Esbatusant-se a la Cadena (XIX-XX)

Entre el segle XV i principis del XX, els duels es van convertir en una pràctica habitual a bona part de les societats occidentals. Es desenvolupava per voluntat d'una de les parts -el desafiador- per a rentar un insult al seu honor. En ells intervenien persones de l'alta societat, polítics, periodistes, militars. Era un combat on s'utilitzen armes mortals (pistola, espasa), amb una reglamentació prèvia i que es feia amb la companyia dels anomenats padrins.

En els diaris era comú l'aparició de notícies informant sobre duels, "lances de honor", que s'havien d'efectuar o que ja s'havien fet. 

Diario de Barcelona (30/4/1847)

Una altra modalitat de duels, eren els que tenien llocs entre delinqüents o persones de la classe baixa de la societat. Eren baralles concertades, sense (massa) regles, on s'enfrontaven amb armes blanques tipus ganivets o navalles i amb l'objectiu de matar o ferir greument al contrincant. Eren combats molt freqüents i fins i tot es va publicar un manual per aquestes baralles, el "Manual del baratero" de 1849 on s'expliquen tècniques, postures, atacs. 

Normalment, dos homes que havien discutit, per un deute, per una dona o qualsevol altre motiu, se citaven en un lloc solitari de Barcelona, on ningú els pogués molestar. Allà podien dirimir i resoldre el conflicte, a ganivetades o simplement a cops de puny.

Un dels llocs predilectes i habituals per aquestes baralles era un indret anomenat "La Cadena" a Montjuïc. La Cadena era un espai situat a un encreuament de camins i carrers: carretera a Montjuïc, carrer Blesa, carrer Mata, carrer Cabanes, camí de la Fontrobada i el passatge de la Vinyeta. Era un espai proper a Barcelona, però a la vegada fora de la ciutat, i per tant era el lloc ideal per barallar-se, especialment a la tarda/nit on poca gent circulava per aquella zona. 

Situació de la Cadena
Barcelona 1931. ICGC

Segons la meva opinió, aquest topònim de La Cadena era degut a l'existència en aquest lloc d'una cadena o algun tipus d'element semblant que impedia o servia per controlar el pas per la carretera que pujava al castell de Montjuïc. 

La Cadena. Brangulí, 1913-17.
Font: AMB

A continuació explico algunes de les nombroses baralles que es produïren a la Cadena: 

El Diluvio (26/1/1880) 

La Vanguardia (13/10/1892)

La Publicidad (28/8/1893)

La Vanguardia (19/6/1893)

El Diluvio (2/2/1895)

La Publicidad (1/11/1895) 

La Publicidad (3/8/1899)

La Vanguardia (6/6/1905)

La Vanguardia (4/6/1918)

Malgrat que La Cadena era un dels llocs més habituals per a les baralles, n'hi havia altres a Montjuïc com la zona del Morrot i Can Tunis. 

Un "pelotazo" urbanístic a Montjuïc (1909)

A principis del segle XX, Barcelona s'anava convertint en una gran ciutat i es  començava a veure la necessitat de crear nous parcs i jardins. 

Evolució de la població de Barcelona. Viquipèdia 

Era necessari crear noves zones verdes dins la ciutat per millorar les condicions ambientals de Barcelona, la salut de la població i oferir nous llocs d'esbarjo. Dins aquest context podem esmentar el Plan Jaussely (1903) que no sols fixava normes urbanístiques, traçats viaris, sinó també equipaments públics i parcs. 

Plan Jaussely.
Proposta de boscos, parcs, jardins, jardinets. AMB

Per altra banda, les grans ciutats europees, en aquells anys, gaudien de multitud de parcs com Londres, París, Berlín, etc. 

Plànol de París el 1900, on es poden observar diversos parcs dins la ciutat

En canvi, Barcelona sols disposava d'un parc: el parc de la Ciutadella. 

Parc de la Ciutadella, c. 1900

Malgrat són dades posteriors, la revista Civitas nº 2 de juliol de 1914 feia una estimació en la que estiamva que Barcelona sols tenia un 3% ocupat per parcs i jardins en relació a la superficie total urbanitzada. En total, 97 hectàrees de parcs per una població 537.354 (1910) dona una proporció de 5.483 habitants per hectàrea de parc. Si ho comparem amb altres ciutats, la situació de Barcelona respecte a zones verdes era pèssima.  

Civitas : butlletí de propaganda de la Ciutat Jardí: nº 2 (jul. 1914). ARCA

Per solucionar aquest manca d'espais verds dins la ciutat, l’Ajuntament de Barcelona va convocar diversos concursos públics (el 24 de maig de 1906 i 4 de maig de 1908) per adquirir terrenys destinats a parcs i jardins a Barcelona i a Montjuïc respectivament. Fou un procés llarg i complex: propostes de preus dels propietaris, assessorament d'arquitectes, negociació de preus, revisió de terrenys, informació pública, etc.

Els primers terrenys comprats a Montjuïc per fer parcs foren els corresponents a la finca Laribal el 28 de desembre de 1908.  La finca, d'una extensió de 78.082  m2 fou comprada per l'Ajuntament per un valor de 292.171 pessetes a Teresa i Francisca Font Guinart, hereves del periodista Francesc Laribal, antic propietari de la finca. (La Veu de Catalunya, 29 des. 1908)

La segona compra feta a Montjuïc fou la finca Tos el 18 de gener de 1909. Un terreny de 104.723 m2 situat a la banda nord-oest de Montjuïc, al voltant del carrer Mèxic, final de l'avinguda Maria Cristina i la zona del palau Victòria Eugènia.  

Mapa de la finca Tos
"Adquisició de terrenys dels Srs Lopez, Forcada i Paxau, destinats a Parcs i Jardins, 1908" AMB

Situació de la finca Tos. Indicació de la Gran Via, Paral·lel i carrer Lleida
"Adquisició de terrenys dels Srs Lopez, Forcada i Paxan, destinats a Parcs i Jardins, 1908" AMB

La compra d'aquesta finca va ser un procés llarg, complexe, i on van apareixer autèntics mestres dels "pelotazos" persones capaces d'obtenir grans beneficis econòmics en la compra/venta de terrenys, en poc temps, i de forma bastant discutible i fins i tot il·legal es podria dir. 

Però les peripècies de la finca Tos i la seva estranya i sospitosa compra final per part de l'Ajuntament, s'inicien molt abans de 1909. 

Concretament el 9 de decembre de 1867 quan Josefa Tos y Ravella als 59 anys, la propietaria de la finca Tos, va morir (1). Era filla de Joaquin Tos (advocat) i Josefa Ravella. El seu avi matern Antoni Ravella i Busquets, un ric pagès del Penedès era propietari de diferents heretats a Subirats i Sant Pau d’Ordal i de diverses peces de terra a Montjuïc i al terme de Sants. La feu hereva de tots els seus bens. Estava casada amb Ramon Olzinelles y Romero i tingueren tres fills: José, Hermenegildo i Maria de la Concepción Olzinellas. 

Entre les propietats de Josefa Tos podem esmentar la finca Tos a Montjuïc, objecte d'aquest apunt. 

Per diverses circunstàncies (2), la finca a l'any 1904 va acabar sent propietat de Alfonso Camps y Olzinella, net de Josefa, fill de Concepción, i germà de Carlos Camps, segon marques de Camps. No osbtant l'usufructe de la propietat seguia sent del seu tio Hermenegildo Olzinellas Tos

Arbre genealogic de la família Olzinelles Tos

L'1 de març de 1904, Alfonso va demanar un préstec a Pedro Serra y Pons de 250.000 pessetes. Per aquest prestec es va hipotecar la finca Tos, junt amb altres finques.  Els diners s'havien de tornar en 5 anys, a part dels interessos, que eren del 6% cada any. 

Informació sobre el prestec demanat per Alfonso Camps
Escriptura de compra-venda (20/11/1907)

Com Alfonso no podia tornar els diners, el 11 de juliol de 1907 i per via judicial se li van embargar i subhastar divereses propietats, entre elles la finca Tos. 

En aquest moment entra en escena Luis Sendra i Nen. Els protocols notarials sobre la venda de la finca ens donen alguna informació sobre aquesta persona: "Luis Sendra y Nen, del comercio, casado, mayor de edad y vecino de esta ciudad con domicilio en la calle de Trafalgar, 36". Era fill de Jose Sendra Font i Maria Nen Bern (La Vanguardia 11/6/1914).

Posteriorment, Luis Sendra també va comprar l'usufructe a Hermenegildo el 7 d'octubre de 1907 (escriptura del notari José Fontanals). Per tant, a partir d'aquesta data, Luis Sendra i Nen ja era propietari absolut de la finca. 

El 20 de novembre de 1907 (escriptura del notari José Fontanals), Luis Sendra va vendre la finca a José Paxau, Evaristi Lopez i Joaquim Forcada per un valor de 200.000 pessetes. (3)

Sols 1 any i dos mesos després, el 18 de gener de 1909 l'Ajuntament de Barcelona (Albert Bastardas, alcalde) va comprar la finca Tos (Escriptura del notari José Mercader Vives) a Evaristo López Badia, Joaquín Forcada Mones i José Paxau Cusell per un preu de 413.420 pts. O sigui, pel doble del seu valor de feia un any. 

Signatures de l'escriptura de compra-venda de 18 de gener de 1909

En aquest procés de compra hi va haver diversos fets sospitosos, i que èticament eren bastant discutibles o fins i tot il·legals?

Qui eren els compradors/venedors?

• Jose Paxau Cusell era corredor de finques. Era sogre d'Emilio Ricart, que havia estat regidor i tinent d'alcalde per la Unió Federal Nacionalista Republicana (Candidatura Republicana Autonomista i Izquierda Catalana) de l'Ajuntament de Barcelona als anys 1910-13. Havia format part de les comissions de Governació i Hisenda.
  
  Fou la persona que es va assabentar de la subhasta judicial de la finca Tos i va propossar comprar-la a Lopez i Forcada. La compra no es feu fins que van tenir la "promesa" que l'Ajuntament compraria la finca. Les gestions de compra/venda es feren mitjaçant un intermediari (Luis Sendra?).
  
  
• Evaristo López Badia era una persona adinerada, comerciant i home de negocis diversos. 
  
  
• Joaquin Forcada Mones era constructor. Tinent d'alcalde per la Unió Federal Nacionalista Republicana (Candidatura Autonomista Republicana) de l'Ajuntament de Barcelona als anys 1910-11. Treballava per Lopez Badia. 
  
  
• Luis Sendra Nen. Dedicat a la banca fou l'intermediari? que comprà la finca Tos i després a la va vendre a Paxau, Lopez i Forcada.

Els terrenys venuts no eren aptes per a jardins ni parcs. 

Realment, la finca Tos estava formada per cuatre finques (cereals, vinya, hort, antiga pedrera) separades per diversos camins. Hi havia diversos fets que no recomanaven utilitzar aquests terrenys com parcs o jardins. Per una banda, al mig dels terrenys hi havia uns edificis corresponents a un hort. Un terç dels terrenys estaven situats en zones urbanitzables, als voltants del carrer Mèxic, i per tant en cap cas es podien destinar a parcs. A part dins la finca, una part important estava coberta per restes d'una antiga pedrera. Per altra banda, la finca no disposava de cap font d'aigua pròpia. 

Per tant, queda clar que els terrenys no eren els més adequats per ser destinats a crear parcs ni jardins.  

En els plecs de condicions dels dos concursos no es diu res sobre el fet de destinar els terrenys a altres usos diferents que no fossin parcs o jardins. 

Els terrenys foren oferts a l'Ajuntament abans de tenir la propietat.

En el marc del concurs públic per comprar terrenys per destinar-los a parcs, Lopez, Forcada i Paxau presentaren una oferta de venda de la finca Thos a l'Ajuntament el 14 de juliol de 1907 (Exp. 11061/1908 AMB) a un preu de 30 cèntims/pam, és a dir a un preu total d'unes 800.000 pessetes. Aquesta oferta es va fer quan ells encara no eren realment propietaris i no constaven com a tals en el Registre de la Propietat. En realitat sols disposaven d'una promesa de venda dels terrenys de la finca Tos per part de Luis Sendra Nen.

Els terrenys no foren realment seus, fins al 20 de novembre de 1907, o sigui 4 mesos després d'oferir-los a l'Ajuntament. 

Els terrenys es van vendre pel doble de preu que l'havien comprat

La primera oferta de venda (14/7/1907) fou de 30 cèntims/pam, posteriorment (19/10/1908) rebaixaren a 15 cèntims/pam. Fou valorada per l'arquitecte municipal, Josep Amargós, i també per diversos arquitectes externs, i tots ells estaven d'acord amb el preu de 15 cèntims/pam.

Un fet incontestable és que la finca fou comprada el 20 de novembre de 1907 (escriptura del notari José Fontanals) per 200.000 pessetes i al 18 de gener de 1909 (escriptura del notari José Mercader) fou venuda per 413.420 pessetes. En poc més d'un any, els terrenys es varen vendre pel doble de valor, sense fer cap tipus de millora. 

Tot aquest procésde compra-venda no va tenir cap consequència legal ni política per ales persones que hi van intervenir. Fou un procés poc transparent i amb accions èticament bastant discutibles. Sols dos diaris van criticar la compra: La Publicidad (4) i sobretot El Diluvio (5). 

Notes

1 -  Defuncions. 1867. Registres. Llibre 4. AMB

2 - Quan Josefa va morir deixà com hereu universal al seu marit Ramon Olzinelles. Però en virtut d'un conveni signat el 1875, els germans decideixen que la finca Tos s'adjudica a un dels germans: José Olzinelles. Un cop mort José Olzinelles ( ) la finca Tos passa a mans del seu germà Hermengildo Olzinelles, I Comte d'Olzinelles. El 1904,  Hermenegildo Olzinellas feu donació al seu nebot Alfonso Camps y Olzinella de diverses finques entre elles la finca Tos. Alfonso era fill de Maria de la Concepción Olzinelles i germà de Carlos Camps, segon marques de Camps. No obstant Hermenegildo estava com usufructuari.

3 - Prèviament a aquesta venda del 20 de novembre de 1907, Luis Sendra havia fet una promesa de venda (escritura del notari José Fontanals) el 4 d'abril de 1907 a Evaristo López Badia, Joaquín Forcada Mones i José Paxau Cusell. 

4 - La Publicidad fou el primer diari en criticar la compra. Al llarg d'abril i maig de 1910 va publicar un conjunt d'articles titul·lats "Jardines y parques municipales - Montjuich" i "El parque de Montjuich". Concretament el 20, 21, 26, 27 d'abril de 1910, al llarg de diversos articles, es va produir un enfrotament verbal entre aquells que afirmaven que la compra de terrenys a Montjuïc, com els de la casa Tos, havia estat una operació fosca, on s'havien malbaratat molts diners per comprar uns terrenys no aptes per ser jardins i aquells que afirmaven que la compra havia estat legal i correcte. 

5 - El Diluvio fou el diari que més va criticar la compra i ho feu en dos períodes de temps diferents. 

En primer lloc, al llarg de maig, juny i juliol de 1915 van publicar un conjunt de 8 articles (Los nuevos parques municipales. Como se gasta el dinero de la ciudad) explicant que a la compra de terrenys de Montjuïc s'havien pagat uns preus molt superiors als de mercat, s'havien malbaratat els diners públics, s'havien comprat terrenys no aptes per ser parcs. La compra no havia estat gens transparent i s'acusava d'amiguisme en el procés de la compra de terrenys. 

Al cap de 6 anys, el 1921, El Diluvio va publicar, entre el 6 de març de 1920 i el 6 d'abril de 1922, un conjunt de 78 articles amb el títol de "Los grandes parásitos del Municipio de Barcelona" on criticava les deficiencies respecte a les despeses i malbaratament dels diners del municipi. Entre els articles n'hi havia diversos centrats en la compra de terrenys destinats a parcs a la muntanya de Montjuïc. Concretament el corresponent al dia 15 de setembre de 1921 és bastant aclaridor sobre les operacions que es duguren a terme per la compra de la finca Tos.

El cap de les Hortes de Sant Bertran (1872)

El dimarts 15 d'octubre de 1872, en el Diario de Barcelona, en la seva edició de tarda, apareixia un anunci judicial realment macabre: s'havia trobat un cap i diversos membres humans i es demanava a les persones, que últimament havien trobat a faltar algun familiar o amic, que anessin a l'Hospital de la Santa Creu per si el podien identificar.

Diario de Barcelona, 15 octubre 1872 

Resulta que el dia anterior, el dilluns 14, un carreter que passava per un camí que anava cap a Sants, a la riera de Marsà, va trobar unes cistelles tirades. Encuriosit, va obrir-ne una i horroritzat es va trobar unes restes humanes. Davant tal descobriment, va donar part a les autoritats policials i el jutge de guàrdia, Eusebio Anglora, feu acta de presència en el lloc, destapant les cistelles i trobant diverses restes d'un home: un tronc, uns braços i unes cames. 

Al mateix temps i en un altre extrem de la ciutat, a les Hortes de Sant Bertran, una dona mentre treballava en un camp d'albergínies va trobar un cap d'un home. 

Hortes de Sant Bertran. Jean Laurent, 1868-72. AMB

L'endemà, el 15 d'octubre a la tarda, finalment s'identificaren les restes. 

La Imprenta (16 oct. 1872) Ed. Mañana

Corresponien a Pedro Batllori, propietari d'una estereria al carrer Conde del Asalto (Nou de la Rambla) 26. Estava separat de Josefa Mas, des de feia anys i no havien tingut fills. Vivia acompanyat d'una criada, Gregoria Foix Rambla. Tenia 41 anys i era natural de Benicarló (Castelló), i havia vingut a Barcelona amb el seu marit, però ell morí el 1870 a causa de febre groga. En quedar-se viuda va començar a treballar com a sirventa. 

Situació de l'estereria. Mapa de  Barcelona. 1866. ICGC

Des de feia temps Gregoria Foix Rambla mantenia una relació amorosa amb Victoriano Ubierna Guilarte. Victoriano tenia 30 anys, natural de Santa Olalla de Bureba (Burgos). Era un home alt i atractiu, de professió soldat del cos d'enginyers i a finals de setembre de 1872, el seu batalló marxà a Madrid, però Victoriano desertà i es quedà a Barcelona.

Des d'aquell moment Gregoria es feu càrrec del seu manteniment. Intenta allotjar-lo a Gràcia, però no fou acceptat i finalment es pogué allotjar al carrer Sant Jeroni, 29.  Gregòria pagava totes les despeses de Victoriano i es feien passar com a germans.  

En aquell temps, Gregoria havia pensat a matar el seu amo. Resulta que Gregoria era la beneficiària dels béns de Pedro, gràcies al testament que havia fet recentment. Per altra banda, Gregòria s'havia assabentat que Pedro Batllori volia tornar amb la seva exdona Josefa. Gregòria va tenir por d'aquesta reconciliació i que revoqués el testament. Per tant, va idear un pla per matar a Pedro amb l'ajuda de Victoriano. Un cop mort, Gregoria i Victoriano podrien viure junts, casar-se i adquirir una botiga amb els diners de Pedro Batllori. Malgrat la insistència d'ella, Victoriano es negava a matar a Pedro.  

Finalment, el 12 d'octubre, el pla per assassinar a Pedro es va posar en marxa. Victoriano s'amaga a una habitació de la casa de Pedro. Gregoria havia proporcionat opi a Pedro, i aquest s'adormí profundament. Un cop adormit, Gregoria i Victoriano entraran a l'habitació de Pedro. Mentre Victoriano l'estrangulava, Gregoria li va tirar cendres als ulls i el colpejava. Una vegada mort, tots dos marxaran a dormir a la seva habitació. L'endemà, Gregoria obrí la tenda, com si no hagués passat res. 

Gravat corresponent a l'assassinat
Veridica relacion del terrible asesinato de la calle del Conde del Asalto

Gregoria va contractar un individu perquè l'ajudés a esquarterar-ho i també un carreter per transportar el cos en paquets, un cop esquarterat. El dilluns 14 al matí, Victoriano i el carreter es dirigiren a Sants per deixar tres paquets que contenien cames, braços i tors. El cap, Gregoria el va deixar a les Hortes de Sant Bertran. 

De seguida, després de trobar les restes de Pedro Batllori, Gregoria i Victoriano foren detinguts; hi havia multitud de proves que els incriminaven. Foren empresonats a la presó de Reina Amàlia, en aquells moments anomenada Carcel Nacional

Presó de Reina Amàlia. Josep Esplugas, 1880-89. AMB

El judici tingué lloc a primers de novembre de 1874 i la sentència es va dictar el 14 de novembre.  El jutge fou Melchor Esteban Cabezon, jutge de primera instància del Districte de Sant Beltran. Eduardo Cassà fou el fiscal. Agustin Trilla Alcover va ser l'advocat defensor de Gregòria i  José Maria Verges fou l'advocat defensor de Victoriano.

La Imprenta,10 novembre de 1874. Ed. Tarde

Foren absolts les persones que allotjaran i convivien amb Victoriano, i el carreter. 

Com en altres casos de penes capitals, era habitual demanar indults pels condemnats. El 1873 s'havia proclamat la Primera República i es pensava que aquest fet podria impulsar un indult. Ells tenien l’esperança de ser amnistiats, com ho van ser els dos assassins del carrer de l’Aurora, l’Antònia Guardiola i Antonio Terrafeta, però el crim era massa terrible i popular per fer acceptable aquesta mesura.

El dia 8 de juny de 1875 a les 8 del matí, tots dos foren traslladats de la seva cel·la a una mateixa capella de la presó de la Reina Amàlia, separats únicament per una cortina. La Imprenta del dia 8 i dia 9 de juny descrivien amb tot luxe de detalls els fets que anaven produint-se. Durant aquest dia, Gregòria i Victoriano feren testament davant el notari Mariano Thomás. 

Arribat el dia 9, a les 8 del matí sortiren de la presó, i anaren en dos carros fins al lloc de l'execució, una esplanada al voltant de la Porta de Sant Antoni (possiblement on ara hi ha el Mercat de Sant Antoni). Un dels fets que més crida l'atenció és la quantitat de gent que anava a veure l'execució, tal com descriu el diari La Imprenta de 9 de juny.

La Imprenta 9 de juny, tarda

A les 9 del matí es va executar la sentència. Els cossos no foren retirats fins una hora abans de pondre's el sol. 

Gravat de la seva execució.
Sentencia y ejecución en garrote vil de Victoriano...

 

Certificat de defunció de Gregoria Foix. AMB

Certificat de defunció de Victoriano Ubierna. AMB

Hemeroteca

La Imprenta (15 oct. 1872) Ed. Mañana

Diario de Barcelona: (15 octubre 1872) Ed. tarde

La Imprenta (15 oct. 1872) Ed. Tarde

La Imprenta (16 oct. 1872) Ed. Mañana

La Imprenta (16 oct. 1872) Ed. Tarde

La Imprenta (3 nov. 1872) Ed. Mañana

Diario de Barcelona (5 noviembre 1872) Ed. mañana

La Imprenta (14 dic. 1872) Ed. Tarde

La Imprenta (18 enero 1874) Ed. Mañana

La Iberia (Madrid. 1868). 5/11/1874

La Imprenta (10 nov. 1874) Ed. Tarde

La Imprenta (4 abr. 1875) Ed. Mañana

La Imprenta (12 abr. 1875) Ed. Tarde

La Imprenta (8 jun. 1875) Ed. Mañana

La Imprenta (8 jun. 1875) Ed. Tarde

La Imprenta (9 jun. 1875) Ed. Mañana

La Imprenta (9 jun. 1875) Ed. Tarde

Crónica de Cataluña (Ed. de la tarde). 9/6/1875

El Pabellón nacional 13/6/1875

Estafa al moll de Sant Bertran (1876)

Les estafes i estafadors s'havien convertit en una autèntica plaga a Barcelona a finals del XIX i quasi diàriament es publicaven notícies sobre estafes que s'havien produït a la ciutat. Entre les moltes modalitats d'estafes i enganys, en aquest apunt descriurem un tipus d'estafa anomenada Flima (1) i que va tenir lloc a Montjuïc. 

El primer pas en qualsevol estafa era que l'estafador havia de trobar la víctima adient, l'anomenat per ells com el primo. Normalment, era una persona amb aspecte de ser fora de Barcelona, tant per la seva vestimenta, com per la forma d'actuar. En aquest cas, l'estafador va trobar les seves víctimes al moll de Sant Bertran (2). Eren un pare i fill que venien d'un poble i que contemplaven la mar i les obres que es feien a aquella zona.

Moll de Sant Bertran en obres, 1868-1972, Jean Laurent

L'estafador es va acostar i començà a conversar amb ells. En un moment donat, els va proposar pujar a Montjuïc i veient la simpatia i aspecte de bona persona del nou amic, acceptaren. Ja en una zona solitària de Montjuïc, l'amic casualment va trobar una capsa a terra. Realment no l'havia trobada, sinó que ell ja la portava i va simular trobar-la. 

Quan obriren la capsa, observaren impressionats una agulla de pit que semblava d'or i adornada amb nombroses pedres precioses

Mentre tots tres admiraven la troballa, un senyor casualment va passar al seu costat. I casualment també era entès en valoracions de joies com la que havien trobat, afirmant que l'agulla podria tenir un valor en 500 i 600 duros. Una autèntica fortuna. Tot seguit marxà. 

Com es pot suposar, el senyor entès en joies era un company de l'estafador, que com a missió tenia posar l'esquer i fer pensar al pare i fill que havien fet una gran troballa. 

El pare i el fill estaven realment emocionats per la descoberta. El descobridor de l'agulla, els hi va explicar que no es podia fer càrrec de l'agulla i els oferí comprar-la per 22 pessetes, un valor insignificant respecte al seu vertader valor.

Lògicament, el pare i el fill veient el bon negoci, acceptaren el tracte i pagaran les 22 pessetes per l'agulla. L'estafador es va acomiadar d'ells i pare i fill guardaren l'agulla tots il·lusionats. 

A la nit, van poder fer valorar l'agulla i el resultat era que l'agulla valia sols 10 reals. 

Acabarem amb el final de l'article on descrivia aquesta estafa: 

Ahora á nuestros lectores les parecerá imposible que este engaño pueda repetirse por lo conocido y gastado del medio empleado para realizarlo, y sin embargo, es verdad. Por esto damos publicidad al hecho, para ver si á fuerza de menudear los relatos de esta especie, se consigue que los menos ilustrados lean algún dia tales hechos y aprendan á no dejarse tentar por la codicia. 

Font: La Imprenta : diario de avisos, noticias y decretos: Año 1876, No. 321 (18 nov. 1876) Ed. Tarde

1- Flima és una paraula del caló, llengua dels delinqüents, i significa: calderilla, moneda de coure. Estret del llibre Fuera de la ley. Volumen 1 (1900-1923). VV. AA. La Felguera

2 - Les obres del moll de Sant Bertran es van iniciar a finals de 1869. L'any del fet, 1876, encara no havien finalitzat

Catastrofe en el salon-teatre de l'Olympia (1906)

L'avinguda del Paral·lel, en aquella època Marques del Duero, concentrava a finals del XIX i principis del XX la major part de barraques i barracons dedicats a l'oci i espectacles. Aquestes construccions provisionals, estaven fetes amb materials molt econòmics (fusta, cartó, planxes de ferro, guix...). Un dels espectacles més nous i amb més èxit era el cinematògraf, que ràpidament va atreure el proletariat industrial, ja que els preus eren molt assequibles.

En aquells primers anys del cine, un dels problemes greus d'aquests espectacles eren els incendis, ja que els rotlles de les pel·lícules eren molt inflamables. Aquest fet, junt amb el predomini de la fusta de les construccions, feia que en aquests locals fossin comuns els incendis. Per prevenir i lluitar contra els incendis als teatres i cines existia una àmplia normativa, que s'inicià l'any 1882. Però malgrat aquesta normativa, no era més que paper mullat, ja que molts dels barracons que hi havia el Paral·lel no acomplien en general cap d'aquestes normes i les mesures de seguretat eren mínimes. 

Un d'aquests barracons on es feia cinema era el Teatre Olympia (No confondre amb el Teatre Circ Olympia) Era un petit barracó situat als números 68-70 del Paral·lel, entre el Café Español i la Gran Barberia del Obrero. El fuster Francesc Vilanova Torrescasana i el seu soci, Ernest Baró (Francesc Vilanova), van aixecar aquesta barraca, projectada per l’arquitecte Salvador Vigo. Fou inaugurat el 8 de setembre de 1901.

Aquell humil teatre (que, malgrat aquesta condició, es va conèixer també com Gran Music-Hall Olympia) comptava amb el favor del públic, però també era font de tota mena d’escàndols que no només afectaven la seguretat de la sala. Alternava la sarsuela amb el music-hall i sessions de cinema.

La Vanguardia (30/04/1906) el descriu així. 

"En dicho salón, que es de madera y fue construido hace unos ocho ó nueve años, con arreglo á los planos y bajo la dirección del arquitecto señor Yigo', se representaban pantomimas y se exhibían películas cinematográficas, siendo, por su módico precio, uno de los más favorecidos por el público que acude á los teatros y barracones del Paralelo, compuesto en su mayoría de obreros, y en el cual suelen predominar las mujeres y los niños."

El diumenge 29 d'abril de 1906, el Paral·lel estava de gom a gom; gent que anava als teatres, bars i barracons, gent passejant, venedors ambulants, etc. Era comú que els espectacles no respectessin l'aforament del local, s'esgotessin les entrades i els revenedors feien l'agost. 

Al voltant de les 4 de la tarda, se sentiren crits i enrenou a l'interior de l'Olympia. A fora circulaven diverses versions: un esfondrament, un incendi, una bomba. Passats els primers moments de confusió, diverses persones entraren en el local a veure què havia passat. 

La Publicidad, 30/04/1906

La causa inicial d'aquesta terrible situació fou un petit incendi i fumera en la cabina de projecció, on s'estava a punt de projectar la pel·lícula "Falso Amigo". Malauradament, uns espectadors veren les flames i començaren a cridar i alertar del foc. Aquest fet va provocar una estampida entre els espectadors dirigint-se cap a la porta del local. La platea ràpidament fou envaïda per un tumult de gent, corrent, cridant i dirigint-se a la sortida. La sortida al carrer fou un dels punts més conflictius. L'únic objectiu dels espectadors era sortir al carrer, no importava com, saltant, trepitjant altres espectadors, saltant al carrer des de les finestres. Increïblement, l'empresari decidí tancar la porta, provocant que les aglomeracions es produïssin en altres llocs. Finalment, tal fou la pressió, que la portà cedí i la gent sortí. 

"Una masa humana, de la que se escapaban ayes de angustia, alaridos de dolor, quejas é imprecaciones, estrujábase en la platea del local. En tierra, pisoteados brutalmente por los que pugnaban por escapar de un peligro imaginario, yacían algunos espectadores, que al precipitarse alocados hacia las puertas del salón, habían sido derribados por otros más fuertes ó afortunados, y sobresaliendo por encima de aquella madeja humana, veíanse manos crispadas que se agitaban ansiosamente, en demanda de espacio libre. Junto á mujeres desmayadas, veíanse niños con el rostro ensangrentado y las pupilas dilatadas por la impresión de terror que en sus almas infantiles produjera el espectáculo". (La Vanguardia (30/04/1906)

Desallotjat completament el local, la policia i Creu Roja entraren i acudiren a auxiliar els ferits que encara estaven dintre. La quantitat de ferits era nombrosa.  Els més lleus marxaren als seus domicilis, altres foren auxiliats a farmàcies properes. Els ferits més greus foren traslladats als dispensaris municipals del carrer Rosal i del carrer Barbarà. Entre els ferits hi havia adolescents i nens. Acudiren també autoritats de l'Ajuntament i governador civil. 

La Esquella de la Torratxa (4 maig 1906)

El fet hauria pogut ser una vertadera tragèdia, com ja havia succeit a altres llocs d'Europa es va saldar amb una sola víctima mortal: Arturo Camallonga Cortés, de 39 anys, sabater, veí del carrer Viladomat, mort per commoció cerebral i asfíxia.

El 2 de maig, i segons La Veu de Catalunya el jutge del districte de Drassanes declara auto de processament contra el propietari del teatre (Francisco Vilanova Torresca) i l'empresari (Jose Cabot). Posteriorment, foren posats en llibertat provisional. 

Arran d'aquell succés foren nombroses les notícies publicades sobre l'escassa seguretat que oferien alguns teatres de Barcelona i la manca d'un control efectiu per part de les autoritats. 

La Esquella de la Torratxa (4 maig 1906)

La Campana de Gràcia (5 maig 1906)

Com succeïa en altres casos amb víctimes mortals de fets tràgics com assassinats, incendis, accidents de treball, els barcelonins organitzaren de forma espontània recollides de diners per a la seva família, i fins i tot s'organitzaren funcions teatrals benèfiques.   

 El Diluvio, 9 jun. 1906, Ed. mañana

A l'agost, ja es parla de la reobertura de l'Olympia. Concretament, el 3 d'agost, el diari La Publicitat, explicava que el governador civil de Barcelona, Francisco Manzano sols permetria la reobertura del teatre un cop s'hagués comprovat la realització de les obres corresponents i el compliment de la normativa de la Llei d'Espectacles Públics. Fins i tot, i com explica La Publicidad el 10 de setembre de 1906, els empleats del teatre reclamaven la seva reobertura a les autoritats, ja que segons ells ja s'havien fet les obres necessàries i molts de teatres de Barcelona no complien les normes de seguretat que ara tenia l'Olympia. 

El teatre va obrir de nou durant el mes de setembre tal com indica aquest anunci

 El Diluvio, 30 sept. 1906

Posteriorment, es produïren nous escàndols en el teatre, com el 19 de novembre de 1906, quan un grup d'espectadors que volien que es repetís una part de l'obra de teatre van causar destrosses i greus aldarulls. 

Finalment, el dia 6 de febrer de 1908 fou enderrocat sota la direcció de l'arquitecte Andreu Audet Puig. El terreny va ser aprofitat per ampliar el Cafè Español, que acabava de ser víctima de les flames durant l'incendi que afectà també al veí Teatro Circo Español.

Bibliografia

Badenas i Rico, Miquel. El Paral·lel, història d’un mite. Lleida: Pagès Editors, 1998.

Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1995.

Tierz, Carme; Muniesa, Xavier. Barcelona ciutat de teatres. Barcelona: Ajuntament de Barcelona: Viena Edicions, 2013.

http://barcelofilia.blogspot.com/2013/10/teatre-olympia-del-parallel-1901-1908.html

https://www.institutdelteatre.cat/publicacions/ca/enciclopedia-arts-esceniques/id1241/teatro-olympia.htm

Hemeroteca

La Vanguardia, 30 abril 1906, pàg. 1

La Veu de Catalunya, 30 abril 1906

La Publicidad, 30 abril 1906

El Diluvio, 30 abril 1906

La Vanguardia, 1 maig 1906, pàg. 3

La Publicidad, 1 maig 1906

La Veu de Catalunya, 2 maig 1906

La Publicidad, 3 agost 1906

La Publicidad, 10 Setembre 1906

El Diluvio, 19 novembre 1906

L'accidentat aterratge de capità Budoy al Poble-sec

Durant el segle XIX la pràctica de vols amb globus aerostàtics es convertí en un espectacle molt popular. En principi eren simples ascensions amb globus. Però a  mitjans del XIX es començaren a constituir companyies d'espectacles on es combinaven les ascensions amb globus amb números gimnàstics que es realitzaven penjats dels mateixos globus. La barreja entre la modernitat dels globus i el risc de les acrobàcies, els feren uns espectacles molt populars. 

En un principi els enlairaments es realitzaven en terrenys oberts dins la trama urbana, però amb el pas del temps es va prendre el costum d’utilitzar la plaça de toros del Torín de la Barceloneta. Aquests espectacles aerostàtics eren coneguts popularment com les bombes del Torin.

Uns dels tripulants de globus més famosos de Barcelona de finals del segle XIX fou Josep Ruiz Budoy. La fama li sobrevingué l'any 1881, als 21 anys, d'una forma molt curiosa durant una actuació de l'aeronauta Felix Mayet (1). Resulta que Budoy era un gran aficionat a l'aeronàutica i el diumenge 4 de setembre de 1881 acudí a veure una actuació de Mayet. Per inflar el globus acudiren diversos espectadors, entre ells Budoy, amb tan mala sort (o bona) que els globus es va enlairar amb ell penjat d'una corda. Quan Mayet se n'adonà del fet, ràpidament el va ajudar a pujar al globus. A partir d'aquell fet,  Budoy es va convertir en un aeronauta cada cop més conegut, actuant amb Mayet al principi. 

El Capità Budoy.
Font: «Destino», 30 de juny de 1951

Després de la mort de Mayet, Budoy debutà ja en solitari el 21 de maig de 1883 amb el seu globus “Monstruo barcelonés" i adoptà el nom de Capità Budoy (2). A partir del debut recorregué tota Catalunya i Espanya amb el seu espectacle on combinava les ascensions amb globus amb números gimnàstics. El globus portava penjat un trapezi, on Budoy feia les seves acrobàcies. Aquests espectacles normalment acabaven bé, però no eren estranys els accidents o petits entrebancs com el que descriurem ara.

El Capità Budoy amb el seu globus al Torin
Font: AMB

Aquest fet es produí al Poble-sec a l'any 1893. Budoy  havia de fer una de les seves actuacions al Torin el dia 24 de juny de 1893. Actuava amb un nou globus, el "Ciudad Condal" que segons deien era el de major capacitat del món.  

Diario de Barcelona, 23 de juny de 1893

El dia previst, i segons explica el Diluvio (3), multitud de gent s'havia reunit tant a la plaça com a l'exterior per veure l'actuació del Capità Budoy. Bufava un fort vent que desaconsellava l'ascensió, però Budoy decidí enlairar-se. El fort vent va fer que el globus es dirigís cap a Montjuïc. Al cap de 7 minuts, el globus inicià la baixada, però amb tan mala sort que va aterrar sobre un terrat d'un habitatge situat al final del carrer de la Creu dels Molers. En una caiguda semblant, però en un terrat d'una casa de Madrid, va morir Felix Mayet el gener de 1883.  

El curiós fet va atreure una multitud de veïns i gent que circulava pels carrers del Poble-sec. Fou tal l'afluència de curiosos, que la Guàrdia Urbana va acudir per ajudar al Capità Budoy. Tal fou el descontrol que dos nois resultaren ferits.

Notes

1 - El Diluvio : diario político de avisos, noticias y decretos: No. 249 (6 Septiembre 1881) Ed. tarde, pag 2

2 - El Diluvio : diario político de avisos, noticias y decretos: No. 142 (22 Mayo 1883) Ed. tarde, pag 1

3 -El Diluvio : diario político de avisos, noticias y decretos: No. 176 (25 jun. 1893) Ed. mañana, pag 9

Bibliografia

Aventura, espectáculo y deporte en los inicios de la aeroestación en España (1784-1905)

L'accidentada aerostàtica barcelonina i el viatge sense retorn d'Arban

L'aeronauta que va morir a Lleida

Més lleugers que l'aire, globus i dirigibles al cel de Barcelona (1783-1937).  Ròmul Brotons, Albertí Editor. 2012  

Tragèdia a les barraques de La Walkiria (1963)

El barri del Poble-sec ha estat una zona que històricament ha petit els efectes de les pluges torrencials. La seva proximitat a la muntanya de Montjuïc, els torrents i la forta pendent dels carrers han fet del barri una zona molt sensible a les inundacions, de fet encara ho és.

Era comú que en moments de fortes pluges, el barri no sols resultava afectat per l'aigua, sinó també per esllavissades de terra, fang i pedres.

Esllavissada al carrer Nou de la Rambla,
Juliol de 1920

En la majoria de casos, les inundacions i els esllavissaments sols provocaven danys materials. Però la matinada del 9 de març de 1963 es va produir un despreniment de roques a la muntanya de Montjuïc que provocà una vertadera catàstrofe en un barri de barraques.

L'esllavissada se va produir a la banda N i E de la piscina de Montjuic. Sota aquesta piscina hi havia el barri de barraques afectat. Se denominava Walkiria (també conegut com Bosque o Gurugú), en referencia a un antic merendero situat al final del carrer Nou de la Rambla a principis del segle XX.

Gent pujant cap a la Font Trobada a principis del segle XX.
A la dreta, l’entrada del merendero La Walkiria, al costat de la Font d’en Conna.

Estava situat sobre una petit terreny més o menys costerut. Per una banda limitava amb l'avinguda Miramar, concretament amb uns talussos de roca que voregen aquesta via. Per la part inferior limitava amb l'antic camí que anava a la font Trobada (actual Passeig Miramar). En el barri hi havia dos carrers: el passatge de La Walkiria i el passatge del Gurugú

Situació del barri de barraques Walkiria. Mapa 1933

Barraques de la Walkiria, febrer 1963

 Quatre barraques van quedar completament sepultades per tones i tones de roques i terra. Immediatament després de l'esllavissada van acudir bombers i policia, iniciant ràpidament les tasques de desenrunament i cerca de les possibles víctimes. 

Rescat d'una de les víctimes. Font: AFB

Les feines duraren tota la matinada i part del dia 9, i en les quatre barraques sepultades es van localitzar 9 víctimes mortals:

- Manuela Gil Expósito (40 anys) i la seva mare Luisa Expósito Giménez (66 anys).

- El matrimoni format per Anuncio Lizcano Algana y Juliana Collado  Navarro.

- La família formada per Ángel Sánchez Garcia, la dona Eusebia Cano i tres fills José, Daniel i Juan Ramón, de 28, 19 i 17 anys respectivament.

Aspecte de les barraques després de l'esllavissada.
Font: AFB

A més de les víctimes mortals hi va haver diversos ferits, tot ells de la barraca de Manuela Gil Expósito: Andrés Gil Expósito, Josefa García Gil (18 anys) i Francisca Valero Doménech. El marit de Manuela es va salvar, ja que aquella aquella nit no estava a la barraca. Els ferits foren traslladats al dispensari de Pere Camps, i d'allà a l'hospital Clínic (1). 

Les tasques de rescat i desenrunament es feren amb gran prudència, donat que continuava el perill de nous esllavissaments. Fins i tot es desallotjaren 15 barraques per temor als despreniments. 

Donada la magnitud de la catàstrofe i durant el rescat hi acudiren diverses autoritats com el Governador Civil, Antonio Ibañez Freire, i l'alcalde Jose Maria Porcioles. Segons van informar, la possible causa dels esllavissament havien estat les abundants pluges i nevades de l'any anterior (2). 

El 12 de març tengué lloc l'enterrament de les víctimes mortals en el cementiri de Montjuïc.

L'accident havia estat realment catastròfic i va commoure a tota la ciutadania de Barcelona, però malgrat això, el ressò que tengué a la premsa fou molt limitat. Aparegué a la portada de La Vanguardia el mateix dia 9, i el dia 10 fou publicat a pàgines interiors. No obstant, el 10 d'abril es publicà una notícia titulada "El futuro de la montaña de Montjuich" on s'explicava que l'alcalde Porcioles havia visitat diversos barris de barraques de Montjuïc amb la finalitat de comprovar in situ els problemes més urgents. 

Com detalla la notícia, visità les barraques de la Walkiria 

"Más tarde, se trasladó  con sus acompañantes  al sector de la piscina  municipal  y dio disposiciones para  el tratamiento  de los desniveles donde  se  registró  hace   poco  el  derrumbamiento  de  unos  peñascos,  y  finalmente  visitó  la zona  de las canteras de la parte  baja  de la  montaña"

Portada de la Vanguardia de 9 de març de 1963

Finalment el 25 de març de 1963, la Vanguardia publicà una notícia sobre l'enderrocament de diversos barris de barraques a Barcelona i el reallotjament de les seves famílies a 405 pisos al barri del Bruch de Badalona. Entre els barris enderrocats estava la Walkiria. Segons explica la Vanguardia, 64 famílies d'aquest barri foren reallotjades:

"La totalidad de las que componían los núcleos de Gurugú, Bosque y  Valquiria (64) de Montjuich... En total son pues 306 de Montjuich y  99  de otros puntos de Barcelona"

Foto aèria 4/10/1963. Font: ANC

Detall de la foto anterior, on s'observa
el barri de la Walkiria ja enderrocat quasi per complet

Foto aèria de l'any 1966. Font: ICGC

Detall del barri de la Walkiria

Notes

1 - Apart dels 9 morts, cal referir-se a la possible desaparició d'un persona en aquell accident. El 12 de març Irene Facerias Puig denuncià a la Policia la desaparició d'Enrique Carballo Tormo, el seu marit. Vivia amb la dona i 7 fills a Casa Valero. Un testimoni el va veure la matinada del 9 de març, pujant unes escales al costat de la piscina poc abans del esllavissament. No es va saber res més.

2 -  L'hivern de 1962-63 fou especialment fred, i importants nevades afectaren a Barcelona. Per altra banda, aquest hivern també fou plujós. Segons dades de precipitacions de METEOCAT les pluges produïdes foren: novembre 62 (170,7 mm), desembre 62 (78,9 mm), gener 63 (127,9 mm) i febrer 63 (43,6 mm).

Hemeroteca

Edición del sábado, 09 marzo 1963, página 25

Edición del sábado, 09 marzo 1963, página 44 

Edición del sábado, 09 marzo 1963, página 23 

Edición del domingo, 10 marzo 1963, página 29

Edición del martes, 12 marzo 1963, página 24

Edición del miércoles, 13 marzo 1963, página 30 

Edición del miércoles, 10 abril 1963, página 27  

Edición del domingo, 26 mayo 1963, página 33

Edición del sábado, 30 enero 1965, página 26