Mort a la bòbila del carrer Grases (1895)

A part de la famosa pedra de Montjuïc, la muntanya també ha estat un important font d'argila. Aquest material sedimentari i fàcilment modelable és bàsic en la construcció, ja que és la matèria primera per fabricar elements com les teules i maons.

El naixement de l'Eixample a mitjans del XIX i la conseqüent forta activitat constructora associada, van crear una important necessitat de materials de construcció. Per aquest motiu, les zones d'aflorament argilosos van ser fortament explotades a Barcelona. Entre aquestes zones podem esmentar la part baixa de Montjuïc, contigua al Poble-sec.

Mapa geològic de Montjuïc i la zona portuària. Font: GeoVentayol

Aquest fet provocà la construcció de nombroses bòbiles en aquest barri, concretament als barris de Santa Madrona i la França Xica. Normalment eren petites instal·lacions situades al costat dels llocs on treien l'argila.

El treball es feia majoritàriament a l'aire lliure. Una vegada extreta l'argila, s'havien d'eliminar les impureses (pedres, vegetals, etc) i afegir-hi aigua per preparar la pasta. Amb la pasta, i mitjançant motlles, s'elaboraven els maons i teules. Un cop fets, es deixaven assecar a l'exterior i posteriorment es procedia a la seva cocció en un gran forn (En aquest bloc se detalla el procés de fabricació).

Plànol d'una bòbila amb un forn Hoffman al 1920. Font: AMB

Per tant en totes les bòbiles, una de les característiques externes més evidents era la presència d'una gran xemeneia associada a forns senzills (tipus àrab) o més complexos (tipus Hoffman).

En un principi aquestes bòbiles no creaven cap problema ja que estaven allunyades de les zones poblades. Però el creixement del barri va provocar que les cases i carrers cada vegada s'hi acostassin més i començassin a generar molèsties als veïns.

Ja al 1883, apareix una notícia a La Vanguardia (14/6/1883), on criden l'atenció sobre una mina d'extracció de terres situada al final del carrer Creu dels Molers, i que està originant esquerdes a les cases del voltants i provocant la caiguda de tanques.

Però la mort d'un treballador d'una bòbila situada a la França Xica, segons explica La Vanguardia del 6 de juliol de 1895, va fer evident la greu problemàtica veïnal que generaven aquestes instal·lacions. Aquest treballador feia feina en una bòbila del carrer Grases, estava extraient argila, quan un despreniment de terra el va sepultar, matant-lo a l'acte.

Voltants del carrer Grases segons un plànol de Barcelona de 1885.
Font: ICGC

Dos dies després del fets la mateixa Vanguardia (9 de juliol de 1895) publicà un llarg article on recollia les queixes veïnals derivades del treball de les bòbiles d'aquell carrer.

Resulta que poc a poc, l'argila de la zona s'havia anat esgotant, fet que obligava als propietaris de les bòbiles a fer excavacions més fondes. Aquestes excavacions es feien sense cap tipus de seguretat amb el perill que això implicava pels treballadors. Per altra banda, també es queixaven que les excavacions feien malbé els camins, tement que es produïssin de nou despreniments i esfondraments de terra. Segons les ordenances municipals, aquest tipus d'indústries estaven prohibides dins zones habitades. Per últim demanaven que l'Alcalde ordenàs urgentment el cessament d'aquestes activitats.  

Fàbrica de maons a Montjuïc. 1916. Brangulí. Font: ANC

Hemeroteca

- La Vanguardia, 7 de juliol de 1895

- La Vanguardia, 9 de juliol de 1895

L'assassinat de la taverna del carrer Concordia (1900)

A les tres de la matinada del 20 de maig de 1900, varis individus varen avisar al sereno que en un taverna del carrer Laurel del Poble-sec (actual Concòrdia) havia ocorregut una baralla i una persona estava ferida. 
 

Lloc dels fets. Carrer Laurel del Poble Sec
Plano General de Barcelona, 1900. ICGC.

Desplaçats al lloc dels fets, el sereno i la policia varen trobar un home ferit al mig d'un gran bassal de sang. Es tractava de Miguel Rubio. Donada la importància de la ferida que tenia a l'engonal dret varen transportar-lo a la Casa del Socorro del carrer Rosal. Allà un metge li fa fer les primeres cures i veient la gravetat del ferit va ordenar dur-lo a l'Hospital de Santa Creu i Sant Pau.

Unes hores abans d'aquests tràgics fets, Miguel havia acudit a una taverna (1) del carrer Laurel per prendre unes cerveses amb uns amics. Mentre estava allà, un dels clients es va queixar de que l'hi havien robat el rellotge. Per aclarir el fet, el propietari de la taverna va demanar a tots els clients que es despullassin per veure qui havia robat el rellotge. Miguel Rubio es va negar a fer-ho. El propietari del rellotge robat, davant la negativa a despullar-se i pensant que era el culpable del robatori, va dirigir-se a ell i l'apunyalà amb una navalla. Acte seguit va escapar de la taverna. S'ignorava el seu nom i domicili, sols que era apodat com el "Mamella".

A l'Hospital de Santa Creu, el jutge de guàrdia va intentar prendre declaració a Miguel, però aquest estava molt greu i no va poder parlar.

Durant el matí del 21, la seva novia es va presentar a l'hospital, explicant que el dia anterior s'havia de casar amb el ferit. Donada la situació, es va accedir a que la boda es celebràs allà mateix.

Ell va morir a la tarda.

Al lloc dels fets, actualment hi ha la Taverna Can Margarit

Hemeroteca

- El diluvio 21 de maig de 1900 
- La Vanguardia, 21 de maig de 1900

Notes 

1 -  Segons l'Anuari Riera dels anys 1899 i 1901 en el carrer Laurel (actual Concòrdia) sols hi havia una taverna, situada en el número 69, propietat d'Antonio Albareda. Segons els plànols de Barcelona de l'any 1933 (full A2) del Servicio Topografico del Ayuntamiento disponible a l'ICGC, el número 69 estava situat al carrer del Sitio de 1714 (abans Laurel/Concòrdia), just al front del començament del carrer Olivo (actual Olivera). Actualment, la taverna del número 69 encara existeix, amb el nom de Taverna Can Margarit. El carrer i el número de l'edifici han canviat, ara és el carrer Concòrdia, número 21.

L'ebenista esquarterat de Miramar (1910)

El matí del dia 1 de març de 1910, uns obrers que treballaven en les obres d'ampliació del port van baixar a un pou (situat entre el pont del tren i la carretera del Morrot, sota la bateria Buenavista) per accedir a una claveguera col·lectora situada a la zona de Miramar. Al fons del pou van realitzar una macabra troballa: un sac de ciment que contenia el tronc d'un home. Li faltaven els braços, cames i cap. No duia cap identificació ni senyal que pogués aclarir de qui era el cos.

En poc temps, la notícia es va escampar per tota la ciutat. El mateix dia 1 a la tarda, ja hi havia diaris que publicaven la notícia sobre el sinistre descobriment. L'esquarterament de la víctima i la troballa del tronc van impressionar en gran mesura a tota la ciutadania. A més, cal afegir el fet que des de 1879 no se havia produït cap assassinat amb esquarterament a Barcelona.

El Diluvio, ed. Tarde, 1 de març de 1910

A la tarda, al Rec Comtal (al voltant del pont situat al carrer Roger de Flor-Ausias March), van trobar la resta del cos. Dins un sac se trobaren les dues cames; els dos braços van ser localitzats a una zona propera, així com també el cap, el qual estava parcialment cremat.

Recollida dels restes de l'assassinat, Juan Folch al Rec Comtal.
Font: La Actualidad, 8 de març de 1910

Durant aquells dies, un ebenista anomenat Juan Folch Caballero, d'uns 45 anys, amb un taller al carrer Ludovico Pío nº 9 (actualment Lluís el Piadós) havia desaparegut misteriosament i feia dos dies que no es sabia res d'ell. Aquesta desaparició va fer sospitar que el cos aparegut podia ser d'aquesta persona, com posteriorment es va confirmar. 

Immediatament a la tarda van detenir a la seva dona, coneguda pels seus veïns com Júlia la boja, ja que diverses proves apuntaven ella com l'autora del crim. Realment el seu nom no era Júlia, sinó Joaquina. El seu nom vertader era Joaquina Cotura Valls. Tenia 30 anys, nascuda San Martí Sapresa de Girona i la seva família vivia a Granollers.

Joaquina Cotura Valls, la parricida.
Font: La Actualidad, 8 de març de 1910

També es va descobrir que realment Juan i Joaquina no estaven casats, però vivien junts des de feia anys. Es sabia que ella havia treballat en diverses bars de Barcelona on va conèixer a Juan. La parella tenia dos fills: Angel de 5 anys i Jacinta de 13 mesos. Els veïns afirmaven que la convivència entre ells no era bona i les discussions eren molt freqüents. Les discussions i baralles eren continues. Aquesta mala convivència s'atribuïa al caràcter violent d'ella i al fet que tenia les facultats mentals disminuïdes.

També foren detinguts l'encarregat del taller Francisco Puig i tres operaris, els quals van ser posats en llibertat posteriorment, malgrat ella insistia en que l'encarregat havia estat còmplice de l'assassinat. 

Indicació del lloc de l'assassinat (1) i llocs on es trobaren les restes del mort (2 i 3).
Font: Plano de Barcelona, 1910. ICGC

Totes les proves i testimonis apuntaven que ella era l'autora del parricidi. L'assassinat es va produir el 27 de febrer per la nit. Les causes de la mort es desconeixien, però probablement durant una de les discussions, ella el va colpejar fortament en el cap, o li va donar un fort cop mentre dormia. Una vegada mort, el va esquarterar i va amagar les diverses parts del cos a la Riera del Bogatell i a Miramar.

Hi havia nombroses proves que implicaven a Joaquina. Va ser vista per diversos testimonis portant sacs sospitosos, i tornant a casa sense els sacs.  També va ser vista asseguda al costat del pou de Miramar on van trobar el tors. A la seva casa, també hi havia múltiples proves que la implicaven (sang a les parets, roba, etc).

Un dels punts més dubtosos era si havia comès l'assassinat ella sola o havia tengut algun còmplice, ja fos per esquarterar-lo o llençar els sacs amb les restes del seu cos. Però en cap moment es va poder provar que havia tengut ajuda.

El 5 de març de 1910, Joaquina va ser ingressada, entre crits i esbroncades de la gent que l'esperava, a la presó de dones del carrer Reina Amàlia.

El 5 d'abril va concloure la investigació, el sumari ja estava finalitzat i a l'espera d'iniciar el judici.

L'estat mental de l'assassina es veu que anava empitjorant. Les preses fins i tot  es queixaven del seus crits i accions. En previsió de fer un seguiment de la seva salut i també de cara al proper judici, el mes d'agost Joaquina va començar a rebre visites periòdiques de metges i forenses.

Presó de dones de reina Amalia, 1880. Josep Esplugas.
Font: AMB

Al novembre de 1910 es tenia previst iniciar el judici contra ella, però es va haver de suspendre donat el seu greu estat de salut. L'abril de 1911 es va suspendre de nou el judici degut a la seva salut.

A partir d'aquest moment els diaris no publiquen més notícies sobre el parricidi

Per acabar l'apunt, destacar la rapidesa en la resolució del cas, fet que va "incomodar" a alguns diaris. Pràcticament en 24 hores va estar resolt el crim. Per exemple, el diari La Dinastia de 3 de març de 1910 afirmava que sobre el crim que "ha perdido buena parte de su interés". La setmanari satíric La Campana de Gràcia també publica un breu article "queixant-se" de la rapidesa en la resolució de l'assassinat.

Campana de Gràcia, 5 de març de 1910

Hemeroteca

La Vanguardia - 2 de març de 1910 (pag. 4), 3 març 1910 (pg. 3), 4 març 1910 (pág. 3), 5 març 1910 (pág. 2), 6 març 1910 (pág. 4), 9 març 1910 (pág. 4), 12 de març 1910 (pág. 4), 17 de març 1910 (pág. 5), 5 abril 1910 (pág. 3), 15 juliol 1910 (pág 10), 23 agost 1910 (pág. 2), 13 novembre 1910 (pág. 3), 23 abril 1911 (pág. 6)

El Diluvio - 1, 2, 3, 4, 5, 8 de març de 1910

La Actualidad - 8 de març de 1910

La Publicidad - 3 de març de 1910, 5 abril 1910, 8 i 23 d'agost de 1910 

La Campana de Gracia - 5 de març de 1910