Pàgines

dissabte, 3 de novembre del 2018

La bruixa del Poble-sec (1893)

Dins aquest bloc sobre la crònica negra de Montjuïc i Poble-sec, aquest cas és el primer relacionat amb una estafa. Tenint en compte que eren un lloc amb població obrera, no cal dir que els diners no abundaven molt en aquesta barriada, i per tant es fa estrany una estafa. Però per altra banda, el baix nivell cultural i les supersticions d'aquella època, era un factor que l'afavoria.

Barriada del Poble-sec al 1891. Font: ICGC

La notícia sobre l'estafa es va publicar el 8 de juny de 1893 a La Vanguardia i a El Diluvio. Segon s'indica "en la plaza de Pueblo Seco" (suposo que a la plaça del Sortidor) exercia la seva labor una vident (bruja o cartera segons els diaris), elaborant pocions màgiques, endevinant el futur, etc. Es veu que s'havia anat guanyant la fama al barri, i era coneguda en el Poble-sec.

A ella va acudir una dona d'uns 60 anys (no mencionen el nom) a la qual havia deixat el marit feia anys i volia fer-lo retornar al seu costat. La vident va demanar-li inicialment una onze d'or (segons altres diaris 16 duros columnarios), però després de negociar-ho, acordaren que acceptaria 4 duros columnarios.

Duros de las columnas o columnarios

La vident afirmà que el desig es compliria en poc temps gràcies als seus poders, però era necessari que la dona estafada elaboràs personalment una poció màgica.

El diari El Diluvio (8/6/1893), explica d'aquesta forma la preparació de la poció.
"Una vez la cartera tuvo en su poder los cuatro duros, manifestole que con ellos haría lo indispensable para obtener el resultado apetecido, pero que era además preciso para el feliz éxito del mismo que fuera buscar en el cementerio dos puñados de tierra de la fosa común; que fuera buscar al propio tiempo y personalmente un litro de agua del mar, y que se hiciera con nueve cabezas de otras tantas sardinas-arenques, y que después hiciera de todo ello un amasijo, que lo guardara y que por espacio de nueve dias siempre que tuviera necesidad de hacer aguas menores lo verificara en el amasijo."

Passat un temps i veient que la poció no tenia l'efecte desitjat, la dona va tornar a la vident per demanar explicacions. Aquesta li indicà que segurament era degut a que no havia fet exactament el que ella li havia demanat. Segons la vident, era necessari fer nous encanteris per aconseguir la tornada del seu marit, i per fer-los li calien més diners.

La pobra estafada, que no tenia diners per pagar-li de nou, va oferir-li una verge dels Dolors que tenia a casa. La vident li va exigir que abans de posar-se a treballar li havia de donar la verge, a la qual cosa ella accedí.

Passats més de dos mesos d'això, la dona abandonada començà a sospitar que tot havia estat un engany i va acudir a les autoritats per informar del cas.

Els dos articles que expliquen el fet acaben amb unes afirmacions com aquestes publicades en el Diluvio (8/6/1893):
"Parece increible que a finales del siglo XIX y en una ciudad tan culta como la nuestra, tenga la prensa que dar cuenta de hechos que demuestran una ignorancia y un atraso en el camino del progreso verdaderamente lamentables"

Hemeroteca

La Dinastia, 8 de juny de 1893
La Vanguardia, 8 de juny de 1893

dimecres, 17 d’octubre del 2018

L'assassinat de la taverna del carrer Concordia (1900)

A les tres de la matinada del 20 de maig de 1900, varis individus varen avisar al sereno que en un taverna del carrer Laurel del Poble-sec (actual Concòrdia) havia ocorregut una baralla i una persona estava ferida. 
 
Lloc dels fets. Carrer Laurel del Poble Sec
Plano General de Barcelona, 1900. ICGC.

Desplaçats al lloc dels fets, el sereno i la policia varen trobar un home ferit al mig d'un gran bassal de sang. Es tractava de Miguel Rubio. Donada la importància de la ferida que tenia a l'engonal dret varen transportar-lo a la Casa del Socorro del carrer Rosal. Allà un metge li fa fer les primeres cures i veient la gravetat del ferit va ordenar dur-lo a l'Hospital de Santa Creu i Sant Pau.

Unes hores abans d'aquests tràgics fets, Miguel havia acudit a una taverna (1) del carrer Laurel per prendre unes cerveses amb uns amics. Mentre estava allà, un dels clients es va queixar de que l'hi havien robat el rellotge. Per aclarir el fet, el propietari de la taverna va demanar a tots els clients que es despullassin per veure qui havia robat el rellotge. Miguel Rubio es va negar a fer-ho. El propietari del rellotge robat, davant la negativa a despullar-se i pensant que era el culpable del robatori, va dirigir-se a ell i l'apunyalà amb una navalla. Acte seguit va escapar de la taverna. S'ignorava el seu nom i domicili, sols que era apodat com el "Mamella".

A l'Hospital de Santa Creu, el jutge de guàrdia va intentar prendre declaració a Miguel, però aquest estava molt greu i no va poder parlar.

Durant el matí del 21, la seva novia es va presentar a l'hospital, explicant que el dia anterior s'havia de casar amb el ferit. Donada la situació, es va accedir a que la boda es celebràs allà mateix.

Ell va morir a la tarda.

Al lloc dels fets, actualment hi ha la Taverna Can Margarit



Hemeroteca

- El diluvio 21 de maig de 1900 
- La Vanguardia, 21 de maig de 1900

Notes 

1 -  Segons l'Anuari Riera dels anys 1899 i 1901 en el carrer Laurel (actual Concòrdia) sols hi havia una taverna, situada en el número 69, propietat d'Antonio Albareda. Segons els plànols de Barcelona de l'any 1933 (full A2) del Servicio Topografico del Ayuntamiento disponible a l'ICGC, el número 69 estava situat al carrer del Sitio de 1714 (abans Laurel/Concòrdia), just al front del començament del carrer Olivo (actual Olivera). Actualment, la taverna del número 69 encara existeix, amb el nom de Taverna Can Margarit. El carrer i el número de l'edifici han canviat, ara és el carrer Concòrdia, número 21.

divendres, 21 de setembre del 2018

L'ebenista esquarterat de Miramar (1910)

El matí del dia 1 de març de 1910, uns obrers que treballaven en les obres d'ampliació del port van baixar a un pou (situat entre el pont del tren i la carretera del Morrot, sota la bateria Buenavista) per accedir a una claveguera col·lectora situada a la zona de Miramar. Al fons del pou van realitzar una macabra troballa: un sac de ciment que contenia el tronc d'un home. Li faltaven els braços, cames i cap. No duia cap identificació ni senyal que pogués aclarir de qui era el cos.

En poc temps, la notícia es va escampar per tota la ciutat. El mateix dia 1 a la tarda, ja hi havia diaris que publicaven la notícia sobre el sinistre descobriment. L'esquarterament de la víctima i la troballa del tronc van impressionar en gran mesura a tota la ciutadania. A més, cal afegir el fet que des de 1879 no se havia produït cap assassinat amb esquarterament a Barcelona.

El Diluvio, ed. Tarde, 1 de març de 1910

A la tarda, al Rec Comtal (al voltant del pont situat al carrer Roger de Flor-Ausias March), van trobar la resta del cos. Dins un sac se trobaren les dues cames; els dos braços van ser localitzats a una zona propera, així com també el cap, el qual estava parcialment cremat.

Recollida dels restes de l'assassinat, Juan Folch al Rec Comtal.
Font: La Actualidad, 8 de març de 1910

Durant aquells dies, un ebenista anomenat Juan Folch Caballero, d'uns 45 anys, amb un taller al carrer Ludovico Pío nº 9 (actualment Lluís el Piadós) havia desaparegut misteriosament i feia dos dies que no es sabia res d'ell. Aquesta desaparició va fer sospitar que el cos aparegut podia ser d'aquesta persona, com posteriorment es va confirmar. 

Immediatament a la tarda van detenir a la seva dona, coneguda pels seus veïns com Júlia la boja, ja que diverses proves apuntaven ella com l'autora del crim. Realment el seu nom no era Júlia, sinó Joaquina. El seu nom vertader era Joaquina Cotura Valls. Tenia 30 anys, nascuda San Martí Sapresa de Girona i la seva família vivia a Granollers.

Joaquina Cotura Valls, la parricida.
Font: La Actualidad, 8 de març de 1910

També es va descobrir que realment Juan i Joaquina no estaven casats, però vivien junts des de feia anys. Es sabia que ella havia treballat en diverses bars de Barcelona on va conèixer a Juan. La parella tenia dos fills: Angel de 5 anys i Jacinta de 13 mesos. Els veïns afirmaven que la convivència entre ells no era bona i les discussions eren molt freqüents. Les discussions i baralles eren continues. Aquesta mala convivència s'atribuïa al caràcter violent d'ella i al fet que tenia les facultats mentals disminuïdes.

També foren detinguts l'encarregat del taller Francisco Puig i tres operaris, els quals van ser posats en llibertat posteriorment, malgrat ella insistia en que l'encarregat havia estat còmplice de l'assassinat. 

Indicació del lloc de l'assassinat (1) i llocs on es trobaren les restes del mort (2 i 3).
Font: Plano de Barcelona, 1910. ICGC

Totes les proves i testimonis apuntaven que ella era l'autora del parricidi. L'assassinat es va produir el 27 de febrer per la nit. Les causes de la mort es desconeixien, però probablement durant una de les discussions, ella el va colpejar fortament en el cap, o li va donar un fort cop mentre dormia. Una vegada mort, el va esquarterar i va amagar les diverses parts del cos a la Riera del Bogatell i a Miramar.

Hi havia nombroses proves que implicaven a Joaquina. Va ser vista per diversos testimonis portant sacs sospitosos, i tornant a casa sense els sacs.  També va ser vista asseguda al costat del pou de Miramar on van trobar el tors. A la seva casa, també hi havia múltiples proves que la implicaven (sang a les parets, roba, etc).

Un dels punts més dubtosos era si havia comès l'assassinat ella sola o havia tengut algun còmplice, ja fos per esquarterar-lo o llençar els sacs amb les restes del seu cos. Però en cap moment es va poder provar que havia tengut ajuda.

El 5 de març de 1910, Joaquina va ser ingressada, entre crits i esbroncades de la gent que l'esperava, a la presó de dones del carrer Reina Amàlia.

El 5 d'abril va concloure la investigació, el sumari ja estava finalitzat i a l'espera d'iniciar el judici.

L'estat mental de l'assassina es veu que anava empitjorant. Les preses fins i tot  es queixaven del seus crits i accions. En previsió de fer un seguiment de la seva salut i també de cara al proper judici, el mes d'agost Joaquina va començar a rebre visites periòdiques de metges i forenses.

Presó de dones de reina Amalia, 1880. Josep Esplugas.
Font: AMB

Al novembre de 1910 es tenia previst iniciar el judici contra ella, però es va haver de suspendre donat el seu greu estat de salut. L'abril de 1911 es va suspendre de nou el judici degut a la seva salut.

A partir d'aquest moment els diaris no publiquen més notícies sobre el parricidi

Per acabar l'apunt, destacar la rapidesa en la resolució del cas, fet que va "incomodar" a alguns diaris. Pràcticament en 24 hores va estar resolt el crim. Per exemple, el diari La Dinastia de 3 de març de 1910 afirmava que sobre el crim que "ha perdido buena parte de su interés". La setmanari satíric La Campana de Gràcia també publica un breu article "queixant-se" de la rapidesa en la resolució de l'assassinat.

Campana de Gràcia, 5 de març de 1910

Hemeroteca

La Vanguardia - 2 de març de 1910 (pag. 4), 3 març 1910 (pg. 3), 4 març 1910 (pág. 3), 5 març 1910 (pág. 2), 6 març 1910 (pág. 4), 9 març 1910 (pág. 4), 12 de març 1910 (pág. 4), 17 de març 1910 (pág. 5), 5 abril 1910 (pág. 3), 15 juliol 1910 (pág 10), 23 agost 1910 (pág. 2), 13 novembre 1910 (pág. 3), 23 abril 1911 (pág. 6)

El Diluvio - 1, 2, 3, 4, 5, 8 de març de 1910

La Actualidad - 8 de març de 1910

La Publicidad - 3 de març de 1910, 5 abril 1910, 8 i 23 d'agost de 1910 

La Campana de Gracia - 5 de març de 1910