L'avinguda del Paral·lel, en aquella època Marques del Duero, concentrava a finals del XIX i principis del XX la major part de barraques i barracons dedicats a l'oci i espectacles. Aquestes construccions provisionals, estaven fetes amb materials molt econòmics (fusta, cartó, planxes de ferro, guix...). Un dels espectacles més nous i amb més èxit era el cinematògraf, que ràpidament va atreure el proletariat industrial, ja que els preus eren molt assequibles.
En aquells primers anys del cine, un dels problemes greus d'aquests espectacles eren els incendis, ja que els rotlles de les pel·lícules eren molt inflamables. Aquest fet, junt amb el predomini de la fusta de les construccions, feia que en aquests locals fossin comuns els incendis. Per prevenir i lluitar contra els incendis als teatres i cines existia una àmplia normativa, que s'inicià l'any 1882. Però malgrat aquesta normativa, no era més que paper mullat, ja que molts dels barracons que hi havia el Paral·lel no acomplien en general cap d'aquestes normes i les mesures de seguretat eren mínimes.
Un d'aquests barracons on es feia cinema era el Teatre Olympia (No confondre amb el Teatre Circ Olympia) Era un petit barracó situat als números 68-70 del Paral·lel, entre el Café Español i la Gran Barberia del Obrero. El fuster Francesc Vilanova Torrescasana i el seu soci, Ernest Baró (Francesc Vilanova), van aixecar aquesta barraca, projectada per l’arquitecte Salvador Vigo. Fou inaugurat el 8 de setembre de 1901.
Aquell humil teatre (que, malgrat aquesta condició, es va conèixer també com Gran Music-Hall Olympia) comptava amb el favor del públic, però també era font de tota mena d’escàndols que no només afectaven la seguretat de la sala. Alternava la sarsuela amb el music-hall i sessions de cinema.
La Vanguardia (30/04/1906) el descriu així.
"En dicho salón, que es de madera y fue construido hace unos ocho ó nueve años, con arreglo á los planos y bajo la dirección del arquitecto señor Yigo', se representaban pantomimas y se exhibían películas cinematográficas, siendo, por su módico precio, uno de los más favorecidos por el público que acude á los teatros y barracones del Paralelo, compuesto en su mayoría de obreros, y en el cual suelen predominar las mujeres y los niños."
El diumenge 29 d'abril de 1906, el Paral·lel estava de gom a gom; gent que anava als teatres, bars i barracons, gent passejant, venedors ambulants, etc. Era comú que els espectacles no respectessin l'aforament del local, s'esgotessin les entrades i els revenedors feien l'agost.
Al voltant de les 4 de la tarda, se sentiren crits i enrenou a l'interior de l'Olympia. A fora circulaven diverses versions: un esfondrament, un incendi, una bomba. Passats els primers moments de confusió, diverses persones entraren en el local a veure què havia passat.
 |
| La Publicidad, 30/04/1906 |
La causa inicial d'aquesta terrible situació fou un petit incendi i fumera en la cabina de projecció, on s'estava a punt de projectar la pel·lícula "Falso Amigo". Malauradament, uns espectadors veren les flames i començaren a cridar i alertar del foc. Aquest fet va provocar una estampida entre els espectadors dirigint-se cap a la porta del local. La platea ràpidament fou envaïda per un tumult de gent, corrent, cridant i dirigint-se a la sortida. La sortida al carrer fou un dels punts més conflictius. L'únic objectiu dels espectadors era sortir al carrer, no importava com, saltant, trepitjant altres espectadors, saltant al carrer des de les finestres. Increïblement, l'empresari decidí tancar la porta, provocant que les aglomeracions es produïssin en altres llocs. Finalment, tal fou la pressió, que la portà cedí i la gent sortí.
"Una masa humana, de la que se escapaban ayes de angustia, alaridos de dolor, quejas é imprecaciones, estrujábase en la platea del local. En tierra, pisoteados brutalmente por los que pugnaban por escapar de un peligro imaginario, yacían algunos espectadores, que al precipitarse alocados hacia las puertas del salón, habían sido derribados por otros más fuertes ó afortunados, y sobresaliendo por encima de aquella madeja humana, veíanse manos crispadas que se agitaban ansiosamente, en demanda de espacio libre. Junto á mujeres desmayadas, veíanse niños con el rostro ensangrentado y las pupilas dilatadas por la impresión de terror que en sus almas infantiles produjera el espectáculo". (La Vanguardia (30/04/1906)
Desallotjat completament el local, la policia i Creu Roja entraren i acudiren a auxiliar els ferits que encara estaven dintre. La quantitat de ferits era nombrosa. Els més lleus marxaren als seus domicilis, altres foren auxiliats a farmàcies properes. Els ferits més greus foren traslladats als dispensaris municipals del carrer Rosal i del carrer Barbarà. Entre els ferits hi havia adolescents i nens. Acudiren també autoritats de l'Ajuntament i governador civil.
 |
| La Esquella de la Torratxa (4 maig 1906) |
El fet hauria pogut ser una vertadera tragèdia, com ja havia succeit a altres llocs d'Europa es va saldar amb una sola víctima mortal: Arturo Camallonga Cortés, de 39 anys, sabater, veí del carrer Viladomat, mort per commoció cerebral i asfíxia.
El 2 de maig, i segons La Veu de Catalunya el jutge del districte de Drassanes declara auto de processament contra el propietari del teatre (Francisco Vilanova Torresca) i l'empresari (Jose Cabot). Posteriorment, foren posats en llibertat provisional.
Arran d'aquell succés foren nombroses les notícies publicades sobre l'escassa seguretat que oferien alguns teatres de Barcelona i la manca d'un control efectiu per part de les autoritats.
 |
| La Esquella de la Torratxa (4 maig 1906) |
 |
| La Campana de Gràcia (5 maig 1906) |
Com succeïa en altres casos amb víctimes mortals de fets tràgics com assassinats, incendis, accidents de treball, els barcelonins organitzaren de forma espontània recollides de diners per a la seva família, i fins i tot s'organitzaren funcions teatrals benèfiques.
.jpg) |
| El Diluvio, 9 jun. 1906, Ed. mañana |
A l'agost, ja es parla de la reobertura de l'Olympia. Concretament, el 3 d'agost, el diari La Publicitat, explicava que el governador civil de Barcelona, Francisco Manzano sols permetria la reobertura del teatre un cop s'hagués comprovat la realització de les obres corresponents i el compliment de la normativa de la Llei d'Espectacles Públics. Fins i tot, i com explica La Publicidad el 10 de setembre de 1906, els empleats del teatre reclamaven la seva reobertura a les autoritats, ja que segons ells ja s'havien fet les obres necessàries i molts de teatres de Barcelona no complien les normes de seguretat que ara tenia l'Olympia.
El teatre va obrir de nou durant el mes de setembre tal com indica aquest anunci
 |
| El Diluvio, 30 sept. 1906 |
Posteriorment, es produïren nous escàndols en el teatre, com el 19 de novembre de 1906, quan un grup d'espectadors que volien que es repetís una part de l'obra de teatre van causar destrosses i greus aldarulls.
Finalment, el dia 6 de febrer de 1908 fou enderrocat sota la direcció de l'arquitecte Andreu Audet Puig. El terreny va ser aprofitat per ampliar el Cafè Español, que acabava de ser víctima de les flames durant l'incendi que afectà també al veí Teatro Circo Español.
Bibliografia
Badenas i Rico, Miquel. El Paral·lel, història d’un mite. Lleida: Pagès Editors, 1998.
Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1995.
Tierz, Carme; Muniesa, Xavier. Barcelona ciutat de teatres. Barcelona: Ajuntament de Barcelona: Viena Edicions, 2013.
http://barcelofilia.blogspot.com/2013/10/teatre-olympia-del-parallel-1901-1908.html
https://www.institutdelteatre.cat/publicacions/ca/enciclopedia-arts-esceniques/id1241/teatro-olympia.htm
Hemeroteca
