El duel del Morrot (1893)

El diumenge 14 de maig de 1893 Francisco Almirall de 21 anys, acompanyat d'una dona de "vida licenciosa" segons alguns diaris, van anar a un saló de ball situat a l'Eixample (Centro Reacreativo de la Derecha del Ensanche). Allà, Antonio Amargós, un jove de 26 anys i empleat de Catalana de Gas, es va discutir i barallar amb Francisco per causa d'aquesta dona.

Com a resultes d'aquesta enemistat els dos es varen citar a l'estació del tren de Barcelona-Vilanova, situada al moll de San Bertran, amb la finalitat de resoldre la seva enemistat. Era una mena de duel o "lance de honor" com deien els diaris, però sense l'èpica dels clàssics duels, amb pistoles o espades, padrins, i ni tota la parafernàlia associada.

Estació del moll de Sant Bertran de la línia Barcelona-Vilanova-Valls.
ca 1880. Font: Rails i ferradures

La trobada fou el 16 de maig a la tarda. Almirall va anar acompanyat d'un amic, José Sagrera de 23 anys. Quan Amargós els va veure els dos, va començar a discutir amb ells, es posà molt violent i recriminà el fet que Almirall anàs acompanyat i no vengués sol. Avançaren cap a Can Tunis i a l'alçada del Morrot va tenir lloc una baralla entre ells dos. El resultat fou que José Amargós va resultar mort d'un tir al cap i vàries ferides d'arma blanca. Francesc Almirall fou ferit d'un tret a la cama i el seu company José Sagrera va resultar il·lès.

Van detenir a Almirall i Sagrera, el qual portava una pistola i una navalla. Al lloc es trobar una altra arma de foc i un ganivet de grans dimensions.

El 7 de maig de 1894 va tenir lloc el judici per la mort de Antonio Amargós. El tribunal estava format per un jutge i per un jurat popular integrat per 12 persones. El judici era públic i va tenir una nombrosa assistència. El fiscal era Valentín Diez de la Lastra i l'acusació particular la duia Josep Roig i Bergadà. Els acusaven d'assassinat amb premeditació i traïdoria. 

L'advocat defensor d'Almirall era Manuel Gonzalez Vilart, i afirmava que el seu client sols era culpable d'homicidi, ja que la baralla havia estat un duel. Jaime Amer Peña era el defensor de Sagrera i afirmava que el seu client no havia intervingut en la baralla.

L'advocat i polític Josep Roig Bergadà

Durant el judici es donaren dues versions dels fets: la del fiscal i la dels advocats defensors.

El fiscal i acusació particular argumentaren que realment la intenció d'Almirall i Sagrera era matar a Antonio Amargós. Els dos havien preparat una trampa, de forma que quan Almirall i Amargós discutissin sols, Sagrera que estaria amagat, i amb una senyal acordada prèviament, aniria caps ells, ajudant a Almirall a matar a Amargós. Els amics i companys de treball afirmaven que Amargós era un bon treballador i fill. Per altra banda, en els moments dels fets passava un òmnibus per la carretera del Morrot en direcció a Can Tunis i varis passatgers veren com dues persones donaven ganivetades a un tercer. Segons l'autòpsia, Josep Amargós tenia una ferida de pistola al cap, i fins a 14 ganivetades en el cos.

Per la seva banda, l'advocat defensor d'Almirall va explicar que realment havia estat desafiat per Amargós a tenir un duel. Estava segur que se podria arreglar amistosament, però per precaució i pensant que podria ser objecte d'alguna trampa, va demanar al seu amic Josep Sagrera que l'acompanyàs i que l'ajudàs en cas de necessitat. Amargós de seguida es va posar molt violent i ell va ser qui va atacar amb una pistola a Almirall, i aquest es va veure obligat a defensar-se. Per altra banda, i segons es va confirmar en la reconstrucció dels fets, els testimonis de l'òmnibus no podien veure ell lloc on va tenir lloc la baralla, per tant les seves afirmacions no tenien cap valor probatori. L'advocat de Josep Sagrera argumentà que el seu client no va intervenir per res, i sols va acudir on estaven ells dos quan escoltà un tret.

Modelo de òmnibus sistema Ripert, Barcelona 1907.
Font: AMB

 
La sentència fou cadena perpetua per Francisco Almirall i José Sagrera pel delicte d'assassinat d'Antonio Amargós. També els varen condemnar a indemnitzar a 2000 pestes a la mare d'Amargós.

Hemeroteca

- El Diluvio, 17 de maig de 1893
- La Vanguardia 17 de maig de 1893, 9 de maig de 1894, 10 de maig de 1894, 11 de maig de 1894, 12 de maig de 1894
- La Publicidad, 9 de maig, 10 de maig, 11 de maig, 12 de maig de 1894

L'assassinat d'un Guàrdia Civil a Montjuic (1933)

A la crònica negra de Montjuïc, hi ha molts casos sense resoldre. No xerram de petits robatoris, baralles, etc. Estam parlant de delictes greus com en aquest cas. Lògicament els medis tècnics i humans que tenia la policia a finals del XIX i principis del XX no eren els mateixos d'ara i molts delictes quedaven sense resoldre.

Un d'aquests assassinats sense resoldre va ser el d'un Guàrdia Civil mort a Montjuïc al 1933. El cas va ocupar moltes pàgines de diaris i va tenir un important reso a Barcelona; es van detenir nombroses persones, però al final no es va trobar cap culpable de l'assassinat.

Tot va començar un dissabte, 25 de març de 1933, a la tarda, una parella de nòvios havia sortit d'uns dels "merenderos" de Montjuïc. Ell era Antonio Campos Ramírez, de 22 anys, Guàrdia Civil de professió i destinat a la caserna del carrer Ausiàs March de Barcelona. Ella, Josefina Fernández Moreno, de 19 anys, servia en una casa del mateix carrer on estava la caserna del seu nòvio.

Castell de Montjuïc, indicant el baluard Llengua de Serp, 1933.
Font: ICGC

Mentre anaven passejant per la muntanya, s'acostaren al castell, concretament a un dels baluards, el denominat Llengua de Serp, i els sortiren al pas, dos homes (molt joves i amb la cara descoberta) armats amb una pistola. Eren les 7:30 de la tarda. Els amenaçaren, Antonio i Josefina aixecaren les mans, de forma que els atracadors els pogueren registrar. Robaren el rellotge, la cartera i els diners d'ell.

Segons el testimoni de Josefina, quan un dels atracadors es va disposar a registrar una de les butxaques d'Antonio, ell digué:

— Aqui no encontraréis dinero; tengo sólo el
carnet de la guardia civil.

— ¡Ah! ¿Conque eres guardia civil?, li conestà un dels atracadors

Acte seguit li va disparà tres trets: dos en el pit i un en l'abdomen. Josefina es desmaià i els atracadors fugiren.

Una parella que estava pels voltants, escoltà els tirs, i acudint al lloc dels fets, els auxiliaren. Ell estava mort i a ella la traslladaren al castell. Un cop allà, avisaren del que havia passat. Quan uns soldats del castell es preparaven per iniciar una batuda pels voltants, el tinent Federico González va veure els atracadors escapant, i disparà contra ells, li respongueren disparant també. S'escaparen pel cementiri.

El Guàrdia Civil Antonio Campos.
Font: La Vanguardia

Avisat el jutjat, va començar a instruir les diligencies i ordenà el trasllat del mort al dipòsit de l'Hospital Militar. Durant el dies següents es feren diverses batudes per Montjuïc, i també pel districte de Drassanes, on es pensava que estaven amagats els assassins. Es feren diverses detencions de possibles sospitosos, però cap d'ells, va ser reconegut per Josefina com autors del robatori i assassinat.

El dia 27 per la tarda va tenir lloc l'enterrament. El seguici funerari va anar des de l'Hospital Militar del carrer Tallers fins el cementiri de Montjuïc i estava presidit per familiars, autoritats civils, militars i policial. El públic era molt nombrós.  

Enterrament del Guàrdia Civil Antonio Campos
27 de Març de 1933. Pérez de Rozas. Font: AFB

El dia 28 hi havia dues persones detingudes com a principals sospitosos:

- Manuel Vila de 30 anys, nascut a Cartagena, resident al carrer del Migdia, 10. Quan registraren la casa on vivia, li van trobar una pistola, de la qual no tenia permís. No va ser reconegut per Josefina. Com es movia molt per Montjuïc, el van mantenir detingut ja que podia proporcionar informació sobre els autors. Un taverner va explicar que el dia posterior als fets, Manuel Vila l'havia amenaçat amb matar-lo igual que havia fet amb el Guàrdia Civil. Com va demostrar on estava la tarda dels fets, el van posar en llibertat.

- Luis Vera Leal de 22 anys, nascut a Múrcia i resident al carrer del Este, 1. Va ser detingut perquè Josefina l'havia reconegut a les fitxes policials, però quan el va veure en persona, afirmà que no era ell. Fou reconegut per un soldat i un tinent com a la persona que van veure pels voltants del castell el dia de l'assassinat. No va ser reconegut per la propietària d'un merendero on els assassins havia estat la tarda del 25. Era el principal sospitós.

Al mes d'abril, els tribunals civils i els tribunals militars reclamen mútuament la competència del cas. Al juliol, el Tribunal Suprem decideix que el cas és competència de la jurisdicció ordinària i no militar.

A l'octubre se declara finalitzat el sumari amb un únic acusat. No obstant, l'acusat, Luis Vera, va ser posat en llibertat a principis de desembre, per tant es pot deduir que el judici no es va arribar a celebrar. Aquest fet ho corrobora la total absència de notícies sobre el judici.


Hemeroteca:

- El Diluvio, 26 març 1933, 28 març 1933, 29 març 1933, 30 març 1933, 31 març 1933, 2 abril 1933, 6 abril 1933, 12 abril 1933, 13 juliol 1933, 12 octubre 1933

- La Vanguardia, 28 març 1933, 29 març 1933, 31 de març 1933, 1 abril 1933, 2 abril 1933, 6 abril 1933, 12 abril 1933, 12 juliol 1933, 14 octubre 1933, 29 octubre 1933, 5 desembre 1933.

Amor libre en la calle de Salvá (1887)

Aquesta notícia publicada al 1887, realment no s'ajusta gens als tipus de crònica negra que recull el bloc. Però no he pogut evitar recollir-la: la temàtica és tan surrealista, la redacció tan recargolada i ens ajuda a conèixer alguns aspectes interessants del barri del Poble-sec en els seus inicis.

La notícia portava un títol ben suggerent: "El amor libre en la calle de Salvá". Es va publicar a l'edició de tarda del dia 22 de juliol de 1887 al diari El Diluvio. Aquest diari (1879 - 1839), durant moltes èpoques publicava dues edicions diàries: una de matí i una de tarda. La del matí tenia entre 20-30 pàgines, mentre que la de tarda era molt més reduïda i no arribava a les 10 pàgines.

El fet descrit transcorre en el carrer de Salvà, un del més antics del Poble-sec, justament en el nº 58 d'aquest carrer està construïda la casa més antiga del barri. Per tant és normal que en els diaris de l'època, el carrer de Salvà fos un dels més mencionats del barri: notícies sobre la seva urbanització, anuncis de comerços, venta de solars i cases, petits robatoris, accidents, baralles.

Oficialment el carrer està dedicat a Francesc Salvà i Campillo (1751-1828), metge, físic i meteoròleg català.

Francesc Salvà. Enciclopedia.cat

La misteriosa mort del nen del Morrot (1896)

El dimarts dia 18 d'agost de 1896, a La Vanguardia va aparèixer una breu notícia que deia:

"Desde anteayer por la mañana falta de su casa, calle de San Beltran, 11, 2º1ª, el niño Eduardo Costa, de 3 años, que viste con delantal azul a rayas negras. Sus padres están desconsolados y agradecerán se les dé razón del paradero de dicho niño"

Carrer de Sant Bertran
Font: No te quejarás por la flores que te he traído

En un principi semblava una de les moltes notícies sobre la desaparició de nens que publicaven els diaris. La pèrdua i abandonament de nens suposava un problema de tal importància a Barcelona que fins i tot les Ordenances Municipals contemplaven aquest assumpte, indicant com s'havia de procedir en aquests casos (1).

Ordenances Municipals de Barcelona, 1891

Però el fet que estàs implicat un nen de pocs anys i el tràgic final va fer d'aquesta desaparició, un cas molt seguit entre el ciutadans barcelonins. 

La desaparició es va produir al Paral·lel (abans Avinguda Marques del Duero) el dia 16 d'agost. Eduardo estava jugant en una font del carrer Sant Bertran i en un moment donat, el seu germà es va adonar que havia desaparegut. La família vivia en el carrer Sant Bertran, un petit carrer proper al Paral·lel.

Situació del carrer Sant Bertran (punt vermell).
Barcelona 1891. Font: ICGC

Anaven passant els dies sense notícies del nen desaparegut, quan a la nit del 21 d'agost un home mentre passejava per Montjuïc va descobrir un cadàver a l'interior d'una cova a la zona del Morrot, darrera una fàbrica de filferro.

El dia següent, el 22 d'agost, la policia va acudir a l'esmentada cova on trobà el cadàver, que tant per les característiques físiques com per la vestimenta es va comprovar que corresponia a nen desaparegut Eduardo Costa. El cadàver fou traslladat al cementiri de Montjuïc.

Lloc aproximat del Morrot on
es va trobar el cadàver. Font: ICGC

Un fet que va cridar molt l'atenció és que el cadàver del nen estava pràcticament descompost i portava una corda lligada al coll. Donat l'estat del cos no es va poder observar a primera vista cap cop ni ferida que li provocàs la mort. L'autòpsia no va donar resultats útils sobre la causa de la mort. Del cos únicament restava l'esquelet i en les extremitats inferiors quedaven fragments de teixits musculars.

Els pocs dies que havien transcorregut entre la desaparició (16 d'agost) i el seu descobriment a Montjuïc (21 d'agost), sobtava molt l'alt grau de descomposició del cadàver i que fos tan desigual. Aquests fets van fer pensar que s'havia utilitzat algun agent químic que acceleràs el procés de descomposició. Se va procedir a analitzar la roba per corroborar aquest fet.

La inspecció de la cova on va ser trobat donaren varis resultats: es trobaren restes de sang a l'exterior i també dents i ossos del nen. Aquests dades indicaven que el nen no morí a la cova, sinó que el seu cadàver (ja en descomposició) va ser traslladat i amagat a la cova.

Zona del Morrot. Fàbrica de Riviere e Hijos. 1916. Font: ANC

Per ajudar a aclarir el cas s'interrogaren a diverses persones que vivien a les coves properes i al carrer de Sant Bertran. Entre elles, van interrogar i detenir una persona (un "idiota o pseudoidiota" segons El Diluvio) que vivia a una cova de la zona. Les seves declaracions havien estat contradictòries i havia evitat explicar on estava el dia que va desaparèixer el nen. A més l'havien vist el mateix dia de la desaparició en el carrer San Bertran demanat almoina.

La manca d'informació concreta sobre la causa de la mort i de testimonis que fossin d'utilitat per aclarir el cas, va generar tot un seguit de teories diverses: mort per estrangulament, mort per una venjança, etc.

La hipòtesi més plausible i segons explica la premsa és que el nen va entrar dins alguna de les fàbriques dels voltants, i va caure dins una caldera on morí abrasat. Això també explicaria l'alt grau des descomposició del cadàver. Per eludir responsabilitats, algú de la fàbrica va treure el cos i el va amagar dins una cova a Montjuïc.

Es va prendre declaració als encarregats de fàbriques de la zona, però no es va obtenir cap resultat.

A principis de setembre es fa una nova inspecció visual de la cova: es troben dents, ossos i pel. El fet de trobar pèl descartava en un principi l'ús de productes químics i per tant es corroborava l'accident de la caiguda del nen dins una caldera.

Caricatura referint-se la misteriosa desaparició
La Tomasa : actualitats: Núm. 418 (3 set. 1896)

Al cap d'uns anys, apareixen de nou més notícies sobre aquest assassinat. Resulta que un tal Josep Aleu Salas  havia estat detingut per furt l'agost de 1901, i segons els diaris era un dels tres autors de l'assassinat del nen al Morrot l'any 1896. 


Notes

1 - La problemàtica de de les criatures perdudes era greu a Barcelona. Els nens i nenes perduts o abandonats havien de ser conduïts a dependències municipals, però principalment el seu destí era l'Asilo Municipal del Parque fundat al 1886 per l'Ajuntament. Aquest centre municipal ubicat al Dipòsit de les Aigües del Parc de la Ciutadella estava destinat a albergar temporalment persones pobres i velles sense recursos. També acollia infants abandonats, pobres o perduts.

Per fer-se una idea de la quantitat de nens perduts, incloc una relació de les actuacions de la Guàrdia Municipal, durant una setmana a l'any 1914, i com es veu, les actuacions relacionades amb criatures perdudes era important.

Font: Gaseta Municipal de Barcelona, 11/11/1914

Hemeroteca

- La Vanguardia: 18 d'agost de 1896, 23 d'agost de 1896, 24 d'agost de 1896, 25 d'agost de 1896, 29 d'agost de 1896, 5 de setembre de 1896.

- El Diluvio: 23 d'agost de 1896, 24 d'agost de 1896, 25 d'agost de 1896, 27 d'agost, 29 d'agost de 1896, 1 de setembre de 1896, 3 de setembre de 1896, 5 de setembre de 1896.

- La Veu de Catalunya: 5 ag. 1901. 

 

El pistolerisme al Poble-sec: la mort de l'anarcosindicalista Ramon Ars (1921)

Des de l'any 1917 fins el 1923, Barcelona va ser escenari d'importants enfrontaments entre representants sindicals i agents burgesos. Un període denominat pistolerisme. La tradició del pistolerisme a Barcelona se remunta a finals de XIX, però va ser en aquest període del 17 al 23, quan va adquirir el seu punt més àlgid. En aquests 11 anys, es van produir un total de 1116 víctimes (d'elles 277 morts) d'atacs de pistolers. El 1921 va ser el pitjor any d'aquest guerra; 95 persones van resultar assassinades. (1)

Portada de l'Esquella de la Torratxa del 20 d'abril de 1923

De forma molt resumida i com ens explica la revista Sapiens, la patronal espantada pel creixement de la CNT i l'èxit de vagues com la de la Canadenca, van decidir prendre's la justícia per la seva mà i organitzar partides de pistolers per eliminar els líders obrers, principalment de la CNT. Els pistolers de la patronal, es van organitzar en institucions pseudoobreristes anomenades Sindicats Lliures. Per la seva banda, la CNT va optar per una defensa activa i armada contra l’assetjament patronal, amb accions armades contra objectius patronals i membres dels sindicats lliures.

El Poble-sec, com a barri obrer des dels seus principis, va ser escenari de diversos assassinats a mans de pistolers: el de Pedro Torrents, un col·laborador del Sindicat Lliure i el de Ramon Ars (Archs), pistoler anarcosindicalista, el dos morts a l'any 1920 i 21 respectivament.

En aquest apunt parlarem de l'assassinat de Ramon Ars (1887-1921): un anarquista nascut a Sants i amb una vida marcada per la la lluita obrera, la violència i la tragèdia des de ben petit.

Ramon Ars Serra, era fill Manuel Ars Solanellas, estampador anarquista. Amb sols 7 anys, el seu pare va ser afusellat a Montjuïc el 21 de maig de 1894. Acusat falsament per la seva implicació a l'atemptat de la Gran Via de 1893. Especialment colpidora és la carta que li va escriure Manuel al seu fill Ramon, pocs dies abans de morir, on de forma serena i molt lúcida, li explica que no és culpable dels assassinats que li atribuïxen, l'anima a fer-se anarquista quan sigui gran i que cuidi de la mare i la germana. (2)

Afusellaments a Montjuïc
Le Petit Journal, 4 de juny 1894

Com es pot imaginar, aquests fets el degueren marcar profundament i d'adult sempre va optar pel radicalisme de les seves posicions i per una actitud violenta enfront de les agressions de la patronal i dels governs.

Treballador del ram metal·lúrgic, ja es té constància del seu activisme sindical des de 1908. Implicat en vagues i agressions, es va exiliar a França el 1912, quan la CNT estava en clandestinitat.

A l'any 1919, torna a Barcelona, i al 1920, davant la creixent violència contra membres de la CNT, el Comitè Nacional va decidir crear uns grups d'autodefensa, del qual ell seria un dels màxims responsables. L'objectiu d'aquests grups no sols era defensiu, sinó també tenia la intenció d'atemptar directament contra els caps de la repressió.

Ramon Ars. Font: Anarcoefemerides

Entre altres fets, la policia li atribuïa la seva implicació a diversos atemptats fallits com el del president de la Patronal Felix Graupera, el del membre del sometent Jaume Pujol, o del governador Martinez Anido. També estava implicat en atemptats mortals com el de l'inspector de Policia Antonio Espejo, o el del President de Govern Espanyol Eduardo Dato

Severiano Martinez Anido, governador de Barcelona (dreta)
i Miguel Arlegui, cap de la Policia (esquerra). 1930. Font AMB

Fruit d'una delació, la policia va organitzar una emboscada i el va detenir el 25 de juny de 1921 a la plaça de la Universitat (o Urquinaona) de Barcelona i portat a la comissaria de Via Laietana davant la presència del cap de Policia Miguel Arlegui. Segons diverses fonts (3, 4) el propi Arlegui el va sotmetre a tortures.

Dos dies després, durant la nit del 27 de juny, se li va aplicar la llei de fugues i el seu cos, cosit a trets i amb ferides d'arma blanca, va ser trobat al carrer de Vila i Vilà de Barcelona amb clars signes d'haver estat abans torturat i desfigurat.

Notícia sobre la seva mort
La Vanguardia, 28 de juny de 1921

Fou enterrat a Montjuïc, al mateix nínxol que son pare, Manel Arcs.

Deu anys després de la seva mort, el 1931, el periodista i anarquista Felipe Alaiz va publicar una interessant entrevista a Vicenta Serra, mare de Ramon i esposa de Manel, a la revista La Calle, 

Fragment de l'entrevista a Vicenta Serra, 7/8/1931
Font: La Calle. Revista Gráfica de Izquierdas

Hemeroteca

- La Vanguardia, 21 de juny de 1921, pag. 6

- La Calle. Revista Gráfica de Izquierda, 7 d'agost de 1931


Notes i Bibliografia

1 - El Pistolerisme. Barcelona (1917-1923), Editorial Pòrtic, 2009. Albert Balcells

2 - Manuel Ars i Solanellas (1859-1894),l’estampador afusellat injustament a Montjuïc - Revista de Igualada nº 28 Abril de 2008

3 - Los Archs. Dos generaciones y un mismo ideal

4 - Manuel y Ramón Archs: Dos militantes de acción

Mort a la bòbila del carrer Grases (1895)

A part de la famosa pedra de Montjuïc, la muntanya també ha estat un important font d'argila. Aquest material sedimentari i fàcilment modelable és bàsic en la construcció, ja que és la matèria primera per fabricar elements com les teules i maons.

El naixement de l'Eixample a mitjans del XIX i la conseqüent forta activitat constructora associada, van crear una important necessitat de materials de construcció. Per aquest motiu, les zones d'aflorament argilosos van ser fortament explotades a Barcelona. Entre aquestes zones podem esmentar la part baixa de Montjuïc, contigua al Poble-sec.

Mapa geològic de Montjuïc i la zona portuària. Font: GeoVentayol

Aquest fet provocà la construcció de nombroses bòbiles en aquest barri, concretament als barris de Santa Madrona i la França Xica. Normalment eren petites instal·lacions situades al costat dels llocs on treien l'argila.

El treball es feia majoritàriament a l'aire lliure. Una vegada extreta l'argila, s'havien d'eliminar les impureses (pedres, vegetals, etc) i afegir-hi aigua per preparar la pasta. Amb la pasta, i mitjançant motlles, s'elaboraven els maons i teules. Un cop fets, es deixaven assecar a l'exterior i posteriorment es procedia a la seva cocció en un gran forn (En aquest bloc se detalla el procés de fabricació).

Plànol d'una bòbila amb un forn Hoffman al 1920. Font: AMB

Per tant en totes les bòbiles, una de les característiques externes més evidents era la presència d'una gran xemeneia associada a forns senzills (tipus àrab) o més complexos (tipus Hoffman).

En un principi aquestes bòbiles no creaven cap problema ja que estaven allunyades de les zones poblades. Però el creixement del barri va provocar que les cases i carrers cada vegada s'hi acostassin més i començassin a generar molèsties als veïns.

Ja al 1883, apareix una notícia a La Vanguardia (14/6/1883), on criden l'atenció sobre una mina d'extracció de terres situada al final del carrer Creu dels Molers, i que està originant esquerdes a les cases del voltants i provocant la caiguda de tanques.

Però la mort d'un treballador d'una bòbila situada a la França Xica, segons explica La Vanguardia del 6 de juliol de 1895, va fer evident la greu problemàtica veïnal que generaven aquestes instal·lacions. Aquest treballador feia feina en una bòbila del carrer Grases, estava extraient argila, quan un despreniment de terra el va sepultar, matant-lo a l'acte.

Voltants del carrer Grases segons un plànol de Barcelona de 1885.
Font: ICGC

Dos dies després del fets la mateixa Vanguardia (9 de juliol de 1895) publicà un llarg article on recollia les queixes veïnals derivades del treball de les bòbiles d'aquell carrer.

Resulta que poc a poc, l'argila de la zona s'havia anat esgotant, fet que obligava als propietaris de les bòbiles a fer excavacions més fondes. Aquestes excavacions es feien sense cap tipus de seguretat amb el perill que això implicava pels treballadors. Per altra banda, també es queixaven que les excavacions feien malbé els camins, tement que es produïssin de nou despreniments i esfondraments de terra. Segons les ordenances municipals, aquest tipus d'indústries estaven prohibides dins zones habitades. Per últim demanaven que l'Alcalde ordenàs urgentment el cessament d'aquestes activitats.  

Fàbrica de maons a Montjuïc. 1916. Brangulí. Font: ANC

Hemeroteca

- La Vanguardia, 7 de juliol de 1895

- La Vanguardia, 9 de juliol de 1895

El parricidi del carrer Font Honrada (1891)

La tranquil·la barriada de la França Xica que veim avui dia, poc tenia que veure amb el que era a l'any 1891, quan es va produir l'assassinat que descriurem a continuació.

Fa més de 100 anys, els terrenys coneguts com la França (o França Xica en ocasions), ocupaven més espai del que avui ocupen. La zona estava poc poblada, alguna planta baixa o blocs de pisos, construccions precàries, barraques. Com es pot observar en el mapa adjunt, la major part del barri estava sense construir, predominaven els descampats, horts, magatzems, bòbiles, petites indústries. D'aquells anys, del 1885, és precisament el primer pla d'urbanització de la zona proposat per Josep Amargós (1).

Mapa de la França, 1885. Font: AMB

En aquest ambient es va produir un parricidi, l'esposa i fillastre d'un home el van assassinar quan estava begut.

Tot va començar a les 6 de la matinada del 21 de setembre de 1891 en el carrer Sant Joaquin (actual carrer de Font Honrada), quan el vigilant nocturn de la zona va trobar el cos sense vida d'un home, estirat al terra i amb una important ferida a la regió abdominal. El fet ja el recullen tant La Vanguardia del dia 22 de setembre de 1891 com el Diluvio del mateix dia. 

Tot d'una es va sospitar que aquell mort no s'havia produït per causes naturals: les ferides abdominals eren molt importants, fet que era incompatible amb la manca de sang al terra i sobre el cos. Curiosament, la ferida estava tapada amb una tovallola i envoltada per una faixa. Tot feia pensar, en que l'havien assassinat en un altre lloc i l'havien traslladat a aquell carrer de la França.

El mort era Pedro Salvador Salzoso (2), natural d'Olva (Terol), de 40 anys i jornaler de professió. Pedro estava casat amb Manuela Salvador Villena, de 58 anys, i vivien junts al carrer San Joaquin, 5. La relació entre ells havia començat anys abans quan ell vivia amb ella com a rellogat. Ell estava interessat en una de les filles de Manuela, però veient les poques possibilitats que tenia d'establir una relació amb ella, es va decidir a casar-se amb la mare.

Lloc del crim segons un plànol de 1885.
Font: AMB

Del seu primer matrimoni, Manuela tenia tres fills: Domingo, Ramona i Manuela. El dos primers vivien amb ella a la casa de San Joaquin. Manuela (filla) estava casada i vivia amb el seu marit en el veí carrer de Mare de Déu del Remei, 55 . Per la seva banda, Pedro i Manuela tenien una filla pròpia, anomenada Teresa de 8 anys.

Segons els veïns les relacions entre ell i la dona eren conflictives, en moltes ocasions se'l veia begut. Per altra banda i segons informacions del Diluvio dels dies 23 i 26, Pedro havia guanyat un premi important (1000 duros) a la loteria. 

Els registres i declaracions posteriors van donar com a resultat la detenció de 9 persones (Manuela, els seus tres fills, el gendre, i 4 rellogats). De les declaracions fetes es va comprovar que hi havia importants contradiccions. A més en els registres efectuats es trobaren proves suficients (tovalloles, roba de la víctima, sang, diners, etc) per implicar els detinguts.

Les declaracions de Teresa, la filla petita, foren fonamentals per aclarir el cas. Resulta que Teresa va explicar que a la nit del  20 de setembre acompanyà al seu pare a la taverna "La campana" on va jugar a cartes i begué alcohol. Hores més tard, ja completament borratxo van tornar a la casa de San Joaquin sobre les 22 hores. També declarà que un cop allà, va veure com la seva mare Manuela i el seu tio Domingo agafaren al seu pare aprofitant el seu estat i el mataren a ganivetades, referint-se especialment al seu tio qui fou el més actiu.

Plànol del lloc del crim (3).
Font: La Vanguardia 26/09/1891

El judici va tenir lloc un any després, concretament, del 29 de novembre a l'1 de desembre de 1892. Alguns fets, ja apuntats en un principi, es van aclarir, entre ells, les males relacions existents entre Pedro i la seva dona Manuela: les freqüents discussions, els maltractament que sofria Manuela, l'alcoholisme i avarícia d'ell.

El Ministeri Fiscal acusava a Manuela Salvador d'autora  de  un  delicte de
parricidi, així com al seu fill Domingo. A ella se li afegia la circumstancia d'alevosia, i a ell el de parentesc. A la resta se'ls acusava d'encobridors. Curiosament, no s'esmenta res sobre el mòbil del delicte que s'havia proposat en un principi: el robatori.

Imatge actual del lloc del crim

Finalment, la sentència va declarar com autor de la mort de Pedro, al seu fillastre Salvador, que ja s'havia declarat autor del parricidi. Condemnant a 13 anys de presó i al pagament de 3000 pessetes d'indemnització als hereus del mort. Es va concloure que els maltractes soferts per Manuela, varen induir al seu fill Salvador a matar-lo, considerant aquesta circumstancia com un fet atenuador. Manuela (la dona), així com Ramona i Manuela (les filles de Manuela) que estaven acusades com a còmplices i encobridores respectivament del parricidi van ser declarades innocents, al igual que la resta de detinguts.

Notes:

1 - Josep Amargós Samaranch. Els primer intents d'urbanització de Montjuïc (1887-1914)

2 - El nom de la víctima va variant en les diverses notícies (Pedro Salvadó, Pedro Zarcoso Salvadó, Pedro Zarzoso). He optat per escollir el nom que es dona durant el judici.

3 - El lloc on es va produir el parricidi és als voltants de l'encreuament del carrer Mare de Déu del Remei i Font Honrada. Segons el plànol adjunt, on hi hauria d'haver l'antiga parròquia de Santa Madrona, indica que hi ha un passatge i un solar. L'església es va inaugurar el 1888, per tant ja estava construïda al 1891.


Hemeroteca

- La Vanguardia del  22, 25, 26 de setembre de 1891, 29 i 30 de novembre de 1892, 1 de desembre de 1892.

- El Diluvio del 22, 23, 25, 26 i 27 de setembre de 1891