particulares del campo de todos los pueblos del reino".

El pistolerisme al Poble-sec: la mort del confident Pedro Torrents (1920)

A les 5 i pico de la tarda del 12 de maig de 1920, en front del número 38 del carrer Olivo (Olivera actualment), un individu fou agredit per varis persones que li dispararen a boca de canó per l'esquena.

Lloc dels fets (punt vermell). Barcelona, 1933

La persona ferida era Pedro Torrents (Torrens) Capdevila, de 38 anys i forner de professió, resident al carrer del Este. En sentir els tirs, policies, guardes de seguretat i membres de Sometent hi acudiren ràpidament, auxiliant la víctima i perseguint els agressors.

La víctima fou traslladada al dispensari del carrer Rosal, on ja va ingressar cadàver. Feia menys d'un mes, el 28 d'abril de 1920, (La Vanguardia, 29 de maig de 1920)  ja havia estat víctima d'un atemptat on va resultar ferit a la plaça del Pes de la Palla, on pistolers de la CNT van disparar contra membres de la banda del baró de König, a la qual pertanyia. Era confident de la policia, informant de les activitats de la CNT.

Un dels agressors fou capturat al carrer del Sitio de 1714 (actual Concòrdia). La gent que el perseguia i va acudir a la detenció va intentar linxar-lo, però la policia ho va impedir. Era Alfonso Miguel Martorell, de 18 anys i fuster de professió. Al detenir-lo li trobaren una pistola Star. Anteriorment, ja havia estat processat per intervenir en un tiroteig  i l'havien condemnat a 4 mesos de presó (1). Treballava temporalment a una fusteria del carrer Olivo.

Titular. La Publicidad, 13 de maig de 1920

Fitxa policial d'Alfonso Miguel Martorell al 1923.
Font: Anarcoefemerides

L'altre agressor es va refugiar en l'escala de la casa número 8 del carrer Salvà . Malgrat la resistència va ser capturat. Era Enrique Santiago Agar de 21 anys. Vivia com a rellogat al carrer Olivo 12. També portava una pistola Star (2).

Portada satírica de l’Esquella de la Torratxa (27 d’agost de 1920)

Interrogats els presumptes agressors, afirmaren que cap d'ells tenia res a veure amb l'assassinat.

Per la seva banda, Alfonso Miguel va dir que passava pel carrer Olivo i va veure com uns individus es van posar a disparar. Pensant que li disparaven a ell, també va disparar amb un pistola Star que duia per defensa personal. Al seu domicili troben diaris i propaganda anarquista.

Respecte a Enrique Santiago, afirmà que sortia de la Sociedad La Espiga (una societat d'obrers forners) amb Pedro Torrents, i passant pel carrer Olivo dues o tres persones començaren a disparar.

El 15 de maig es dictà auto de presó contra Santiago y Miguel.

A mitjans de setembre de 1921 estava previst celebrar el judici de l'assassinat de Torrents. El fiscal demanava la pena de mort pels dos acusats, mentre que la defensa sol·licitava la lliure absolució.

El 14 de setembre es va rebre una ordre ministerial, on s'indicava que quedaven suspesos fins a nova ordre els judicis per actes terroristes, entre els quals figurava el judici per l'assassinat de Pedro Torrents. 

Finalment, el 3 d'abril de 1922 va tenir lloc el judici a la Audiència de Barcelona (3). Els acusats vam mantenir aproximadament la versió donada just
després de la detenció. Els diversos testimonis del fiscal eren policies, sometents que havien acudit al lloc del fets al sentir els tirs i/o que havien detingut els acusats. El fiscal era Diego Medina (4). Els defensors eren José Serrano Batanero i Narciso Fernández Boixader.

El jurat els va declarar innocents i la sentència fou de lliure absolució.

Notes

1 -  El 16 d'agost de 1918, amb 16 anys i amb companyia de dues persones més va disparar contra tres individus (Julian Bort Sampau, Vicente Esperi Oliver, Vicente Puerta) al carrer Muntaner. Cap va resultar ferit. A ell per ser menor de 18 anys sols el varen condemnar a 4 mesos de presó. El judici va tenir lloc el 6 de juliol de 1921 (veure La Publicidad 6 Julio 1921, Edición Noche).

2 - Les pistoles Star eren les utilitzades pels pistolers anarquistes, mentre les Browning les utilitzaven el pistolers del Sindicat Lliure i de la Patronal.

3 - El Diluvio del 4 abril 1922, pag. 11. es queixa que no el van deixar fer la seva feina al judici: la taula preparada per la premsa no tenia cadires.

4 - Diego Medina Garcia (Montoro, 1866 - Madrid, 1942). Va ser un advocat i jutge espanyol, president del Tribunal Suprem de la Segona República Espanyola des de 1931 fins al 1936. Fou fiscal a Barcelona en diverses èpoques, entre elles entre el 21 i 23, assistint a molts de judicis contra pistolers i assassinats socials. Com a curiositat la novel·la d' Eduardo Mendoza, La verdad sobre el caso Savolta, està dedicada a ell.

Hemeroteca

- El Diluvio, 13 maig 1920, pag. 32
- El Diluvio, 14 maig 1920, pag. 9
- El Diluvio, 15 maig 1920, pag. 32 
- El Diluvio, 9 setembre 1921, pag. 7
- La Publicidad, 13 maig 1920, ed. matí, pag. 11 
- La Publicidad, 13 maig 1920, ed. tarda, pag. 3 
- La Publicidad, 14 maig 1920, ed. matí, pag. 5 
- La Publicidad, 15 maig 1920, ed. tarda, pag, 4 
- La Publicidad, 9 setembre 1921, ed. matí 
- La Publicidad, 15 setembre 1921, ed. matí, pag. 3 
- La Publicidad 7 març 1922, ed. tarda
- La publidad, 3 abril 1922, ed. tarda, pag 2.
- La publidad, 4 abril 1922, ed. matí, pag 3,
- La publidad, 4 abril 1922, ed, tarda, pag
- La Vanguardia, 13 maig 1920, pàg. 9
- La Vanguardia, 14 maig 1920, pàg. 4
- La Vanguardia, 15 maig 1920, pàg. 7 
- La Vanguardia, 16 maig 1920, pàg. 6
- La Vanguardia  25 mayo 1920, pàg. 4
- La Vanguardia, 04 abril 1922, pàg. 5

Falsificant vermut al carrer Salvà (1892)

En el segle XIX es van produir importants avenços científics, entre ells en el camp de la química. Els químics descobriren que podien crear noves substàncies i començaren a cercar noves aplicacions per elles.

La química podem dir que es va convertir amb la ciència de moda del segle XIX. Proporcionava gran varietat de substàncies que milloraven la producció d'aliments, de teixits, colorants, sabons, medicaments; millores que facilitaven la vida de les persones.

Però també va tenir el seu cantó fosc: les falsificacions alimentàries. Amb l'ajuda de nous productes químics ara ja era més fàcil falsificar els productes d'alimentació: vins, olis, farines, xocolates, tes, etc

Anunci de vermut, avisant de les falsificacions
Font: La Imprenta (14/05/1874)

Les falsificacions d'aliments, no sols suposaven un engany als consumidors, pagant per un producte que no era autèntic, sinó que també el seu consum podia generar greus problemes de salut.

A finals del segle XIX ja es nota una important preocupació sobre aquestes falsificacions i l'efecte que podien tenir sobre la salut. A la premsa de Barcelona es van començar a publicar articles sobre aquest preocupant tema: "Falsificación de substancias alimenticias" (L'Arch de Sant Martí, 13 i 17 març  de 1887), "Falsificación de alimentos" (El Diluvio, 23 maig de 1892), "Veneno lento" (El Diluvio, 23 de decembre de 1895 ).

Sobre aquest tema, es interessant el següent fragment d'un article publicat a El Diluvio el 19 març de 1895:

"Los progresos de las ciencias naturales, de
la química especialmente, aplicados á los artículos
de comer y de beber por mercachifles sin
pizca de aprensión, han sembrado lo duda en
nuestra alma y la dispepsia en nuestro estómago,
y nos tienen sumidos en un mar de confusiones "

En aquesta dinàmica de falsificacions crida l'atenció una notícia apareguda a La Vanguardia (3 de gener de 1892, pag. 3) sobre falsificació de vermut al Poble-sec.

Resulta que a rel d'una denúncia del representant a Barcelona del vermut Torino, es va descobrir a un magatzem del carrer Salvà una fàbrica de falsificació d'aquest vermut. Foren detinguts dos italians, i es requisaren 42 caixes de vermut fals i tot els estris necessaris per a la seva fabricació.

Etiquetes del Vermut Torino

Per lluitar contra aquesta adulteració i falsificació d'aliments, l'Ajuntament de Barcelona ja havia instal·lat un laboratori químic per al reconeixement de substàncies alimentàries el 1867 (1). A l'any 1882, va passar a ser públic. A part dels anàlisi encarregats per les autoritats municipals, els particulars hi podien acudir per demanar analitzar qualsevol producte alimentari amb sospites d'estar adulterat.

Mostres d'aliments analitzades pel Laboratori Químic Municipal a l'any 1903.
Font: Anuario Estadístico de la ciudad de Barcelona, 1903

Notes

1 - Història del Laboratori Municipal de Barcelona. Antoni Roca i Rosell. Ajuntament de Barcelona, 1988