La matança del Paral·lel (1934)

En els anys 30, el moviment anarquista (CNT i FAI) havia entrat en una important crisi financera: manca d'afiliats, impagament de quotes sindicals, sancions, despeses associades als presos anarquistes, etc. Davant aquesta greu situació es van cercar noves formes de finançament. La més comuna van ser els robatoris de nòmines, recaptacions, caixes forts dels patronos i empreses més intransigents i bel·ligerants contra els obrers, i que servien per millorar la situació econòmica dels sindicats anarquistes.  El primer robatori d'aquest tipus es va dur a terme durant la vaga dels treballadors de la fusta (novembre de 1932 - abril de 1933), quant piquets van robar les caixes forts dels patrons (1).

Eren atracaments violents, cada cop més freqüents, on intervenien armes de foc, vehicles de gran cilindrada i on es produïen ferits i fins i tots morts. A part eren robatoris amb botins importants, un sol cop podia suposar 100.000 pessetes, que anaven al fons dels sindicats (1). Aquesta situació es va convertir en una important font d'inseguretat entre la ciutadania de Barcelona i un vertader problema d'ordre públic.

Per lluitar contra aquest perill, Josep Dencàs fou nomenat conseller de Governació, conjuntamente amb Miquel Badia com a cap dels Serveis d'Ordre, iniciant una política de xoc i guerra implacable (i bruta en ocasions) contra els elements incontrolats de la CNT-FAI, responsables d'atracaments i assassinats.

En aquest context se va produir un greu enfrontament entre forces de seguretat i atracadors anarquistes que va suposar la mort de 4 persones en ple Paral·lel. Tot va succeir un 14 de abril de 1934.

Feia tres anys que s'havia proclamat la República. Aquest fet junt amb la celebració de les festes de la Primavera, Barcelona es va convertir en una gran festa: els edificis oficials de Barcelona estaven engalanats, el parc de la Ciutadella era escenari d'una desfilada militar i el passeig de Gràcia acollia una desfilada de carrosses engalanades.

Acte d'amollada de coloms a plaça Catalunya
Diario de Barcelona, 15 d'abril de 1934

Al arribar la nit, el Paral·lel (en aquells moments Avinguda Francesc Layret), centre de la vida nocturna en aquells anys, era un formiguer de gent entrant i sortint dels bars i teatres o simplement passejant.

De cop, sobre les 10 de la nit al voltant del cinema América, començaren a sentir-se dispars. En uns moments, la confusió i el desconcert es van apoderar de la gent: persones ferides al terra, gent corrent espaordida refugiant-se a l'interior dels portals i bars, cotxes i tramvies accelerant per escapar dels tirs.

Cinema América, anys 30. Font: Barcelofilia

Una vegada cesaren els dispars, la situació es va començar a aclarir: havia hagut un greu tiroteig  entre la policia i uns atracadors (2).

Els diaris que van cobrir la noticia no ofereixen una mateixa versió del fets. Bàsicament, tot va començar quan diversos agents de vigilància de la Generalitat de Catalunya s'enfrontaren a un grup d'atracadors. No queda molt clar si eran el agents els que seguien els atracadors o a la inversa. La qüestió és que va començar el tiroteig a l'alçada de la cantonada Parlament/Paral·lel.

Lloc del tiroteig.
Plànol de Barcelona 1933. ICGC

Els policies pertanyien al recentment creat cos d'agents de vigilància de la Generalitat. Un grup de Guàrdies Civils que passava casualment per la zona també van intervenir en el tiroteig, que no sols es va centrar en la cantonada abans esmentada, sinó que també va arribar a carrers propers com el carrer Cano (actualment Elkano). Les versions sobre el nombre d'atracadors que es veren involucrats varia segons la font: 4 o 9.

Vinyeta del Be Negre (18/04/1934)  sobre els fets

Una vegada que va cessar el tiroteig, els ferits foren atesos d'urgència al dispensari del carrer Rosal (Roser). En total, es van atendre 10 ferits, dels quals 4 moriren.

Les persones mortes foren les següents:

Eduardo Martí Martí de 35 anys, atracador. Ferit durant el tiroteig, quan es va veure envoltat pels agents de policia i sense cap escapatoria, es va disparar un tir al cap. El seu pronòstic era molt greu. Fou traslladat al Clínic i allà morí el diumenge 15 d'abril a la matinada. Sobre la vertadera identitat d'aquesta persona es produí una important confusió (3).

José Duran de 26 anys, era agent auxiliar de vigilància de la Generalitat. Rebé diversos tirs durant l'enfrontament, entre ells un al cap. El seu estat era molt greu i després de les cures d'urgència fou traslladat a la Clínica la Alianza. Morí durant el trasllat el mateix 14 d'abril.

Pedro Moreno era veí del Poble-sec. Estava casat i vivia en el carrer Blasco de Garay. Caminava amb la seva dona pel carrer Cano (actual Elkano) quan varen sentir tirs i veure corredisses. Un dels tirs li impactà al cap i el seu estat era gravíssim. Fou traslladat a l'hospital Clínic però va morir durant l'operació quirúrgica.

Manuel Ricart Valero (Manuel Ricart Olero, Manuel Aycart, Manuel Aycart Bachero) de 20 anys  i mecànic de professió. Vivia al carrer Comandante Franco. Havia anat al cine amb uns amics i quan tornava cap a casa es va trobar el tiroteig. Rebé un tret a l'abdomen i el pronòstic era greu. Finalment el 18 va morir a l'hospital Clínic.

Les següents persones resultaren ferides de diferent consideració:

Jaime Botey, agent de policia de la Generalitat. Rebé diversos trets, a l'engonal i el genoll. Fou traslladat la clínica La Alianza i el seu pronòstic era reservat.

Eduardo Martí de 19 anys, habitant del carrer Urgell. Ferit de bala al braç i l'abdomen, pronòstic  reservat.

Victoriano Lorenzo de 22 años. Xofer de professió i vivia a l'avinguda Mistral. Ferida de bala al braç. Pronòstic reservat.

María Sentís de 27 anys. Vivia al carrer Marqués de Foronda. Ferida al clatell, pronòstic reservat.

María Sánchez  de 33 anys. Vivia al carrer Robador. Ferida de tret al braç. Pronòstic reservat.

Lucio Romero de 19 anys. Vivia al carrer Arc del Teatre. Ferida de tret al genoll. Pronòstic greu.

El dia 17 d'abril fou enterrat José Duran. A l'enterrament, a part de la família, van assistir-hi diversos càrrecs la Generalitat, així com de la policia i ERC.

Sortida del fèretre de José Duran del Hospital Clínic.
Fot. Perez de Rozas. AMC

Al dia següent, el 18, el Consell de la Generalitat va decidir pujar la categoria laboral dels dos policies implicats: José Duran va ser ascendit des de la categoria d'auxiliar de vigilancia a la de policia de tercera, Jaime Botey passà de policia de tercera a segona.

El 21 d'abril, els diaris van informar sobre la detenció de diversos atracadors que van intervenir en el tiroteig: Gabriel Jover Planas, alias Arengada (4), Julio Mas Martí (5), Juan Valera Moyá, José Panicello Pubill, Miguel Franquet Miguel. Es van registrar els domicilis dels detinguts i van intervenir un arme de foc i munició.

Cap del detinguts fou processat pel fets, únicament un, Julio Mas Martí, i per una actuació indirectament relacionada amb el tiroteig. Quan registraren el seu domicili trobaren un arma de foc sense els corresponents permisos. Per aquest motiu fou jutjat el 17 d'octubre de 1935. La condemna fou de 4 mesos i un dia de presó.

Al mes d'octubre de 1936, tornà a aparèixer a la premsa el policia assassinat José Duran. Tal com explica La Vanguardia i El Diluvio, es volia canviar el nom d'un carrer del Poble-sec, el carrer Puríssima Concepció passaria a denominar-se José Duran. En aquells primers mesos de la Guerra Civil i tal com succeïa a diversos llocs de Barcelona, era comú canviar el nom d'un carrer i posar-li el nom de personalitats d'esquerres, anarquistes, milicians, etc. D'aquesta manera es volia homenatjar a un policia de la Generalitat caigut en acte de servei.

El diumenge 11 d'octubre, al matí, va tenir lloc un acte de descobriment d'una placa en memòria a José Duran en el carrer Puríssima Concepció. Era un acte organitzat per Esquerra Republicana de Catalunya.

La Vanguardia explica així l'acte:

"En la popular barriada de Pueblo Seco se efectuó el domingo el acto del descubrimiento de la placa que de ahora en adelante dará el nombre de José Duran, ex agente de la Generalidad de Cataluña, a la antigua calle de la Purísima. Al acto asistió, en representación del distrito segundo, el consejero regidor del Ayuntamiento, el señor Rossell Muntaner; el comisario de policía de aquel distrito señor Boira; diversas banderas del «Casal de Esquerra Republicana» del distrito segundo junto con su Junta directiva, otras autoridades y la Banda de las milicias antifascistas del cuartel general de Izquierda. Una sección de guardias de asalto quedó formada en aquel lugar. Presenció la ceremonia una gran multitud que llenaba por completo la calle. Al ser descubierta la placa, hicieron uso de la palabra un directivo del mencionado casal, el comisario señor Boira y el consejero señor Rosell Muntaner. Todos ellos se expresaron en términos patrióticos y exaltaron la personalidad del homenajeado, que encontró la muerte en el cumplimiento de su deber. Un hermano, del homenajeado, en nombre de su familia, leyó unas cuartillas de agradecimiento a los organizadores del acto que se estava celebrando i Se dio el acto por terminado con las notas de "La Internacional"

En les següent fotos, publicades a diversos diaris, es pot observar l'acte de descobriment de la placa dedicada a Jose Duran.

El Diluvio, 13, oct, 1936

13, oct, 1936, Diari de Barcelona

13 octubre 1936, La Vanguardia

Notes

1 -  Sobre la vinculació del moviment anarquista i aquests atracaments es pot consultar "La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto 1898-1937" de Chris Ealham i "Miquel Badia. Vida i mort d'un lider separatista" de Fermí Rubiralta.

2 - En els primers moments, la premsa parla sempre d'atracadors. Quan van capturar alguns sospitosos del tiroteig, ja es començà a referirse a alguns d'ells com antics afiliats i simpatitzants dels moviments anarquistes.

3 - Aquest atracador fou identificat amb múltiples noms als diaris: Vicente Garcia Alburet, Francisco Garcia. Però finalment, el dia 21 d'abril fou capturat Julio Mas Martí com un dels atracadors que van intervenir en el tiroteig. Aquest va identificar el cos del atracador mort com el seu germanastre, Eduardo Martí Martí, conegut amb diversos alias com "el cèntim", "el nano de la fabril" o "el barretina".

4 - Gabriel Jover Planas. Tenia un llarg historial delictiu. Havia format part de bandes de pistolers anarquistes i també de bandes d'atracadors. Estava reclamat per l'assassinat d'un xofer, Juan Curria a l'any 1928 , i així mateix, també era reclamat per l'atracament d'un banc de Manresa a l'any 1931.

5 - Julio Mas Martí era germanastre de Eduardo Martí Martí, mort durant el tiroteig.  

Hemeroteca

- La Vanguardia, 15 abril 1934, pàg. 29 

- La Vanguardia, 17 abril 1934,  pàg. 7 

- La Vanguardia, 17 abril 1934,  pàg. 29 

- La Vanguardia, 18 abril 1934,  pàg. 7 

- La Vanguardia, 19 abril 1934,  pàg. 7 

- La Vanguardia, 16 abril 1935,  pàg. 11 

- La Vanguardia, 10 octubre 1936,  pàg. 7

- La Vanguardia,13 octubre 1936,  pàg. 8 

- Diario de Barcelona, 15 abril 1934

- Diario de Barcelona, 17 abril 1934

- Diario de Barcelona, 18 abril 1934

- Diario de Barcelona, 19 abril 1934

- Diario de Barcelona, 21 abril 1934

- Diario de Barcelona, 22 abril 1934

- Diario de Barcelona, 25 abril 1934

- Diari de Barcelona, 13 octubre 1936

- El Diluvio 15 abr. 1934

- El Diluvio 17 abr. 1934

- El Diluvio 19 abr. 1934

- El Diluvio 21 abr. 1934

- El Diluvio 22 abr. 1934

- El Diluvio 25 abr. 1934

- El Diluvio 27 abr. 1934

- El Diluvio 17 oct. 1935

- El Diluvio 13 oct. 1936

Un incendi premonitori al Poble-sec (1974)

A les 2 de la matinada del 30 al 31 d'agost de 1974, al principi del carrer Radas del Poble-sec va produir-se una explosió i acte seguit començaren a aparèixer unes flames.

La fàbrica de joguines Comansi situada al baixos (1) de les finques 7, 9, i 11 del carrer Radas s'estava incendiant. Donat que hi havia una gran acumulació de materials plàstics i cartró, les flames s'anaren fent més grans i perilloses.

Carrer Radas 7, on estava ubicada la fàbrica

Degut a que la creixent magnitud de les flames podia afectar als pisos superiors i finques situades al costats, els bombers desallotjaren els veïns. Fins i tot es van desallotjar finques situades al carrer Creu dels Molers.

A les 4:30, l'incendi ja es va donar per controlat i a les 7:30, els veïns desallotjats tornaren als seus pisos i on no s'havia produït cap desperfecte. Tampoc hi va haver cap víctima, llevat de dos bombers ferits lleus durant les tasques d'extinció. Tot va quedar en gran ensurt.

L'incendi únicament havia afectat a la fàbrica de joguines. L'havia destruït per complet.

Estat de la fàbrica de joguines després de l'incendi

En principi, era un incendi més dels que es produïen al Poble-sec i altres barris amb fàbriques i magatzems. Però el fet que el va fer especial, i premonitori en certa manera, és que sols 5 dies després es va produir un dels incendis més tràgics de Barcelona. El dia 6 de setembre, al carrer Tàpies 10 (2), en uns baixos d'una finca utilitzats com a taller de fusteria es va produir un incendi, que afectà als pisos superiors on moriren 17 persones (3 homes, 8 dones i 6 nens)

Uns dies després d'aquests tràgics fets, l'Associació de Veïns del Poble-sec envià una queixa al regidor del districte. La queixa era sobre la presència de fàbriques i magatzems on es manipulaven materials inflamables, i situats als baixos de finques de pisos. Demanaven més control i aquests tipus d'indústries es prohibissin en llocs habitats.

L'ordenança contra incendis que estava vigent en aquells moments era de 1963. Bàsicament era una ordenació molt senzilla (de sols 3 pàgines) que obligava a tenir sistemes bàsics de lluita i protecció contra incendis a tota una sèrie instal·lacions (escoles, hospitals, cines...) i a les industries, amb superfícies superiors a 400 m2, que manipulassin materials inflables o altament combustibles.

Als pocs mesos de l'incendi del Poble-sec i del carrer Tàpies (3), al novembre del 74, l'ajuntament de Barcelona va aprovar una nova ordenança contra incendis, aquesta més moderna i actualitzada. En aquesta no sols es parlava de medis contra incendis, sinó també s'estipulava quins materials de construcció eren els més adequats per evitar incendis i la seva propagació. Cada tipus d'instal·lació tenia una normativa específica.

Simultàniament, Joguines Comansi també tenia algunes dependències al carrer Ricart, 16 - 18.

Notes

1 - Encara que la Vanguardia indica que la fàbrica de joguines estava als baixos del 7, 9 i 11 del carrer Radas, les persones que visqueren l'incendi en primera persona expliquen que la fàbrica estava sols al 7.

2- L'incendi del carrer Tàpies fou un cúmul de desgràcies: els tallers de fusteria no estaven autoritzats i per tant no disposaven de mesures anti-incendis, els pisos estaven sobre-ocupats, allotjaven a 120 persones, quan sols 76 estaven empadronades, i l'estructura va afavorir l'incendi.

3 - La Vanguardia del 6 de setembre del 1974 publica una editorial bastant dura titulada "Ordenanza contra incendios" on critica el fet que una ciutat com Barcelona no disposi d'un ordenança moderna i actual contra incendis i que faci dos anys que està en fase d'esborrany. També recorda que el propi alcalde havia dit feia un temps: "O ponemos al día las normativas contra incendios en grandes almacenes, hoteles e industrias peligrosas, o algún día tendremos una catástrofe".


Hemeroteca 

La Vanguardia, 31 agost 1974, pàg. 10 

La Vanguardia, 11 setembre 1974, pàg. 25 

Explosió a la fàbrica de petards del carrer Margarit (1882)

A les 10 del matí del 2 de setembre de 1882, en una casa del carrer Margarit va produir-se una gran explosió que es va sentir a tot el barri. No era una simple explosió o un incendi dels que ja havia patit la nova barriada del Poble-sec. Va ser una explosió realment greu, ja que va produir l'esfondrament d'una casa i diversos morts.

Part alta del carrer Margarit, 1935. Pau Febrés Yll. AMB

Tot va començar a una casa del carrer Margarit on es fabricaven petards o mistos (1).

En aquells anys, la zona del carrer Margarit que estava urbanitzada era la que es situava a la vora de Montjuïc.

Situació del carrer Margarit
Fragment d'un plànol de Barcelona de 1885. ICGC

El nombre i nom de les víctimes mortals i ferits varia segons el diari consultat.

Segons El Diluvio (2 de setembre de 1882): Hi va haver tres morts: Els propietaris: Joaquin Dot y Tarragó i la seva dona Leocadia Minsut. Foren conduïts a la Casa del Socorro del districte d'Atarazanas al carrer Barbarà on moriren. Un ajudant de 21 anys Jaime Pellicor y Pujol que fou traslladat a l'Hospital de Santa Creu també va morir.

Segons La Vanguardia (2 i 3 de setembre de 1882): Hi va haver quatre morts: La propietària de la fàbrica Leocadia Masot de 57 anys i el primer dependent de 35 anys. S'informa que s'han trobat els cadàvers de dos nois que treballaven a la fàbrica. També es parla d'un operari que sofrí algunes cremades i que va saltar al carrer des de l'edifici acompanyat del seu fill.

Segons La Publicidad (3 de setembre de 1882): Hi va haver dos morts: la propietària, una dona valenciana i el seu home. Els varen dur a la Casa del Socorro del districte d'Atarazanas on moriren de les cremades. Una persona també estava al patí de la casa, acompanyat d'un infant. Quan va veure les primeres explosions va tirar l'infant al patí veí. Ell va sofrir cremades de diversa consideració i fou traslladat a l'Hospital de Sant Creu on va ingressar en estat greu.

Sobre l'explosió, no hi ha cap diari que doni un motiu, però segurament era degut a la manca de mesures de seguretat en la mainpulació de material inflamables. 


Notes

1 - Els diaris consultats no coincideixen si es fabricaven petards o mistos. La fabricació de petards no ha estat mai sotmesa a un monopoli estatal, cosa que si va succeí amb els mistos des de 1892.

Hemeroteca


La Vanguardia. 2 i 3 de setembre de 1882

La Publicidad. 3 de setembre de 1882

El Diluvio. 2 de setembre de 1882

L'home aucell a Montjuic (1950's)

En els anys 20-30 es popularitzaren els espectacles basats amb l'aviació, ja sigui avions, hidroavions o globus. Associats a aquests espectacles, rebien un interès especial les actuacions dels paracaigudistes, o parachutistas com deien a les hores.

En un principi es llançaven des d'avions o globus a certa alçada. Per exemple al mes de juny de l'any 1924, la paracaigudista Mademoiselle Thomeret es va tirar des d'un hidroavió a una alçada de 300 metres sobre els jardins de Turo Park de Barcelona.

Un pas més, en vistes de fer més complicat i la vegada més accessible l'espectacle, fou fer-lo dins espais tancats com els circs. El teatre circ Olympia oferia dins la seva temporada de circ, espectacles de paracaigudistes, com per exemple el de Mr. Margutti a l'any 1926.

A l'any 1946, apareix per primera vegada a Barcelona el protagonista de la nostra història, Julian Zamarriego Salinas. Concretament feia un espectacle de paracaigudisme en el circ Olympia.

Julian Zamarriego
Ahora, 7/11/37. Hemeroteca BNE

Zamarriego havia nascut a Madrid a l'any 1910-12. Amb 20 anys va ingressar com a mecànic a la Escola de Vol de Cuatro Caminos. Allà va entrar en contacte amb el paracaigudisme i es va convertir en una obsessió. La prensa explica l'anècdota que es va iniciar en el paracaigudisme quan en una exhibició, un dels paracaigudistes es va posar malalt de cop, i ell el va substituir. Cert o no, era un esport-espectacle que practicava molt poca gent en aquells anys; sols hi havia 30 paracaigudistes a tota Europa.

Amb el pas dels anys, aquesta afició es va convertir en un medi de vida. S'especialitzà en fer salts des de punts fixos (edificis, ponts, torres, etc). Els salts implicaven gran perillositat donat que es feien des de 30-40 metres d'alçada. Va haver de modificar el seu paracaigudes per fer aquests salts i fins i tot es va posar un nom artístic: James Will.

Tot això feu possible que als inicis del 50 (ell ja en tenia uns 40) es convertís en una autèntica estrella. A l'any 52, segons la premsa, ja tenia un currículum de salts molt extens: 92 des d'avions i més de 900 des d'edificis repartits per tota Espanya.

Segons La Vanguardia, al novembre de 1952 va actuar per primera vegada a Barcelona, cosa que no es certa, ja que com hem dit al 1946 actuava al circ Olympia. Per altra banda, el fet que al 1952 ja hagués fet més de 900 salts des d'edificis, fa difícil pensar que no hagues actuat mai a Barcelona.

Sigui com sigui, les seves "primeres" actuacions a Barcelona consistiren en tirar-se amb paracaigudes des d'alt de diversos edificis de la ciutat. Estaven patrocinades per Licor 43, que l'havia contractat per promocionar aquesta beguda.

La primera actuació fou el dissabte 22 de novembre de 1952 i va tirar-se des de una de les torres de la plaça de toros de la Monumental i aterrant al carrer Marina.

En aquest reportatge del NODO (del segons 30 al minut 1,10) de gener de 1953, se'l pot veure fent un salt (el mateix del 52?) precisament al voltants de la Monumental.

NOT N 522 B

A aquest primer salt, el varen seguir altres, per exemple el dia 30 de novembre del 52 que llançà des d'alt de una de les torres Venecianes del passeig Maria Cristina.

Torres Venecianes al 1950. Francesc Català Roca

Alguns d'aquests salts anaven acompanyats amb el llançament d'ampolles de Licor 43 amb petits paracaigudes, com el que va fer el 7 de desembre de 1952 des de l'edifici de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad a la cantonada Pelai/Balmes

Publicitat del salt patrocinat per Licor 43.
La Vanguardia, 27 novembre de 1952

Publicitat del salt patrocinat per Licor 43.
Destino, 12/12/1953

Avançada la dècada dels 50, també va realitzar alguns salts formant part d'espectacles de circ. Actuà diverses vegades en el Festival Mundial de Circo, que tenia lloc al Palau dels Esports del carrer Lleida, realitzant els seus arriscats salts, entre ells els que va fer el 29 de desembre de 1957 des de la torre del Palau.

La Vanguardia, 29/12/1957

Palau d'Esports i la torre, 1955

Bibliografia

El hombre pájaro que se lanzó desde la Casa de la Peña
 
James Will saltó con paracaídas de la Casa Cerdá

El paracaidista de las fiestas del Corpus

Jams Will, ‘El parachutista’

Atracament frustrat a la França Xica (1961)

Fins ara, en aquest bloc no havíem recollit cap robatori, més que res perquè eren uns delictes bastant freqüents en els carrers del Poble-Sec (com a la resta de Barcelona) i en la seva majoria no implicaven grans sumes de diners.

En aquest cas, m'he animat a explicar aquest robatori, frustrat per altra banda, ja que va suposar la implicació del Govern Civil de Barcelona i del propi Ministro de Gobernación, Camilo Alonso Vega. 

Tot va començar el 17 d'octubre de 1961, quan faltaven poc minuts per les 8 de la nit, dos individus (Manuel García González i José Rodrigálvarez Ortega) armats amb pistoles entraren al magatzem de ceràmica que hi havia al carrer de la França 29, demanant tot els diners.

França Xica, 29.

El negoci estava regentat per Vicente Santaeulalia i en aquells moments també estava acompanyat pel seu fill Salvador Santaeulalia Gimeno. Davant la presencia dels dos atracadors armats amb pistoles de gran calibre, el fill s'enfrontà a ells i els va fer fora, entre cops d'uns i altres.

Una vegada al carrer, un dels atracadors, José Rodrigálvarez, va agafar un taxi, escapant del lloc.

El seu company, Manuel García, va intentar escapar també amb un taxi. Amenaçà amb la pistola un taxista que circulava pel carrer, Antonio Garcia Fernández, però malgrat la situació es va negar a que pugés i s'enfrontà a ell. Veient el fet, l'atracador optà per fugir corrent. El taxista i un jove que passava per la zona (Miguel Pérez Sánchez), decidiren perseguir-lo. Finalment l'atracador es va refugiar en un portal de l'edifici nº 73 del carrer Calàbria. Allà, avisaren a la policia, la qual el va detenir posteriorment.

La captura d'aquest atracador va permetre la detenció, passats uns dies, del seu company Rodrigálvarez i de l'inductor de l'atracament, Guillermo Salvia Pardo.

El coratge i la valentia (i inconsciència diria jo) de les tres persones que van frustrar l'atracament (el fill del propietari, el taxista i el jove que va perseguir un dels atracadors) van merèixer una nota del Govern Civil i del Ministro de Gobernación lloant la seva actuació.

Nota d'agraïment

Hemeroteca

- La Vanguardia, 25 octubre 1961, p. 28
- La Vanguardia,  26 octubre 1961, p. 25

Enterrat viu al cementiri de Poble Nou (1881)

A l'any 1881, Barcelona tenia únicament un cementiri de nova planta i situat fora de les murades: el de Poble Nou (1) (conegut oficialment com Cementiri General). No obstant, al voltants de la ciutat també hi havia petits cementiris parroquials, com el de Sant Andreu, Horta, Sant Gervasi, el de Sants.

Cementiri de Poble Nou al segle XIX. Font: AMB

Des de mitjans de segle, el cementiri de Poble Nou estava altament densificat: nous panteons, capelles, nínxols (2). La degradació de la necròpolis també s'anava accentuant degut a la manca de millores. Aquests fets junt amb l'important augment de la població a Barcelona, plantejava la necessitat de fer un nou cementiri (3).

En aquest context va tenir lloc un fet realment esgarrifós. El 29 de gener de 1881, un noi de 5 anys va morir de malaltia a la barriada del Poble-sec. El pare era treballador a una bòbila i tenia 60 anys. La mare en tenia 40. Era una família pobre, amb greus problemes afegits (una filla de 23 anys havia mort feia pocs dies i l'altre fill estava la presó).

Una vegada fets els tràmits pertinents, el nen fou portat al cementiri de Poble Nou. Un cop allà, van decidir no enterrar-lo el mateix dissabte; uns diaris expliquen que no ho van fer degut al mal temps, altres diuen que no ha van fer perquè ja era massa tard. Per tant i a l'espera de ser enterrat al dia següent, depositaren el fèretre del nen a una fosa comuna durant la nit. 

Gent a la porta del Cementiri de Poble Nou.  ca 1880-1909
Font: Arxiu Fotogràfic del CEC

El matí del diumenge 30 de gener, quan els enterradors anaren a enterrar-lo, varen sentir un plors que sortien de la fosa comuna. Horroritzats descobririen que el nen que havien deixat allà la nit anterior, encara estava viu. Ràpidament al traslladaren a dependències del cementeri i fou atès per un metge, però a les 4 de la tarda morí. Segons els diaris, havia mort d'una pulmonia. L'autòpsia posterior va revelar que realment havia mort de meningitis.  

Com havia estat possible allò? De qui era responsabilitat?

Els diaris (La Vanguardia i el Diari Catalá) qualificaven el fet com inacceptable, reclamaven l'aclariment del succés i de les responsabilitats de les persones implicades.

En primer lloc, no s'expliquen com un metge havia certificat la mort del nen. Fins i tot indiquen que en el certificat havia escrit "que el cadáver presentaba señales de descomposición".

En segon lloc, la Junta del Cementiri fins feia poc temps, permetia que qualsevol cos, abans de ser enterrat, passàs la nit al depòsit del cementiri, amb la vigilància i precaucions corresponents. Actualment, la Junta cobrava (10 reals) per mantenir els cadàvers al dipòsit durant la nit. D'aquesta forma, les famílies pobres i que no podien pagar aquesta quantitat, estaven obligades a dipositar el cos del familiar mort a la fossa comuna, a l'espera de ser enterrat.

Nínxols al cementiri de Poble Nou. Frederic Bordas. ca 1880-1909
Font: Arxiu fotogràfic del CEC

En tercer lloc, els vigilants del cementiri també són qualificats com a responsables del fets, ja que en cap moment observaren que una persona viva estava a la fossa comuna.

En els dies posteriors, no es va publicar cap notícia més sobre el cas i els possibles responsables.

Hemeroteca 

- Diari Catalá: politich y literari, 31 gener de 1881
- Diari Catalá: politich y literari, 1 de febrer de 1881
- Diari Catalá: politich y literari, 6 de febrer de 1881
- La Vanguardia, 1 febrer 1881, pág. 3
- La Vanguardia, 3 febrer 1881, pág. 3
- La Vanguardia, 5 febrer 1881, pág. 4

 Notes 

1 - Daniel Venteo. El cementiri de Poblenou: memòria de la Barcelona contemporània.

2 - Havia estat projectat per una ciutat de 100.000 habitants, que l’any 1870 ja arribava als 250.000. L’Ajuntament va considerar imprescindible projectar un segon cementiri general, que seria inaugurat l’any 1883: el cementiri de Montjuïc. Barcelona. Cementiri i Art Funerari XIX XX

 3 - A l'any 1883 es va inaugurar el cementiri de Montjuïc, en aquell moment conegut com a Cementiri Nou o del Sud-est, en contraposició del de Poble Nou que a partir d'aquell moment es coneixia com Cementiri Vell o de l'Est.

El crim del guàrdia jurat de Montjuic (1897)

El diumenge 27 de juny de 1897, un grup d'amics havien anat al merendero de Torre Forta (1). Des d'aquest lloc varen baixar a la Font Trobada, on per ser diumenge hi havia ball i molta animació.

Allà trobaren un noia que es dia Leonor, que acompanyava un grup que estava celebrant un bateig. Leonor havia estat novia d'un del grups d'amics que havien baixat de Torre Forta. En un moment donat, ella va riure i el seu exnòvio, pensant que era una provocació, va acostar-se a ella i li donà una galtada.

Font Trobada. 1913-17. Brangulí. Font: AMB

Davant això, els dos grups començaren a discutir, insultar-se i al final varen treure ganivets. Davant el caire que anava agafant la baralla, l'encarregat del merendero els va treure a fora. La baralla va seguir a l'exterior, i precisament en aquest moment s'acostà Víctor López, guàrdia jurat (2) de Montjuïc, i els demanà que aturassin de discutir i deixassin els ganivets, apuntant-los amb una escopeta.

Segons els testimonis, Ramon Freixa, Xarrapa, de 27 anys, casat i picapedrer es va abalançar sobre Víctor López i començaren a barallar-se. López va rebre diverses ganivetades, va caure inconscient i ple de sang. Freixa, va sortir corrent del lloc, però al poc temps va caure, víctima d'un atac d'epilèpsia? i el van detenir. Segons altres versions, els amics del guàrdia jurat varen anar a cercar ajuda a la Font Trobada i quan tornaren el veieren estirat al terra i a Freixes amb un ganivet ple de sang. El desarmaren i el detengueren. 


El resultat final era que Víctor López havia mort. Segons l'autòpsia, tenia quatre ferides de ganivet, una d'elles al pit, que li havia provocat la mort.

La notícia de la mort va impressionar i afectar molt a tot el barri del Poble-sec. No sols per la mort en sí, sinó pel fet que Víctor López era una persona molt coneguda i estimada. Estava casat i tenia cinc fills, el major dels qual sols tenia 11 anys. Davant aquest situació, l'Asociación de Propietarios del Ensanche de Santa Madrona va iniciar el 7 de juliol una col·lecta de diners destinada a la vídua i fills del guàrdia jurat.

Uniforme dels guàrdies jurats

Els principals propietaris del barri (Pablo Vallhonrat, 5 pts) i alguns integrants de la noblesa (conde de Gironella 10 pts, condesa de Figueros 20 pts), foren els primers en contribuir a la col·lecta. Fins i tot s'establiren una sèrie de punts de recollida destinats a contribucions particulars dels veïns del barri. Els diaris anaren publicant periòdicament les contribucions fetes. Per exemple, el diari El Diluvio del 21 de juliol de 1897 explica que s'han entregat a la família de Víctor, 72 pessetes recollides a diversos llocs del barri.

El judici va tenir lloc el 25 i 26 de maig de 1898 a l'Audiència Provincial. El fiscal Diez de Lastra demanava una condemna per homicidi i atac a l'autoritat, sense eximent ni atenuant de cap tipus. Per la seva banda, l'advocat defensor, Jose Maria Grassa, afirmava que Freixas era irresponsable dels fets i no se'l podia culpar de res ja que era víctima d'atacs de epilèpsia. Dos metges forenses examinaren a Freixes i van determinar que sofria "ataques epilépticos no definidos"

L'acusat, durant el judici, va declarar que des de que el seu amic pegàs una galtada a la seva exnòvia, ell no recordava res. Fins i tot, el segon dia del judici va sofrir un atac d'epilèpsia, però segons els metges forenses que el varen atendre no s'observava cap anomalia especial.

Finalment, fou condemnat a 18 anys de presó i a pagar una indemnització de 2000 pessetes a la família de la víctima. 

Hemeroteca

- La Vanguardia, 29 juny de 1897, 8 de juliol de 1897, 26 de maig de 1898, 27 de maig de 1898

- El Diluvio, 28 juny de 1897 (ed. matí), 21 juliol de 1897 (ed. matí), 26 de maig de  1898 (ed. matí), 27 de maig de 1898 (ed. matí)

- La Publicidad, 28 de juny de 1897 (ed. matí i nit), 8 de juliol de 1897, 3 d'agost de 1897, 25 maig de 1898 (ed. nit), 26 de maig de 1898 (ed. nit)

Notes

1- Font merendero situada al voltants de l'actual plaça Dante.

2 - El guàrdia jurat era un agent de seguretat privada que es dedicava a la vigilància de zones rurals bàsicament. El propietari de les terres a custodiar tenia que proposar el seu nomenant a l'Alcalde. Un cop donat el vist i plau de la Guàrdia Civil, jurava el càrrec i rebia el seu nomenament.

La figura del guàrdia jurat s'estableix el 10 de novembre de 1849 amb el "Reglamento para los guardas municipales y particulares del campo de todos los pueblos del reino".